Jo era molt
jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era
comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert
d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó,
a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el
líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no
podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.
Tot just un
parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze
anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela
sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època
de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la
meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En
Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions
internacionals abans no fos president.
Quatre anys més
tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a
Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota
una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona
resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana
contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid.
Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de
la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha
esdevingut un exemple de justícia transicional.
El meu interès
per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir
temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any
2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un
parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de
transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El
sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb
un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i
molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma
agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur
el país al caire del col·lapse.
Nelson Mandela és
una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada.
Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment
mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant
poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé
per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors
barrejats amb les amnèsies més infames.
Sobre les glosses
de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del
perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la
reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho
va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid,
incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies
estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb
tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una
grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la
inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No
s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.
I sobre les
amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment
llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del
Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el
país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es
veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues
a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va
combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret
Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista,
i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.
La figura de
Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que
desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada