Concert de guitarra clàssica

Ahir al vespre vaig assistir a un concert de guitarra clàssica, amb l'Armando Orbón, un asturià molt simpàtic. El concert l'havia organitzat la secció cultural de l'ambaixada espanyola. L'Armando ens va obsequiar amb un repertori clàssic que incloïa, entre d'altres, peces d'Albéniz, Rodrigo i Villalobos. D'aquest darrer va tocar la suite núm. 1 de les bachianas brasileiras, i en aquell moment no vaig poder evitar recordar les dissertacions del mític Jaume Pastallé al primer programa de cuina que recordo a la televisió pública catalana, el "Bona cuina". Aquest tema li servia de cortina musical en les seves (poètiques?) presentacions. L'Armando va tocar amb encert i sobrietat, en un ambient més aviat fred, però tanmateix agradable, al teatre nacional de Namíbia.

En aquest cas l'entrada em va sortir gratis, me la va passar la directora de l'oficina de la UNESCO, a qui la cooperació espanyola li havia fet arribar. De tota manera, ja he tingut l'oportunitat de conèixer a la major part del personal de l'ambaixada espanyola -Windhoek és petit-, i això em va dur a conèixer també l'Armando dies abans del concert. Això explica la familiaritat del paràgraf anterior, que ve d'una llarga conversa de sobretaula que es va acabar cantant, al "Gaucho", un restaurant de Klein Windhoek que té de gaucho el que jo tinc d'esquimal -pel que sembla originalment el xef era argentí, però fa temps que va marxar. I jo, l'únic iglú que he habitat era una tenda de campanya-, encara que mantingui la carta mig en castellà. Sí, vam acabar uns quants cantant, i els del restaurant feien cares més aviat incrèdules...

Més enllà dels cants, destaca una situació absurda: per aquelles casualitats de la vida, en un lloc amb una escena cultural més aviat reduïda hi havia dos concerts de guitarra la mateixa nit! L'un organitzat pels espanyols, l'altre pels francesos. Vaig poder preguntar-ho obertament a ambdues parts. Pel que sembla els que preparen el programa amb més anticipació són els francesos, que quan es van assabentar de la coincidència van buscar el diàleg. Diàleg improductiu, perquè tant per una banda com per l'altra aparentment el peix ja estava venut. Una particular i més aviat ridícula metàfora del que és fins ara el món de la cooperació, tot i la proliferació d'iniciatives i esforços de coordinació, entre els que es compten els que em donen feina en aquest moment...