Postals de Kerala

No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.

Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.

Hyderabad

Més enllà d’una escala a Mumbai, el nostre punt d’arribada a l’Índia es Hyderabad, on s’està la família del meu amic Anand, el meu antic veí de París. L’arribada té un punt accidentat, perquè Air France m’ha perdut la motxil·la, que hauria d’arribar amb el vol de demà. Arriba demà a Mumbai, amb la connexió amb Hyderabad per al dia següent, amb la qual cosa, mentre m’exclamo del fet que de dues motxil·les facturades al mateix moment per dues persones que viatgen juntes només n’arribi una, ja em veig amb el meu equipatge perseguint-me per l’Índia.

Hyderabad és una font de sorpreses, que conté bona part dels contrastos d’aquest subcontinent que no és un país sinó uns quants, i molt diferents entre ells. Ens rep un aeroport nou de trinca del que surt una autopista igual de nova amb una mitjana ajardinada i polida. La millor porta d’arribada a la “Cyberabad”, un dels pols de desenvolupament de l’Índia, basat en un dels seus sectors punters: la informàtica.

Al cap d’uns quilòmetres, però, sembla que tot just havent passat les barris més nous i a prop de la ciutat cibernètica, l’autopista tal com l’hem coneguda s’acaba. Fins al centre, serà tot considerablement més modest, amb més trànsit i ara limitat a una calçada més o menys arreglada, ja sense mitjana ni fosses ajardinades. Sense sortir de l’autobus ja hem vist dues de les moltes índies: la més moderna i mundialitzada –on tot és, per tant, molt similar al que es pot trobar arreu-, i una de més modesta, amb una carretera sense voreres i animals compartint el carrer amb gent que camina o que espera microbusos atapeïts al costat de l’explosió de colors d’un temple consagrat a alguna de les deïtats del llarg catàleg de l’hinduïsme. Per cert, si a algú li sembla que el meu darrer comentari és poc respectuós, anem junts a Olot a comprar estampes de sants.

Hyderabad té una de les comunitats musulmanes més grans de l’Índia. Això esdevé visible amb la profusió de vels negres quasi integrals que es veuen pel carrer. A la ciutat vella, just a davant de la gran mesquita hi ha un temple hindú tot ple de flors taronges i grogues i serpentines de tots dos colors, en l’ocasió d’una de les múltiples festivitats. Al cantó, estacionades, diverses furgonetes de la policia amb material antiavalots. Testimoni ara per ara mut –i que duri- però present de la persistència de les tensions que van precipitar la violentíssima partició de l’Índia britànica en dos estats, dels quals almenys un fou definit en funció d’una afiliació religiosa –la república islàmica de Pakistan, que posteriorment perdé la seva part oriental, que esdevingué Bangladesh-. Dos veïns que, tot i tenir moltíssimes coses en comú, són els pitjors enemics.

Un dels avantatges relatius de passejar-se per Hyderabad és que aquesta ciutat no forma part dels cercles turístics més habituals. Això redueix el nombre de gent que viu del turisme, i per tant redueix el nombre i la perseverància de la gent que es dedica a vendre coses inútils a preus desaforats. De fet sembla que els turistes estrangers siguin bastant poc freqüents. Potser m’equivoco, però m’ho sembla sobretot perquè de blancs n’hem vist ben pocs, i perquè amb la meva companya ens sentim d’allò més exòtics quan arriba la tercera vegada que algú es vol fer una foto amb nosaltres. A ella fins i tot li pregunten si és una estrella de cine!

Una entrada amable al subcontinent, però amb prou elements com per a veure´n totes les contradiccions. Una Índia urbana però curosa de les seves tradicions, que descobrim tot gaudint de la millor manera de viatjar: visitant bons amics.

Soy un truhán, soy un señor

Si els mercats en general, en contra del que ens volen fer creure bona part dels economistes, són assimètrics i desiguals, els mercats de productes culturals en general no són una excepció, i el de la música n’és un cas paradigmàtic. Afegiu-hi la varietat de criteris en termes de paràmetres estètics, i us trobareu amb un marge enorme per a tota classe de fenomens insospitats, dels quals el més frequent és el d’artistes de qualitat dubtosa que tenen un èxit inexplicable a latituds improbables.

Insospitats i sorprenents. Com el que va passar el dia que anàvem de Port-au-Prince a Jacmel. En Salah, egipci que es deu trobar entre la quarantena i la cincuantena, més a prop de la primera que de la segona, va connectar el seu llapis USB a l’equip de música del cotxe. Això devia ser quan ja havíem sentit dos o tres cops l’èxit del moment a la ràdio, l’Alejandro de la Lady Gaga. La selecció musical d’en Salah era una autèntica biblioteca de música “lleugera” –un adjectiu que fa una mica de ràbia, perquè presuposa que la resta de la música és “pesada”-, amb dues estrelles destacades: Céline Dion i... Julio Iglesias. Per a ser una mica equànim he de dir que també en tenia tota una colla d’en Leonard Cohen, però bé, predominava la lleugeresa.

Fins aquí tot bé –és una manera de parlar-. El problema va arribar quan va sonar un gran èxit del madrileny afincat a Miami per motius sentimentals, pràctics i fiscals. “Soy un truhán, soy un señor” em va provocar un estrepitós i prolongat atac de riure que em va costar molt de poder explicar als altres ocupants del vehicle. Venia d’un record d’infància que es convertí en un clàssic de l’humor al nostre país. Aquí el teniu:

Reflexions haitianes

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

La Brasserie Quartier Latin: com és que això encara no ha explotat?

Aquest vespre, per comptes de quedar-me a casa llegint o escribint, he decidit acompanyar en Salah a fer un got al centre. Em deia que, tot i la duresa de les condicions de vida de la majoria, hi ha no obstant alguns bars i restaurants que estan força bé. L’experiència m’ha deixat una sensació molt estranya.

El Quartier Latin és un dels millors restaurants de Port-au-Prince. El regenta una senyora neerlandesa amb maneres que em recorden el senyor Louis Van Gaal i el seu particular tracte amb els periodistes –no és gaire simpàtica, que diguem-. Està situat en una gran casa colonial de Pétionville, el barri de Port-au-Prince on viuen els Haitians benestants. Al pati tots els dijous hi ha música en directe –salsa-, fet que fa que sigui molt concorregut. La clientela és una barreja d’internacionals i d’haïtians rics. Té un menú eclèctic a base de cuina internacional amb influències tropicals, i una extensa carta de vins amb crus argentins, xilens, italians i francesos; una carta que es podria trobar en un restaurant de París, i no precisament un de barat. Un bon àpat no hi costa menys de 30 dòlars americans per cap.

Amb un rom local que un cambrer poc curós ha vessat sobre un indesitjable mar de gel –és un rom per degustar, no per aigualir-, contemplo l’alegria dels qui ballen salsa i dels qui beuen vi a la barra, on sento parlar diverses llengües. Al meu cantó tres nordamericanes d’accent marcat i faccions televisives comparteixen una ampolla de vi argentí. El que em resulta xocant de tot plegat no és el restaurant en ell mateix, que no té massa res de particular, donat que no deixa de resultar freqüent de trobar-ne de semblants als països més pobres. El que em xoca és que aquest illot de xerinola i patxanga indolent fins i tot veient la factura es troba just al davant d’un camp de refugiats. La plaça del davant és ben plena de tendes de campanya de desplaçats pel terratrèmol, les primeres de les quals deuen ser físicament a menys de sis metres de la reixa del restaurant, on la porta es troba sota la custòdia de dos invididus força voluminosos i més aviat malcarats.

Ja havia vist situacions amb unes diferències tan grans entre els qui ho tenen tot i els qui no tenen res. I no deixo de formar part de la minoria privilegiada del món. Però no sé si havia vist mai una ostentació tan obertament brutal, tan directament obscena. A la resta del continent americà aquest problema s’ha solucionat a base d’anar minant l’espai urbà com a espai de convivència i construïnt ciutats segregades, on els rics estan físicament separats dels pobres, amb tanques electrificades i tot el que calgui. I a Europa ens hi anem acostant lentament, puix que les diferències entre els que ténen més i els que ténen menys fa temps que ja no s’escurcen, sinó que creixen. A Haití, però, l’espai físic és tal que tot es toca. Aquesta és una de les raons que fa segles que no hi ha hagut cap generació que no hagi vist una revolta, un cop d’estat, una guerra o algun altre episodi de violència. Ara per ara no passa res, però tal acumulació crea una sensació de falsa estabilitat i seguretat força complicada. En altres paraules, no costa gaire de veure que això és un polvorí.

Una visita a l’hospital

El viatge a Jacmel, amb tots els sotracs i el moviment, em va deixar una seqüela física que els recorreguts diaris per Port-au-Prince no han fet millorar, sinó més aviat al contrari.

En Salah no hi entenia res durant la reunió d’ahir a la tarda, quan em veia que reaccionava a certes intervencions amb males cares i gesticulacions facials diverses. Quan sortíem de la reunió li vaig haver d’aclarir que en general el que havien dit em semblava correcte, però que tenia grans problemes per seure. Les meves expressions no eren de desaprovació sinó de dolor, i és que cada cop que canviava de posició veia les estrelles. Tenia una inflamació importat a la zona del còccix. Des de diumenge els desplaçaments en cotxe havien esdevingut una tortura.

En Salah es va avenir a acompanyar-me a l’hospital. Tractant-se d’una zona tan sensible, volia descartar qualsevol mena d’infecció. Així doncs, vam anar a l’hospital de campanya instal·lat pel batalló argentí al davant de la base logística de la MINUSTAH.

L’experiència em va aportar una sensació insòlita i alguns records divertits. La sensació fou quan ens obrien la porta i ens acompanyaven. Els cossos militars sudamericans, almenys pel que fa a l’argentí, i els del sud-est asiàtic, tenen efectius de talla reduïda. Avui hem tingut una reunió a la que hi participaven militars, i ha entrat un nordamericà que semblava un armari. Els de l’hospital, en canvi, són, físicament, més petits que no pas jo. En aquest cas la meva talla és força més petita que la meva sorpresa, fa una sensació tota estranya de tenir un individu vestit de militar i amb arma llarga que és més petit que tu. Els lectors de talla reduïda m’entendran, els altres potser no hi veuen res d’especial, ves a saber.

Els records divertits venen perquè l’hospital està fet de mòduls prefabricats. Encara que els argentins em parlin en castellà –el que, per molt bé que hom parli el francès o l’anglès, sempre és d’agrair quan es tracta de temes de salut, ja que ho fa tot més senzill-, tinc la sensació que en qualsevol moment entrarà l’Alan Alda preguntant pel sargent Klinger.

Després d’una exploració força dolorosa amb un antiinflamatori n’hi va haver prou, i des d’avui ja puc tornar a seure. Ha estat doncs una falsa alarma. Respiro alleujat, mentre penso que jo he tingut atenció mèdica ràpida i eficient, però que això en aquest país és quelcom fora de l’abast de la grandíssima majoria de la població -si ja ho era abans del terratrèmol, ara encara més, donat que aquest va destruir 30 dels 49 centres de salut de les tres regions més afectades-. Sí, és una reflexió molt simple, l’escenari és una mica més complex. Tanmateix aquesta mena de coses cal no oblidar-les ni un moment.

Jacmel

Avui hem fet la primera sortida de Port-au-Prince. Un viatge a Jacmel, el port del sud del país, capital del carnaval, ciutat famosa pel seu centre històric i la seva tranquil·litat. Jacmel es troba al sud-est de Port-au-Prince, a l’altra banda de la serralada que continua el massís de la Selle –que arriba a altituds per sobre dels 2000 metres-.

El camí fins a Jacmel surt de Port-au-Prince en direcció cap al sud i gira a l’oest per a travessar Carrefour, i girar cap al sud abans de Leogane. No sé si m’acostumaré a veure tant de formigó rebregat i tant d’edifici esfondrat com si hagués estat un castell de cartes, sobretot quan penso que a dintre hi havia gent. El camí que fem n’és ple, i és que l’epicentre del terratrèmol del gener de 2010 es troba precisament entre aquestes dues localitats, i els efectes encara en són molt visibles.

Tot just hem deixat Leogane à mà dreta i girem i enfilem la pujada en direcció sud. Som en una illa tropical al Carib, al tròpic. En aquest context, l’absència d’arbrat em resulta xocant. A tot arreu on he posat els peus per aquesta zona els boscos són en general frondosos. Tanmateix Haití, segons em comenten, té un 2% de cobertura forestal –i en tenia un 60% el 1923-. La deforestació té raons històriques, basades en una sobreexplotació dels recursos naturals, però ha estat intensificada per l’impacte dels desastres naturals sobre una orografia complicada, així com per la manca de planificació d’usos del sòl. Així, aquest fenomen s’ha retroalimentat i ha creat una espiral, en un país en que el govern no ha tingut mai ni els mitjans ni la voluntat de fer-hi massa res.

El relleu de l’illa és accidentat i muntanyós. Les elevacions creen espais d’una gran bellesa, però han estat també una font de dificultats per al desenvolupament del país. S’hi afegeix l’estructura de la propietat –dividida entre el latifundisme i el minifundisme- han impedit un evolució positiva del sector agrícola, la base de l’economia des de la colonització, que el permetés d’anar més enllà de la mera subsistència. El paisatge és doncs alhora sublim i desolador. Mentre depassem el miler de metres d’alçada a prop del mar, i els massissos muntanyosos de l’est d’Haití ens mostren el seu poderós perfil.

L’arribada a Jacmel em recorda l’est de Cuba: el mateix aire d’abandonament, espais que sembla que faci molt de temps que van veure els seus millors dies. En aquest cas, però, el problema no és que els edificis caiguin a trossos. Aquí el problema és que han caigut de veritat. El centre històric té l’aspecte d’una ciutat fantasma, amb multitud d’edificis colonials mig ensorrats i amb la marca vermella de l’ISPAN –l’Institut de Salvaguarda del Patrimoni Nacional-, que els identifica com a edificis històrics, per a salvar-los d’ésser demolits. Els bellíssims porxos han esdevingut en alguns casos perillosos, i a les portes tancades dels antics tallers artesans només hi queda algun cartell escadusser d’algun candidat de la darrera elecció.

Al costat del remarcabilíssim antic mercat, una construcció de ferro i fusta del 1830, penso que som en una ciutat fantasma. El mercat és buit, i es veu molt poca gent pels carrers. No obstant, em recorden que és diumenge i que si haguéssim vingut ahir ho hauríem trobat tot ple d’activitat. Activitat en una ciutat en què la runa i la destrucció sembla que hagin passat a formar part del paisatge de la manera més natural; on les cases. Les cases d’estil “Gingerbread” conviuen amb les acumulacions de runa. Estrany.

Jacmel sembla isolada del món a desgrat de ser un port. Pel que em comenten, els grans creuers americans no dubten en fer desembarcar els seus passatgers per a un dia a la platja no massa lluny d’aquí, sense dir-los que no són a la República Dominicana sinó al país del costat. Una altra mostra de fins a quin punt els recursos existents són desaprofitats. Tal com he pensat tants altres cops en països pobres, el problema no és de manca de recursos, sinó de distribució i aprofitament. En el cas d’Haití, però, l’esforç necessari per a aprofitar els recursos existents és ingent.

Tornem cap a Port-au-Prince, després de la meva primera experiència fora de la capital. He vist paratges bells tot i ésser desolats. No he vist la mateixa acumulació de gent i la mateixa desesperació que a Port-au-Prince. Sí que he vist, però, les mateixes carències. Un cop més penso que en aquest país està tot per fer. Tanmateix, no diria pas que tot és possible.

Haití: Per on comencem?

Com a tot país tropical, el dia comença aviat. M’acostumaré a llevar-me entre les sis i les set, per a esmorzar a la veranda. A aquesta hora la calor encara no apreta i s’està la mar de bé. El món de la cooperació sobre el terreny es presta a dinàmiques socials endogàmiques, sobretot en els casos en que les estades són curtes. Hom tendeix a relacionar-se amb els que es troben en situations semblants. Observo però que en els casos de països després d’un desastre o d’un conflicte armat: les condicions de seguretat fan que la majoria de relacions s’estableixin dins del cercle de la feina, i al final tot acaba girant al voltant d’aquest cercle, en una dinàmica tan justificada com, en alguns casos, perjudicial per a un mateix i per al país per al qual treballem. En el meu cas, a més a més, per raons de seguretat estic allotjat amb companys de feina. El primer café del matí a la veranda sol acabar girant entorn de converses relacionades amb el treball.

El nostre allotjament es troba a Clercine, al nordest de Port-au-Prince, a deu minuts en cotxe de la base logística de la MINUSTAH. En aquesta base, adjacent a l’aeroport, hi acampen una part important de les forces de la Missió de Nacions Unides per l’estabilització d’Haití. Com totes les missions de pau de Nacions Unides, es tracta d’un mosaic plurinacional molt variat: 7.803 militars de 19 països diferents; 2.136 policies de la UNPOL de 41 paísos diferents, 464 civils de 115 nacionalitats diferents. Si a aquestes xifres hi afegim el personal de les agències de Nacions Unides que no forma part de la MINUSTAH, arribem al que anomenarem “UNia” (llegiu en anglès, “I-U-È-N-I-A), el país de les Nacions Unides, tota una estructura que se superposa a l’estat Haitià, que respon a una de les definicions del que és un estat fallit.

Des del terratrèmol, la “logbase” també acull la major part d’agències de Nacions Unides. La UNESCO hi té una petita oficina. No obstant, l’augusta organització per a la qual treballo és de les poques que conserva una seu a la ciutat. Efectivament, l’edifici de Petionville, a la part més benestant de Port-au-Prince, resistí al terratrèmol. Això es tradueix en el meu cas en fer una mitjana de dues hores en cotxe per dia, per anar i tornar d’una oficina a l’altra i a casa.

Aquests desplaçaments seran una bona manera de conèixer Port-au-Prince. Gairebé l’única disponible, de fet, perquè les normes de seguretat que tinc l’obligació de seguir en tant que membre del personal de Nacions Unides m’impedeixen caminar lliurement pel carrer; sobre el paper, només puc anar de punt a punt en un cotxe oficial.

Les primeres impressions són poderoses. D’entrada, el terratrèmol, efectivament, va fer molt de mal. Es veu com hi havia molta construcció de formigó que no va resistir, i encara en resta una acumulació de runa enorme que deixa molts espais per netejar. Amb les xifres de víctimes de què parlem, els dies posteriors al terratrèmol devien ser un autèntic viatge a l’horror, amb moltíssima gent atrapada sota les runes. I, de fet, la desenrunar és encara avui un problema de primer ordre.

A part d’això, la ciutat és plena de camps de desplaçats pel terratrèmol. Grans solars i places públiques són ocupats per grans acumulacions de tendes de campanya, aixoplucs de fortuna que la magnitud de la tasca de reconstrucció i la lentitud de la recuperació han fet semi-permanents. Alguns es troben en llocs emblemàtics, com el Champ de Mars, just al davant del Palau Presidencial.

Amb tot plegat, el panorama general de Port au Prince és ben particular. Sobretot perquè la sensació que us envaeix és l’aclaparament, vista l’enormitat de la tasca a fer. Dit en altres paraules, el terratrèmol fou una tragèdia horrorosa, però si va provocar tantes víctimes és també perquè les estructures que existien eren molt precàries. En aquest sentit, la ciutat dóna la sensació d’haver crescut sense planificació ni mitjans, en alguns casos sense els serveis més mínims. Amb l’excepció de les zones benestants, com ara Pétion-Ville, la resta té un aspecte de continuum urbà força anàrquic, entre blocs derruits, camps de desplaçats i zones de barraques, tot acumulat en els espais entre els grans eixos viaris –l’expressió en aquest cas designa carreteres a l’antiga d’estat variable i col·lapse permanent durant el dia-, i adaptat a una orografia complicada. L’únic sistema de canalització d’aigües de refús semblen ser les rieres, i el sistema de recollida d’escombraries i tractament de residus no dóna l’abast. No obstant, tot i la lentitud del desenrunament i la reconstrucció, la fase d’emergència no ha donat lloc a les epidèmies que es preveien. Com a mínim s’ha aconseguit quelcom de positiu. Però tot el que queda per fer aclapara. El govern s’ha proposat d’aprofitar l’onada de solidaritat internacional generada per la tragèdia per a, literalment, refundar el país. Només això ja dóna una idea de la tasca ingent que representa tot el que cal fer aquí.

Haití

Mentre era a Trinidad em va trucar el meu cap. El meu telèfon no en va identificar el número, i per tant no sabia que era ell i per això no vaig despenjar. Més tard em va enviar un e-mail en el que em deia el mateix que m’havia dit en un missatge a la bústia de veu: “Ferran, t’interessaria anar a Haití fins a finals de mes?”. La sorpresa fou considerable. No obstant, un cop més vaig reaccionar tal com ho solc fer: “perquè no? Endavant!”. No podia deixar passar una nova oportunitat de fer quelcom d’alhora complicat i interessant, sobretot després d’un primer semestre de 2010 que des del punt de vista laboral no havia tingut massa suc ni bruc.

Així doncs, vaig desembarcar a París procedent de Trinidad el dissabte 10 de juliol al matí, i al cap de quatre dies torno a creuar l’Oceà Atlàntic. Aquest cop, per sort, sense passar pels Estats Units d’Amèrica; canvio d’escala per volar de París a Pointe-à-Pitre, a la Guadalupe, un arxipèlag del Carib que, ves per on, forma part de la República Francesa i és una regió ultraperifèrica de la Unió Europea. Fa una sensació molt estranya, com d'ésser a França i al tròpic al mateix moment. Coses del colonialisme.

Un altre vol d’Air France em durà fins a Port-au-Prince, la capital d’Haití. En aquest no hi cap ni una agulla. L’avió és ple de gom a gom i tinc la sensació que bona part del passatge ha aprofitat per a comprar tota mena de coses que, suposo, a Haití no es deuen poder trobar o deuen ser més cares. El passatge en general porta unes bosses de mà molt voluminoses, que depassen clarament els límits establerts normalment per les companyies aèries. L’embarcament és particularment caòtic, amb gent que ara s’asseu i ara s’aixeca, i bosses que van amunt i avall. Per sort no hi ha cap pollastre viu ni cap cabra, però poc se n’hi falta.

Tan aviat aterrem a l’aeroport internacional Toussaint L’Ouverture que veig clar on som: el país més pobre de l’hemisferi occidental, el número 149 en termes de l’Índex de Desenvolupament Humà. La terminal fou parcialment afectada pel terratrèmol i encara no ha estat del tot reconstruïda, així que arribem a un edifici provisional. Al control de passaports m’adono que no tinc l’imprès de la declaració d’aduana. Quan li dic a l’agent de control, em fa un gest amb la mà com dient: “no hi fa res. Passa”. Pel que sembla no es preocupen ni de fer girar la roda de la burocràcia.

Sortint de la terminal tinc una sensació semblant a la de Dakar o altres aeroports de països pobres africans: un nombre important de gent espera l’arribada d’algú a fora la terminal, en una aglomeració un pèl adotzenada. L’aparcament presenta l’estat d’aquelles infrastructures que no han estat tocades des del dia que foren inaugurades, no sembla que hi hagi hagut cap manteniment i tot es veu més aviat deixat. Tinc problemes per a localitzar la persona que em ve a buscar, però finalment la trobo.

A la rotonda de la sortida de l’aeroport veig el primer quatre per quatre de la missió de Nacions Unides, la MINUSTAH, amb la metralladora armada i els cascos blaus en posició de patrulla. M'envaeix aquella estranya sensació, com si estigués en una pel·lícula. Però no; altre cop no és una pel·licula sinó que és ben real. Em sorprèn immediatament, també, la gran quantitat de gent que es veu a tot arreu, aquesta ciutat és realment densa.

No tinc prou ulls per a veure-ho tot. En menys de mitja hora som a Clercine, on passaré les properes dues setmanes i mitja. Un condomini vallat amb cases de planta baixa, un jardí extens que fins i tot té una piscina i pistes de tennis; un grup electògen assegura el suministrament elèctric en tot moment, fins i tot si hi ha talls, i hi ha connexió a internet de banda ampla. D’entrada, doncs, les condicions són força millors de les que vaig trobar a Zimbabwe. Encara que, tot just sortir al carrer, em pugui adonar que visc en una mena de gàbia daurada, que té poc a veure amb les condicions de la majoria de la població.

Compartiré casa amb dues persones que també treballen a l’oficina, que m’acullen amb gran cordialitat. Els ventiladors van a tot drap, que fa una calor humida molt intensa. I fa moltes hores que viatjo. Me’n vaig a dormir aviat, amb aire condicionat i sota la mosquitera que duia des de París.

Exercicis d’estil, núm. II

8 de juliol. Trinidad. Haurà estat un vist i no vist en aquesta illa del Carib de la que només hauré conegut l’Hotel Hilton de Port of Spain i algun restaurant. Coses de viatjar per feina. Gent molt amable i càlida, igual que el temps, i amb un ritme molt propi, tranquil. Pel que sembla aquesta illa destaca més per les possibilitats de fer excursions i veure ocells que no pas per les platges. I no n’és temporada. Per tant em queda el consol relatiu d’haver-me perdut poca cosa.

9 de juliol. Miami beach.

De tornada a París tinc una escala prou llarga com per a posar els peus per segon cop en territori dels Estats Units d’Amèrica, i sortir de l’Aeroport per a veure una mica de la ciutat de Miami. I en tinc prou amb unes hores per a recordar perquè no m’ha atret mai de viure en aquest país, llevat potser de les ciutats de New York i San Francisco, que encara no conec. Ho trobo tot postís i despersonalitzat, amb aquesta desmesura típica del “think big” que no repara en despeses. Espectacular, però buit, i molt curiós de veure com mitja ciutat o més parlen en espanyol llatinoamericà, i com el fet de parlar-lo generalment predisposa la gent a favor vostre. Tot i això, la qualitat del servei nordamericà, aconseguida a base de cultura d’empresa i de sous molt baixos que cal completar en propines, sembla no existir a Miami –em diuen que a la ciutat s’ho tenen força cregut, i que per això el servei no és tan bo com en altres indrets del país. Igual que a París?-. Una amiga em diu que Miami li fa mania, perquè Florida en general és un lloc on la gent només hi va per morir-se o per engrandir-se els pits. Jo hi afegiria que a més és la capital de tot el Carib, on tota l’elit lícita i ilícita hi té la base. M’ha agradat veure-ho, però no em queden ganes de tornar-hi.

10 de juliol. Som una nació, tenim el dret de decidir.

Avui més que mai voldria ser a Barcelona, però tot just torno de Trinidad quatre dies abans de tornar a creuar l’Atlàntic. Això es veia venir, però realment espero que sigui un canvi de veritat. Sóc molt escèptic al respecte, perquè tots els interessos creats a banda i banda donaran lloc a molta gesticulació i pensament a curt terme. El que per mi està clar és que la via federal s’ha demostrat impossible. O bé ens resignem a ser una raresa cultural folcloritzada o bé fem un pas endavant. Però el pas endavant ha de ser seriosament reflexionat i amb totes les etapes ben preparades. No és impossible, però si el fem l’hem de fer ben fet. Honestament, sempre he cregut en les identitats múltiples, i he intentat de fer de la meva identitat quelcom per a relacionar-me amb els altres, no per a separar-me’n. No obstant, Espanya es demostra un cop mes incapaç d’assumir de manera genuïna, valenta i desacomplexada la seva diversitat. De què tenen por, si resulta que l'única forma possible d’interpretar la constitució és aquesta? I jo, què voleu que us digui, no estic disposat a acceptar més que el que per als altres és la normalitat per a mi hagi de ser vist com una exageració identitària que és tractada amb displicència, arrogància i manca total de respecte a Espanya, a França i a la resta d’Europa. Senzillament vull ser normal.

11 de juliol. 35!!! Sí, avui en faig 35. Hi ha consens al meu voltant per a considerar aquesta edat com una edat de plenitud. O, si més no, ens hem quedat la mar d’a gust fent-ho. Que per molts anys us pugui escriure i em pugueu llegir!!!

Exercicis d’estil I

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.

Uzbekistan, "mon amour"

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.

Setmana santa a la Provença: les altres estacions

Donat que anticipo que trigaré a tenir el temps necessari per a poder descriure les altres etapes amb la calma i el detall que són de costum, m’acontento per ara amb unes descripcions telegràfiques de les altres etapes d'un viatget ben aprofitat.

Les Calanques: excursió amb temps gris i ventós per les Calanques, que són a Marsella el que les costes del Garraf serien a Barcelona, per entendre’ns, però més extenses. Amb una alçada màxima d’una mica més de cinc-cents metres i multitud de cales. Relleu mediterrani salvatge, vistes espectaculars, un paradís pels escaladors. Molt recomanable.

Cassis. Petit poblet de pescadors a l’altra banda de les Calanques –prenent Marsella com a referència-. Un poblet de postal orientat al turisme, bonic però una mica massa postís. Almenys hi vam fer un molt bon sopar a base de receptes locals on el xef ens va fer un espectacle de temperi mediterrani a base d’una acalorada discussió amb un seu amic. Un moment d’aquells en què la conversa es transforma en crits i totes les converses s’aturen en una barreja de sorpresa i expectació. Un cop vist l’indret, no crec que hi torni. Massa afectat i artificiós.

El massís del Luberon: el rerapaís provençal és tan similar a Catalunya que hom s’hi reconeix fàcilment en els paisatges i en les actituds. En aquest cas el massís ho és tant com el Montsec o d’altres, i el rerefors recorda el Canigó, per exemple. El recorregut des d’Apt fins a Oppède poblet rera poblet transcorre per un paisatge tan sòlid com malenconiós. Oppède Le Vieux és un espectacular poblet abandonat que ofereix un panorama privilegiat sobre la vall. Camins per recórrer amb calma i aturar-se al gust on calgui.

Les Gorges du Verdon: havent dormit a Moustiers-Sainte Marie, el que diuen que és el poble més bonic de França, ens perdem per aquest paradís per a excursionistes i escaladors. Aquest espectacular congost té unes proporcions que tallen la respiració: set-cents metres de caiguda gairebé en vertical sobre el riu, una amplada mínima de sis metres i màxima de cent. La “route des crêtes”, que resegueix la carena a la franja nord, és un paisatge natural singular de primer ordre.

Aquestes han estat les principals etapes d’un itinerari agradabilíssim. Hauria estat encara més espectacular si l’haguéssim fet dues setmanes més tard. Aleshores hauríem trobat la primavera en la seva esplendor màxima, i els camps d’espígol amb color de lavanda. Veure-ho així serà una bona raó per a tornar a aquestes terres amigues.

Setmana santa a la Provença: Marsella

Ara fa quatre anys i deu mesos que vaig marxar de Barcelona. Un temps que no m’he passat només a París. Ans al contrari; per algun motiu aquest bloc té el nom que té. D’aquí a poc seran cinc anys, però d’aquest cinc n’hi ha gairebé un d’acumulat a base d’anades i vingudes disperses entre 2006 i 2008. Totes fora de França, i de fet fora d’Europa. Aquesta dinàmica va provocar que dediqués relativament poc temps i esforços a conèixer una mica millor el país on visc. Abans de viure-hi havia conegut Perpinyà i els seus voltants, la Cerdanya francesa, Foix i Toulouse; Avinyó, Niça i Monaco; així com Estrasbourg. Però des que hi visc no havia ampliat massa les coneixences, més enllà de París i els seus voltants, o dels Alps a prop de Grenoble. Aquest any amplio els meus horitzons gals a base de passar la setmana santa a la Provença.

Un TGV matinal ens porta de la Gare de Lyon a Marsella en poc més de dues hores i dos quarts. Ja des de mig camí hem abandonat la grisaille per a retrobar el sol –sí, aquest país té dues meitats ben diferenciades-. L’estació de Saint Charles ens rep amb tota la calidesa d’una lleugera brisa mediterrània. I és que això és Marsella, una de les grans capitals del mediterrani, una ciutat que va créixer a partir d’un port situat en un indret singular. Heus aquí algunes pinzellades.

És hora de dinar i ens n’anem al Port Vell, centre històric a partir del qual la ciutat ha anat evolucionant des de fa segles. Avui és una zona de restaurants i d’oci. Igual que el port vell de la meva ciutat natal, igual que tots els centres d’aquestes ciutats gentrificades de la part rica del món. Marsella, però, és com Barcelona en el fet que conserva una dimensió humana. Les limitacions del medi físic –la mar i les calanques-, l’han forçada a conservar unes dimensions amables. Em quedaran a la memòria uns deliciosos calamars farcits, menjats al sol –un luxe en aquesta època de l’any a París-, i regats amb una copa de vi rosat de Cassis –dels escassíssims rosats, juntament amb el Bandol, que considero realment remarcables, d’un paladar subtilment sec i molt refrescant-. La picada de la salsa té un gust particular, que la fa realment diferent de tot allò de costum. Quan ho pregunto em revelen el secret: hi han afegit flor d’anís.

Havent dinat passem per l’oficina de turisme. D’entre tot allò que hi ha per veure a Marsella i els seus voltants, ens interessa La Cité Radieuse i les Calanques. A la Cité Radieuse hi podem arribar en bicicleta, donat que Marsella té un sistema de bicicletes de lliure disposició semblant als de París o Barcelona. Penso que ho podem fer perfectament, a desgrat de l’advertència de la senyora que ens atén a l’oficina de turisme, segons la qual, és molt lluny. El pitjor que ens pot passar és que depassem el límit de mitja hora d’us gratuït de la bicicleta, la qual cosa serà un pretext ideal per a fer una pausa. I les calanques, doncs a mi el que em fa una mica de respecte és la previsió del temps, perquè en teoria demà a la tarda pot caure un ruixat considerable. No obstant, de nou la senyora de l’oficina de turisme torna a la càrrega. “Une randonnée, ça se prepare!”, ens diu, tot parlant de desnivells perillosos, roques i zones on fa vent. Caram, ni que anéssim a l’Himalaia o fossim turistes nordamericans!

El recorregut fins a la Cité Radieuse pel front marítim resulta ser una passejada d’allò més agradable per la tortuosa façana marítima de Marsella, sota un sol càlid i no prou intens com per a resultar incòmode. I la Cité Radieuse em recorda els millors episodis de la meva educació secundària, quan a les classes de geografia en Josep Santmartí es va servir de Le Corbusier per a introduir-nos en el pensament arquitectònic i urbanístic. La Cité Radieuse és un dels edificis on Le Corbusier va posar en pràctica el seu pensament. En aquest cas la idea era construir una “Unité d’Habitation”, un edifici integral de dimensions humanes on a la comoditat d’apartaments en dúplex s’hi afegissin un pis am zona comercial i espais comuns agradables i orientats a la convivència. El projecte tingué un èxit limitat, no obstant esdevingué un referent per a l’arquitectura moderna amb una enorme influència sobre tot el que vingué després. Avui és un edifici valorat i lloc de peregrinació d’estudiants d’arquitectura i turistes d’un cert perfil. La planta comercial té un petit hotel i un restaurant, on fins i tot tenen un vi propi, “Cuvée Le Corbusier”. El blanc, degustat mirant al mar amb el sol del capvespre, no està malament.

Després d’una agradable tornada al centre en autobus, descobrim una altra delícia gastronòmica: le Toinou. Al cours Saint Louis, just al cantó de la Cannebière, l’avinguda que va a parar al port vell. Just al davant del restaurant, una parada amb una espectacular exposició d’ostres de totes les mides i varietats, altres bivalves i crustacis diversos, com si fos una parada del mercat, on també es pot fer una compra per endur-se’n a casa. Un paradís per a un amant de les ostres, perquè no només n’hi ha de totes les mides i varietats, sinó a més hi ha diversitat de procedències. En aquest cas em regalo unes ostres del mediterrani, on retrobo el gust dels musclos de roca fets a la Costa Brava. Ha de ser l’aigua de mar que contenen. Un cop més em sento com a casa, aquest cop a través del paladar.

Definitivament, Marsella m’agrada. Hi ha de tot i molt per a veure, el clima és bo i la gent és agradable.