Brunch i Trivial Pursuit

Aquest diumenge em van convidar a una mena de "brunch party". El "brunch", terme anglès per a designar un esmorzar-dinar que constitueix tota una cultura, que no se sap si és un breakfast o un lunch però que és un pretext fantàstic per a disfrutar d'un dia lliure sense preocupar-se massa dels horaris.

No hi ha bona taula sense sobretaula, i en aquest cas vam acabar fent quelcom que no havia fet de feia anys: una partida de Trivial Pursuit. Només que en aquest cas fou molt més complicat del que solia ser habitual, perquè la versió del joc era... la sudafricana. Imagineu-vos doncs, preguntes d'esports on les més aviat emprenyadores qüestions sobre tauromàquia i mites del ruedu eren substituïdes per d'altres relatives al cricket, un esport molt popular a Anglaterra i a altres territoris de la Commonwealth -de fet un amic anglès va invertir vàries hores en explicar-me'n les regles, que amb prou feines recordo-, però que a casa nostra no té massa predicament si no és entre els paquistanesos de la Barceloneta -i d'altres barris, suposo-, que en feinen partides improvisades a la Plaça del Mar, i que encara ho deuen fer si no és que els han fet fora treient-se de la màniga algun article de l'ordenança sobre el cinisme (ai, perdó, volia dir civisme... D'on deuen venir, aquests lapsus?...). O preguntes sobre geografia relatives a tot el que us pugueu imaginar sobre el país de l'arc de Sant Martí (Sud-Àfrica): que si la muntanya més alta de la regió de vés-a-saber-a-on, o el riu que va parar al llac de qui-sap-lo. O preguntes sobre literatura que començaven dient: "quin és el poeta afrikaans que va escriure...". Tot i això, amb un amic madrileny d'ascendència valenciana vam estar a punt de guanyar. No obstant els nostres oponents tenien una arma secreta: un lletraferit local que es va incorporar a mitja partida i que va triar el seu equip perquè aleshores anàvem quatre formatgets a dos... Això sí, els tips de riure que ens vam fer van ser abundants. Sobretot quan, cada cop que apel·làvem a un altre local que anava i venia, la seva resposta era invariablement que ho busquéssim al google. "Let's google it, man!", que deia... Curiosa manera de plantejar un debat sobre la contribució d'Internet a la cultura general.

PS: això del google ens va fer riure molt, però el que no fa tanta gràcia son tants i tants comentaris que he sentit de professors universitaris i de secundària sobre l'utilització d'Internet per part dels estudiants. En alguns casos no és tan recerca d'informació com plagi sistemàtic. Si fins i tot hi ha companyies que comercialitzen programari destinat a detectar-lo!