Un viatge tan
llarg amb tantes etapes crea moltes oportunitats per a una de les meves
passions: la lectura. Entre trajectes d’avió o per terra i multitud d’estones
mortes n’hi ha moltes que amenitzo amb un bon llibre. En aquest viatge he
tingut molt bona companyia, entretinguda i molt adequada a tot el que veia.
Eren però títols prou interessants com per a merèixer ser llegits
independentment del viatge. Aquí us els comento:
A fortune-teller told me (Un indovino mi disse), de Tiziano Terzani. En
Terzani fou un periodista italià, un dels únics occidentals que fou testimoni
alhora de la caiguda de Saigon i de la desfeta de Phnom Phen, el 1975, que
visqué a l’Àsia durant dècades. Un endevinador li pronosticà que moriria en un
accident d’avió el 1996. Això el va decidir a refusar de volar durant aquell
any, i d’emprendre un apassionant viatge per Àsia, que descriu al llibre. El
ritme i les dificultats d’un llarg viatge sense avions creen oportunitats per a
experiències de tota mena. I a cada lloc es fa predir el futur per un endeví,
pretext per a immergir-se a la cultura del país i descriure-la amb un punt de
vista que no deixa de ser d’outsider, però també marcada per un gran
coneixement del continent que trepitja. Interessantíssim, apassionant i amb
molt bon ritme.
Terre des oublis, de Duong Thu Huong. Una de les grans novel·les
de la postguerra vietnamita, que llegeixo traduïda al francès. Una jove torna a
casa per a retrobar-hi el seu primer marit, desaparegut des de feia catorze anys
i que hom havia donat per mort a la guerra. Aquest és l’inici d’una trama que
ens porta a explorar els traumes d’una guerra terrible i les contradiccions
entre una societat tradicional i la modernització que portà la revolució. Tot
això amb personatges complexos que veiem evolucionar i créixer amb les diverses
situacions, i amb descripcions magistrals dels colors, les olors i els
paisatges d’un país. És llarga i em va costar d’entrar-hi, però ha acabat
essent una delícia.
The sorrow of war, de Bao Ninh. En Kien forma part d’una unitat
militar que busca despulles en una zona de batalla, on va sobreviure un atac
americà. Aquest és el fil conductor d’una història sobre l’horror de la guerra,
però també sobre l’escriptura mateixa i la vida, amb el rerefons d’una història
d’amor. Una novel·la que va molt més enllà del que seria una mera descripció
històrica per a endinsar-se en temes universals. Escrit amb un estil clar i
directe, el vaig devorar.
First they killed my father, de Loung Ung. La descripció d’una
supervivent del règim de terror dels Khmers rojos, vista amb els ulls de la
nena que era a l’època. Un relat esfereïdor, que ens transporta a un dels cims
de la follia humana. Comença poc abans de l’entrada dels Khmers rojos a Phnom
Penh el 1975, i continua amb la deportació, els treballs forçats al camp, i tot
el sofriment de la col·lectivització forçosa. S’acaba amb la marxa cap als
Estats Units després d’haver pogut acabar en un camp de refugiats a Tailàndia.
Un relat personal de quatre anys de genocidi, duríssim, imprescindible per a
intentar entendre el que s’esdevingué. Fa feredat i posa els pèls de punta cada
cop que hom recorda que no és una novel·la sinó un relat autobiogràfic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada