The Grapes of Wrath, de John Steinbeck

“The people come with nets to fish for potatoes in the river, and the guards hold them back; they come in rattling cars to get the dumped oranges, but the kerosene is sprayed. And they stand still and watch the potatoes float by, listen to the screaming pigs being killed in a ditch and covered with quicklime, watch the mountains of oranges slop down to a putrefying ooze; and in the eyes of the people there is the failure; and in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage”. The Grapes of Wrath, John Steinbeck, Chapter 25, last paragraph.

Una bona lectura per acabar l’any 2013, potser el més dur que pot recordar la meva generació, almenys pel que fa a Catalunya i a Espanya. Des que el 2008 va petar la bombolla immobiliària la situació s’ha anat deteriorant cada cop més, i aquest any ha arribat a límits insospitats. Es calcula que un 21% de les llars de Catalunya viuen per sota del llindar de la pobresa. Més de la meitat dels aturats ho són de llarga durada (fa més d’un any que busquen feina). I tota una altra sèrie d’indicadors cada vegada pitjors, com ara que tot i la mobilització social el ritme d’execucions hipotecàries no ha disminuït, sinó que ha augmentat.

Aquesta novel·la de Steinbeck és considerada un clàssic nordamericà, la gran novel·la nordamericana. Basada a l’època de la gran depressió, explica la història de la família Joad. Els Joad són masovers. La sequera, les dificultats econòmiques i la transformació del sistema agrícola que adopta un model cada cop més basat en les grans explotacions els porta a una situació on no poden fer front als seus deutes. Es veuen obligats a emigrar a Califòrnia, la nova terra promesa. Es calcula que foren 300.000 persones les que es veieren obligades a fer aquest viatge, a una terra que no fou pas tan promesa com semblava.

La novel·la és una joia del realisme històric, i descriu amb molta cruesa la lluita per la subsistència a que es veuen abocats els Joad, testimoni d’una època de grans canvis socials estimulats per la crisi econòmica. Una crisi molt semblant a la d’avui: una bombolla financera que peta i que acaba afectant a l’economia real; atur massiu i pressió dels salaris a la baixa que porta a la precarització del treball, obligant a la gent a acceptar salaris, literalment, de misèria. Un patronat que demonitza i combat el moviment sindical amb un discurs ideològic sense fissures. Un entorn de classisme brutal on els pobres són culpabilitzats i estigmatitzats. Els queda, com a única resposta, la reivindicació de la pròpia dignitat.

Una lectura rocosa –l’anglès hi reprodueix la parla popular de l’època i el lloc, i això la fa més lenta-, amb un ritme que alterna els capítols narratius amb tota una colla d’intercalats de caràcter més descriptiu, on Steinbeck brilla posant la història dels Joad en un context més ampli. Efectivament la novel·la té molta qualitat i és elogiada com a innovadora, i sobretot tingué un impacte enorme a la societat nordamericana de l’època. Ara bé, encara que potser no en sàpiga prou de literatura com per a dir-ho, tinc la impressió que aquests comentaris tenen sentit en el context de la literatura nordamericana i del seu moment històric, però en termes de qualitats literàries potser no és una obra tan revolucionària. El que vull dir és que el realisme social crític no crec que l’inventés Steinbeck; crec més aviat que aquest recollí el testimoni de la tradició d’una certa literatura europea de finals del XIX, des de Charles Dickens fins a Émile Zola. Crítics literaris experimentats potser em dirien que barrejo coses, però.

Deixant a part les consideracions literàries, està clar que aquesta novel·la és un clàssic perquè els temes que tracta ens continuen interpel·lant, avui més que mai. En els darrers trenta anys hem vist com el que se’ns venia com a el progrés més inaudit de la humanitat ha estat tan mal repartit que s’està posant a ell mateix en perill, i només pot sobreviure amb la por i la repressió massives. A escala global, a Europa, a Espanya i a Catalunya. Necessitem canvis polítics d’envergadura, i la primera prioritat ha de ser aquesta. Si tot el que fem a Catalunya no ens porta a una situació millor en aquest sentit, no haurà valgut la pena.