No anem bé

En els tres darrers anys, l’evolució de la ciutat de Barcelona no ha deixat de sorprendre’m, en general en un sentit negatiu. Les darreres vegades que m’hi havia passejat, particularment al vespre, m’havia sorprès de trobar-hi un ambient d’agressivitat creixent, que s’acosta al que he vist sempre a París.

L’altre dia, però, poc més de vint-i-quatre hores després d’arribar-hi, el vaig sofrir en pròpies carns. En un bar del passeig del Born preníem un mojito amb un amic que és com un germà. En un moment determinat, a la barra, es va dirigir a unes noies italianes amb qui ja havia parlat abans. Una espècie d’organgutà de tipus neng el va començar a increpar, en un to cada cop més amenaçador. En aquest punt m’hi vaig ficar pel mig, dient-li que fes el favor de baixar el to i deixar-nos tranquils. En uns segons va passar als cops. En aquest punt vaig fer mitja volta i li vaig dir a en David: “marxem”. Però aquells dos individus ens seguien insultant-nos i a empentes. Encara a dintre del bar, quan em vaig girar per dir-los que ens deixessin en pau d’una punyetera vegada, vaig rebre un cop de puny al nas. Resultat: els dos primats, un orangutà i un ximpanzè, que fugen corrents. Els del bar que no volen trucar la urbana però que ho acaben fent i desallotjant el bar. Una hemorràgia força aparatosa que no s’acaba fins a l’Hospital del Mar, on detecten que no hi ha res trencat però que cal un punt de sutura. Ràbia, impotència, indignació, molta sang i una inflamació considerable.

Es tractava d’individus locals, productes del que en David definia com el fracàs de la ESO. Està clar que d’incidents als bars sempre n’hi ha hagut, però el que em preocupa no és només l’absurd de tot plegat, i la sensació d’impotència que deixa quelcom que va passar en menys d’un minut. El que em preocupa és la impossibilitat del diàleg amb una proliferació d’individus a qui ningú ha pogut ensenyar a relacionar-se d’una manera mínimament positiva. El que em preocupa és com entre tots plegats anem construint una societat on demanem al sistema educatiu que propagui valors de solidaritat mentre glorifiquem l’esforç fàcil i la llei del més fort. El que em preocupa és que continuem en un entorn que banalitza l’ús de la violència més gratuïta, i sobretot que redueix els conflictes i les emocions a un espectacle televisat cada cop més grotesc i amb més audiència, que només es veu en privat i que culmina en una situació on, quan passen coses d’aquestes, la reacció generalitzada és mirar cap a una altra banda, ignorar-ho completament, talment com si es veiés des del menjador de casa.

Probablement el desgraciat que em va obrir el nas ho anirà explicant com una aventura d’on va sortir victoriós, encara que de fet el que fa fer fou sortir cames ajudeu-me. Si algun dia arriba a llegir això –si és que encara recorda com es fa-, que sàpiga que la gent com ell no em fan por. El que em fan és molta pena.

Això sí, el que em sulfura és una de les ironies de tot plegat: he passat un bon temps en un indret objectivament perillós, d'on ha anat de molt poc que no ens evacuessin i on, durant uns certs dies, literalment no podia sortir de casa perquè si ho feia tot sol i sense vehicle la meva vida podia córrer perill. I n'he sortit incòlumne. Setmanes després torno a casa i em passa això...

Evolució positiva dins de la gravetat

Tot i haver tornat a Europa, tot i les vacances, no puc deixar d’informar-me sobre l’evolució del país on he viscut un dels períodes més difícils i intensos de la meva vida: Zimbabwe.

Dilluns passat el ZANU-PF del president il·legítim Mugabe i les dues faccions del MDC, partit d’oposició, van signar un document que estableix les condicions per al diàleg polític sobre el futur del país. El més destacable de l’escenificació de tot plegat és que Mugabe i Tsvangirai es van donar la mà en públic per primer cop en deu anys. I pel que fa al document, hi ha un compromís per escrit de totes les parts per a acabar amb la violència política. Des de dijous dialoguen a porta tancada en algun punt de la República de Sud-àfrica.

L’optimisme d’alguns contrasta amb l’escepticisme generalitzat per les dificultats d’un diàleg que parteix amb posicions difícilment reconciliables: Tsvangirai es presenta –justament- com el guanyador de l’única elecció legítima, la primera volta de la presidencial, i vol un govern de transició que estabilitzi la situació del país i organitzi noves eleccions. Mentre que Mugabe es presenta com a president reelegit a la farsa del 27 de juny, i planteja un govern d’unitat nacional. A més d’aquesta diferència fonamental, es dóna el cas que, encara que sobre el paper es pugui plantejar una presidència honorífica per a Mugabe combinada amb un càrrec executiu de primer ministre per a Tsvangirai, el govern actual de Zimbabwe és una mena de junta militar on una sèrie de generals han deixat clar que no acceptarien Tsvangirai al govern. Caldria veure si en tindrien prou amb la presidència de Mugabe per a permetre que es compartís el poder.

Mentrestant el governador del Banc Central de Zimbabwe ha anunciat que properament es prendran noves mesures contra la inflació. Quan tot just acaba de sortir el nou bitllet de cent bilions de dòlars, que a hores d’ara no deu valdre massa res. El dia 11 de juliol, darrer dia que vaig canviar moneda, ho vaig fer al mercat negre, a un valor de 50 bilions per un dòlar americà. Les noves mesures sembla que consistiran en una reducció del nombre de zeros, a més d’un alleujament de les ridícules restriccions per a treure efectiu dels bancs. Totes dues mesures pretenen ser una resposta a l’escassetat d’efectiu, que ja es començava a notar quan vaig marxar del país, i que sembla que s’accentua. El que no queda gens clar, però, és la contribució que aquestes mesures poden fer per a reduir la inflació.

Per descomptat, el fet que es dialogui suposa una millora de la situació. Però per a que la situació de la població del país millori significativament, encara falta temps. I per a molts, massa temps. Hi ha un risc objectiu d’una fam generalitzada, i el govern encara no ha permès que les ONG que va prohibir tornin a distribuir ajuda humanitària.

Una altra frase estúpida

Un membre de la tripulació del vol d'Ibèria que em duia a Barcelona dijous passat ens va obsequiar amb una frase estúpida en la línia de les que vaig comentar en aquesta entrada. L'avió acaba d'aterrar, finalment aparquem, i ens diu "les informamos que el desembarque de este vuelo se efectuará por las puertas exteriores del avión" (sic). Per on pretenia que sortíssim? Trencant les finestres?

Un minut més tard va dir el que suposo que volia dir a la primera, i és que sortiríem tant per la porta del davant com per la del darrera. A la primera se m'havia escapat el riure...

París, infern i paradís

Aquesta expressió és manllevada dels mítics Les negresses vertes. No he trobat ningú que com ells defineixi la natura de la capital de l’Estat francès, una de les capitals del món, on la vida m’ha dut a viure per més de tres anys –per bé que fins ara hagin estat plens de llargs períodes passats en altres continents, en plural-. Un infern i un paradís. Una ciutat preciosa, interessant, elegant. Però infernal per la seva manera de viure i per les actituds de massa de la seva gent.

Nou dies després d’haver-hi tornat, finalment me’n vaig de vacances. Tinc més d’una setmana lliure per primer cop des de l’agost de 2006. Mentre l’avió vola en direcció als Pirineus, lentament em va omplint una immensa felicitat. Dos anys en que he viscut a París, a Kolda, a Montevideo, a Windhoek i a Harare. Això fa tres canvis de continent d’anada i tornada, els dos darrers en menys d’un any. Professionalment i personalment he pogut acumular experiències que altra gent només acumula a base de força més anys. I me n’he sortit arreu i amb nota.

Aquesta felicitat ha anat aflorant, però, molt lentament. Durant els darrers dies ha estat oculta, i encara hi continua en gran part, anorreada completament per una situació propera al col·lapse físic i mental. Des que vaig tornar a posar els peus a Europa, només m’he pogut veure a través de la mirada dels altres, i la veritat és que en general feien cara d’estar més aviat espantats, sobretot els primers dies.

Els primers impactes, duríssims. Caminant pel Quai de Valmy, a davant de casa, per la vorera, un camió que passa pel carrer em sembla tant a prop que faig un salt, pensant-me que el tinc al damunt. Les pulsacions se’m disparen. Estic completament eixordat i això m’espanta. El soroll no em deixarà dormir fins a després d’algunes nits mig d’insomni. I encara avui no em sento còmode anant pel carrer.

La mateixa tarda de l’arribada començo a tossir com un desesperat. Em readapto a la humitat. S’ha acabat l’alçada i el clima sec. No puc parar de pensar en el que em va dir la meva mare una vegada. Quan era petit em van dur vàries vegades a que em visités el Dr. Botey, pediatre de gran prestigi. Pel que m’expliquen, en Botey en va tenir prou amb examinar-me un cop per a dir: “aquest nen, a la muntanya”. Volent dir que és a la muntanya on la meva fisiologia funciona al seu òptim. Tant a Windhoek com a Harare sempre tenia els pulmons nets. A París, quan hi vaig arribar el 2005, em va agafar una bronquitis com no n’havia tinguda mai.

M’afligeixen el buit, l’excés d’inèrcia que no em deixa descansar i haver vist l’altra banda, haver portat els límits tan lluny. Finalment, però, sóc a casa.

Karadzic detingut

El dilluns passat, tot just deu dies després de l’aniversari de la massacre de Srebrenica, era finalment detingut un dels seus màxims responsables: l’infame Radovan Karadzic, el que fou el líder polític dels serbis de Bòsnia. Es tracta d’una notícia excel·lent que ens acosta al moment en què les víctimes del genocidi podran veure com es fa justícia. Tan excel·lent com esperada, perquè ha costat força anys arribar a aquest punt.

La interpretació generalitzada i immediata del fet ens diu que cal atribuir-lo sobretot a l’orientació del nou govern serbi de Boris Tadic, la clara vocació europeista del qual destaca en contra del que havia estat la tònica dels darrers anys, amb governs que vetllaven pel manteniment del poder de les velles estructures perpetuades per la guerra i l’aïllament internacional. Si és aquest el cas, a aquest govern encara li queda feina, doncs hi ha acusats pròfugs, entre els quals el general Ratko Mladic, que fou de fet el cap dels perpetuadors d’aquella i d’altres massacres.

Un aspecte important del tema és que es produeix en un moment en què anem veient un lent però progressiu augment de la importància del règim internacional de justícia penal. Clarament insuficient i llastrat pels interessos d’aquells que no volen donar-li suport per motius diversos però gairebé sempre centrats en la por que determinats individus es vegin sotmesos a la justícia. Aquesta posició comprèn, amb justificacions diverses, des de Zimbabwe fins als EUA. Normalment el discurs ens diu que no volen signar l’estatut del Tribunal Penal Internacional perquè “temen que se’n faci una utilització política”. Exactament el mateix que diuen els sudanesos ara que el seu president ha estat inculpat. Per a mi el que està clar és que si algú es nega a donar autoritat a un tribunal destinat a perseguir crims de lesa humanitat, l’única raó veritable ha de ser la d’atorgar-se la prerrogativa de poder cometre’n amb impunitat. En qualsevol cas, aquest règim avança. Lentament, però avança.

L’altre tema que crida poderosament l’atenció és com ha estat possible que un individu com en Karadzic no només estigués pròfug durant més de deu anys, sinó que a més en els darrers dos hagués adoptat una nova identitat amb la qual no estava precisament ocult. No només això sinó que a més es va permetre adoptar la identitat falsa d'una mena de filantrop excèntric. Els punts de depravació a què pot arribar la natura humana no deixaran mai de sorprendre’m.

Impactes de la tornada

Sóc a París. Vaig arribar al meu balcó sobre el canal St. Martin dimarts, a la una del migdia, vint-i-sis hores després de sortir de l'oficina de la UNESCO a Harare. Només en aquest viatge ja vaig poder retrobar amics de Namíbia per coincidència a Johannesburg, el que em va permetre posar coses en ordre. A les sis del matí vaig descobrir la mastodòntica terminal 5 de l'aeroport de Heathrow a Londres. Finalment, després de moltes, massa hores, vaig arribar a una ciutat estival que m'he anat fent meva a base de viure-hi tres anys amb llargues intermitències en altres continents.

Les tornades d'un altre continent no són mai fàcils, i les tornades de l'Àfrica, si es tracta de períodes llargs, són particularment complicades. L'entorn físic és diferent en petites i grans coses. M'hi estendria i m'hi estendré, però de moment només puc lluitar per a readaptar-me a una ciutat tan sorollosa que em fa pujar les pulsacions, i més que donar-me ganes de córrer me'n dóna de sortir corrents.

També són moments de la veritat. Moments de mudança de pell i d'habituds, moments per a desfer-se de tantes càrregues inútils que prenen espai en un bagatge a vegades massa ple.

Srebrenica

Ahir vaig celebrar el meu aniversari treballant, el mateix que em tocarà fer durant la resta del cap de setmana. No obstant vaig poder sentir en la distància el calor de la família i d’un selecte grup de persones estimades que van prendre el temps d’enviar-me un missatge. No podria estar més agraït, perquè en aquest cas la llunyania i les circumstàncies em duen a la solitud.

Des de fa tretze anys el meu aniversari coincideix amb el recordatori de la pitjor tragèdia que ha viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial: la massacre de Srebrenica. El dia que jo feia vint anys va passar a la història per ser aquell en què s’esdevingué l’episodi més salvatge del genocidi de Bòsnia. Una ocasió on la determinació criminal dels fanàtics serbobosnians -liderats per Ratko Mladic i Radovan Karadjic, a qui la justícia internacional encara persegueix avui-, va trobar un terreny abonat en la divisió i les indecisions de la mal anomenada comunitat internacional, per a fer possible el més gran dels horrors.

Els fanàtics ultranacionalistes serbis havien deixat els seus propòsits clars des de feia temps. Ciutats com Srebrenica, Zepa i Gorazde es van convertir en refugis de civils bosniacs que fugien de les zones rurals de l’est de Bòsnia, ocupades militarment pels serbis. En una ocasió, el general Morillon, militar francès comandant de la força d’interposició de Nacions Unides, que fins aleshores només s’havia dedicat a la distribució d’ajut humanitari, se’n va anar a fer el turista a Srebrenica. La població local no el va deixar marxar fins que, en un brindis al sol, va demanar un megàfon i va declarar la ciutat sota protecció de Nacions Unides. La comunitat internacional, però, no va dotar els cascos blaus de les capacitats militars necessàries per a aturar els serbis. Quan aquests, després d’un llarg setge, es van decidir a ocupar la ciutat, el contingent de cascos blaus neerlandesos no va poder fer res més que convertir-se en espectador i fins i tot facilitador de la feina dels criminals de guerra, en el que constitueix, conjuntament amb la tragèdia de Rwanda, un dels escàndols més vergonyosos que la humanitat ha pogut presenciar recentment en termes de perpetració dels crims més horrorosos mentre tots els qui hi podrien fer alguna cosa miren cap a una altra banda. La imatge de les Nacions Unides va quedar poderosament malmesa. Tanmateix convé que no oblidem que les Nacions Unides no són més que els seus estats membres. Els nostres governs.

Cada any, quan celebro el meu aniversari, tinc un moment per al record. El record de les víctimes, i el record de perquè treballo en el que treballo. Per a fer, encara que sigui distant i modesta, la meva contribució per a que quelcom així no es torni a repetir.

11 x 3

11 x 3 = ...33!!!

I no calen més paraules...

Més sobre l’amabilitat

Una cosa que sorprèn de veritat a Harare es que la gent es extremadament cortès. Entrem un altre cop en el perillós terreny dels estereotips i els topics, i per tant en aquest cas nomes puc parlar de la meva percepció i del que diu la gent. Tanmateix puc dir que sí, he notat que a Zimbabwe la gent és especialment cortès i amable, més que a Namíbia. I per descomptat molt més que a Botswana, on de fet se’ls coneix a tota la regió per la seva brusquedat, que vaig poder experimentar en carns pròpies en un supermercat de Gaborone, on gairebé m’esbronquen quan tocava pagar, senzillament per haver dit “perdoni?” quan no havia sentit el que em deia la caixera...

L’altre dia en vaig tenir una d’aquelles que em va fer escapar el riure. A prop del Bronte, l’hotel on sóc aquests dies, després d’haver marxat de la mansió de Borrowdale, hi ha un Spar amb una oferta limitada però raonable de menjar per a emportar. Algun dia després de la feina hi vaig a buscar alguna amanida. Ja m’ha passat dos cops que algú em demanes pagar-me la compra amb targeta a canvi de la quantitat en metàl·lic. Això passa perquè el govern té un control molt estricte dels comptes bancaris. L’espiral d’hiperinflació és tan brutal que el govern limita estrictament els diners que es poden treure dels comptes cada dia, per tal d’evitar que el sistema bancari s’enfonsi. El resultat n’és que actualment es poden treure 100 bilions de dòlars per dia, l’equivalent en aquest moment d’una mica menys de tres dòlars americans al mercat negre. El límit va creixent, però mai a un ritme prou ràpid com per a que el metàl·lic que es pot treure cada dia doni per a comprar més que un àpat molt senzill o fins i tot ni això.

Així doncs, m’aproximo a la caixa i un senyor se m’acosta i em diu “li puc pagar amb targeta”, i jo que li dic “i tant!”. Em fa un somriure d’orella a orella i em diu “there should be more people like you in society” (hi hauria d’haver mes gent com vostè a la societat). De tant exagerat se’m va escapar el riure...

Reverències

El primer cop que m’hi vaig fixar era a Uis, Namíbia, ara fa un mes i mig. Al Brandberg Rest Camp, em disposava a gaudir d’un bon sopar, amb un bistec d’oryx –també conegut com a Gemsbok, un dels antílops més grans-. La comanda la va prendre un home, però el plat me’l va lliurar una d’aquestes grans dones africanes tan característicament corpulentes. I quan el va dipositar sobre la taula em va fer una reverència!

No fou com la de la foto, va ser més discreta i simple. Tanmateix, la veritat és que em vaig quedar mig mosca. Immediatament ho vaig atribuir a l’actitud reverencial vers els blancs inculcada amb sang per l’apartheid, però que també es pot veure en altres latituds on el sistema colonial no fou tan obertament racista. El tema em va quedar fixat a la memòria fins que un dia una companya de feina, que precisament es diu Memory, em va fer el mateix, una reverència quan em lliurava un objecte. Immediatament li vaig preguntar què feia, i em va explicar que en certes cultures de la zona això és un ús social molt estès quan es tracta amb persones més grans o jeràrquicament més importants, siguin de la raça que siguin. Fins i tot, després, he vist gestos similars fets per homes. Suposo que també és un gest equivalent un altre que m’he trobat de manera recorrent: algú t’acompanya a alguna banda o et serveix l’esmorzar i et dóna les gràcies! Sempre responc “gràcies a vostè, només faltaria!”. La veritat és que no estic acostumat a tanta cortesia...

Pinzellades de quotidianitat

La vida quotidiana a Harare té alguns inconvenients als que pot costar d’acostumar-se. Ja he comentat amb profusió les implicacions de l’espiral hiperinflacionària –avui he canviat moneda a una taxa de 34 bilions (nou zeros) per dòlar americà, fa un mes i mig eren 750.000 milions-. Però n’hi ha d’altres.

Ahir mateix es va produir un tall de corrent elèctrica que va durar hores. Això no és cap novetat, més enllà del fet que ahir això va representar per als companys de feina una tornada als pitjors moments: el grup electrogen no tenia combustible, amb la qual cosa res no podia funcionar –ni la bomba de l’aigua-. Dic tornada als pitjors moments perquè la instal·lació del grup electrogen és quelcom de fa uns mesos. A principis d’any es podien passar setmanes sense corrent elèctrica. Així mateix, les línies telefòniques pateixen talls quotidians, partint d’unes condicions surrealistes. Vaig haver de viatjar a Malawi per a, entre d’altres coses, discutir temes que hauria pogut solucionar amb una conversa telefònica. Fa mesos que no es pot trucar a Malawi des de Harare –o almenys des de la zona on hi ha l’oficina de la UNESCO-, però el mateix dia que volia fer-ho vaig tenir una conversa de tres quarts d’hora amb la seu de la UNESCO a París. Qualsevol persona que hagi treballat a l’Àfrica sap com van aquestes coses, però en aquest cas parlem de Nacions Unides, i d’un país, Zimbabwe, que no era així. I som a la capital. No vull ni pensar en què passa a les zones rurals. Això sí, Victoria Falls, el parc temàtic per als turistes, font de divises bàsica per al país, és com una illa on es troba gairebé de tot.

El que també és tot un poema és una cosa tan senzilla com anar a dinar, que consisteix més aviat en “a veure què trobem”. Les preguntes a qualsevol restaurant en sentit ampli –pocs en queden d’oberts-, són “què tenim, avui” i “quan val”. L’oferta resulta limitada, i encara més si en aquell moment hi ha tall de corrent. Per acabar obtenint qualsevol cosa, a uns preus que ronden entre els 5 i els 12 dòlars americans per un àpat. Cosa que resulta raonable per a qui hi tingui accés, als dòlars americans, però que en virtut de l’espiral inflacionària deixa els salaris locals en quelcom de ridícul. Avui mateix m’he cruspit un entrepà bastant senzill que valia... Dos cops el sou mensual d’un dels guardes de l’oficina.

El que resulta veritablement depriment és una visita al supermercat. No he vist cap supermercat on es poguessin comprar ous. Se´n troben només a peu de carrer o de carretera, i normalment bastant cars. La llet va i ve, la major part de productes de menjar són importats de sudàfrica –amb els conseqüents preus de producte importat-. El govern reacciona obrint les “botigues del poble”, nom de ressonàncies del “socialisme real” que té exactament les mateixes conseqüències: escassetat, llargues cues i mercat negre. I això tenint en compte que se’n guarden bé prou de tornar al control estricte de preus que van intentar fa dos anys. Les conseqüències foren, aleshores, prestatges completament buits. Ara almenys encara s’hi troba quelcom.

Mentrestant les emissores de ràdio continuen martellejant els missatges d'agraiment del president per haver-lo "reelegit". I continuen parlant d'independència total. Si, ja sabem que alguns tenen la paella pel mànec i controlen els recursos, imposant les seves condicions als altres. Però, deixant altres arguments a part, la independència total no és possible en un mon interdependent.

Aigües braves

La meva activitat al parc temàtic de les cascades victòria no es va limitar a una visita que no em va deixar xop gràcies als sis dòlars que em vaig deixar entre l’impermeable i el paraigua de lloguer. També em vaig apuntar al rafting. Així doncs, puc dir amb el cap ben alt que he sobreviscut l’adrenalínica experiència dels ràpids del riu que és considerat el més complicat del món pel que fa a aquesta disciplina aventurera.

Què en puc dir? Que em vaig divertir. Val la pena provar-ho. Però en aquesta època de l’any l’aigua és freda i la temperatura ambient em va fer estar tremolant durant la darrera hora de les tres que va durar la singladura. Em vaig afegir a un grup d’irlandesos convertint-me en el sisè home a bord. No vaig acabar a l’aigua però sí que vaig veure companys acabant-hi i em va tocar hissar la Lisa a bord després que ella i en Paul acabessin a l’aigua al ràpid número 18, que rep el nom d’”oblivion” (oblit). Em va anar just de no acompanyar-los-hi...

El que no resultava gens tranquil·litzador eren els cocodrils. Sí, en vam veure. Tres, prenent el sol a les roques de la riba. Encara que eren molt petits, criatures. Però les mares devien ser a prop. En qualsevol cas, ja a terra, el guia ens va explicar que no hi ha hagut ni morts ni ferits per culpa dels cocodrils. Sí que n’hi ha hagut quatre, de turistes morts, des que van començar a fer les activitats. La majoria, enduts per un ràpid que els acaba arrencant l’armilla salvavides. Sapigueu que quan us l’assegurin gairebé tallant-vos la respiració com si es tractés de la cotilla de Scarlett O’Hara, és per una bona raó.

De tant en tant fotem el guiri, però almenys ens divertim.

Victoria Falls

L’Àfrica del sud conté un nombre important de meravelles naturals. En particular, n’hi ha una que destaca entre totes les altres i que ha estat designada com una de les set meravelles naturals del món: Mosi-oa-Tunya en llengua Kokolo, el fum que trona, les cascades victòria. Un escenari que, essent a Zimbabwe, no em podia perdre. Per raons fonamentalment de feina aquest ha estat un viatge repetidament ajornat, i certament complicat, que he estat buscant de fet des que era a Namíbia. Finalment, però, l’he pogut fer.

Totes les anades i vingudes, tots els canvis de plans han valgut la pena, perquè només veure el lloc justificaria moltes coses. Les xifres parlen per elles mateixes, encara que tot el que es pugui escriure no compensa l’experiència. El “fum que trona” resulta visible des de força kilòmetres enllà, i l’estrèpit també se sent des de la distància. Les cascades fan 1.700 metres d’amplada i el salt arriba als 108 metres d’alçada. El cabal mitjà és d’un gigalitre, sí, un milió de litres, per segon. Al pic de la temporada de pluges, entre març i maig, el cabal pot arribar a ser de deu gigalitres, i en el punt més baix, entre setembre i desembre, per l’estació seca, pot baixar a 400 hectòlitres.

Tal cabal d’aigua produeix un constant i eixordador estrèpit i justifica el seu nom tradicional, el fum que trona. La dimensió del lloc talla la respiració i us fa sentir insignificant, sobretot quan us adoneu del temps que fa que tanta aigua passa per aquí, un temps que no es calcula en escala humana.

El núvol constant, a la llum del sol, crea, en diversos indrets, interessants efectes òptics. El més recorrent i espectacular són els arcs de sant martí.

La visita a les cataractes victòria pel cantó de Zimbabwe és també un recordatori constant de la situació del país. La localitat de Victoria Falls no deixa de ser un parc temàtic, si es té en compte que fou construïda expressament per als turistes, amb una preferència per un determinat nivell, amb hotels d’un cert luxe. A més, les estrictes regulacions monetàries del país fan que els turistes no residents estiguin obligats a pagar totes les seves factures en moneda estrangera. Així doncs, per a algú que no s’hi fixi massa, tot resultarà normal, més enllà del baix nivell d’ocupació d'hotels, restaurants i activitats en general. No obstant, per a algú mínimament observador les conseqüències de la situació del país es fan evidents. A les cartes dels restaurants, a on es puguin veure preus marcats en moneda local, i sobretot a les cares i actituds de la gent local, que es comporta amb una encara prou digna i resignada desesperació. L’ambient del pont és curiós. Entre els que es llancen a l’aventura i els camions esperant la frontera, proliferen els qui fan els seus ingressos amb el contraban. Aquest no deixa de ser molt comú en moltes fronteres. El que sorprèn en aquest cas és que no ho era pas tant fa uns anys.

Frases per a la posteritat

Aquests dies, en coincidència no buscada però existent amb la celebració del 90è aniversari d’en Nelson Mandela, estic enganxat a les seves memòries, “Long walk to freedom”, que cobreixen tota la seva vida fins el 1994, quan accedí a la presidència de la república de sud-Àfrica després de gairebé trenta anys a la presó. La vida d’una de les grans figures polítiques del segle XX, una de les més grans, una vida dedicada a la lluita pels drets de tots i totes, contra un dels sistemes político-socials més odiosos que la humanitat ha viscut, l’apartheid. Una vida que constitueix un bell exemple i font d’inspiració.

El llibre té 750 pàgines, però està escrit amb una prosa que flueix com una font d’aigua fresca, interessant i amena. Una anècdota que explica sobre un dels seus fills me’n recorda una altra de protagonitzada per la meva persona, d’aquelles que passen a formar part de la memòria familiar. D’aquelles que els progenitors fan servir per a amenitzar converses de sobretaula, i a vegades, segons l’anècdota, per a fer-vos pujar els colors a la cara.

La situació es va donar a Palafrugell, en algun moment dels primers anys vuitanta, en una conversa amb la meva àvia materna, la senyora Fina Moreno i Polo, que ens va deixar fa uns anys. L’àvia Fina era nascuda a Calonge, de pares valencians que havien emigrat a l’Empordanet a principis del segle XX, quan s’hi volia implantar el cultiu de l’arròs. L’àvia Fina pertanyia a la generació que va veure la seva joventut truncada pels horrors de la guerra civil. Hi ha certes coses de la meva àvia que no vaig entendre fins que vaig poder veure, des de la distància, el drama de Bòsnia els anys 90. Tant d’horror els devia deixar a tots mig trastocats, i per a mi explica certes reaccions i sortides que sempre m’havien semblat extemporànies i estranyes.

En qualsevol cas, això va passar abans dels 90. Jo no tenia més de deu anys, no recordo l’edat exacta. L’àvia Fina, com totes les àvies, tenia els seus moments melodramàtics, que a mi en alguns casos em resultaven una mica excessius. En aquesta ocasió l’àvia em deia com ens estimava a mi i al meu germà, i a les meves cosines, en un discurs que ja li havia sentit diverses vegades en els mateixos termes, “i perquè jo ja sóc gran”, i s’anava posant cada cop més melodramàtica fins que em diu “perquè jo un dia em moriré”... A la qual cosa vaig respondre mirant-la de fit a fit i dient-li: “sí, i jo també”. En aquella ocasió el melodrama no va anar més enllà d’aquest punt. Touché. La frase fou celebrada durant anys... I bé, ho explico jo mateix i ho he de dir així perquè ja fa temps que no tinc àvia...

Moments de sibaritisme, núm. 5: Glenmorangie

Viatjar a fora de la Unió Europea té un petit avantatge, i és que, en general, les botigues “duty free” són realment lliures d’impostos, el que permet trobar certs articles a preus molt raonables. Tornant de Malawi a Harare em vaig procurar una ampolla d’un whisky escocès excepcional: Glenmorangie, en la seva versió “Port Wood Finish”.

Es tracta d’un whisky de malta, amb una particularitat: és madurat, en una primera etapa, en barrils de roure americà. Però la darrera etapa de maduració la fa en barrils que havien contingut vi de Porto. Aquesta finalització li dóna uns aromes i un post-gust excepcionals. Al gust clàssic d’un bon whisky de malta –alguns diuen que té gust de fusta, jo crec que és senzillament gust de whisky, no el podria comparar amb res més. És un licor sec, molt profund, dens i amb molt de cos, que si és prou envellit fa unes agradables pessigolles a la llengua-, se li afegeixen les restes d’aroma de Porto, amb un punt dolç, i records de fruits secs.

És una autèntic licor de degustació. Una quantitat moderada, sense gel, arriba a un punt de sibaritisme extàtic degustada amb una presa de xocolata negra, si pot ser amb un 70% de cacao. Una combinació excepcional.

L'espiral no s'atura

Ahir vaig fer una de les operacions quotidianes de canvi de moneda. 15 dòlars americans, uns 10 Euros, en tres bitllets de 5 dòlars. A canvi vaig rebre setanta-dos bitllets de 5 bilions (dels bilions americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. Això de ser bilionari deu ser fantàstic, però certament no en aquest país...

El que això exemplifica és que la farsa de les eleccions no ha suposat cap solució per als problemes de Zimbabwe. L’hiperinflació continua descontrolada, i els supermercats cada dia es veuen més buits, comença a ser realment difícil trobar coses fins i tot per a menjar. Mentrestant els rumors diuen que l’empresa alemanya que imprimeix els bitllets de banc deixarà de fer-ho aviat com a conseqüència de l’enduriment de les sancions internacionals imposades al país. Tot semblaria indicar que això, quan finalment passi, precipitarà l’escassetat també de moneda, i eventualment el col•lapse de l’economia, si no és que adopten el Rand (amb permís dels sud-africans, que tenen una taxa d’inflació ja prou alta) o el dòlar americà (no crec que en tinguin prous en reserva).

Mentrestant el líder del MDC refusa negociar per a un govern d’unitat, argumentant que ell fou el guanyador de les úniques eleccions legítimes, les de la primera volta. Això arriba immediatament després que Mugabe se’n sortís prou bé d’una cimera de la Unió Africana que va fer una crida a la negociació sense qualificar les eleccions de farsa, tal com pretenien l’oposició i els països occidentals. Cal recordar que aquesta cimera es feia a l’estació balneària de Sharm-el-Sheikh, a Egipte, i que per tant l’hoste era algú amb unes credencials democràtiques tan dubtoses com el president Hosni Mubarak. També hi assistien altres "demòcrates" de gran reputació com els presidents de Gabon o de Guinea Equatorial. El que fou decisiu, però, un cop més, fou l’actitud de Sud-àfrica.

Entenc que Morgan Tsvangirai refusi negociar amb un president ja investit que li vol marcar el terreny. De fet les cròniques de la televisió estatal, la ZBC, eren simptomàtiques, amb una corrua de personatges vantant les virtuts del diàleg i exhortant Tsvangirai i “l’altra facció del MDC a unir-se i dialogar amb el president Mugabe, ara que els ciutadans han parlat i l’han reelegit”. Entenc l’actitud de Tsvangirai, però no sé quina és la seva jugada, si és que espera el col•lapse o bé un increment de la pressió exterior o ambdues coses. El que sí que entenc és que defensi la seva dignitat i els seus principis fins al final.

Per cert, diumenge passat vaig presenciar el pas de la comitiva presidencial. Tot un espectacle del que ja m’havien parlat i que em vaig trobar per casualitat. Cal presenciar-lo des de la distància. Acostar-s’hi massa és perillós, suposa literalment arriscar la vida. Primer una successió de motos amb pilots intermitents blaus i a tota pastilla, després tot de cotxes, alguns anant en una fila de tres per a protegir el d'en Mugabe, una pick-up truck plena de soldats armats amb kalashnikovs, ambulàncies... El vaig veure quan se n’anava cap a El Caire, a la cimera. Ja al Caire un periodista free-lance especialista en Zimbabwe va aconseguir esmunyir-se al recinte on hi havia els caps d’estat i el va perseguir fent-li preguntes. En Mugabe va acabar perdent els nervis i pretenia agredir el periodista, a qui va acabar insultant sonorament, a ell i a tothom qui qüestioni la legitimitat de la seva victòria “electoral”. Els meus companys de feina locals se n’avergonyien.

L’Ingrid torna a casa

La notícia de dimecres al vespre, àmpliament comentada durant tot el dijous, fou el rescat per part de l’exèrcit colombià de gairebé una vintena d’hostatges que eren a mans de la FARC, entre els quals destaca l’antiga candidata a la presidència, la franco-colombiana Ingrid Betancourt. Per a algú que, com jo, fa tres anys que es passeja pel món amb la base a París, a on hi tinc molt bons amics colombians, aquesta notícia ha estat una alenada d’aire fresc.

L’ajuntament de París –i tota una colla d’altres del país- podrà finalment retirar la foto d’Ingrid Betancourt que tenia a la façana des de fa anys. Ara, com deia la mateixa Ingrid, cal continuar treballant per a que tots els altres hostatges siguin alliberats, i per la pau. Però tant ella com qualsevol que conegui una mica el que passa a Colòmbia sap perfectament que els problemes del país van molt més enllà del que pugui dir el president Uribe, que coincidiria amb l’estat general d’opinió segons el qual la derrota militar de les FARC equival a la pau. Malauradament l’equació no és tan senzilla. Les FARC fa temps que s’han transformat, com tantes altres organitzacions armades clàssiques, en una mena de trust criminal que es va retroalimentant, en aquest cas amb una font d’ingressos inesgotable: el narcotràfic. Però malauradament no són els únics. Mentre el conflicte social que va donar origen a la guerrilla –fonamentalment l’opressió de la població agrària per part dels terratinents- no ha estat solucionat, les dècades de guerra i els fabulosos ingressos de la droga esquitxen a molts més actors socials i polítics. Un cosí del president ha estat empresonat pels seus vincles amb grups paramilitars, en el que és la punta de l’iceberg d’un escàndol, la parapolítica, amb ramificacions tals que amenaça amb destruir el parlament colombià.

El millor homenatge que se li podria fer a una lluitadora com l’Ingrid Betancourt seria establir un diàleg ampli amb una veritable voluntat de solucionar els problemes del país. Mentrestant, però, brindem per la seva llibertat.

A la riba del llac

Visito per segon cop aquest país, el país més pobre de l’Àfrica si descomptem els que estan en guerra. És un viatge per feina, i no hi ha vols diaris des de Harare, motiu pel qual hi he de passar gairebé tot el cap de setmana. Això em dóna l’oportunitat de sortir per primer cop de la capital, Lilongwe.

Contemplo un ampli paisatge de turons i més turons, amb arbrat poc dens i explotacions agrícoles de subsistència. Les condicions són dures, xarxa de carreteres precària, poca electrificació, relativament poca construcció amb pedra, molta població, abundant petit comerç de productes bàsics. Em recorda molt les zones més pobres de Senegal, amb els mateixos mercats poc abastits, amb parades que són poc més que estructures de troncs amb una oferta per a vendre més aviat limitada.

Aquest cop em toca una mica de descans, tot contemplant una autèntica meravella: el llac Malawi. El tercer llac del continent en superfície i el novè del món. Extens de 26.900 kilòmetres quadrats (Catalunya en fa 32.411), amb 75 Km. al seu punt més ample i entre 550 i 570 km. de llarg de sud a nord, és una llarga llengua d’aigua que separa el país de Moçambic, i que ocupa una vall a la zona on la placa tectònica de l'Est de l’Àfrica es parteix en dos trossos. El vent i els corrents fan que l’aigua estigui prou moguda. Si no veiés la silueta de les muntanyes dels volts de Mangochi, a la riba sud, em pensaria que sóc davant del mar. Bé, de fet és gairebé tan gran com un mar interior...

Una vista de Livingstonia Beach. El nom respon a l’arribada de l’explorador anglès a la zona l’any 1859, i constitueix una altra expressió de domini i de vanitat, com Rodhesia o Colòmbia. Livingstonia Beach és un destí turístic destacat, per la fantàstica perspectiva sobre el llac.

PS: Més informació sobre Malawi en aquesta entrada.