Bèlgica canvia de rei

-->

El 21 de juliol Bèlgica celebra la seva festa nacional. Es commemora el jurament del primer rei dels belgues, el mateix dia de l’any 1831, pel qual Bèlgica esdevingué un estat independent. A principis de mes el rei Albert II va anunciar que renunciaria al tron en aquesta data, en un discurs que començà adreçant-se als seus “benvolguts conciutadans”, i on explicà que la seva edat avançada li impedia continuar amb la seva tasca amb el nivell de dedicació que les seves tasques li exigien.

Avui coincideixen l’abdicació i el jurament del nou rei –encara que la constitució preveu un interregne de deu dies, el període efectiu haurà estat d’una hora i mitja-. Així s’ha fet possible reafirmar l’efemèride i envoltar tot l’acte d’un ambient certament festiu. A més el temps ha acompanyat les cerimònies, amb un dia radiant d’estiu, assolellat i càlid.

Les meves amistats belgues em comenten que la institució monàrquica és especialment valorada. Sobretot perquè el títol del rei no és el de “rei de Bèlgica” sinó el de “rei dels belgues”, per a deixar clar que és un rei ciutadà i que a més és l’interlocutor de totes les comunitats presents al país. Això ha estat especialment important donada la divisió política del país, que ha resultat en episodis com el relativament recent, on les negociacions per a formar govern després de les eleccions es van allargar més d'un any.

En el meu cas sóc republicà convençut. Per dir-ho en poques paraules, no puc concebre una encarnació hereditària del poder com a democràtica. No obstant, més enllà del que en pugui pensar cadascú, m’ha impressionat positivament de veure com tots els discursos del rei són trilingües, i així ho han estat les solemnes lectures tant de l’acta d’abdicació d’Albert II com el jurament de Felip de Bèlgica.

No em puc estar de comparar-ho tot plegat amb l’actuació de la monarquia espanyola. El rei actual està visiblement cansat però encara té prou forma per anar-se’n a caçar elefants –quelcom que va acabar transcendint perquè es va trencar el maluc-, i no abdicarà a curt termini. I és que per a que ho pogués fer caldria d’entrada que el parlament espanyol n’establís el procediment a través d’una llei orgànica, cosa que fins ara no ha fet. També es dóna el cas que l’actual regulació de la successió és discriminatòria vers les dones –llengües viperines diuen que el legislador constitucional va introduir aquest disseny a causa de les limitacions de la llur primogènita-. Pel que sembla el president Zapatero tenia al seu programa electoral una reforma constitucional per a posar fi a aquesta discriminació, quelcom que perdé urgència quan l’actual princesa d’Astúries tingué la seva segona filla. He llegit per tot arreu –sense acabar d’entendre perquè- que la primogènita Leonor només hauria vist els seus drets successoris amenaçats si el segon fill hagués estat mascle. En qualsevol cas, la raó per la qual en Zapatero no va prosseguir fou que el títol II de la constitució només es pot reformar per la via de l’article 168, el del procediment de “reforma agravada”, força més complicat que el simple tràmit parlamentari de la reforma express més recent. Que no és altre que el mateix procediment per a alterar l’estructura bàsica de l’estat, el que probablement caldria per a possibilitar el dret a l’autodeterminació de, per exemple, Catalunya.

En tot cas, m’ha sorprès agradablement l’exemple belga, sobretot pel reconeixement explícit de la identitat de tothom i totdon, que contrasta amb la impossibilitat gairebé patològica que ha mostrat Espanya per a reconèixer la seva diversitat interna. Més enllà de dir quatre mots en català en ocasions de visita oficial –o un discurset si cal emocionar els notables, com el 1976 o com fa poc va fer el príncep-, el fet que el rei fes, per exemple, una part del discurs de Nadal en català és impensable. Impensable, perquè tal com algú li va escriure en un discurs, “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". Tan impensable com aquesta frase. Tan impensable, per tant, com lamentable.

Un passeig per l’Ardenna belga

Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.

Optimisme justificat?

Aquest migdia he presenciat una xerrada del Sr. Ofer Bronchtein, President del Fòrum Internacional per la Pau. El Sr. Bronchtein és un antic col·laborador del malaurat primer ministre Rabin, i va fundar el dit institut amb el representant de l’Autoritat Palestina a Ginebra, amb qui havia coincidit durant les negociacions dels acords d’Oslo.

El Sr. Bronchtein ens ha dibuixat un panorama que no em sembla massa lluny del que jo he vist durant els darrers dos anys i mig. N’ha tret, però, conclusions diferents de les meves. En essència, veu possibilitats per a que hi hagi avanços significatius per a la resolució del conflicte en el curt termini. Segons ell, la societat israeliana –igual que la Palestina- desitja majoritàriament la pau, i ho va demostrar de forma massiva amb les manifestacions de l’estiu passat. Efectivament hi hagué una acampada a Boulevard Rotschild de Tel Aviv sorgida a imatge de les de la Puerta del Sol a Madrid o la Plaça Catalunya a Barcelona, i es veieren manifestacions massives com no se n’havien vist a Israel des de l’època dels acords d’Oslo. Fou aquest moviment social el que va catapultar el nou partit Yesh Atid (Hi ha futur) a la segona posició a les eleccions legislatives israelianes del febrer de 2013, donant un paper determinant al seu líder, l’estrella de la televisió Yair Lapid, per a decidir qui governaria i com. A grans trets segons en Bronchtein aquest caldo de cultiu crea les condicions per a una negociació, i els paràmetres per a una solució possible ja fa temps que són sobre la taula. El que manca són els líders amb capacitat de pensar en termes de les properes generacions per comptes de les properes eleccions.

En Bronchtein és un autèntic activista, se li nota el tremp de la persona que no para quieta. I és un optimista. Té l’optimisme de la persona que no para de treballar amb les organitzacions de base, i que veu molta gent disposada a parlar i a fer coses conjuntament a desgrat de les dificilíssimes condicions sobre el terreny –sobretot la separació física entre palestins dels territoris ocupats i israelians vigent des de la segona intifada i la construcció del mur-. L’optimisme dels qui es mouen a la societat civil, potser la darrera esperança en aquest món nostre d’avui dia on la democràcia viu una crisi profunda.

És un optimista però no és un il·lús. Només he pogut preguntar-li si encara creu possible una solució de dos estats on els palestins obtinguin quelcom que no sigui una paròdia d’estat. M’ha dit que pensa que encara és possible però que el temps s’acaba; que els americans estan intentant fer-hi quelcom però amb propostes per una pau econòmica com ha fet en Kerry no n’hi ha prou, cal afrontar els temes polítics (i per cert, Europa podria fer molt més del que fa, que de moment es limita a posar-hi diners i prou sense mirar massa pels resultats); i que si no s’arriba a negociar ara el que ve després no té bona pinta, puix que els palestins podran fer servir el seu reconeixement com a estat no membre de Nacions Unides per a crear-li moltíssims problemes a Israel a escala internacional, mentre que la reacció israeliana serà duríssima.

De debò m’hauria agradat poder parlar-hi durant una bona estona per a matisar-ho més tot plegat. El seu optimisme m’admira perquè resulta refrescant i en certa manera necessari. No obstant no el comparteixo. Entre d’altres coses no estic d’acord amb la visió que té del moviment social a Israel l’any passat. Per a mi el suposat gir al centre no és tal, crec que l’electorat i la societat israelians s’han mogut molt poc, només que el que era Kadima ara és Yesh Atid . D’un centre escindit del Likud i que encara parlava de solució amb dos estats s’ha passat a un altre que recull l’impuls d’un moviment que parla de justícia social, d’un repartiment més just de l’esforç on els religiosos i els colons deixin de ser els privilegiats per l’estat, però que no diu res dels Palestins ni de la pau. Els Palestins són darrera del mur, sota control i es veuen poc. I Yesh Atid es va aliar amb l’extrema dreta dels colons, que d’un estat palestí no només no en vol ni sentir a parlar, sinó que ha fet i continuarà fent tot allò que tingui a les mans per a fer-lo físicament impossible. No crec pas que aquest govern sigui el que arribarà a un acord que faci viable la pau, per raons internes d’Israel i perquè no crec que ni els americans ni molt menys els europeus es trobin en disposició ni tinguin la voluntat de fer la pressió que caldria per a crear condicions propícies.

La veritat és que si el Sr. Bronchtein és optimista, jo sóc més aviat pessimista. Però espero sincerament que el temps demostri que m’equivoco.

PS: també s’ha parlat força de Síria, que mereix capítol a part. I de Palestina en continuarem parlant perquè aquí només esbosso idees que caldria explicar millor.

Els engranatges de la fi de la civilització

-->

La història és de fa tres setmanes. El dissabte 25 de maig arribem a casa al vespre. A la bústia, una octaveta ens convoca a una manifestació el dia següent a París, en contra de la "llei Taubira" –pel nom de la seva principal impulsora, l’actual ministra de justícia de la república francesa-. És la llei que autoritza el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, així com l’adopció d’infants per part d’aquests matrimonis.

D’entrada, es tracta d’una manifestació contra una llei en vigor, que ja ha estat aprovada pel parlament francès, validada pel consell constitucional i promulgada. De temps pel debat ja n'hi ha hagut. A més, l’octaveta en qüestió és força remarcable. S’adreça als “francesos i europeus de Bèlgica”. Tractant-se d’una bústia del barri de Matongé, a Ixelles, la crida resulta un pèl equívoca: Matongé és el nom d’un barri de Kinshasa, que fou atribuït a aquesta part de Brussel·les els anys 50 del segle passat. És el que es podria anomenar “barri africà”. L’octaveta no s’adreça a ciutadans, sinó a “francesos i europeus de Bèlgica”. Curiosa forma d’europeïsme. Això voldria dir que els africans de Bèlgica no hi estan convidats. Si és així, la veritat és que els envejo.

N’hi ha més. El paper en qüestió diu: “Europeus veniu amb nosaltres. Ajudeu-nos a refusar aquesta llei i els seus engranatges”. I bé, doncs hi ha una imatge amb cinc engranatges connectats: “Matrimoni homosexual”; “Adopció d’infants”; “PMA: Eugenisme” (Assistència a l’embaràs: manipulació genètica); “GPA: lloguer d’úter”. El cinquè engranatge només conté interrogants (?????), com volent dir: i què vindrà després?

A veure, personalment estic a favor que cadascú estimi com vulgui i a qui vulgui. I el fet que això es pugui fer de manera pública i gaudint dels mateixos drets per a tothom –parelles heterosexuals i homosexuals- em sembla senzillament reconèixer de manera legal i pública quelcom que no és una possibilitat teòrica sinó una realitat social. No he sentit cap argument convincent que em digui perquè no hauria de ser així. Si es tracta de les creences religioses de cadascú, per a mi aquest és un assumpte privat, i si l’Església catòlica –per exemple- hi està en contra, els diria que ningú els obliga a santificar un matrimoni homosexual. Si es tracta de garantir la continuïtat de l’espècie, francament no crec que estigui en perill perquè persones del mateix sexe puguin fer de manera pública i amb igualtat de drets el que ja fa molt de temps que només podien fer d’amagat. Si algú es preocupa per l’educació dels fills, no he llegit res en contra de l’educació per part de parelles del mateix sexe que no fos pura ideologia. El problema de l’educació avui per avui no és aquest.

I bé, doncs sobre els engranatges... Penso que l’assistència a l’embaràs, la manipulació genètica i el lloguer d’úters són altres debats amb les seves pròpies complexitats, motiu pel qual barrejar-los em sembla impertinent. Per altra banda, resulta una mica irritant que certs avenços socials siguin vistos de manera sistemàtica com el principi de la fi de la civilització. Sobretot perquè segons aquesta mena de lògiques em sembla que la civilització ja s’hauria d’haver acabat fa temps: per exemple, tot just abans de l’any 1000 (i també just abans del 2000, però per motius diferents, aquest cop informàtics); i encara més, quan es va reconèixer el dret de vot a les dones, quan es va aprovar la llei del divorci, la d’interrupció voluntària de l’embaràs... 

PS: també se'n poden fer lectures més polítiques, tot recordant per exemple les massives manifestacions a Madrid encapçalades per bisbes, però per a això em caldrà una altra entrada.

El suïcidi i la crisi

-->

El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.

Un suïcidi a París

És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.

De nou en públic

Amb aquesta entrada torno a posar en marxa el blog. Llevat de la darrera entrada, que era una necessitat vital, el meu blog va quedar mut pel maig de 2011. Per què?

Haurien pogut ésser les inèrcies, perquè mantenir un blog al dia exigeix una mínima disciplina.  A més, quan les posades al dia esdevenien cada cop més escadusseres, una bona amiga m’advertí que quan s’atura després resulta molt difícil de posar en marxa de nou. Li agreixo que no fes servir la metàfora de la bicicleta –si no t’atures, caus-, perquè s’ha fet servir massa sovint; precisament per a referir-se a la construcció europea, i ara que visc a Brussel·les a aquesta mena de metàfores hi estic sobreexposat. Sigui com sigui penso que la meva amiga tenia raó.

I hauria pogut ser la manca de temps material. En algunes èpoques dels darrers dos anys he arribat a anar veritablement molt atrafegat, amb molt de moviment amunt i avall i a vegades mancat de la claredat mental que calia per a posar-me a davant de la pantalla. Gran paradoxa, donat que enfrontar-se a la pantalla en blanc només es pot fer per mitjà d’organitzar el pensament, i per tant sovint acaba resultant un exercici d’una utilitat gairebé terapèutica. En qualsevol cas el ritme de les experiències i dels esdeveniments fou altíssim, i hauria calgut molta disciplina.

El que va passar, senzillament, és que vivia a Palestina, i que hi vivia i treballava en tant que funcionari de Nacions Unides. És per aquest motiu que no podia escriure el que em vingués de gust tal com em vingués de gust sense haver de mesurar molt les paraules i les expressions, i això sí que no tenia temps de fer-ho. El que jo digués o deixés de dir tampoc no era massa important, però per un exercici de responsabilitat elemental i de mínima ètica professional no volia que hi hagués res del que jo fes que pogués causar cap problema a la organització en què treballava i als meus companys i companyes de feina. Ara tot això queda enrere. I a més de poder dir el que em vingui de gust tinc prou temps com per a poder explicar-me millor. Això és el que miraré de fer a partir d’ara.

PS: no deixaré de fer comentaris sobre coses que he vist i fet els dos darrers anys, fonamentalment històries sobre Palestina, a més de comentar el que consideri interessant del que veig cada dia i del que projecto en el futur.

Adéu, Narcís estimat

Tinc aquest blog congelat des que vaig venir a viure i treballar en aquesta terra tormentada i dita santa, perquè sempre tinc més coses a dir i a explicar de les que donaria un dia, i solen ser tan intenses que és millor deixar-les reposar. Però avui no reposo, i no puc dormir, des que sé que te n’has anat.

He rebut la notícia a l’altra banda d’aquesta mar tan blava que era tan teva, de Tamariu enllà. Del Tamariu dels pescadors. De Tamariu, l’altra cala, aquest racó de món que sempre vaig preferir quan era petit perquè em donava la mesura de totes les coses, i que tu em vas explicar tantes vegades. Com em vas explicar tants racons que vaig conèixer amb tu, des de Palafrugell fins al cap de Creus, de l’Estartit a Roses i de Roses a Portlligat. Tantes coses que vam veure, tan senzilles i alhora tan importants com els arbres i els ocells.

Saber viure amb l’entorn i ser-ne la part que en som. Tantes converses sobre tot el que vingués de gust, amanides amb anècdotes del rodal. Un pollastre amb llagosta que es comparava amb el pollastre amb llagostins de l’àvia, tots dos insòlits. Cargolar-me de riure amb la història d’un guarda forestal que s’aturava al marge d’una carretera principal per a recuperar l’harmonia perduda tot fent uns exercicis de tai-txi. Un sopar de pa amb tomàquet amb peix fregit pescat de bon matí o una truita d’espàrrecs de bosc. 

No podré evitar que se m’enteli la mirada quan senti el “Llop de Mar”. I et pensaré i t’enyoraré, Narcís estimat.

Més natació i una clau

He marxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió a Jerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure a Jerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i a Ramallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscina en condicions!

A l’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposo que pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, la primera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full amb els horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmana passada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea que els uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.

En qualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap a casa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per a posar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany. Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’ha desmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a les mans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.

Aconsegueixo treure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar a ajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins i tot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment de canell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i de regirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A la recepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matí i que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.

Aconsegueixo però un rodet de cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pa sucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que tot i embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessària per a accionar el motor d’arrencada.

A aquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto de manera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop més ridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir amb una còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és que condueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat que he de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan una excepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unides ha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretat i viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat, porta eines.

Al cap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de la clau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany –porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment, més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidents que he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo, perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com ho explico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau del cotxe a les mans. Visca la innovació!

Natació accidentada

Per primer cop des de fa massa dies, tot i haver acabat la feina relativament tard, m’obligo a anar a nedar. Encara sóc a temps d’arribar al centre esportiu que hi ha al costat del campus de la Universitat Hebraica, al nordest de Jerusalem. Des de la meva residència actual en tinc per uns deu minuts a peu.

Ja hi arribo amb la bossa oberta per a l’inspecció habitual arreu d’aquest país, però a la porta d’entrada al recinte em diuen que no cal. No obstant, a la porta de l’edifici sí que l’he d’obrir, per a que la inspeccioni breument un individu relativament jove amb una barba molt semblant a alguna que he vist a Gaza. Si no portés una kipa podria passar perfectament per un salafista.

Al mostrador de l’entrada em diuen que si m’espero una mica i em faig convidar a entrar per un soci l’entrada em costarà 50 shekels per comptes de 80. Al cap de menys d’un minut entra un soci al qual li proposen en hebreu que em convidi. Respon que sí sense ni tan sols mirar-me. Jo sí que el miro per agrair-li els 30 shekels que m’ha fet estalviar. Uns sis euros al canvi. Mil peles.

Tot cofoi amb tanta eficàcia i bonhomia constato amb alegria que la piscina és gairebé buida, amb la qual cosa podré nedar estant ample. No obstant, només entrar una noia em diu quelcom en hebreu que no entenc. Veig que la socorrista ve caminant i repeteix el mateix –bé, sóna igual-, i li responc amb una mirada que és interpretada com el que vol dir: “mira, noia, em sap greu però no t’entenc perquè no parlo la teva llengua”. Sense més mirades passa directament a l’anglès per a dir-me que “és l’hora de les dones”. “Que diu ara?” li responc. “Que és l’hora de les dones, per tant vostè ha de sortir”. Veient que em quedo palplantat i amb cara de gran decepció hi afegeix: “però no serà res, podrà entrar a un quart de nou” (falten deu minuts per a les vuit). Encara plantat, em reitera que surti, i li dic “sí, ara surto. Però escolti, tot just acabo de passar per l’entrada, els he especificat que anava a nedar i no me n’han dit res, de l’hora de les dones!”. Aleshores em dóna una resposta d’aquelles que caracteritzen aquestes terres i que generen en boca de prou gent una frase que ja començo a sentir massa sovint: “No t’esforcis per a entendre-ho, perquè és incomprensible”. La noia em diu: “miri, és que això de l’hora de les dones canvia tan sovint que ni nosaltres mateixos sabem quan és, de fet és molt incòmode per a tots, em sap greu però a l’entrada tampoc ho deuen saber”. Surto amb cara de babau i penso què carai faig. No té massa sentit vestir-me de nou i anar-me’n a la cafeteria, no he agafat cap llibre, tinc el telèfon però no trobo connexió sense fils... Acabo als vestidors jugant als escacs i altres jocs menys complicats que tinc al telèfon durant uns vint minuts.

Mentre, finalment, nedo amb gran comoditat, reflexiono sobre l’absurditat de la resposta, i miro de trobar una explicació a aquestes normes que canvien, arribant a elaborar una teoria sobre els beneficis de la imprevisibilitat de les normes com a sistema de control del personal. Perquè no pot ser que siguin tan desorganitzats.

Quan arribo a casa cansat però feliç i amb les endorfines pels núvols, ho comento amb les veïnes, que trobo a la veranda fent l’aperitiu. Una d’elles, que és assídua del club en qüestió, m’explica que m’han aixecat la camisa, que el dimarts i el dijous sempre tenen l’hora de les dones, que si canvien els horaris és només qüestió de temporada i que a l’entrada de ben segur que els tenen.

Així doncs, sí que podia ser, senzillament es tractava de manca d’organització. Combinada, però, amb un servei a l’americana, la qual cosa vol dir que sí, que com que el client sempre té raó, hi ha quelcom més important que no vessar-la: saber explicar sopars de duro. Tot plegat, ben poca-solta.

Però bé, al cap i a la fi, he nedat còmodament i m’he quedat molt a gust. Per tant, em quedo content, encara que m’hagi de recordar de treure’m la son de les orelles i cosir-los a preguntes quan calgui. Amb insistència bíblica, i, quan calgui, queixes intenses.

Quina mandra!

Tel Aviv: la bombolla alegre

Tel Aviv. La metròpoli de l’estat d’Israel. Una ciutat moderna i cosmopolita, on caminant pel carrer se senten multitud de llengües diferents, quan els turistes es fonen amb la diversitat inherent a l’estat d’Israel, fundat sobre la idea del “retorn” dels jueus a “la seva terra, la terra d’Israel”. Predomina l’hebreu però s’hi pot sentir fàcilment el rus, l’espanyol, el francès o l’àrab.

Una ciutat d’arquitectures tan funcionals com agosarades i una arquitectura jove, com la ciutat mateixa. Dominada per l’herència de la Bauhaus, un funcionalisme racionalista d’estetica sòbria que acaba trobant elegància en la simplicitat –encara que no sempre-, també hi trobareu gratacels d’inspiració americana i un front maritím prou creatiu que convida al passeig i al bany, amb platges molt domesticades.

Una ciutat on la gent és en general molt amable, on et veuen mínimament perdut pel carrer i sovint se t’acosta algú a proposar-te ajuda. Una ciutat amb una vocació festiva, amb ritmes i olors del mediterrani oriental combinats amb el darrer èxit internacional i el disseny més car i exclusiu, de la que es pot gaudir amb una àmplia oferta d’oci. Els millors restaurants, gran varietat en la cuina, museus, cinemes i tot el que vulgueu. Ningú us espatllara una festa perque sigui dissabte, i arreu trobareu gent amb ganes de somriure i de saber qui sou.

A Tel Aviv res no us faria pensar us trobeu en una zona on passen coses molt grosses i on fins ara hi ha hagut almenys una guerra per dècada des dels anys quaranta. La presència del conflicte amb prou feines es fa notar amb els inevitables uniformes entre verd i marró –de color de gos com fuig- vistos ara i adés com si formessin part del paisatge. Tot sovint qui els porta tambe duu una arma llarga, que descansa tranquil·lament sobre l’espatlla del seu propietari o propietària mentre es pren un cafè en alguna terrassa o persegueix algun autobús. Tel Aviv és com una bombolla alegre, és la vàlvula d’escapament de totes les tensions internes de l’estat d’Israel, la cara de la moneda on Jerusalem és la creu –i quina creu!-, el punt de fricció de tres plaques tectòniques en forma de religions monoteistes que es disputen el mateix espai físic i fins i tot simbòlic des de fa segles, amb tota la política que hi ha al darrera. Si Tel Aviv no existís tal com és, l’Israel d’avui potser ja hauria petat per culpa de les seves pròpies tensions internes. Per això la segona intifada va fer tant de mal, perquè atacava de manera aterridora i indiscriminada i amb freqüència la cara més amable i afable d’Israel, l’únic espai realment pacificat.

Fins i tot jo hi participo, d’aquesta bombolla, perquè hi puc venir quan em vingui de gust, quelcom d’absolutament vetat per a gairebé tots els palestins que viuen als territoris ocupats. És precisament per aquest motiu que em caldria oblidar-los completament, oblidar-me d’on visc i on treballo per a poder sentir-me del tot a gust a Tel Aviv. I, senzillament, no puc.

Gaza: entrar a la gran presó

La meva primera visita a Gaza, un indret que és al centre de la decisió de venir a treballar en aquesta part del món. Els projectes dels que m’he de fer responsable tenen lloc sobretot aquí. De fet, en teoria hi hauria de venir una de cada dues setmanes. Ja veurem com anirà, perquè aquest primer viatge ja el vam haver de posposar d’un dia per les condicions de seguretat.

L’arribada ja ho diu tot. L’únic punt d’entrada a Gaza des d’Israel és el pas d’Erez. S’hi arriba havent passat Ashkelon, i des de lluny sembla simplement una terminal d’aeroport. Des de més a prop és diferent. Abans de poder acostar-nos a l’edifici hem d’aparcar el cotxe al costat d’una barrera. A la cabina ens demanen els passaport i ens pregunten si portem armes, “o alguna cosa que s’hi assembli”. La primera part de la pregunta em sorprèn, la segona em sembla d’una vaguetat que la fa gairebé absurda.

Un cop vistos els passaports i identificats tots, s’obre la barrera. Aparquem al costat de la terminal, on ens segellen els passaports, amb el mateix segell de sortida que a qualsevol pas fronterer de l’estat d’Israel. Tornem cap al cotxe. Conduïm en paral·lel a la terminal per a girar a l’esquerra. A la dreta, una base militar amb tancs que semblen a punt per a fer el que calgui. A l’esquerra una nova barrera i murs de formigó que deuen fer gairebé deu metres.

A la barrera ens demanen els passaports de nou, i unes fitxes de sortida que ens han donat a la terminal. Passem aquesta barrera i arribem a una porta automàtica ja al primer mur. Darrera d’aquesta porta automàtica, un altre mur –com una pestanya-, i una altra porta automàtica a la dreta, que només s’obre quan l’altra s’ha tancat. Una darrera tanca. Filferro espinós per tot arreu. Tombem a mà esquerra i enfilem uns cinc-cent metres de línia recta. A ma dreta, l’antiga zona industrial d’Erez, que els israelians van destruir. A l’esquerra, en paral·lel, un passadís vallat per on passa tothom que no esta autoritzat a entrar ni a sortir en cotxe –que vol dir tothom menys Nacions Unides, missions diplomàtiques i les poques ambulàncies que aconsegueixen el vist-i-plau de l’exèrcit israelià per a evacuar algun ferit greu.

Al final dels cinc-cents metres hi ha el “Hamsa-hamsa” (en arab, el 5-5), un punt de control de l’Autoritat Nacional Palestina. Punt en el que es comuniquen totes les dades sobre les persones i els vehicles que passen. El govern “de facto” de Hamas es va haver d’avenir a la creació d’aquest punt de control perquè el govern d’Israel refusa tenir-hi qualsevol mena de contacte, i sense “coordinacio” no hi hauria ni entrades ni sortides. Reprenent el camí, una mica més enllà trobem “Arbaha-arbaha” (el 4-4), un punt de control del govern de Hamas.

A partir d’aquí, comença un món que sembla en blanc i negre, un món amb pocs colors.  Predomina el gris dels edificis a mig fer o a mig demolir, amb un ventall de colors des del gris del formigó en obra vista fins als ocres i marrons de la terra d’un país polsós, com tots els de poca pluja. Els pocs espais lliures estan més pelats que no res, i les marques de la darrera guerra són molt visibles. La destrossa és encara visible en una àrea extraordinàriament densa.

El que resulta més colpidor, però, és el contrast entre ambdós cantons del mur. A Gaza hi ha molt pocs espais lliures i oberts i, sobretot, s’hi veu per tot arreu l’atrotinament d’una destrucció sense reconstrucció que mereixés un tal nom, donat que la darrera guerra es va afegir al bloqueig ja existent. Un bloqueig que fou completament draconià fins a l’episodi tràgic de la flotilla. Els nou morts van dur, almenys, un canvi de les condicions israelianes, passant d’una llista positiva a una llista negativa. Es a dir, d’una llista de coses que podien entrar a Gaza a una llista de coses que hi tenien prohibida l’entrada. Aquest canvi fou significatiu. Tanmateix, la millora de la situació acabà essent marginal. El bloqueig ha continuat estimulant el contraban a través dels tunels de Rafah, que passen per sota de la frontera amb Egipte. I tot el que ve amb els mercats negres, que és bàsicament corrupció.

El primer impacte visual, doncs, entre tota la parafernàlia securitària i la desolació de l’area d’Erez, és molt fort. Gaza és una presó a l’aire lliure on hi viuen vora un milió i mig de persones, aproximadament la meitat refugiats de guerra expulsats el 1948 o el 1967. Em diran que no faig més que repetir un tòpic. Jo dic que ho afirmo amb aquestes paraules perquè ho he vist i ho puc explicar, i no em puc trobar d’altres que ho expliquin d’una manera més precisa ni entenedora.

Primeres impressions

Si les primeres impressions són les més vives i per tant s’han d’escriure, heus aquí unes quantes, que són les poques notes que tinc dels tres primers dies a Jerusalem:

En tenim prou amb allunyar-nos de l’aeroport per a començar a veure els primers senyals de les mesures de seguretat extremes de l’estat d’Israel. No obstant, constato que això té poc a veure amb el que havia vist ara fa una desena llarga d’anys. La quantitat de filferro espinós, de tanques i de murs que hi ha a la carretera que ens duu a Jerusalem és molt exagerada. Crec que fins i tot algú que no sabés res del que passa per aquests verals en tindria prou com per a adonar-se que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. Entre d’altres coses perquè som a la carretera 443, que surt de l’autopista 1 per a arribar a Jerusalem pel nord-oest de la ciutat, i que per a fer-ho s’endinsa a la Cisjordània ocupada. Una carretera reservada per a vehicles amb matrícula de l’estat d’Israel –no hi poden circular vehicles amb matrícula palestina.

Ja arribats a Jerusalem, el veig per primer cop. Hem entrat per la zona industrial d’Atarot, i ens l’hem trobat de nassos. El mur. Una mica més de vuit metres de formigó rematats amb tanca metàl·lica i filferro espinós, que no deixen veure el que hi ha al darrera, i que en aquest punt separen barris de la mateixa ciutat. L’impacte visual és tan brutal que no crec que pugui deixar ningú indiferent. Per al qui ja l’haurà vist això resultarà una obvietat prescindible. No obstant penso que cal dir-la, perquè tinc la impressió que qui no l’hagi vist senzillament no s’ho creuria.

A Jerusalem m’allotjo al “French Hill”, un turó d’etimologia controvertida. Segons alguns es diu així no perquè sigui el turó francès, sinó perquè un general britànic de congom French hi havia tingut el seu quarter general. Segons altres, hi havia hagut un convent de religiosos francesos. En qualsevol cas, és un barri a prop de la línia verda que fou ocupat el 67 i posteriorment annexionat per l’Estat d’Israel per mitjà d’una modificació dels límits municipals de la ciutat.

Fins ara el que he pogut veure és que a l’oest hi ha restaurants molt bons però molt cars, amb uns preus semblants als de París; que just al costat d’on sóc hi passa el tranvia de la controvèrsia –curiosament no passa pels barris àrabs de la ciutat, els evita curosament-; que a la ciutat vella hi ha el mateix ambient de sempre, barreja de basar a la part àrab, recolliment místic a la jueva, militars per tot arreu i turistes mesiànics a dojo.

I, sobretot, que aquesta ciutat té un ambient molt carregat, una atmosfera molt tensa que no m’agrada gens.

In memoriam: Zahra Abidi

No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.

Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.

Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.

Sempre recordaré amb tendresa i un gran somriure com vam riure aquell vespre a un dels múltiples restaurants vietnamites de Belleville, amb tu i amb l’Åsa. Encara estupefacte, em quedo amb aquest record. Descansa en pau, Zahra.

Nova destinació: Palestina

Des de mitjans del 2009 que cercava una bona oportunitat per a marxar de París, la meva base des de mitjans del 2005, i treballar “sobre el terreny”, tal com se’n diu en l’argot de la cooperació per al desenvolupament. Des d’aleshores es presentaren diverses opcions que per motius diversos no van arribar a fructificar. Primer em van proposar anar a Cap Verd, on m’havia tocat de fer un viatge per feina que va sortir prou bé; però ho vaig refusar, perquè les condicions contractuals no em van semblar adequades. Més tard em van proposar d’anar a Tanzània, amb la perspectiva de quedar-m’hi un bon temps. Vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m’ho, i de fet estava a punt de marxar-hi en qüestió de setmanes després que m´ho proposessin. Al final, però, tot plegat se’n va anar en orris per raons de política interna de l’augusta organització per la que treballo, raons que tenien més aviat poc a veure amb la meva persona. En aquell temps ja em trobava immers en dos interminables processos de selecció per a sengles destinacions llatinoamericanes, per a les quals vaig passar entrevistes. En un cas es van decidir per una altra persona, i en i l’altre ho van acabar cancel·lant tot mesos després d’una entrevista que havia arribat gairebé un any després del tancament de la convocatòria, i que pel que m’havien comentat havia estat un èxit. Tot un rosari de rècords que val més no comentar. Mentrestant, anava fent feina a París i continuava fent coses interessants, com ara una llarga missió a Haití.

Com a alternativa a la cancel·lació del procés de selecció que deia, em van proposar anar a treballar a Kabul. Jo vaig preguntar si era Kabul de mar o Kabul de dalt. Òbviament era Kabul de dalt, i vaig refusar. A part dels riscos evidents per a la integritat física, també hi havia un risc enorme de perdre la parella.

Aixi doncs, gairebe dos anys després d’haver comencat a buscar seriosament l’opció de deixar París, i havent tingut experiències i aventures de tot tipus en tot aquest temps, vaig rebre una trucada. Una companya de feina respectada i a més bona amiga em proposava de substituir la persona que, a l’oficina de Ramallah, portava els projectes d’ajuda humanitària, que en aquest cas concernien sobretot la castigada franja de Gaza.

Les persones més properes, el meu entorn de més confiança, foren coincidents en valorar-ho com una oportunitat que no podia deixar passar. Així doncs, en menys de dos mesos em vaig acomiadar de París, i després d’una autèntica cursa contra rellotge feta de lluita contra la burocràcia ara fa tres dies vaig desembarcar a Jerusalem, per a començar una nova etapa que promet ser apassionant.

Postals de Kerala

No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.

Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.

Hyderabad

Més enllà d’una escala a Mumbai, el nostre punt d’arribada a l’Índia es Hyderabad, on s’està la família del meu amic Anand, el meu antic veí de París. L’arribada té un punt accidentat, perquè Air France m’ha perdut la motxil·la, que hauria d’arribar amb el vol de demà. Arriba demà a Mumbai, amb la connexió amb Hyderabad per al dia següent, amb la qual cosa, mentre m’exclamo del fet que de dues motxil·les facturades al mateix moment per dues persones que viatgen juntes només n’arribi una, ja em veig amb el meu equipatge perseguint-me per l’Índia.

Hyderabad és una font de sorpreses, que conté bona part dels contrastos d’aquest subcontinent que no és un país sinó uns quants, i molt diferents entre ells. Ens rep un aeroport nou de trinca del que surt una autopista igual de nova amb una mitjana ajardinada i polida. La millor porta d’arribada a la “Cyberabad”, un dels pols de desenvolupament de l’Índia, basat en un dels seus sectors punters: la informàtica.

Al cap d’uns quilòmetres, però, sembla que tot just havent passat les barris més nous i a prop de la ciutat cibernètica, l’autopista tal com l’hem coneguda s’acaba. Fins al centre, serà tot considerablement més modest, amb més trànsit i ara limitat a una calçada més o menys arreglada, ja sense mitjana ni fosses ajardinades. Sense sortir de l’autobus ja hem vist dues de les moltes índies: la més moderna i mundialitzada –on tot és, per tant, molt similar al que es pot trobar arreu-, i una de més modesta, amb una carretera sense voreres i animals compartint el carrer amb gent que camina o que espera microbusos atapeïts al costat de l’explosió de colors d’un temple consagrat a alguna de les deïtats del llarg catàleg de l’hinduïsme. Per cert, si a algú li sembla que el meu darrer comentari és poc respectuós, anem junts a Olot a comprar estampes de sants.

Hyderabad té una de les comunitats musulmanes més grans de l’Índia. Això esdevé visible amb la profusió de vels negres quasi integrals que es veuen pel carrer. A la ciutat vella, just a davant de la gran mesquita hi ha un temple hindú tot ple de flors taronges i grogues i serpentines de tots dos colors, en l’ocasió d’una de les múltiples festivitats. Al cantó, estacionades, diverses furgonetes de la policia amb material antiavalots. Testimoni ara per ara mut –i que duri- però present de la persistència de les tensions que van precipitar la violentíssima partició de l’Índia britànica en dos estats, dels quals almenys un fou definit en funció d’una afiliació religiosa –la república islàmica de Pakistan, que posteriorment perdé la seva part oriental, que esdevingué Bangladesh-. Dos veïns que, tot i tenir moltíssimes coses en comú, són els pitjors enemics.

Un dels avantatges relatius de passejar-se per Hyderabad és que aquesta ciutat no forma part dels cercles turístics més habituals. Això redueix el nombre de gent que viu del turisme, i per tant redueix el nombre i la perseverància de la gent que es dedica a vendre coses inútils a preus desaforats. De fet sembla que els turistes estrangers siguin bastant poc freqüents. Potser m’equivoco, però m’ho sembla sobretot perquè de blancs n’hem vist ben pocs, i perquè amb la meva companya ens sentim d’allò més exòtics quan arriba la tercera vegada que algú es vol fer una foto amb nosaltres. A ella fins i tot li pregunten si és una estrella de cine!

Una entrada amable al subcontinent, però amb prou elements com per a veure´n totes les contradiccions. Una Índia urbana però curosa de les seves tradicions, que descobrim tot gaudint de la millor manera de viatjar: visitant bons amics.