El centre cultural del Born

Aprofito una visita a Barcelona per a veure el Centre Cultural del Born. Per un dia no arribo a beneficiar-me de les jornades de portes obertes, i és que hi vaig passar a prop durant el darrer cap de setmana però les cues eren impossibles. Tenia moltes ganes d’anar-hi des que el van inaugurar, per a veure el jaciment arqueològic. En aquell debat polític i ciutadà de finals dels noranta del segle passat, quan van aflorar les restes a les obres prèvies a la instal·lació d’una biblioteca provincial a l’antic mercat del Born, sempre vaig ser partidari de protegir-les, perquè restes arqueològiques ben conservades d’una ciutat Europea de l’època són úniques a Europa. Vist el resultat, em sembla que fou una decisió molt encertada.

Aleshores encara vivia a la ciutat, i de fet ben a prop del mercat del Born, a l’altra banda del Parc de la Ciutadella. En aquella època era l’alcalde el Dr. Joan Clos, que havia substituït el Sr. Pasqual Maragall després que encapçalés la transformació més important de la ciutat del darrer mig segle. El Dr. Clos arribà al càrrec precedit pel seu paper controvertit al Raval, en ser el motor de la transformació del barri per mitjà de les polítiques d’esponjament urbà, destinades sobretot a transformar l'estructura social del barri i accelerar-ne la gentrificació a través d'intervencions urbanístiques agressives basades en l'oferta hotelera i els equipaments culturals. El Dr. Clos va passar a la història com l’alcalde del Fòrum –una altra gran transformació urbana tan controvertida com interessant, per més que l’esdeveniment en si fos un embolcall tan artificial, precari i estrany que només en quedi la meitat del nom d’una estació de metro-, i després de deixar el càrrec fou ministre d’Indústria del govern espanyol –un ministeri tradicionalment “català”-. Posteriorment fou ambaixador del regne d’Espanya a Turquia i a l’Azerbaidjan. Avui és el director executiu de UN-Habitat. Més enllà de les simpaties que pugui tenir per la persona i el polític, la trajectòria posterior fins avui em sembla molt més interessant i productiva que la de tants altres que han passat senzillament a seure a sucosament lucratius consells d’administració d’antics monopolis públics. Val a dir que també recordo l’alcalde Clos pel seu curiós ús del llenguatge, marcat per ocurrències curioses –l’insòlit ús de la insòlita locució preposicional “ambsense”- i “piquiponianes” (errors en l’ús del lèxic de resultats hilarants, popularitzats per un altre alcalde, el del bienni negre, Pich i Pon). Al límit d’aquest darrer ús hi podem situar unes declaracions que recordo com si fos avui, quan es va referir alegrement a la qüestió de les “deixalles del Born” (per comptes de “restes”). No sé si era un lapsus freudià.

En tot cas les restes foren conservades i avui han esdevingut un centre cultural de gran interès. No he pogut fer-ne la visita guiada perquè ara per ara només està en oferta pels caps de setmana, però les diverses perspectives són molt interessants. La recreació de la vida de la ciutat a l’època a través dels seus personatges evocant oficis i activitats sobre les restes mateixes em sembla molt didàctica i al nivell del que he vist en els millors museus del món. Una perspectiva de gran interès sobre el que eren les ciutats a l’època, completada per l’exposició sobre l’evolució de la zona després de la guerra, la posterior transformació de tota l'àrea de la Ciutadella, i la història del mateix mercat. Interessantíssim, apassionant, molt ben presentat.

També hi he vist una exposició temporal sobre el setge de 1714 que m’ha sembla una mica passada de voltes. Més enllà de la bona recerca documental i de les presentacions interessants i evocadores dels fets militars i polítics, m'ha semblat que s'apliquen categories d’avui al que passava aleshores amb una elasticitat que no sé si els conceptes permeten. De ben segur que es prestarà a crítiques furibundes, sobretot en el context polític actual. Però el fet que el to de l’exposició m’hagi semblat una mica excessiu tampoc no fa que estigui d’acord amb els que estaven a favor que les restes fossin enterrades per sempre. A banda del valor intrínsec del jaciment com a testimoni únic d'una època, al cap i a la fi la Ciutadella va existir, tal com va existir la política assimilacionista i culturicida dels borbons. No és pas cap invent. Per molt que siguin fets interpretables des de diversos punts de vista, reduir-ho tot a una inflamació nacionalista artificiosa i oposada a l'evolució natural de les coses em sembla un autèntic frau, sobretot venint de qui ve. De la història escrita pels vencedors.

Sigui com sigui, la visita val realment la pena.