I mentrestant, a Namíbia...

Doncs no en diré massa en aquest moment, només que el govern de Namíbia també té entre les seves prioritats una reforma agrària, que està fent avançar amb peus de plom i amb molta prudència en un dels països més desiguals del món. Essent també el de densitat poblacional més baixa de tot Àfrica (encara no dos milions de persones en 800.000 Km2), i, en el cas de Windhoek, gràcies a la segregació residencial, la desigualtat no té perquè ser aparent en aquest món feliç, i evitar una revolta social resulta relativament barat. Windhoek és una ciutat que sembla feta a la (nord)americana. Extensa, amb un centre històric exigu, amb grans distàncies que afavoreixen el vehicle privat. I amb uns suburbis que queden prou lluny com per a no fer massa nosa. I, per si de cas, tenim el filferro d'espines i les tanques electrificades per tot arreu, i empreses de seguretat privada omnipresents, la més visible de les quals té uns vehicles blancs pintats amb grans lletres vermelles amb el motiu "armed response".

Continuarem informant, a la propera amb més detall.

Zimbabwe, l'olla a pressió...

Tal com ja anticipava en aquesta entrada del blog germà, la situació a Zimbabwe s'està complicant per moments. Dissabte passat hi havia eleccions, on el president Mugabe es presentava a l'enèssima reelecció (és president des de la independència, el 1980). Zimbabwe és un dels darrers exemples que queden a l'Àfrica dels sistemes de partit dominant/únic sorgits arreu després de les independències, en una barreja de governs d'unitat nacional i sistemes socialitzants en proporcions diferents en cada cas, que en múltiples ocasions van acabar donant lloc a sistemes autoritaris, i més tard a una onada de cops d'estat. L'onada democratitzadora dels 90 va escampar la democràcia formal a les parts del continent que no estaven en guerra. Aquesta onada, però, no va arribar a Zimbabwe.

El 2002 Robert Mugabe -que té un carrer amb el seu nom a Windhoek- ja fou acusat -i pel que sembla, amb arguments prou sòlids- d'haver manipulat les eleccions que li van donar eventualment la victòria enfront del sindicalista Morgan Tsvangirai. Des d'alreshores, les imatges del mateix Tsvangirai apallissat per la policia van donar la volta al món, i els nivells de violència van augmentar paulatinament. Mugabe va llançar una reforma agrària amb expropiacions massives de granges en mans de blancs -els terratinents per excel·lència a l'Àfrica austral-, a la que s'atribueix la desinversió que ha donat lloc a l'actual crisi econòmica, caracteritzada per problemes d'abastiment als que el govern ha donat resposta a base d'imprimir paper moneda de manera massiva, el que ha generat el rècord Guinness d'hiperinflació i ha precipitat una onada migratòria als països veïns. En aquest context, el que sembla que més li recriminen a Mugabe, a part del caos, és que la reforma no ha afavorit pas els que més ho necessitaven, sinó la seva xarxa clientelar.

En el procés electoral actual, organitzacions internacionals i de drets humans diverses han proclamat i repetit que no es complien les garanties per a assegurar la netedat dels comicis. Es van imprimir nou milions de paperetes per a sis milions d'electors (per a garantir que tothom tingués totes les opcions segons els uns, per a poder manipular els resultats a conveniència segons els altres), s'han detectat censos inflats amb persones mortes, i en un gest de darrera hora que crec que és mostra d'una certa desesperació, el govern va decidir centralitzar completament l'emissió dels resultats per a l'elecció presidencial. Mentrestant, destacats alts càrrecs de la policia i de l'exèrcit van declarar que no acceptarien cap resultat que no fos la victòria de Mugabe.

Mentre encara s'espera que es proclamin els resultats, els partidaris del MDC de Tsvangirai ja s'han llançat al carrer celebrant una victòria que, diuen, han comprovat vistos els resultats a les circusncripcions urbanes més importants. Un gest audaç per a intentar impedir el frau, però que ja fou qualificat d'avantmà com a cop d'estat pels oficialistes. Mentre esperem que finalment es proclamin els resultats, les condicions per a un escenari a la kenyana -esclat de violència-, semblen servides.

I els que més en sofriran seran els mateixos de sempre.

PS: em toca anar a Harare d'aquí un mes. Avui en parlàvem amb la meva cap. Veurem com evoluciona la situació.

Contra els "gringos", culs wagnerians

L'altre dia em van preguntar si era nordamericà. No és pas el primer cop que em passa, però la veritat és que en aquestes latituds algú amb un fenotip com el meu no és precisament quelcom d'exòtic, i no crec pas que el fet es pugui atribuir al meu accent. Sigui com sigui, em va sorprendre.

Cosa diferent s'ha esdevingut en les relativament poques ocasions que m'he pogut passejar per Amèrica Llatina, amb l'excepció de la part més austral. Em resulta inoblidable el divertidíssim "jauaryumán" que em deixaven anar a la calle Obispo de La Habana, que em feia trencar de riure cada cop. En una ocasió, i en un altre viatge, la dama que m'acollia va decidir unir-se a la festa amb l'apel·latiu de "gringuito". La conya es va acabar quan em vaig decidir a, cada cop que m'ho digués, recordar-li com m'agradava el seu cul, que vaig qualificar de wagnerià. Amb això volia dir majestuós, imponent. Però malauradament ella va interpretar que el que jo volia dir és que no s'acabava mai. Ai las, la vida és plena de malentesos...

PS: Marieta, si ho llegeixes sàpigues que t'ho dedico amb molt d'amor. Amor, acceptant la teva interpretació, de proporcions wagnerianes. J.

Un to de veu tranquil, com l'indret

De moment no he tingut problemes amb l'idioma. Amb l'idioma oficial del país, l'Anglès. Altra cosa és la meva ignorància total sobre el Damara, el Herero, l'Owamba (per citar-ne només tres), o el meu relatiu desinterès per l'Afrikaans o l'Alemany. El que sí que m'ha passat ja diverses vegades és no sentir el que em diuen. Estic convençut que es tracta del to de veu. Un to de veu sempre més aviat baix i molt tranquil quan es tracta de població local no blanca. Els diria allò que em va dir un dia la Yerba, en una frase que em va meravellar: "A veces hablas para el cuello de la camisa". D'acord amb algun comentari que m'han fet -i pel que he pogut observar-, no és pas el mateix cas amb la població d'arrels europees. Una hipòtesi seria que durant els darrers dos segles, durant molt de temps n'hi va haver uns que cridaven i uns altres que només els quedava escoltar i expressar-se en veu baixa. Ves a saber. En qualsevol cas continuarem l'observació i la temptativa auditiva.

Curiós que em passi, de tota manera, essent una persona que sempre s'ha enamorat de les veus. Les senyores que m'han pogut robar el cor, amb comptadíssimes excepcions, tenen totes veus que em tornen boig i que no em cansaria d'escoltar, en gairebé tots els registres. O en tots.

Moments de sibaritisme, núm. 1

Aquest migdia buscava un restaurant que ja no existeix. Coses de les guies. M'he assegut un moment per avaluar les alternatives, a Ausspannplatz, una plaça circular sense suc ni bruc on enllacen l'avinguda de la Independència, l'artèria principal de Windhoek, amb carrers que van cap al sud. Se m'han acostat dues noies, una amb una bíblia a la mà, i m'han convidat gentilment a participar al servei religiós al que es dirigien. He refusat la invitació amb una mitja veritat: havia quedat per dinar. La veritat sencera és que l'únic compromís que tenia en aquest sentit era amb el meu sistema digestiu i amb la meva gana després de nedar un quilòmetre i mig, però coneguda la persistència proselitista d'alguns evangelistes, no tenia cap ganes, almenys avui, d'entrar en discussions de caire religiós.

Vista la migradesa de les alternatives a l'abast d'una caminada curta, he acabat reincidint i encaminant-me cap a O Portuga, restaurant d'on no cal que comenti l'origen, on ahir em vaig regalar una Ferreira, un peix a la brasa remarcable. Per primer cop vaig aconseguir evitar el peix arrebossat. Si no és llenguado, el peix arrebossat el deixo per a quan tingui canalla, si és que arriba el dia. O quan arribi.

A O Portuga he tornat a disfrutar la barreja de lussòfons diversos -Angola és a prop-, amb personatges locals de tots colors, en un ambient decorat amb objectes i mobiliari d'inequívoca referència ibèrica. I hi he pogut degustar un generós bistec de kudu, carn de caça, una varietat d'antílop. La textura m'ha recordat el senglar d'en Narcís. Carn prou dura com per a que sigui una mica excessiva tota sola, és millor acompanyada d'una bona salsa. I el gust, deliciós. Em recordava vagament el xai. No ha arribat per poc al punt de la biche que em vaig cruspir a Oussouye, la millor carn de caça que he pogut tastar fins avui, però s'hi ha acostat. Veurem quina serà la propera degustació.

In memoriam: John Pandeni

Ahir a la tarda continuava la meva descoberta de Windhoek. La Christuskirche és potser la icona més coneguda de la ciutat, que domina des del capdamunt del carrer... Fidel Castro.
Al seu costat hi ha el Tintenpalast (Palau de la tinta), seu del Parlament de Namíbia, antigament seu de l'administració colonial alemanya i dels successius governs del protectorat sudafricà. Aclareixo que el nom no és degut a la presència d'una cantina regentada per madrilenys especialistes en el bocatacalamares, ni a la presència de cefal·lòpodes o moluscs de cap mena, sinó a la tendència de qualsevol govern o estructura burocràtica a generar muntanyes de paper amb la conseqüent despesa de tinta.

La presència massiva de policia i d'algunes senyores molt ben vestides em va cridar l'atenció, i vaig acabar essent convidat a presenciar el servei religiós en memòria de l'honorable John Pandeni, Ministre de desenvolupament local i regional, habitatge i desenvolupament rural. Glossat en termes d'heroi per tots els presents, Pandeni fou part del braç armat del SWAPO, l'exèrcit popular d'alliberament de Namíbia, que lluitava contra l'apartheid. Detingut el 1978, fou empresonat fins el 1985. El 1992, després de la independència, entrà en política com a conseller regional de la circunscripció de Soweto a Katutura (el suburbi de Windhoek on foren expulsats entre d'altres els habitants de Klein Windhoek, la zona on resideixo). Descansi en pau.

Tinc un veí pirata!!!

Aquesta és la bandera que oneja a la porta de ca'ls veïns. No sé si es tracta de negocis il·lícits, d'un reconeixement simbòlic de l'equivalència entre colonialisme i pirateria (al cap i a la fi només fa divuit anys que Namíbia és independent, i Klein Windhoek és un suburbi blanc edificat en una zona de la que la població negra fou expulsada el 1959, durant l'època més crua de l'apartheid), o senzillament és cosa de la canalla. El cas és que veig aquesta bandereta mentre escric.

De fet no és el primer cop que tinc un veí pirata. Quan era petit en tenia un altre, l'Antoni Latorre Coll, l'Antònio. El veí del 15. Jo era ben petit, i l'Antònio, amb la complicitat de la seva dona, la Mercè, i de la seva filla, l'Anna, es va servir de la seva fal·lera marinera i d'una curiosa col·lecció d'objectes diversos (un barret de disfressa, trabucs de col·leccionista, un sabre) per a explicar-me històries sobre el seu passat de pirata. Històries que em vaig empassar amb fascinació i sense dubtar. Durant una temporada, segons explicava la Mercè, quan anava a jugar a casa l'Anna hi entrava amb recel i cara d'espantat...

PS: Antònio, que ens vas deixar ja fa anys: allà on siguis, aquesta va per tu!

De nou, "pels puestus"

De nou la vida i els vents m'han dut enllà en el meu particular viatge per l'existència. Aquest cop, a Namíbia. Els viatges, més llargs o més curts, sempre m'han donat temps i ganes d'escriure per a compartir el que veig i sento. Aquest cop em proposo continuar amb les cròniques i comentaris, però m'afegeixo a la blogosfera, per a que ho llegeixi i comenti tothom i totdon que vulgui.

He d'aclarir que la idea d'un blog feia temps que em rondava pel cap, particularment en el darrer any. Perquè no ho havia fet abans? Per motius diversos. En primer lloc, el darrer viatge llarg, a Uruguay, el vaig fer sense ordinador ni càmera fotogràfica. Segonament, el darer període ha estat massa agitat com per a escriure en positiu. I finalment, la meva escritura sol resultar una mica més prolífica del que s'entèn com la mida estàndard més aconsellable per a una entrada de blog. I bé, donat que cap d'aquests motius deu resultar convincent als qui em coneixen de veritat, us dic que finalment ho tenim. Espero que llegeixin a gust.

PS: Cal aclarir que l'autor, tot i ser emminentment i primària catalanòfon, es reserva el dret d'escriure en la llengua que li passi pel barret a cada moment. Així mateix, continuarà publicant escrits al blog germà, www.damelcareto.blogspot.com