"Cinema salvatge"

L'escena cultural de Windhoek és limitada -es tracta al cap i a la fi de la capital, petita, d'un país petit-, però existent i fins a un cert punt prou variada. Ahir vaig assistir a la inauguració de l'edició d'aquest any del "Windhoek International Film Festival", que s'estén des d'avui fins al 13 d'abril. El programa se centra en produccions independents de procedència diversa -algunes de locals-, i conté algunes joies que ja he vist i que recomano a qui no ho hagi fet, com ara "Persepolis" o bé "Emma's glück".

L'interès de la inauguració, però, anava força més enllà del cinema. Era sens dubte una de les ocasions de l'any. Essent Windhoek una ciutat petita, pel que el comenten tothom s'acaba trobant allà mateix. I en aquest cas, la inauguració era tot un esdeveniment, amb discursos diversos, l'alcalde inclòs, salutacions, tota la crème de la crème de Windhoek, tothom emperifollat -jo de fet anava amb la meva guayabera nica- i presència del cos diplomàtic. Pel que fa als discursos, constato que el llenguatge barroc, extremadament retòric, i la tendència a ser generosos amb l'ús del temps que havia observat a l'Àfrica francòfona també s'estila en aquestes latituds, només que, òbviament, en anglès. I sobre els diplomàtics, doncs ja n'he conegut uns quants, tant aquí com en altres indrets, i no els trobo massa diferents de la resta del món: alguns són persones de vasta educació i cultura i molt afables, amb qui la conversa flueix amb facilitat. Altres són més aviat de can fums i es pensen qui sap què. Amb els diplomàtics espanyols he tingut ambdues experiències. Això sí, ja he conegut tres ambaixadors -ahir l'ambaixadora a Namíbia-, i en dos casos ha passat el mateix. Els dónes la mà i giren cua amb una rapidesa que ratlla la mala educació i que no entenc, no sé pas què els deuen ensenyar, a l'escola diplomàtica. De fet, ahir, la senyora, que pràcticament em va deixar amb la paraula a la boca, es va tornar a girar i em va fer un parell de preguntes quan un membre del seu personal, la persona que em presentava, li diu: "acaba de llegar, trabaja en la UNESCO". Si més no, curiós.

Els organitzadors volien que la première contingués la projecció de "Namibia: the struggle for liberation", i la directora del festival es lamentava en el seu discurs que això no hagués estat possible, donat que els distribuïdors van preferir ignorar completament el festival i estrenar-la abans. Pel que sembla, a les seves primeres edicions el festival era gairebé més europeu que africà, donats els col·laboradors i la selecció de films. I la història d'aquesta superproducció de Namíbia mereix un capítol apart...

Així doncs, la pel·lícula triada per l'obertura del festival fou... "10.000 BC", una superproducció de Hollywood. I què hi feia aquesta pel·lícula a la inauguració d'un festival que privilegia les produccions independents? Una part considerable dels espectaculars exteriors de la pel·lícula foren rodats a Namíbia. De fet era divertit, veure l'audiència aplaudint els paisatges... Sobre la pel·lícula en sí, he de dir que només vaig saber que era aquesta quan ja havia comprat l'entrada. Perquè -si no és que hom (o don) és un malat o malalta dels efectes especials-, no es mereix ni un viatge en autocar. Que és el que em va recordar. Aquelles pel·lícules soporíferes dels viatges en autocar, que paradoxalment no deixen dormir perquè sempre hi ha algú que s'encarrega que el volum estigui massa alt.