Més sobre l'espai

En un qüestionari sobre allò que l'augusta organització per a la qual treballo hauria de fer durant els dos anys següents hi vaig trobar una perla que em va fer plorar de riure.

Aclarim d'entrada que les Nacions Unides tenen sis llengües oficials -Anglès, Francès, Castellà, Rus, Àrab i Xinès-, essent les dues primeres les llengües de treball habituals. En aquest cas, però, el qüestionari anava adreçat a estats membres, altres organitzacions multilaterals i organitzacions no governamentals, i es podia respondre en qualsevol de les sis llengües.

La resposta de l'Estat membre del qual tinc el passaport contenia una perla que no em va passar per alt. La persona que va redactar la resposta -o el grup de persones, o qui fos- es referia a la necessitat de continuar defensant el patrimoni en tots els seus aspectes. El cultural i el natural. En tots dos casos hi ha una part del patrimoni que es troba sota aigua. Els oceans, apart de gran riquesa biològica i geològica, contenen també patrimoni cultural -antics assentaments humans anegats o bé vaixells enfonsats que sovint contenen informació valuosa i tresors-. Aquest darrer tema ha estat d'actualitat a la pell de brau arrel del conflicte als tribunals entre l'Estat espanyol i la companyia de caçatresors propietària del vaixell Odissey. El mar conté doncs tresors de gran importància, i l'acció a nivell internacional per a protegir-los és més que pertinent. És necessària.

En aquest cas, però, el redactor o grup de redactors es van embolicar volent fer-ho bonic, i van palrar de "patrimonio cultural, terrestre y extraterrestre". Els traductors no van captar un matís tan escadusser, i la versió anglesa parlava del "heritage in space"...

Esbroncada a Mugabe

Per primer cop en molts anys, Robert Mugabe ha hagut de fer front a una monumental esbroncada. I no ha estat pas al carrer, sinó en seu parlamentària.

L'inici de la legislatura parlamentària era un moment esperat amb expectació i en alguns casos fins i tot angoixa. Diversos comentaristes havien expressat un temor més que fundat: que després de "guanyar" les eleccions presidencials, el règim de Mugabe intentaria recuperar el control perdut del parlament a base d'intimidar els parlamentaris de l'oposició, que té la majoria.

De moment no sembla que això s'hagi produït. Però dilluns passat calia elegir el president del Parlament, una figura clau en el sistema polític de Zimbabwe. El règim va intentar fins a l'últim moment prendre aquest lloc clau a l'oposició, arribant a detenir dos parlamentaris abans no entressin. Això es produia sobretot perquè el MDC-T té 100 escons, el governamental ZANU-PF 99, i n'hi ha 10 d'una escisió del MDC que el règim pretén fer servir per a dividir el bloc opositor. En aquest cas, però, no se'n va sortir.

Avui l'escenari era un altre. El "president" Mugabe compareixia amb pompa i cerimònia al parlament per a obrir-ne solemnement el període de sessions. L'oposició, no obstant, havia amenaçat amb boicotejar la sessió, donat que les converses sobre la crisi política encara no s'han acabat i, segons afirmen, aquesta compareixença anava en contra dels acords que les emmarquen. El fet que Mugabe comparegués significava assumir plenament la seva legitimitat com a president, cosa que l'oposició no volia fer.

Finalment, però, els opositors hi eren presents. I s'han fet notar. El moment culminant ha arribat quan Mugabe ha afirmat des de la tribuna que "per sort tots els partits han admès la seva responsabilitat en la violència" lligada a les eleccions, que ha qualificat de "lamentable i aïllada". Realment, s'ha de tenir molta barra. Tanmateix, malauradament, a aquestes alçades, no crec que una bronca sigui suficient per a estimular la reflexió en algú que ha arribat tan lluny en la manipulació, la intimidació i la mentida per a mantenir-se al poder.

Ni que només fos per una vegada, m'agradaria veure què en deia la televisió oficial. Encara que, havent vist les bestieses que deien en període electoral, potser és millor no haver-ho vist.

Esborrem uns quants zeros

El passat 30 de juliol el govern de Zimbabwe va anunciar que eliminava 10 zeros de les seves unitats de moneda. Aquesta mesura hauria de fer més fàcil la vida de tothom al país, on molts sistemes informàtics de pagament es trobaven al caire del col·lapse per culpa de l'excessiu nombre de zeros, uns zeros que la gent s'havia hagut d'acostumar a comptar. La mesura també ha implicat recuperar les monedes -completament desaparegudes durant tota la meva estada al país-.

Malauradament, però, no hi ha massa elements que facin pensar que aquesta mesura pugui fer massa per a canviar la situació, més enllà de l'alleujament momentani d'algunes condicions menors d'una vida quotidiana molt dura. Continua l'escassetat de productes bàsics, i l'espiral hiperinflacionària no s'atura. El govern ha admès recentment que la taxa arriba als 11.000.000%, i en contra de l'acord que va donar lloc a l'inici del procés de diàleg amb l'oposició, aquest mateix govern encara no ha permès a les ONG i agències d'ajuda humanitària que tornin a redistribuir aliments. El pretext és que tothom s'ha de registrar per a que puguin saber qui fa què i a on. I és que potser no ho sabien? Recordem que el fet de prohibir-los actuar va venir perquè "distribuïen aliments i ajut només a les persones afins a l'oposició".

El procés de diàleg corre perill. Tal com era previsible, Mugabe s'ha fet fort en la seva negativa a passar a ser una figura merament decorativa i cedir el poder executiu a l'oposició, amb interès particular a conservar el seu control sobre l'aparell de seguretat -el nucli cleptocràtic per excel·lència-. I la pressió del mediador -encara Thabo Mbeki- i de bona part dels estats membres de la SADC sembla ser ara sobre Morgan Tsvangirai. No està gens clar que el MDC acabi acceptant de legitimar una nova presidència executiva de Mugabe, de la mateixa manera que no està clar que una tal solució sigui interessant per a una comunitat internacional on els països donants hauran de proporcionar en primer lloc ajuda d'emergència. Així doncs, ara per ara, sembla que la situació encara té molt de marge per a podrir-se.

En una mostra que el sentit de l'humor no s'ha de perdre mai, quan li vaig preguntar a una amiga per la qüestió dels zeros em diu: "sí, ja no hi són. Però no et preocupis, que tornaran a casa per Nadal"...

Invasors de l'espai exterior

Passejant per París amb la Marina ens fixem en quelcom que ja havia vist altres cops però sense posar-hi massa atenció: en una cantonada hi ha una rajola amb una forma que em recorda els primers jocs electrònics, concretament el dels més típics "marcianitus", com se n'havia dit tota la vida. Ja n'havia vist altres cops, per París. Aquest cop, però, el tema ens inquieta.

Al dia següent, buscant per internet, trobo la resposta. I és que París és la víctima principal d'una invasió mundial. Són els "Space invaders", que prenen el nom d'un dels primers jocs electrònics que va existir. Un artista urbà que es fa dir "invader" es dedica a poblar paisatges urbans d'aquestes criatures d'estètica dels darrers setanta i els primers vuitanta, amb un treball que potser es podria qualificar de neo-pop.

Més enllà de tota la seva argumentació, el cas és que el treball d'aquest artista no deixa de tenir un cert interès. La majoria de rajoles que he vist s'integren prou bé en el paisatge, encara que en alguns casos -o en força casos, de fet- es tracti d'edificis singulars. I no deixa de ser una recreació de com, de manera lenta i subtil però segura, les tecnologies de la informació i la comunicació han anat envaïnt les nostres vides i introduïnt transformacions profundes en els nostres hàbits, en la nostra feina, en la nostra manera de relacionar-nos i en tantes altres dimensions. Interessant.

PS: cal destacar que entre les ciutats envaïdes també s'hi troba Barcelona...

Montevideo, Uruguay (III): temporada d'Òpera

Finalment ahir dissabte, a París, vaig fer quelcom que tenia pendent des de feia més o menys un any: procurar-me una bona gravació del Rigoletto de Verdi, per a poder-lo disfrutar quan em vingués de gust. El que ahir no sabia però acabo de descobrir ara revisant els meus papers és que va anar de tres dies que no ho clavo: el 26 d'agost de 2007 vaig assistir, al teatro Solís de Montevideo, a la representació de la dita òpera.

Vaig fer bé de vestir-me adequadament, perquè de ben segur que en aquest cas es tractava d'una ocasió de gala. Representació extra de la primera obra de la temporada d'Òpera 2007 a Montevideo, a un teatre que és un dels més antics del país i tota una institució. Una entrada per a la "Tertúlia baja", el curiós nom del primer pis, que em va costar 1.600 pesos, l'equivalent d'uns 50 Euros al canvi d'aleshores. Tota una fortuna, la meitat del salari mínim d'Uruguay a data 1 de juliol de 2007, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. Cal dir també que hi havia entrades força més barates, però vaig arribar una mica tard. Fos com fos el teatre era ple de gom a gom.

Cinquanta euros que foren una molt bona inversió, perquè la representació del clàssic de Verdi fou remarcable. Va resultar particularment destacada la interpretació de la soprano montevideana Sandra Scorza, en el paper de Gilda, la filla del bufó Rigoletto. Interpretació poderosa en la que es va permetre regalar-nos alguns moments de virtuosisme autèntic amb els que es va guanyar una personalitzada i llarguíssima ovació.

Puc dir amb orgull que vaig assistir a la meitat de la temporada d'Òpera de Montevideo de l'any 2007. Cal que aclareixi no obstant que la temporada constava de dues òperes, el Rigoletto de Verdi i Carmen, de Bizet. Coses de ser una capital petita... Aquesta segona no la vaig poder veure perquè la setmana en què la representaven la vaig passar a l'altra riba del riu, a Buenos Aires. Haurà de ser a la propera...

Excés verbal?

Si a l'Uruguay em despertava amb els titulars a la televisió, a París no en tinc i em desperto amb la ràdio. Ja fa anys que ho faig, és una bona manera de posar-se al dia, donat que no requereix el mateix nivell d'atenció que la televisió. A més, les possibilitats de l'ona mitja han estat superades per l'internet: amb una bona connexió es pot accedir a emissores de ràdio de tot el món, fins i tot en directe.

Ahir divendres vaig tenir grans dificultats per a despertar-me, però finalment la ràdio va aconseguir fer-ho de cop. Escoltava Europe 1, una emissora privada a la que em vaig aficionar gràcies a l'actor Nicolas Canteloup, que sol aparèixer al matí fent imitacions molt divertides. La notícia era una peça sobre la possible retirada de tropes dels EUA de l'Irak. Tenien un testimoni, un oficial nordamericà, que deia "si marxessim ara deixariem el país en una situació de desordre" (en anglès, mess). El periodista, però, ho va traduir per "un joli merdier" (un bon merder). Fins i tot si "merdier", en francès, sembla ésser una mica més formal que "merder" en català, em va sorprendre, donat que "mess" té diverses connotacions però es pot fer servir en contextos formals, cosa que no és el cas de "merdier".

Més enllà de les consdieracions -moltes- que es podrien fer sobre el complex ofici de la traducció, em pregunto si no hi havia en aquest cas quelcom de la tan habitual barreja d'enveja i fascinació que molts francesos semblen sentir vers els nordamericans, que els porta a criticar sempre molt durament el que fan, però amb un matís que és diferent al de la resta del món. On els altres diuen "això no està bé", ells diuen més aviat "nosaltres ho faríem millor".

Tanmateix aquí també n'hi hauria per a una altra entrada. El cas és que em vaig despertar de cop, i mig rient...

Montevideo, Uruguay (II): matins amb fanfàrria

Fa més o menys un any vaig passar uns mesos tenint televisió, després de gairebé set anys de viure sense aquest aparell. Aleshores vivia a Montevideo. Fa poca estona, buscant per la xarxa he trobat el web de Monte Carlo TV. Se m'ha posat la pell de gallina quan he sentit la sintonia amb la que em despertava cada matí, la dels titulars del programa matinal de la cadena, el "Telebuendía". Me n'anava cap a la dutxa tot sentint el que passava al país.

Més enllà de les temàtiques, que mereixen entrades a part, el que més em va sorprendre en tots els casos era el tempo. Tant a la ràdio com a la televisió, tots els programes, i particularment els informatius, tenien un to tranquil i reposat, molt més semblant als d'algú com en Joan Barril que no pas al d'un matí televisiu o -sobretot- radiofònic al que podem estar acostumats a Europa, sempre molt més trepidant. Les cobertures de les notícies també solien ésser, en general, llargues. Fins i tot hi havia una emissora de ràdio que difonia cada matí un missatge de més de deu minuts de l'aleshores ministre d'agricultura, Pepe Mugica, ex-guerriller Tupamaro integrant del grup que es va evadir de la presó de Punta Carretas en una acció recordada durant molt de temps. Els missatges tenien un to més educatiu que cap altra cosa, quelcom que no deixava de sorprendre'm vista l'habitual utilització dels mitjans de comunicació afins o oficials per part dels polítics com a poc més que emissors de propaganda. En Mugica és, per altra banda, un polític tant estimat pels seus afins com odiat pels seus opositors. L'antiga presó de Punta Carretas ha esdevingut un gran centre comercial. I en Mugica sona com a possible candidat a la presidència, o com a candidat a vice-president fent parella amb el ministre d'Economia, Danilo Astori.

Imagino que a l'Uruguay es poden permetre de fer informatius amb aquest tempo tranquil perquè, a més del comportament més aviat pausat de la gent en general si els comparem amb els europeus, hi ha molta menys competència per l'audiència que a Europa. I per tant no han de fer el mateix esforç d'espectacularitat per a mantenir l'atenció dels espectadors. I en qualsevol cas encara queden lluny de la situació a països com Senegal, on la televisió estatal és gairebé l'única a la que es pot accedir i la cobertura de les notícies, particularment les relatives a l'activitat del president, té l'extensió i el to d'un publirreportatge.

El que era imagable, però, era el que passava cada dia a quarts de vuit del matí. Connexió en dúplex amb Crónica TV de l'Argentina, per a intercambiar titulars "con nuestros hermanos uruguayos". Crónica TV es caracteritza per un cert sensacionalisme i, sobretot, per titulars gairebé declamats amb fons de fanfàrria i altres acompanyaments musicals. Així sortia de la cada dia dutxa, amb un somriure d'orella a orella i gairebé desfilant...

PS: la foto és de http://www.elabra.org/, un web curiós.

Silenci i recolliment

Madrid ens torna a encongir el cor amb una altra catàstrofe. Una que durant uns moments m'ha fet sortir una suor freda, perquè era exactament un dia abans que jo volava cap a París.

El transport aeri és, des del punt de vista estadístic, el més segur que hi ha. Més que el tren, més que els vaixells, i per descomptat molt més que els automòvils. No obstant, en cas d'accident les possibilitats de sortir-se'n són magres.

Continuaré volant però tinc el cor encongit. Avui el blog està de dol. Silenci i recolliment per acompanyar els familiars.

Que no som res.

The Shock Doctrine

Suposo que la major part dels qui ens vam manifestar en contra de la guerra d’Irak ho vam fer perquè teníem clar que les motivacions proclamades a tort i a dret per l’infame quartet de les Açores no eren més que una tapadora per a l’apropiació per les armes de les terceres reserves de petroli reconegudes del món. Ni armes de destrucció massiva ni expansió de la democràcia a l’Orient Mitjà. Era el petroli.

(Sí, a les Açores hi havia un quartet, no un trio. Bush fill, Blair i Aznar, però també el quart home, l’hoste, Durao Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea que diversos líders europeus, Sarkozy al capdavant, volen que continuï).

Però no només era el petroli. La periodista canadenca Naomi Klein ens il·lustra el que hem anat sabent a poc a poc: que el govern dels Estats Units no és que sigui sol·lícit amb els interessos privats, és que són els interessos privats els qui governen el país, vistes les connexions del vice-president Cheney amb Halliburton, empresa privada contractista de l’exèrcit americà i encarregada de la major part de la logística de la invasió. Aquest és l’exemple més punyent de tota una colla de gent que, asseguts al govern, van fer tot el possible per a que hi hagués una invasió a l’Irak perquè sabien que en traurien un benefici directe no per al seu país sinó per a les seves butxaques. Encara que confonguin interessos públics i privats, en una perversió de la democràcia que normalment es diu tràfic d’influències però que resulta cada cop més freqüent fins i tot a les democràcies més suposadament madures, entre Bushos, Berlusconis i Matutes que proliferen arreu.

No obstant, l’objectiu de Naomi Klein no és parlar-nos d’Irak, sinó contextualitzar aquest exemple en tota una trajectòria històrica de llarg recorregut, la del consens de Washington que ha anat evolucionant cap al capitalisme del desastre. Les ensenyances del premi Nobel Milton Friedman, pare intel·lectual del neoliberalisme econòmic i gurú de l’escola de Chicago, es resumeixen en privatització, desregulació dels mercats/llibertat de comerç i reducció dràstica de la despesa pública. Aquestes polítiques foren imposades a sang i foc a l’Amèrica Llatina, començant a Xile amb Pinochet i continuant amb els altres països de la zona. Posteriorment foren impulsades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional a mig món, i van viure un moment dolç entre la caiguda del mur de Berlín i la crisi asiàtica dels 90.

Unes polítiques que havien de combatre la crisi econòmica i que només ho han fet a base de malvendre els actius dels països –o el que és el mateix, posar en mans d’uns pocs la riquesa de tots-, amb la promesa que el creixement del pastís beneficiaria tothom. La redistribució, però, ha quedat per a un altre dia, i aquestes polítiques només han pogut ser imposades arreu en contra de qualsevol procediment democràtic. Començant per les dictadures militars a llatinoamèrica i continuant per les traïcions als votants a Polònia o el cop d’Estat encobert a Rússia.

El que resulta més preocupant, però, és com Naomi Klein ens exposa el paral·lel entre la darrera doctrina militar dels EUA i la imposició d’aquestes polítiques. La doctrina militar que va inspirar la invasió d’Irak es diu “shock and awe”, que es pot traduir per anorrear i fascinar (en aquest cas, confondre). La força militar a mobilitzar contra l’enemic ha de ser tan enorme que el paralitzi completament i el deixi sense cap mena de capacitat de resposta. Aquest ha estat el fonament de les tècniques de tortura basades en les neurociències que la CIA va experimentar durant els 60 i va ajudar a posar en pràctica a Llatinoamèrica. Similars han estat els procediments per a imposar arreu les polítiques del consens de Washington. I similars n’han estat els beneficis per a uns pocs, a través de la privatització de les empreses o de la reconstrucció en cas de guerra i/o desastre.

Les polítiques del consens de Washington han arrasat països, destruint mecanismes de seguretat col·lectiva a tot arreu, i augmentant la pobresa en benefici dels rics. Més pobresa i més diferències vol dir menys seguretat per a tots. Menys seguretat vol dir més problemes, més desastres. La resposta és la privatització de la seguretat i el negoci de la reconstrucció, en un mecanisme pervers per a continuar amb l’apropiació de la riquesa col·lectiva per part d’uns pocs. És el negoci rodó. De fet, el mateix Friedman va dir que no es podia fer res de bo amb els diners dels altres. Això ho deia pensant en privatitzar els serveis públics. Està clar, però, que la seva gracieta es verifica en llocs com Irak, on els diners dels impostos dels americans -i tots els recursos que els EUA xuclen al món via deute públic i dòlar infravalorat-, van a parar directament a mans privades.

No només fa fàstic. Fa por. Molta por.

Contra el mite humanitari

Tal com sol passar quan tinc vacances, en el moment en què realment em relaxo acabo, entre d'altres coses, devorant llibres. A la que en trobo un que em resulta realment interessant el puc acabar en poques hores. Un dels primers de la temporada ha estat "El espejismo humanitario", de Jordi Raich, després que pogués fullejar-lo a mans del meu amic en Toni i em decidís immediatament a comprar-me'l.

L'autor, en Raich, ja em va cridar poderosament l'atenció un cop que el vaig veure en persona, a principis de la dècada, parlant d'Afganistan. Un comunicador eficaç i directe que anava al gra sense circumloquis innecessaris i que deia les coses pel seu nom, amb tota la seva cruesa però també amb una profunditat analítica tan considerable com agraïda.

Aquestes són característiques del llibre que ens ocupa. En Raich, una persona amb una vintena d'anys d'experiència en el tema, fuig de la perspectiva acadèmica i ens presenta un text divulgatiu on introdueix vivències personals a partir de les quals planteja reflexions i preguntes i arriba a articular un relat panoràmic de totes les grandeses -importants- i misèries -encara més importants i moltes més de les que semblaria- de l'acció humanitària. En Raich és un observador participant privilegiat, donat que ha estat present en moments definitoris del que seria l'evolució de la matèria en qüestió -la crisi dels balcans i particularment la de Somàlia el 1993, amb tota la seva influència en el que va passar després, començant pel genocidi de Rwanda-. En Jordi Raich ens exposa totes les perversions de l'ajuda humanitària, que massa sovint s'acaba convertint en instrument dels opressors, la complicada relació amb polítics i faccions en conflicte, la molt complexa interacció amb els periodistes i mitjans de comunicació, la multidimensional i difícil relació amb els beneficiaris, la psicologia dels cooperants, i tants altres temes.

Una lectura imprescindible per a tots els que ens dediquem a aquest negoci de la cooperació, també interessant per a qualsevol altre lector o lectora. Definitivament molt recomanable, donat que constitueix una aproximació personal, directa i sincera, que desmitifica aquesta mena d'apostol·lat contemporani que molts i moltes veuen en un món, la cooperació, que no deixa de ser un sector econòmic més.

"Deconstrucció" d'una plaça

Vespre d'agost a Barcelona. Torno a casa tard, la ciutat és quieta i es pot anar en bicicleta amb tota tranquilitat. Vaig des dels jardinets de Gràcia al peu de la Diagonal. Una mica més enllà de mig camí em trobo el bunyol urbanístic més destacable de la Barcelona olímpica i postolímpica: el tambor de la plaça de les Glòries. Dispositiu pensat només per a la circulació rodada, que ha robat perspectives i espai a qualsevol altra cosa des de fa dècades, a més de caracteritzar-se per uns criteris estètics més que dubtosos.

El bunyol del tambor ha perdut definitivament sentit ara que des de fa poc la Gran Via ha deixat de ser una autopista urbana per a convertir-se en una avinguda més almenys fins al Poble Nou. Per tant, ha arribar el moment de recuperar la plaça per a altres usos , amb aquesta mania de fer i desfer que contribueix a fer rodar un dels sectors més importants de l'economia del país: la construcció.

Però en aquest cas, la construcció deconstrueix. Al cartell, l'ajuntament ens anuncia la "deconstrucció del tambor de la plaça de les Glòries". No es tracta de desmuntar, ja que un muntatge denotaria una provisionalitat que no faria justícia als grans pensadors que van dissenyar-lo. Tampoc podem parlar de reordenació de l'espai, potser perquè en aquest cas només parlem del canvi de l'estructura, i la reordenació de la plaça és quelcom de més ampli. O potser per pur esnobisme, per apuntar-se a l'utilització d'un concepte de moda, la "deconstrucció", que si bé en termes acadèmics estava de moda els darrers anys 90 i per a parlar de conceptes, a Barcelona s'ha posat de moda durant la dècada dels 2000, i han estat els cuiners. En un món on la veritable creativitat és una cosa escassa, on pràcticament tot està inventat, cuiners com Ferran Adrià han experimentat amb colors, sabors, ingredients i textures. Una nova manera de generar textures: la deconstrucció. Fins i tot l'urbanisme de la ciutat s'apunta sense dubtar-ho al carro de la marca Barcelona, aquest producte que omple de clients estrangers aquesta ciutat de cambrers i cambreres que anem construïnt entre tots, "la millor botiga del món".

Personalment hauria preferit que haguessin fet servir un altre terme més genuï i adequat i menys sofisticat i buit. Sobretot perquè aquesta història de la deconstrucció sempre em recorda la mateixa anècdota. Barcelona, pels volts del 2004. En un restaurant que se les dóna de sofisticat, trobo a la carta de postres quelcom que em crida l'atenció. La història continua amb el diàleg següent:
"-I això del "flam en deconstrucció", què és?
-És un flam passat pel túrmix".
La resposta del cambrer en qüestió fou brutalment sincera. En una senzilla frase es va carregar tota la faramalla pretesament glamurosa del nom.

La veritat és que, encara que aquesta suposada sofisticació vengui més, preferiria que em diguessin les coses pel seu nom, tant els uns com els altres.

PS: encara que sigui un bunyol, trobaré a faltar el tambor. Sobretot perquè a partir d'ara el fàl·lic edifici d'Agbar de l'arquitecte Jean Nouvel ja no tindrà el complement d'aquest "tambor", que vist en pla zenital podia ser genital. És a dir, vist des de dalt podia semblar uns genitals femenins. Jo que estava per canviar el nom de la plaça per "plaça del coit"...

Montevideo, Uruguay

Avui fa exactament un any, més o menys a aquesta hora, sortia de casa, a la riba del canal Saint Martin de París. Carregat amb una gran maleta, la meva amiga Ruth m'acompanyava a l'aeroport d'Orly. Des d'allà havia de viatjar de París a Montevideo, en un periple que va acabar durant gairebé vint-i-quatre hores.

Dos mesos abans, pel juny de 2007, ja feia gairebé dos anys que treballava a la UNESCO, en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides. Em van agafar per sorpresa després d'una reunió relacionada amb l'estructura descentralitzada de l'organització i em van presentar el director de l'oficina de Montevideo tot dient-me que hi aniria per a treballar amb ell uns mesos. Així de senzill.

En aquell moment ja tenia emparaulades unes vacances a Colòmbia, en companyia dels meus millors amics a París. Però no hi va haver manera. Tant el juliol com l'agost són a l'hemisferi austral mesos d'hivern, hàbils i plens. Per tant em va tocar optar entre una oportunitat professional tan interessant com escassa o les vacances. I vaig optar per la primera.

Entre aquesta conversa de mitjans de juny i el viatge emprès el 7 d'agost hi va haver absolutament de tot. Anades i vingudes, esperes interminables, moments de desesperació, moments d'eufòria... Finalment, una altra mudança i un viatge transoceànic.

Montevideo em va acollir amb tota la fredor de l'hivern austral, més fred que mai després que hagués nevat a la veïna Buenos Aires per primer cop des de 1930. No obstant, tot i el fred es va convertir en un punt imprescindible per entendre la meva geografia personal.

(Continuarà...)

Hi ha llet al Spar

Definitivament hi ha tota una colla de coses a la vida que, per molt que te les puguin explicar, si no les vius resulten difícils d'entendre. M'arriba un missatge al correu electrònic, a la llista de l'oficina de la UNESCO a Harare:

"Col·legues de Nacions Unides,
Si us plau feu avinent a tot el vostre personal que hi torna a haver llet disponible al Spar, a un preu extra especial de 10 dòlars (americans, per descomptat) la llet sencera (sis packs de mig litre), que han baixat de 14.50. (...)."

Segons em comenten els companys, l'escassetat d'aliments s'accentua amb cada dia que passa. De fet en conec uns quants que deu fer anys que no en beuen, de llet...

No anem bé

En els tres darrers anys, l’evolució de la ciutat de Barcelona no ha deixat de sorprendre’m, en general en un sentit negatiu. Les darreres vegades que m’hi havia passejat, particularment al vespre, m’havia sorprès de trobar-hi un ambient d’agressivitat creixent, que s’acosta al que he vist sempre a París.

L’altre dia, però, poc més de vint-i-quatre hores després d’arribar-hi, el vaig sofrir en pròpies carns. En un bar del passeig del Born preníem un mojito amb un amic que és com un germà. En un moment determinat, a la barra, es va dirigir a unes noies italianes amb qui ja havia parlat abans. Una espècie d’organgutà de tipus neng el va començar a increpar, en un to cada cop més amenaçador. En aquest punt m’hi vaig ficar pel mig, dient-li que fes el favor de baixar el to i deixar-nos tranquils. En uns segons va passar als cops. En aquest punt vaig fer mitja volta i li vaig dir a en David: “marxem”. Però aquells dos individus ens seguien insultant-nos i a empentes. Encara a dintre del bar, quan em vaig girar per dir-los que ens deixessin en pau d’una punyetera vegada, vaig rebre un cop de puny al nas. Resultat: els dos primats, un orangutà i un ximpanzè, que fugen corrents. Els del bar que no volen trucar la urbana però que ho acaben fent i desallotjant el bar. Una hemorràgia força aparatosa que no s’acaba fins a l’Hospital del Mar, on detecten que no hi ha res trencat però que cal un punt de sutura. Ràbia, impotència, indignació, molta sang i una inflamació considerable.

Es tractava d’individus locals, productes del que en David definia com el fracàs de la ESO. Està clar que d’incidents als bars sempre n’hi ha hagut, però el que em preocupa no és només l’absurd de tot plegat, i la sensació d’impotència que deixa quelcom que va passar en menys d’un minut. El que em preocupa és la impossibilitat del diàleg amb una proliferació d’individus a qui ningú ha pogut ensenyar a relacionar-se d’una manera mínimament positiva. El que em preocupa és com entre tots plegats anem construint una societat on demanem al sistema educatiu que propagui valors de solidaritat mentre glorifiquem l’esforç fàcil i la llei del més fort. El que em preocupa és que continuem en un entorn que banalitza l’ús de la violència més gratuïta, i sobretot que redueix els conflictes i les emocions a un espectacle televisat cada cop més grotesc i amb més audiència, que només es veu en privat i que culmina en una situació on, quan passen coses d’aquestes, la reacció generalitzada és mirar cap a una altra banda, ignorar-ho completament, talment com si es veiés des del menjador de casa.

Probablement el desgraciat que em va obrir el nas ho anirà explicant com una aventura d’on va sortir victoriós, encara que de fet el que fa fer fou sortir cames ajudeu-me. Si algun dia arriba a llegir això –si és que encara recorda com es fa-, que sàpiga que la gent com ell no em fan por. El que em fan és molta pena.

Això sí, el que em sulfura és una de les ironies de tot plegat: he passat un bon temps en un indret objectivament perillós, d'on ha anat de molt poc que no ens evacuessin i on, durant uns certs dies, literalment no podia sortir de casa perquè si ho feia tot sol i sense vehicle la meva vida podia córrer perill. I n'he sortit incòlumne. Setmanes després torno a casa i em passa això...

Evolució positiva dins de la gravetat

Tot i haver tornat a Europa, tot i les vacances, no puc deixar d’informar-me sobre l’evolució del país on he viscut un dels períodes més difícils i intensos de la meva vida: Zimbabwe.

Dilluns passat el ZANU-PF del president il·legítim Mugabe i les dues faccions del MDC, partit d’oposició, van signar un document que estableix les condicions per al diàleg polític sobre el futur del país. El més destacable de l’escenificació de tot plegat és que Mugabe i Tsvangirai es van donar la mà en públic per primer cop en deu anys. I pel que fa al document, hi ha un compromís per escrit de totes les parts per a acabar amb la violència política. Des de dijous dialoguen a porta tancada en algun punt de la República de Sud-àfrica.

L’optimisme d’alguns contrasta amb l’escepticisme generalitzat per les dificultats d’un diàleg que parteix amb posicions difícilment reconciliables: Tsvangirai es presenta –justament- com el guanyador de l’única elecció legítima, la primera volta de la presidencial, i vol un govern de transició que estabilitzi la situació del país i organitzi noves eleccions. Mentre que Mugabe es presenta com a president reelegit a la farsa del 27 de juny, i planteja un govern d’unitat nacional. A més d’aquesta diferència fonamental, es dóna el cas que, encara que sobre el paper es pugui plantejar una presidència honorífica per a Mugabe combinada amb un càrrec executiu de primer ministre per a Tsvangirai, el govern actual de Zimbabwe és una mena de junta militar on una sèrie de generals han deixat clar que no acceptarien Tsvangirai al govern. Caldria veure si en tindrien prou amb la presidència de Mugabe per a permetre que es compartís el poder.

Mentrestant el governador del Banc Central de Zimbabwe ha anunciat que properament es prendran noves mesures contra la inflació. Quan tot just acaba de sortir el nou bitllet de cent bilions de dòlars, que a hores d’ara no deu valdre massa res. El dia 11 de juliol, darrer dia que vaig canviar moneda, ho vaig fer al mercat negre, a un valor de 50 bilions per un dòlar americà. Les noves mesures sembla que consistiran en una reducció del nombre de zeros, a més d’un alleujament de les ridícules restriccions per a treure efectiu dels bancs. Totes dues mesures pretenen ser una resposta a l’escassetat d’efectiu, que ja es començava a notar quan vaig marxar del país, i que sembla que s’accentua. El que no queda gens clar, però, és la contribució que aquestes mesures poden fer per a reduir la inflació.

Per descomptat, el fet que es dialogui suposa una millora de la situació. Però per a que la situació de la població del país millori significativament, encara falta temps. I per a molts, massa temps. Hi ha un risc objectiu d’una fam generalitzada, i el govern encara no ha permès que les ONG que va prohibir tornin a distribuir ajuda humanitària.

Una altra frase estúpida

Un membre de la tripulació del vol d'Ibèria que em duia a Barcelona dijous passat ens va obsequiar amb una frase estúpida en la línia de les que vaig comentar en aquesta entrada. L'avió acaba d'aterrar, finalment aparquem, i ens diu "les informamos que el desembarque de este vuelo se efectuará por las puertas exteriores del avión" (sic). Per on pretenia que sortíssim? Trencant les finestres?

Un minut més tard va dir el que suposo que volia dir a la primera, i és que sortiríem tant per la porta del davant com per la del darrera. A la primera se m'havia escapat el riure...

París, infern i paradís

Aquesta expressió és manllevada dels mítics Les negresses vertes. No he trobat ningú que com ells defineixi la natura de la capital de l’Estat francès, una de les capitals del món, on la vida m’ha dut a viure per més de tres anys –per bé que fins ara hagin estat plens de llargs períodes passats en altres continents, en plural-. Un infern i un paradís. Una ciutat preciosa, interessant, elegant. Però infernal per la seva manera de viure i per les actituds de massa de la seva gent.

Nou dies després d’haver-hi tornat, finalment me’n vaig de vacances. Tinc més d’una setmana lliure per primer cop des de l’agost de 2006. Mentre l’avió vola en direcció als Pirineus, lentament em va omplint una immensa felicitat. Dos anys en que he viscut a París, a Kolda, a Montevideo, a Windhoek i a Harare. Això fa tres canvis de continent d’anada i tornada, els dos darrers en menys d’un any. Professionalment i personalment he pogut acumular experiències que altra gent només acumula a base de força més anys. I me n’he sortit arreu i amb nota.

Aquesta felicitat ha anat aflorant, però, molt lentament. Durant els darrers dies ha estat oculta, i encara hi continua en gran part, anorreada completament per una situació propera al col·lapse físic i mental. Des que vaig tornar a posar els peus a Europa, només m’he pogut veure a través de la mirada dels altres, i la veritat és que en general feien cara d’estar més aviat espantats, sobretot els primers dies.

Els primers impactes, duríssims. Caminant pel Quai de Valmy, a davant de casa, per la vorera, un camió que passa pel carrer em sembla tant a prop que faig un salt, pensant-me que el tinc al damunt. Les pulsacions se’m disparen. Estic completament eixordat i això m’espanta. El soroll no em deixarà dormir fins a després d’algunes nits mig d’insomni. I encara avui no em sento còmode anant pel carrer.

La mateixa tarda de l’arribada començo a tossir com un desesperat. Em readapto a la humitat. S’ha acabat l’alçada i el clima sec. No puc parar de pensar en el que em va dir la meva mare una vegada. Quan era petit em van dur vàries vegades a que em visités el Dr. Botey, pediatre de gran prestigi. Pel que m’expliquen, en Botey en va tenir prou amb examinar-me un cop per a dir: “aquest nen, a la muntanya”. Volent dir que és a la muntanya on la meva fisiologia funciona al seu òptim. Tant a Windhoek com a Harare sempre tenia els pulmons nets. A París, quan hi vaig arribar el 2005, em va agafar una bronquitis com no n’havia tinguda mai.

M’afligeixen el buit, l’excés d’inèrcia que no em deixa descansar i haver vist l’altra banda, haver portat els límits tan lluny. Finalment, però, sóc a casa.

Karadzic detingut

El dilluns passat, tot just deu dies després de l’aniversari de la massacre de Srebrenica, era finalment detingut un dels seus màxims responsables: l’infame Radovan Karadzic, el que fou el líder polític dels serbis de Bòsnia. Es tracta d’una notícia excel·lent que ens acosta al moment en què les víctimes del genocidi podran veure com es fa justícia. Tan excel·lent com esperada, perquè ha costat força anys arribar a aquest punt.

La interpretació generalitzada i immediata del fet ens diu que cal atribuir-lo sobretot a l’orientació del nou govern serbi de Boris Tadic, la clara vocació europeista del qual destaca en contra del que havia estat la tònica dels darrers anys, amb governs que vetllaven pel manteniment del poder de les velles estructures perpetuades per la guerra i l’aïllament internacional. Si és aquest el cas, a aquest govern encara li queda feina, doncs hi ha acusats pròfugs, entre els quals el general Ratko Mladic, que fou de fet el cap dels perpetuadors d’aquella i d’altres massacres.

Un aspecte important del tema és que es produeix en un moment en què anem veient un lent però progressiu augment de la importància del règim internacional de justícia penal. Clarament insuficient i llastrat pels interessos d’aquells que no volen donar-li suport per motius diversos però gairebé sempre centrats en la por que determinats individus es vegin sotmesos a la justícia. Aquesta posició comprèn, amb justificacions diverses, des de Zimbabwe fins als EUA. Normalment el discurs ens diu que no volen signar l’estatut del Tribunal Penal Internacional perquè “temen que se’n faci una utilització política”. Exactament el mateix que diuen els sudanesos ara que el seu president ha estat inculpat. Per a mi el que està clar és que si algú es nega a donar autoritat a un tribunal destinat a perseguir crims de lesa humanitat, l’única raó veritable ha de ser la d’atorgar-se la prerrogativa de poder cometre’n amb impunitat. En qualsevol cas, aquest règim avança. Lentament, però avança.

L’altre tema que crida poderosament l’atenció és com ha estat possible que un individu com en Karadzic no només estigués pròfug durant més de deu anys, sinó que a més en els darrers dos hagués adoptat una nova identitat amb la qual no estava precisament ocult. No només això sinó que a més es va permetre adoptar la identitat falsa d'una mena de filantrop excèntric. Els punts de depravació a què pot arribar la natura humana no deixaran mai de sorprendre’m.

Impactes de la tornada

Sóc a París. Vaig arribar al meu balcó sobre el canal St. Martin dimarts, a la una del migdia, vint-i-sis hores després de sortir de l'oficina de la UNESCO a Harare. Només en aquest viatge ja vaig poder retrobar amics de Namíbia per coincidència a Johannesburg, el que em va permetre posar coses en ordre. A les sis del matí vaig descobrir la mastodòntica terminal 5 de l'aeroport de Heathrow a Londres. Finalment, després de moltes, massa hores, vaig arribar a una ciutat estival que m'he anat fent meva a base de viure-hi tres anys amb llargues intermitències en altres continents.

Les tornades d'un altre continent no són mai fàcils, i les tornades de l'Àfrica, si es tracta de períodes llargs, són particularment complicades. L'entorn físic és diferent en petites i grans coses. M'hi estendria i m'hi estendré, però de moment només puc lluitar per a readaptar-me a una ciutat tan sorollosa que em fa pujar les pulsacions, i més que donar-me ganes de córrer me'n dóna de sortir corrents.

També són moments de la veritat. Moments de mudança de pell i d'habituds, moments per a desfer-se de tantes càrregues inútils que prenen espai en un bagatge a vegades massa ple.

Srebrenica

Ahir vaig celebrar el meu aniversari treballant, el mateix que em tocarà fer durant la resta del cap de setmana. No obstant vaig poder sentir en la distància el calor de la família i d’un selecte grup de persones estimades que van prendre el temps d’enviar-me un missatge. No podria estar més agraït, perquè en aquest cas la llunyania i les circumstàncies em duen a la solitud.

Des de fa tretze anys el meu aniversari coincideix amb el recordatori de la pitjor tragèdia que ha viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial: la massacre de Srebrenica. El dia que jo feia vint anys va passar a la història per ser aquell en què s’esdevingué l’episodi més salvatge del genocidi de Bòsnia. Una ocasió on la determinació criminal dels fanàtics serbobosnians -liderats per Ratko Mladic i Radovan Karadjic, a qui la justícia internacional encara persegueix avui-, va trobar un terreny abonat en la divisió i les indecisions de la mal anomenada comunitat internacional, per a fer possible el més gran dels horrors.

Els fanàtics ultranacionalistes serbis havien deixat els seus propòsits clars des de feia temps. Ciutats com Srebrenica, Zepa i Gorazde es van convertir en refugis de civils bosniacs que fugien de les zones rurals de l’est de Bòsnia, ocupades militarment pels serbis. En una ocasió, el general Morillon, militar francès comandant de la força d’interposició de Nacions Unides, que fins aleshores només s’havia dedicat a la distribució d’ajut humanitari, se’n va anar a fer el turista a Srebrenica. La població local no el va deixar marxar fins que, en un brindis al sol, va demanar un megàfon i va declarar la ciutat sota protecció de Nacions Unides. La comunitat internacional, però, no va dotar els cascos blaus de les capacitats militars necessàries per a aturar els serbis. Quan aquests, després d’un llarg setge, es van decidir a ocupar la ciutat, el contingent de cascos blaus neerlandesos no va poder fer res més que convertir-se en espectador i fins i tot facilitador de la feina dels criminals de guerra, en el que constitueix, conjuntament amb la tragèdia de Rwanda, un dels escàndols més vergonyosos que la humanitat ha pogut presenciar recentment en termes de perpetració dels crims més horrorosos mentre tots els qui hi podrien fer alguna cosa miren cap a una altra banda. La imatge de les Nacions Unides va quedar poderosament malmesa. Tanmateix convé que no oblidem que les Nacions Unides no són més que els seus estats membres. Els nostres governs.

Cada any, quan celebro el meu aniversari, tinc un moment per al record. El record de les víctimes, i el record de perquè treballo en el que treballo. Per a fer, encara que sigui distant i modesta, la meva contribució per a que quelcom així no es torni a repetir.