Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Mons a part

Divendres al matí. Vaig a la feina en un vagó ple del metro de París, línia 8. Tal com baixo a Ecole Militaire em fixo en una dona que també baixa. Porta un nadó a l’esquena fent servir una mena de motxilla que de fet és una autèntica cadira. El jove president o presidenta dorm amb tota tranquil·litat. Bona invenció, perquè sembla prou sòlida com per a isolar el nadó dels perills inherents a l’experiència de l’usuari del transport públic d’aquesta ciutat. Especialment d’un de prou freqüent que consisteix en rebre al pit l’impacte d’una bossa de mà ben plena –perquè preocupar-se de dur-la a la mà? Perquè privar al personal de gaudir-ne? En aquesta ciutat la gent gasta autèntiques fortunes en bosses! Almenys que les puguin ensenyar!-.

El cas és que immediatament penso en l’Àfrica. Quantes dones, sempre dones, he vist que portaven nadons servint-se de quelcom molt més simple: una peça de roba de la mida d’una manta. He vist sovint dones que ho portaven mentre carregaven grans bosses a les mans plenes d’aliments o d’altres coses, a vegades fins i tot carregant coses a sobre el cap.

Semblen mons apart. Pensant només en els artilugis, l’un és un món d’opulència, on les criatures són el modus vivendi d’una autèntica indústria que implica tèxtil, plàstics –i per tant goma i làtex però també petroli entre d’altres matèries-, així com transport, marketing, venda... Això significa molts llocs de treball. Mentrestant hi ha un altre món, més simple i molt més modest. Ramats, fibres naturals, poc marketing si no ho són els mercats mateixos; indústria lleugera, fins i tot si, massa sovint, la major part de la roba manufacturada és d’importació –d’Europa durant segles, de la gran Àsia en temps més recents. La seda és una altra història-. Fins i tot si aquests llocs de treball de què parlava poden estar escampats per tot el món, no puc deixar de pensar en les diverses empremtes ecològiques dels uns i els altres. Ja sé que tot plegat és complicat, i sospito que una transformació radical del nostre estil de vida és poc probable, almenys mentre hi continuï havent petroli en abundància i a disposició. De totes maneres cada cop més penso que necessitem vides més simples.

Tot d’un plegat recordo aquella anècdota sobre la cursa espaial. Pel que sembla, mentre la NASA va invertir (o gastar, segons es miri) quantitats ingents de diner per a desenvolupar un bolígraf que pogués escriure en condicions d’ingravidesa, els soviètics anaren a l’espai amb llapis. Una altra prova que la vida pot ser més simple, fins i tot a l’espai. Això no és cap apologia del socialisme real, perquè el Marxisme era tan productivista com ho és el capitalisme, i els seus models tampoc no internalitzaven els impactes de la producció sobre el medi ambient. Només era un exemple pretesament divertit.

Podríem escriure uns quants llibres simplement a base de comparar tots dos exemples i analitzar-ne les diverses implicacions. Per aquest vespre m’acontentaré de dir que per a mi aquest és un altre exemple de les moltes coses que hem d’aprendre de l’Àfrica, a desgrat de la pobresa, els conflictes i la desigualtat, tots tan reals però també tan estereotipats en aquestes latituds nostres. Però no crec que estiguem disposats a escoltar. En aquesta part del món, massa sovint, fins i tot si escoltem rarament sentim res que no sigui nosaltres mateixos.

PS: per a qui vulgui més informació sobre el tema de portar nadons, us pot interessar visitar aquest lloc web, el de la francesa “Association pour la promotion du portage”. Llarga vida a la societat civil!

Indignació. Tenim el país que ens mereixem?

Se'm fa difícil escriure res després d'haver sentit el comentari inicial del Cafè de la República d'aquest vespre, a Catalunya Ràdio. El podreu sentir via web per uns dies, a la secció de ràdio a la carta. Parlava dels individus Millet i Montull, els principals implicats en l'escàndol del Palau de la Música, que de moment se'n surten amb càrrecs però al carrer, i amb una simple retirada de passaport. Una iniquitat autèntica. Se'm fa difícil perquè no sé si tindria res a afegir-hi, a part del que expressava el meu germà en una nota al llibre de les cares (el nom que hauria de tenir el Facebook en català), quan comentava el show de pandereta de les complicitats polítiques que ha aixecat el cas. Aquests passejant pel carrer i altres engarjolats per molt menys mentre el senyor jutge fa l'efecte de trobar-se en col·lusió amb el món polític per a passar per sobre de les ramificacions del cas. Sobretot, que continuem essent un oasi.

Només hi puc afegir un dubte que em volta pel cap des que vaig marxar, i que cap de les llarguíssimes distàncies ha pogut apaivagar: és de debò que tenim el país que ens mereixem?

Un abrazo y hasta pronto, Fernando!

Y sí. Mientras estábamos inmersos en este momento de vorágine institucional mundial, apareciste tú para recordarnos que el mundo real sigue dando vueltas más o menos por su cuenta, vueltas que llegan incluso a esta pequeña gran isla unesquiana. Llegó el día, y tal como estaba previsto te marchaste para La Habana a empezar una nueva etapa en tu vida.

Este tipo de vida que dimos en elegir nos da oportunidades para encuentros extraordinarios, pero también implica, de vez en cuando, sentidas despedidas. No hay una sin la otra. Con el tiempo uno se acostumbra y desarrolla una especie de coraza. También, con los años uno mejora sus habilidades para separar el grano de la paja, las personas importantes de las pasajeras. Pero no hay coraza que pueda contener lo que uno siente cuando se va un amigo de verdad, sobretodo cuando uno tiene el corazón de cristal. Fernando, gracias por saber escuchar tan bien como sabes hablar. Gracias por compartir conmigo tantas cosas interesantes. Gracias por ayudarme en mi esfuerzo por ver más allá de mi mismo. Y gracias por compartir ese enorme sentido del humor, que no es otra cosa que una forma suprema de inteligencia. Gracias por ser un señor, una persona sabia. Y gracias por dejarme llamarte mi amigo.

Te voy a echar de menos, compay! Pero bueno, nos veremos más pronto que tarde, si puede ser con un mojito, y sea viniendo de la vieja Europa o de algún otro “puestu”. Te deseo lo mejor para esta nueva vida que empiezas, y espero poder ser una parte distante pero al fin y al cabo presente. Bueno, futura. Bueno, ya se entendió, no?

PS: la parte más sentimental se la dejo, si me lo permites, a alguien del paisito, el señor Jaime Roos.

Massa aviat

El premi Nobel de la pau del 2009 ha estat atorgat al President dels Estats Units d'Amèrica, el senyor Barack Obama, "pels seus esforços extraordinaris per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles". M'ha agafat de sorpresa, i em toca dir amb tota humilitat que no em sembla una decisió apropiada.

No he de convèncer a ningú del respecte que sento pel senyor Barack Obama. Vaig expressar la meva simpatia, reconeixement i esperança quan fou elegit, en aquesta entrada. Em va alegrar especialment que fos la primera persona d'orígens africans que esdevenia president, tot un símbol després de segles de segregació, i a més perquè va guanyar amb un missatge de reconciliació i esperança.

Barack Obama ha aportat a l'escena internacional un nou llenguatge i algunes propostes concretes, particularment en termes de desarmament nuclear. Ha tornat a implicar el seu país amb el multilateralisme. També sembla disposat a l'esforç per a trobar una solució pacífica i amb possibilitats de durar per al conflicte israelo-palestí. Ha cancel·lat el projecte d'escut de defensa antimíssils que deu haver estat durant anys el somni del complex militar-industrial del seu país. I hi ha més coses. De tota manera, crec que encara som al moment de les propostes. Encara no hem arribat al moment dels resultats tangibles. És per això que aquesta distinció no em sembla justificada.

Puc entendre que a algú vulgui expressar un suport fer per a les seves propostes, mentre el força a no defallir i continuar esforçant-se, en un moment particularment complicat en el seu escenari polític nacional, donant-li un premi com per anticipat. Fins i tot així em sembla que és excessiu i arriba massa aviat.

Descansa en pau, Negra, i gràcies per tot!!!

Gràcies per la companyia, gràcies per recordar-nos el camí, gràcies per tantes coses.

Cinema d'estiu

Aquest estiu ha fet molt bon temps, i els festivals de cinema a l'aire lliure a París han coincidit o bé amb absències meves o bé amb períodes de molta feina. Així doncs, darrerament he vist poc cinema. Però no em puc estar de comentar algunes pel·lícules:

Fausta
Una noia indígena que treballa a la capital i que pateix el síndrome de "la Teta asustada", segons el qual la seva mare li transmeté, a través de l'alletament, la por de tota una generació castigada per la violència política; la revolta social i la repressió del poder, en un país complexe on la desigualtat i el factor indígena continuen essent capitals per a entendre'n la realitat. Un producte rar i molt més que remarcable, que no té res del realisme màgic, ho té tot del realisme social.
Inusual, lluminosa, commovedora.

Crossing the bridge: the sound of Istambul
Aquest interessantíssim documental ens passeja per Istambul i per la Turquia actual a través de la música. Ens mostra com la música popular reflecteix els canvis socials, les inquietuds i els anhels de les noves generacions, que busquen expressar-se incorporant ritmes i missatges nous als de sempre. Tot això en un país fronterer entre allò que solem anomenar occident i orient.
Apassionant, alegre, agradable.

The Reader
Kate Winslet brilla de nou en una interpretació extraordinària. Un paper complexíssim per a una història enrevessada que ens porta a revisitar la barbàrie i els seus efectes desastrosos sobre tota l'espècie. En aquest cas des del punt de vista d'una persona al cantó dels perpetradors, de la que també podem observar el sofriment, tot i que no ens faci oblidar qui va fer què a qui.
Dura, complexa, fascinant.

Whatever works
Una bona comèdia d'en Woody Allen en el seu medi natural, el de la classe mitjana de Nova York. Torna al seu registre habitual per a explicar una història on ens diu que, al cap i a la fi, la vida pot ser més simple del que sembla. Sobretot si no ens la compliquem. Grandíssims diàlegs, personatges insòlits però divertits. Val la pena, és de les pel·lícules que poden tornar les coses al lloc després d'un dia gris.
Divertida, còmica, fresca.

Inglorius basterds
Es tracta d'una obra només per a incondicionals de Tarantino. Hi trobem aquest director en estat pur, només que ha canviat de temàtica i d'escenari. La resta, la mateixa. Els plans arriscats -aquest cop en un nombre menor que el que és habitual-, les escenes d'una estètica preciosista i banalitzadora de la violència, les escenes de diàleg interminables amb personatges suposadament insòlits. En aquest sentit, de dues hores i mitja en podria sobrar una. Això sí, en Brad Pitt broda un paper divertidíssim -per a qui li agradi aquest llenguatge-.
Típica, estereotipada, exageradíssima.

The September Issue
Després de The Devil wears Prada tornem al mateix tema, el funcionament del món de la moda, un negoci molt lucratiu i considerablement influent en l'estètica de les nostres societats. En aquest cas es tracta d'un documental sobre el número de setembre de 2007 de la revista Vogue, a través del seguiment de l'activitat d'Anna Wintour, l'editora en cap de l'edició nordamericana de la revista. Hi veiem com quelcom de tan sensible com una estètica que acaba per tenir un fort impacte sobre tot allò que trobem per vestir-nos a les botigues depèn de les fílies i fòbies personals d'una colla de personatges de mèrits dubtosos. Imprescindible per a entendre com funciona aquest món.
Interessant, informada, valenta.

Irina Bokova

Mrs. Irina Bokova, nominated candidate to Director-General of UNESCO, appears in France 24 (Interview in English).

Times of change

Since 6 September I have been working without interruption except for one day, Sunday 13. I was seconded to one of the Commissions of UNESCO’s Executive Board. Amongst the decisions to take there was the nomination of a candidate to the post of Director-General, which is tantamount to the election of a Director-General, unless there would be an unexpected and never seen before battle at the upcoming General Conference.

During these very exciting weeks I could observe from the inside an intergovernmental negotiation at the highest level, to put it in nice words. A great learning moment that, for the time being, will only be commented in private as to all its various dimensions. Nine candidates; five ballots. An opaque process with people negotiating in our name, as they stand to “defend the interest of our [respective] country[ies]”, which has in my view two fundamental problems: on the one hand, everything happens in secret, behind closed doors. This leaves too wide a margin for this high interest of our respective countries (States is a much more appropriate term) to become “so high” that in the end it relates much more to the interest of a small minority than to the general interest. This happens quite often. In the end, if one lives in a more or less democratic state, at least there is some space left for accountability. Otherwise everything remains in the unique and private domain of an elite. An elite that, for most countries, is nothing but one of the main obstacles to human development.

On the other hand, I have fundamental doubts about the interest of humankind being the result of the mere addition of the interests expressed along these division lines that we have given ourselves basically through centuries of fights. To put it differently and using an example, if we look at what is happening in terms of response to Climate Change, we can see everyone concentrating mostly on short-term interest, while it seems that no one really thinks about a longer term, in this very future generations everyone invokes. Yes I know, this is a much longer discussion and my view is rather pessimistic. Anyway, there will be more entries.

In any event, the final result of this game is Egypt 27, Bulgaria 31. While I warmly welcome the fact that for the first time in history there will be a female Director General of UNESCO (Yes, a WOMAN, Mrs. Irina Bokova, this is indeed historic!), I remind and underscore that I was always a great fan of Mr. Hristo Stoichkov, whom I could see live many times, scoring many goals. In addition I express my satisfaction of the fact that, lately, there are no problems in my private life. It must be that I actually do not have one.

More information will follow. For the time being I can say that I am happy. And that I would not be if the Egyptian candidate had been elected. Out of the respective profiles and vision statements. There will be more, in person. By now it is time to carry on working, since as my mother use to tell me, “it is those who are tired who do the work” –free translation from Catalan, as the rest of the article-. Moreover, my salary is paid by the taxpayer. So have a good night.

PS: the pictures are, respectively, from early August and from yesterday. It is “the yard” at UNESCO’s HQ. The corner is Av. Lowendal with Av. Suffren.

Temps de canvi

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

Air France en català!!??!!

Sí, una altra d'aeroports. Una de les sorpreses més grans que he tingut darrerament. Se m'acaben les vacances i agafo l'avió per tornar al meu lloc de residencia habitual, la ciutat de París. Aquest cop volo amb Air France, perquè resultava més barat i perquè ara Iberia s'ha convertit en Vueling. Sí, Iberia ha abandonat de facto l'aeroport del Prat, més enllà de les connexions amb Madrid o de les rutes d'altíssima densitat o de servei públic, que en aquest cas s'estenen escadusserament als enllaços amb les Illes Balears. Com sol passar sovint, espanyols mentre els sigui rendible, i sinó que sigui la iniciativa privada qui faci les coses. I per a que el final ho acabi comprant La Caixa, que de fet són ben catalans.

Air France em dóna la sorpresa d'aquesta part de la meva vida -d'aquest mes, suposo-, quan anuncien l'embarcament del vol en castellà, francès... i en català!!! Senyores i senyors, la llengua catalana és la meva llengua materna, i a més puc dir amb orgull que domino la llengua castellana i me l'estimo particularment sobretot per la seva diversitat; que faig servir la llengua anglesa, igualment diversa però no tant, de manera prou destra; que parlo francès de manera fluïda i me n'agrada la delicadesa barrejada amb la precisió; m'aventuro amb l'Italià i el Portugués, i sempre lamentaré haver abandonat els estudis d'Àrab. Però per a mi el Català és la llengua dels sentimens més profunds i dels lligams més forts. Per això em resulta important que algú relativament aliè la faci servir. M'agrada i m'emociona.

Suposo que els d'Air France, més enllà del resorgiment d'un cert reconeixement del fet "regional" a França -inevitable perquè tothom té ben clar qui els roba la cartera amb l'argument de la capitalitat, més enllà del patriotisme desfermat-, que fins i tot ha arribat a les matrícules dels cotxes amb un format que ni l'Aznar hauria permès -viure i veure-, també està fortament interessada en una ruta de densitat prou alta com per a fer molts diners, que en aquest moment queda en mans sobretot de Vueling, una companyia nostrada i que ens parla de tu.

No ho sé, el cas és que m'ha agradat molt que em parlessin en la meva llengua. És trist que quelcom de tant normal pugui resultar encara extraordinari.

Una flor al cul, o el telèfon volador

Veiem la cinquena copa d'aquest Barça de somni a can Toni, al pis que acaba de llogar al Raval. Situat al carrer Sant Pau, queda just al davant de l'Església de Sant Pau del Camp, que es pot veure amb privilegiada perspectiva des del balcó. Un balcó que serveix d'incomparable talaia per a observar un carrer que bull de moviment a totes hores. Es tracta sens dubte d'un dels racons més calents del Raval.

Havent disfrutat de la darrera copa fins ara, gaudim també d'una bona estona de brisa al balcó. Tot d'un plegat i a mitja conversa sento un soroll sord, com si quelcom hagués caigut. No li dóno importància, perquè si m'hagués caigut el telèfon que duc a la butxaca sens dubte hauria fet molt més d'estrèpit. Curiositats de les vacances: no m'he posat uns mitjons des que vaig marxar de París, i a Barcelona en general vaig amb pantalons curts, i amb les butxaques plenes, entre cartera, claus i dos telèfons. Sí, dos telèfons, el que faig servir a Barcelona amb el número d'aquí i el de París, amb el número d'allà. Coses de la vida de l'expatriat.

Al cap d'una bona estona em disposo a marxar cap a casa. I no trobo el telèfon. Em deu haver caigut però no ho he sentit! Amb dos pisos que hi ha, n'hi ha prou per a que en caure a terra quedi fet miques! I a baix no es veu res... Aplico el remei intuïtiu de rigor: amb el telèfon francès truco al telèfon de Barcelona. I sí, el telèfon sona. El sentim clarament. Però a on?

Torno a trucar i el torno a sentir com sona. Se sent des del balcó, i sembla ben bé a fora... Però no el veig per terra! Això és molt estrany... Amb en Toni sortim disparats cap al carrer. No veiem res per terra. Torno a trucar. El telèfon sona de nou. El veí de sota -el del primer pis- ens mira ple de curiositat darrera d'unes ulleres que emmarquen una cara asiàtica. Diria que té cara de vietnamita, o d'alguna altra contrada del Sud-est asiàtic. El miro a ell i sento el telèfon com sona. Li sona a prop. Repasso el balcó, i al final veig quelcom que es mou en una de les branques d'una planta de balcó. Del seu balcó...

El veí ens torna el telèfon amablement. El telèfon volador a qui una planta d'exterior ha salvat d'una mort segura. Quina xamba! Aquest vespre tinc una flor al cul... O una planta d'exterior...