New York, New York

Em considero un ésser humà afortunat per força motius. Vaig néixer a la part rica del món, i encara que visqui a anys llum de l’obscena opulència de l’1% més ric, mai no he tingut cap problema per a cobrir les meves necessitats materials, i he gaudit de tota una sèrie d’oportunitats que per a la majoria de la humanitat són inaccessibles. D’entre aquestes oportunitats en destaca el fet que des de mitjans de la dècada passada he viscut a diversos continents i he pogut conèixer una gran diversitat de paisatges físics i humans, a més d’haver travat amistat amb gent dels indrets més diversos.

Tot i haver estat a llocs força improbables, no havia posat mai els peus a New York, una de les capitals més importants del món, si no és la més important. Tenia temps, vaig trobar un bitllet d’avió assequible, i vaig decidir visitar el meu amic Oriol i descobrir aquesta icona del segle XX i de part del XXI.

Aterrat a JFK vaig trigar més de dues hores a arribar a Manhattan, al Lower East Side, on viu el meu amic. I tot passejant-hi no em podia treure de sobre una sensació que fins aleshores només havia tingut quan vaig visitar Sao Paulo: em sentia completament sobrepassat. La dimensió de la ciutat i la seva arquitectura són d’una escala enorme. Ja havia vist ciutats amb gratacels, però només a Sao Paulo m’havia trobat tant fora de joc, perquè no li veia ni principi ni final. Em va costar un parell de dies i una pujada a l’Empire State Building per a prendre la mesura de la ciutat. Des d’aleshores tot va anar millor.

No ha estat fins que he vist Nova York que he entès aquest concepte tan estimat pels nordamericans i pels partidaris del seu estil de vida, allò que en diuen “the opportunity”. I és que, efectivament, a New York tindreu la sensació que tot és possible. Ho és per la seva història i la seva dimensió –fou la primera megalòpolis del món, i s’enorgulleix de creacions arquitectòniques aixecades molt amunt, ràpidament i contra els elements i la crisi, com ara l’icònic Empire State Building-. També ho és per la seva enorme diversitat cultural –a New York s’hi parlen més llengües que a cap altra ciutat, i s’hi pot trobar literalment tot el món. Això dóna la sensació de poder accedir sempre el que vingui de gust o el que calgui. I encara més quan us interesseu per la seva enorme oferta cultural-. I el seu relat està configurat al voltant d’una identitat fortíssima i d’al·luvió. Ciutat fundada per immigrants, que no se n’amaga sinó que n’ha fet l’eix de la seva identitat, i que no deixa d’acollir-ne. Una ciutat on la gent conserva la consciència de ser una mica de tot arreu. Això, combinat amb una forta cultura d’atenció al client, fa que la gent sigui d’entrada i en general molt amable i oberta. A cap lloc com a Nova York se m’ha dirigit gent que no coneixia de res, amb gran cordialitat i senzillament per a xerrar. Res a veure amb moltes altres capitals que he vist i on he viscut. I no diré noms.

Evidentment tot plegat té un altre cantó no tan amable. I és que la oportunitat no deixa de ser relativa. La idea és que cal crear les condicions per a que tothom tingui la oportunitat de reeixir en els seus projectes si té una bona idea i s’esforça. Sobre el paper sona molt bé. Però queda molt de marge per a preguntar-se com es pot garantir la igualtat d’oportunitats, i més encara quan una forta cultura de desconfiança en l’estat deixa un marge amplíssim a la iniciativa privada en els temes que són la base del desenvolupament humà, com ara la salut o l’educació. Arribar a un equilibri entre el que mou la iniciativa privada –el lucre- i l’interès públic mai no és fàcil, encara menys quan els mecanismes de decisió col·lectius mantenen relacions cada cop més incestuoses amb la pròpia iniciativa privada. Per altra banda, l’oportunitat tampoc és per a tothom perquè les portes no estan pas obertes per a tothom. I la prosperitat del model està basada en l’obtenció de recursos de tota mena a tot el món a uns preus assequibles –la igualtat dels uns és la desigualtat dels altres-. Vendre a tothom que tothom hi pot arribar si fa el que cal acaba essent un frau.

No obstant, el model es potentíssim, i ha arribat a un triomf sense pal·liatius, perquè tots els models alternatius, fins ara, han fracassat. Per les seves pròpies contradiccions internes, però també per l’enorme cabal de violència simbòlica i física de la que ha gaudit aquest sistema per a imposar-se en la seva visió més extrema. No és només pel seu atractiu inherent. A tot arreu on vaig visito museus, meravelles arquitectòniques, espais naturals, i sobretot supermercats. És a un supermercat –o a un mercat- on veureu la manifestació més propera de la manera de viure de la gent, de les seves prioritats i dels seus anhels. Just a sota ca n’Oriol n’hi ha un de prou gran, un Whole Foods que he visitat diverses vegades. I us puc dir que és el paradís de l’abundància i de l’opulència. Tots els productes de menjar de tot el món, una grandíssima oferta i varietat, i una disposició de l’espai, les rutes i els colors basada en estudis de mercat i de psicologia per a maximitzar l’impacte en el consumidor. Sobretot en el que tingui la butxaca més plena –no cal patir, el que no la hi tingui ja ni el deixaran entrar-. Resultat: cada cop que hi entrava em sentia aclaparat, ofegat, i em venien ganes de marxar corrents.

I és que Nova York, amb totes les seves cares, és fascinant. La visita m’ha encantat i probablement hi tornaré si en tinc la oportunitat. Tanmateix no hi aniria a viure pas. Potser fa deu anys m'hauria vingut de gust. Ara no. Ara per ara aspiro a tenir una vida més senzilla. I sospito que, globalment, al planeta sencer també li aniria millor de buscar-la.

PS: les dimensions de Manhattan, amb tanta construcció en vertical tan alta, donen una sensació de grandesa que també contribueix a aquesta sensació que tot és possible. Jo no podia evitar que em passés pel cap el gran tema d'en Serge Gainsbourg…