Lectura definitiva sobre el 23-F

Tot navegant per la xarxa ensopego amb una llista que, segons el seu autor, enumera els llibres més censurats per la democràcia espanyola. Tal com no podria ser d’una altra manera, la majoria de publicacions gira al voltant de la institució més protegida: la monarquia reinstaurada pel dictador Franco en la persona de l’actual monarca, Juan Carlos I. Aquesta llista conté, per exemple “Un rei cop a cop”, de Patricia Sverlo (un pseudònim) del qual vaig obtenir una còpia obtenida al català fa molts anys, una biografia molt sucosa però censurada i perseguida, que donava tota una sèrie de detalls que, amb el temps, van essent coneguts –com el rei actual és el responsable de la mort del seu germà petit, tota una sèrie de pistes sobre negocis econòmics dubtosos en la línia del que hom investiga sobre el seu gendre, i altres perles, com ara una altra visió sobre el 23-F.

Sobre aquest tema la llista també conté el títol “La Conspiración de Mayo. El Alzamiento que preparó la derecha castrense española para el 2 de Mayo de 1981 y que frustró el 23-F”, del coronel Amadeo Martínez Inglés. El que s’hi explica contrasta fortament amb el que diu la tesi oficial sobre el 23-F: que els sectors més intransigents de l’exèrcit espanyol van posar en marxa el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, fracassat sobretot, a més de la pròpia incompetència dels golpistes, per la decidida actuació del monarca, que es va encarregar personalment, amb gran abnegació i al seu risc personal, de desactivar-lo, a base d’una frenètica activitat telefònica i un lideratge exemplar. El rei se’ns ha presentat com un heroi.

He llegit moltes pàgines sobre el 23-F, i la veritat és que aquesta tesi hagiogràfica centrada en la figura del monarca no m’ha convençut mai, perquè deixava massa interrogants sense respondre. El més important –però no l’únic- és com un militar de la màxima confiança del monarca –el general Armada, un personatge de novel·la del segle XVII- hauria pogut liderar una operació d’aquesta envergadura sense el consentiment del seu patró.

Tots aquests dubtes han quedat esvaïts quan he llegit el que explica el coronel Martínez Inglés, que ens dóna per primer cop de manera oberta i amb gran detall i concreció una visió des de dins mateix de l’aparell de l’estat. L’espectacle esperpèntic del 23 de febrer de 1981 no fou una assonada de quatre incontrolats que fracassaren per la seva pròpia incompetència i per la decidida oposició de l’heroic monarca. Al contrari, tot plegat fou promogut pel monarca mateix, amb la pretensió de reconduir la situació política i evitar el cop militar de veritat, previst per al mes de maig del mateix any. Els militars espanyols de la majoritària línia franquista irredempta preparaven una acció fulminant -el cop d’estat “dur”, perfectament organitzat- per a prendre el poder el 2 de maig de 1981, i temptaven el capità general Milans del Bosch, entre els dirigents més respectats de l’exèrcit espanyol, per a que fos eventualment el nou Caudillo que redreçaria la trajectòria política d’una Espanya que percebien com en greu perill de desintegració, i en un moment pitjor que el de la primera meitat de l’any 1936. El monarca va reaccionar amb la preparació del “cop tou”, que havia d’organitzar Armada, una operació pactada amb tots els representants de partits d’àmbit estatal, inclosos el PSOE i el PCE, per a la formació d’un govern presidit per aquest militar. Armada negocia, i eventualment convenç el rei d’intentar incorporar-hi Milans del Bosch, el cap in pectore de la gran conspiració. Aquest hi posa condicions força dures, incloent-hi la seva exigència d’incorporar-hi els “exaltats”, encapçalats per l’infame tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero Molina, que ja havia estat jutjat per una temptativa anterior d’assonada militar, per tal d’humiliar públicament els polítics.

Aquesta operació es va veure frustrada pel lamentable espectacle de Tejero, particularment els trets i la sobreactuació d’opereta, amb els crits i el patètic intent de fer anar per terra el vice-president del govern, que en ser televisats van significar el principi del fracàs de tota l’operació. En Tejero es va sortir del guió i va deixar descol·locat Armada, que no va entendre que implicar el monarca de manera directa en tot allò significaria una deslegitimació mortal per a la monarquia. També va deixar fora de joc en Milans, que es va trobar entre les súpliques del rei per a que tornés els tancs a les casernes els tancs que havien pres València i les expectatives de tots els altres conjurats del “cop dur”, que encara no tenien enllestit.

La virtut d’aquesta lectura és la informació detallada i analítica sobre les capacitats, els plans i els posicionaments de les diverses unitats de l’exèrcit espanyol de l’època. El rei no hi apareix com la víctima de la conjura sinó com el seu cap i instigador. Més enllà de les valoracions i les conclusions que en pugui treure cadascú, em sembla una lectura pertinent i molt interessant, perquè dóna respostes a totes les preguntes que no han tingut mai resposta.

El text es pot trobar aquí.