dimecres, 21 d’agost del 2013

Vietnam


Hem deixat Laos en avió, havent fet bones visites i passejades per Vientiane i Luang Prabang, a més d’un parell d’escapades fluvials de natura. Aterro a Hanoi per segon cop. De nou a Vietnam, un altre país d’història particularment turmentada durant el segle XX, epicentre d’un dels grans terratrèmols de la guerra freda, escenari de la primera gran derrota militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Una derrota de la que no sembla que n’hagin après massa res, vistes algunes de les seves aventures militars més recents.


Venint de Laos, fa la impressió que a Vietnam hi ha gent per tot arreu. I és que són com a dotze o tretze vegades més habitats, amb només un 45% més de superfície. Uns vuitanta milions de persones, tants vietnamites com alemanys, encara que aquest número quedi petit al costat del veí xinès. Els carrers de Hanoi són sempre plens i sorollosos. Hi abunden les motocicletes, que en massa actuen com un fluid, prenent la forma que s’adapti millor al recipient. Això fa que creuar un carrer sigui tota una experiència. Si no hi ha semàfors, el millor que podeu fer és és anar avançant lentament mentre observeu el trànsit que ve. Sense aturar-vos ni fer moviments bruscos el flux de motocicletes se us adaptarà com si fóssiu una pedra al mig del riu.

Les motocicletes són la clau d’una certa democratització del transport privat, i un indicador de l’ascens social, essent el que un treballador mitjà es pot permetre. I a fe que les aprofiten! Sovint hi veureu una família sencera al damunt. La pobresa s’ha reduït molt significativament des del llançament el 1986 de les reformes del Doi Moi, el procés de liberalització amb l’objectiu d’arribar a una “economia de mercat d’orientació socialista”. El país ha tingut creixements al voltant del 7% anual durant tota la darrera dècada; el 2006 es va incorporar a l’Organització del Comerç Mundial, i pel tombant de la dècada va assolir la categoria de país d’ingressos mitjans, mentre s’acostava a assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni. Una trajectòria d’èxit en termes d’indicadors macroeconòmics, mitigats però per l’increment de les desigualtats, particularment les regionals, i la presència de desequilibris que poden posar en perill aquesta trajectòria.

Aquesta evolució econòmica es reflecteix en un país que us acull amb els braços oberts i que transmet un dinamisme i una energia considerables, que contrasten amb el ritme tranquil i pausat de Laos. A Vietnam hi fem un recorregut més encarat a les visites culturals i paisatgístiques que no pas a la contemplació o la conversa. En termes gairebé telegràfics:

A Hanoi ens passegem pel barri vell i els seus comerços. Els carrers no només tenen els noms d’oficis, sinó que encara conserven, majoritàriament, la concentració per sectors que a casa nostra s’ha anat perdent –el carrer de les botigues de seda, la zona de l’artesania de fusta, la del metall...-.  A l’estació de tren ens atén una senyora més de la “vella escola”, que sense massa contemplacions ni explicacions ens ven els bitlles per al tren que acaba decidint ella que ens va millor. Hanoi és l’encreuament de camins i el gran mercat del nord, una ciutat tradicional i capital més política que econòmica. El millor de Hanoi és asseure’s en un restaurant de carrer i degustar un plat tan simple com deliciós a ran de terra i observant el cabal ininterromput de gent i vehicles.

La ciutadella de Hué, la capital imperial, us dóna una idea de l’esplendor dels temps passats, i de l’enorme influència xinesa a tota la regió, que és una mica com la romana a casa nostra, per bé que les seves manifestacions més visibles siguin més modernes. Encara que comparada amb altres ciutats imperials de la zona sigui més aviat petita, la ciutadella de Hué és imponent; en sorprèn el color, als murals i a les pedres. I en contrast amb el que passa en altres casos, la ciutat imperial no queda aïllada de la resta. Un passeig just al nord de la ciutadella us mostra una zona de restaurants, karaokes i altres comerços on, de turistes, se’n veuen ben pocs. Hué és un plaer.

Hoi An és l’antic port del centre del Vietnam. La seva ciutat vella és bellíssima i de mesura humana, un plaer per a la passejada, amb un punt de trobada únic entre l’arquitectura tradicional i la colonial. No obstant, la inscripció del centre històric a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO ha estat aprofitada per a convertir la zona en una gran àrea comercial a l’aire lliure. Els edificis històrics –alguns de molt interessants, com el museu de la ceràmica o les diverses societats xineses, altres no tant- resten flanquejats per comerços clarament orientats al turisme. Entre aquests en destaquen els modistes on us podeu fer un vestit a mida de bona qualitat per preus prou mòdics. Encara que el centre conservi una bellesa encisadora, em sembla que potser n’han fet un gra massa. Fins i tot hi ha un fil musical als carrers amb música d’ascensor!

Saigon ens resulta ser una sorpresa molt positiva. Sí, Saigon, perquè el nom oficial de Ho Chi Minh és d’un ús més administratiu que corrent. Diverses amistats ens havien dit que la ciutat era un Cafarnaüm insuportable, i jo ja em preparava per un Hanoi multiplicat. Tanmateix el centre convida a la passejada, i té prou espais verds com per a poder respirar. Saigon bull d’activitat i encomana dinamisme.

El delta del Mekong és un formiguer entre arrossars. Una extensió enorme molt poblada i amb una activitat proporcional a la importància geogràfica, econòmica, social i política d’aquest gegant asiàtic que banya sis països. Això fa que els paisatges bucòlics de fluvialitat tropical siguin més fàcils de trobar, per exemple, a Kerala que no pas al delta del Mekong. Mercats flotants, extracció massiva de sorra –per a la construcció del Vietnam i potser per a l’exportació, aquest seria tema per a una altra entrada-, comerç i transport, en un riu que vertebra el territori de tots aquest països.



Al delta del Mekong hi visitem, entre d’altres indrets, dues perles: a prop de Chau Doc, a la frontera amb Cambodja, ens passegem per una de les comunitats Cham, a Chau Giang. Us imagineu una mesquita a Vietnam? Doncs n’hi ha unes quantes, testimoni de l’aiguabarreig humà al llarg dels segles. L’altra perla: el Mont Sam, sis quilòmetres a l’oest de la població fronterera, que domina tots els voltants i ofereix una espectacularíssima panoràmica sobre Cambodja. Vist des d’aquí, el país veí és una gran extensió on els arrossars es transformen en un mar interior. El veurem quan torni a sortir el sol que ara s’hi pon.

diumenge, 11 d’agost del 2013

Laos


Visitem la República Popular de Laos. Aquest país té uns set milions d’habitats -segons un cens del 2010-, aproximadament la mateixa població que Catalunya, però amb unes vuit vegades més superfície. Un enclavament tropical entre Vietnam, Cambodja, i Tailàndia, que també fa frontera amb Birmània i la Xina. Un creuament de camins entre gegants, dotat d’uns recursos naturals molt significatius i certament exuberants, i que fins fa quatre dies era un dels països més aïllats i desconeguts del món.


La darrera vegada que aquest país havia estat notícia a casa nostra –i possiblement l’única que jo recordi- fou pel febrer del 1995, quan es va saber que s’hi havia amagat el Sr. Luís Roldán, fugit d’Espanya un any abans per escapar-se de la justícia. En Roldán havia estat director general de la Guàrdia Civil, i fou un dels màxims exponents de la corrupció durant el període d’hegemonia socialista a Espanya, generada en aquest cas al voltant d’un aparell de seguretat amb gravíssimes mancances en termes de control democràtic. La lluita contra el terrorisme va justificar el manteniment d’amplis marges de discrecionalitat i de fons reservats, que foren aprofitats per a alguns individus per a activitats delictives diverses, algunes exclusivament en benefici propi. La reaparició del Sr. Roldán fou aprofitada per algun enginyós per a inventar-se un acudit que feu efímera fortuna: hom s’estranyava que hagués costat tant de retrobar-lo “si estaba aquí al Laos”.

En tot cas aquest país té coses molt més interessants per a discutir, encara que la seva història hagi estat, almenys durant el segle XX, marcada per una de les tragèdies més horribles i desconegudes de la història contemporània. La seva posició estratègica va motivar que els Estats Units d’Amèrica el convertissin en un escenari ocult de la guerra del Vietnam. La CIA hi llançà tota una sèrie d’operacions encobertes per tal de dificultar els moviments del Viet Minh i tallar-li les línies d’abastiment –la famosa “ruta Ho Chi Minh” passava per Laos-. Van convertir un sector del país en una base militar nord-americana clandestina, mentre promovien i recolzaven una guerrilla anticomunista tot manipulant el poble Hmong, i bombardejaven el país d’una manera completament salvatge. De fet es calcula que durant la guerra del Vietnam es van llançar contra Laos i Cambodja tres vegades més bombes que totes les que es van llançar al Japó durant la Segona Guerra mundial. Un altre dels crims de guerra amb implicació directa del premi Nobel de la pau Kissinger. Aquest interessantíssim documental (en anglès), ho explica tot plegat amb detall:


 Avui Laos és tota una altra cosa. Nominalment continua essent una República Democràtica Socialista, des de mitjans dels noranta els passos vers l’adaptació d’un model semblant al vietnamita –obertura econòmica progressiva- han estat constants. El país es mou ara per ara entre tota una sèrie d’equilibris més aviat precaris. La pressió per l’accés als seus recursos naturals és enorme; els paisatges idíl·lics comencen a estar amenaçats per la desforestació i per una miríada de projectes per a aprofitar els recursos hídrics i minerals. La meitat el producte interior brut continua depenent d’una agricultura que és gairebé de subsistència. La relativament recent obertura del país fa que es trobi encara en una fase en què tot és possible. De les converses amb amistats que hi viuen en deduïm que els esforços per a evitar que el país es malvengui tenen menys probabilitats d’èxit del que potser seria desitjable. La sensació és que el país està en venda. Òbviament els laosians tenen tot el dret de treure el màxim profit dels seus recursos. Però una democratització que és només de façana fa força probable que d’aquests recursos només se’n beneficiï una molt petita minoria.

Per a un turista europeu Laos és encara un paradís que ofereix una bellesa natural molt variada i uns atractius culturals de primer ordre. Pel que fa a la primera, mentre el turisme és el sector econòmic que creix de manera més ràpida, de moment encara conserva un cert equilibri. És a les mans de les autoritats de Laos d’optar per un model més semblant a l’ecoturisme que es practica a Costa Rica que no pas a altres models de depredació ràpida, com els de les costes del nostre país. Pel que fa als atractius culturals, una joia com Luang Prabang és ara per ara un parc temàtic del budisme. Molt ben conservat i destinat al turisme forà d’un cert poder adquisitiu –lluny doncs de la massificació d’altres destinacions de la zona-. En aquest sentit, la protecció atorgada per la classificació com a patrimoni mundial de la humanitat per part de la UNESCO hi ha ajudat, perquè fins ara ha impedit intervencions urbanístiques massa agressives. Fora de la zona de protecció, però, s’hi construeixen una mà d’hotels que podrien afectar molt negativament aquest equilibiri. Luang Prabang és doncs un altre exponent de l’equilibri precari entre protecció i rendiment econòmic.

Luang Prabang és un indret ideal per al descans i la meditació, entre el monestir i el balneari. El paisatge és bellíssim i de dimensions humanes. El ritme és exageradament tranquil. Una passejada de bon matí per a descobrir uns quants de les desenes de monestirs budistes que hi ha és un plaer en tots els sentits. I, si es pot, convé arribar-hi en un viatge igualment lent, per a descobrir el país que hi ha al darrera de la postal.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Goodbye, Anand. I will miss you!


I met you in Paris. I was living in my small Bermuda triangle with its superb view over the Ecluses des Recollets, on Quay de Valmy. My landlady told me about a young Indian filmmaker who would undoubtedly be interested in meeting someone working for UNESCO. A young Indian filmmaker –I thought-, that must be interesting!

Going up the stairs I finally met by chance my neighbour from downstairs. You, Anand. A first invitation for an informal tea and chat was followed by other occasions, all of them following the same thread: interesting conversation. I was always fascinated by your fresh perspective on things, as well as comforted and amused by your crisp sense of humour, which is in fact a supreme form of intelligence.

Since those conversations, the rest was a beautiful collection of other moments. A birthday celebration on Quay de Valmy with an improvised picnic, which ended in the small hours with you playing tabla; the avant-avant-première of your fascinating “India Inside Out” at your friends’ cave in Paris; a visit to Provins with you and Supryia -and Ulrike!- in a beautiful September morning; meeting your family and discovering Hyderabad in your company…

Once again I learnt about a good friend passing away in a rather improbable manner. I saw some strange comment on Facebook being posted on your wall. I did not check then. The next morning my friend Ramya e-mailed me from Bangkok a link to a press article. Then I learnt about your tragic and avoidable death.

I do not want to dwell on the tragic circumstances of your departure from this world. Nor I want to elaborate on the enormous fragility of our frail existence. I just want to keep it simple and easy, as simple and easy a pleasure was relating to you. I just want to say out loud I was blessed with meeting you and sharing all those moments. And that I will miss you.

diumenge, 21 de juliol del 2013

Bèlgica canvia de rei

-->
El 21 de juliol Bèlgica celebra la seva festa nacional. Es commemora el jurament del primer rei dels belgues, el mateix dia de l’any 1831, pel qual Bèlgica esdevingué un estat independent. A principis de mes el rei Albert II va anunciar que renunciaria al tron en aquesta data, en un discurs que començà adreçant-se als seus “benvolguts conciutadans”, i on explicà que la seva edat avançada li impedia continuar amb la seva tasca amb el nivell de dedicació que les seves tasques li exigien.

Avui coincideixen l’abdicació i el jurament del nou rei –encara que la constitució preveu un interregne de deu dies, el període efectiu haurà estat d’una hora i mitja-. Així s’ha fet possible reafirmar l’efemèride i envoltar tot l’acte d’un ambient certament festiu. A més el temps ha acompanyat les cerimònies, amb un dia radiant d’estiu, assolellat i càlid.

Les meves amistats belgues em comenten que la institució monàrquica és especialment valorada. Sobretot perquè el títol del rei no és el de “rei de Bèlgica” sinó el de “rei dels belgues”, per a deixar clar que és un rei ciutadà i que a més és l’interlocutor de totes les comunitats presents al país. Això ha estat especialment important donada la divisió política del país, que ha resultat en episodis com el relativament recent, on les negociacions per a formar govern després de les eleccions es van allargar més d'un any.

En el meu cas sóc republicà convençut. Per dir-ho en poques paraules, no puc concebre una encarnació hereditària del poder com a democràtica. No obstant, més enllà del que en pugui pensar cadascú, m’ha impressionat positivament de veure com tots els discursos del rei són trilingües, i així ho han estat les solemnes lectures tant de l’acta d’abdicació d’Albert II com el jurament de Felip de Bèlgica.

No em puc estar de comparar-ho tot plegat amb l’actuació de la monarquia espanyola. El rei actual està visiblement cansat però encara té prou forma per anar-se’n a caçar elefants –quelcom que va acabar transcendint perquè es va trencar el maluc-, i no abdicarà a curt termini. I és que per a que ho pogués fer caldria d’entrada que el parlament espanyol n’establís el procediment a través d’una llei orgànica, cosa que fins ara no ha fet. També es dóna el cas que l’actual regulació de la successió és discriminatòria vers les dones –llengües viperines diuen que el legislador constitucional va introduir aquest disseny a causa de les limitacions de la llur primogènita-. Pel que sembla el president Zapatero tenia al seu programa electoral una reforma constitucional per a posar fi a aquesta discriminació, quelcom que perdé urgència quan l’actual princesa d’Astúries tingué la seva segona filla. He llegit per tot arreu –sense acabar d’entendre perquè- que la primogènita Leonor només hauria vist els seus drets successoris amenaçats si el segon fill hagués estat mascle. En qualsevol cas, la raó per la qual en Zapatero no va prosseguir fou que el títol II de la constitució només es pot reformar per la via de l’article 168, el del procediment de “reforma agravada”, força més complicat que el simple tràmit parlamentari de la reforma express més recent. Que no és altre que el mateix procediment per a alterar l’estructura bàsica de l’estat, el que probablement caldria per a possibilitar el dret a l’autodeterminació de, per exemple, Catalunya.

En tot cas, m’ha sorprès agradablement l’exemple belga, sobretot pel reconeixement explícit de la identitat de tothom i totdon, que contrasta amb la impossibilitat gairebé patològica que ha mostrat Espanya per a reconèixer la seva diversitat interna. Més enllà de dir quatre mots en català en ocasions de visita oficial –o un discurset si cal emocionar els notables, com el 1976 o com fa poc va fer el príncep-, el fet que el rei fes, per exemple, una part del discurs de Nadal en català és impensable. Impensable, perquè tal com algú li va escriure en un discurs, “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". Tan impensable com aquesta frase. Tan impensable, per tant, com lamentable.

diumenge, 23 de juny del 2013

Un passeig per l’Ardenna belga


Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.

dimecres, 19 de juny del 2013

Optimisme justificat?


Aquest migdia he presenciat una xerrada del Sr. Ofer Bronchtein, President del Fòrum Internacional per la Pau. El Sr. Bronchtein és un antic col·laborador del malaurat primer ministre Rabin, i va fundar el dit institut amb el representant de l’Autoritat Palestina a Ginebra, amb qui havia coincidit durant les negociacions dels acords d’Oslo.

El Sr. Bronchtein ens ha dibuixat un panorama que no em sembla massa lluny del que jo he vist durant els darrers dos anys i mig. N’ha tret, però, conclusions diferents de les meves. En essència, veu possibilitats per a que hi hagi avanços significatius per a la resolució del conflicte en el curt termini. Segons ell, la societat israeliana –igual que la Palestina- desitja majoritàriament la pau, i ho va demostrar de forma massiva amb les manifestacions de l’estiu passat. Efectivament hi hagué una acampada a Boulevard Rotschild de Tel Aviv sorgida a imatge de les de la Puerta del Sol a Madrid o la Plaça Catalunya a Barcelona, i es veieren manifestacions massives com no se n’havien vist a Israel des de l’època dels acords d’Oslo. Fou aquest moviment social el que va catapultar el nou partit Yesh Atid (Hi ha futur) a la segona posició a les eleccions legislatives israelianes del febrer de 2013, donant un paper determinant al seu líder, l’estrella de la televisió Yair Lapid, per a decidir qui governaria i com. A grans trets segons en Bronchtein aquest caldo de cultiu crea les condicions per a una negociació, i els paràmetres per a una solució possible ja fa temps que són sobre la taula. El que manca són els líders amb capacitat de pensar en termes de les properes generacions per comptes de les properes eleccions.

En Bronchtein és un autèntic activista, se li nota el tremp de la persona que no para quieta. I és un optimista. Té l’optimisme de la persona que no para de treballar amb les organitzacions de base, i que veu molta gent disposada a parlar i a fer coses conjuntament a desgrat de les dificilíssimes condicions sobre el terreny –sobretot la separació física entre palestins dels territoris ocupats i israelians vigent des de la segona intifada i la construcció del mur-. L’optimisme dels qui es mouen a la societat civil, potser la darrera esperança en aquest món nostre d’avui dia on la democràcia viu una crisi profunda.

És un optimista però no és un il·lús. Només he pogut preguntar-li si encara creu possible una solució de dos estats on els palestins obtinguin quelcom que no sigui una paròdia d’estat. M’ha dit que pensa que encara és possible però que el temps s’acaba; que els americans estan intentant fer-hi quelcom però amb propostes per una pau econòmica com ha fet en Kerry no n’hi ha prou, cal afrontar els temes polítics (i per cert, Europa podria fer molt més del que fa, que de moment es limita a posar-hi diners i prou sense mirar massa pels resultats); i que si no s’arriba a negociar ara el que ve després no té bona pinta, puix que els palestins podran fer servir el seu reconeixement com a estat no membre de Nacions Unides per a crear-li moltíssims problemes a Israel a escala internacional, mentre que la reacció israeliana serà duríssima.

De debò m’hauria agradat poder parlar-hi durant una bona estona per a matisar-ho més tot plegat. El seu optimisme m’admira perquè resulta refrescant i en certa manera necessari. No obstant no el comparteixo. Entre d’altres coses no estic d’acord amb la visió que té del moviment social a Israel l’any passat. Per a mi el suposat gir al centre no és tal, crec que l’electorat i la societat israelians s’han mogut molt poc, només que el que era Kadima ara és Yesh Atid . D’un centre escindit del Likud i que encara parlava de solució amb dos estats s’ha passat a un altre que recull l’impuls d’un moviment que parla de justícia social, d’un repartiment més just de l’esforç on els religiosos i els colons deixin de ser els privilegiats per l’estat, però que no diu res dels Palestins ni de la pau. Els Palestins són darrera del mur, sota control i es veuen poc. I Yesh Atid es va aliar amb l’extrema dreta dels colons, que d’un estat palestí no només no en vol ni sentir a parlar, sinó que ha fet i continuarà fent tot allò que tingui a les mans per a fer-lo físicament impossible. No crec pas que aquest govern sigui el que arribarà a un acord que faci viable la pau, per raons internes d’Israel i perquè no crec que ni els americans ni molt menys els europeus es trobin en disposició ni tinguin la voluntat de fer la pressió que caldria per a crear condicions propícies.

La veritat és que si el Sr. Bronchtein és optimista, jo sóc més aviat pessimista. Però espero sincerament que el temps demostri que m’equivoco.

PS: també s’ha parlat força de Síria, que mereix capítol a part. I de Palestina en continuarem parlant perquè aquí només esbosso idees que caldria explicar millor.

dilluns, 17 de juny del 2013

Els engranatges de la fi de la civilització

-->
La història és de fa tres setmanes. El dissabte 25 de maig arribem a casa al vespre. A la bústia, una octaveta ens convoca a una manifestació el dia següent a París, en contra de la "llei Taubira" –pel nom de la seva principal impulsora, l’actual ministra de justícia de la república francesa-. És la llei que autoritza el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, així com l’adopció d’infants per part d’aquests matrimonis.

D’entrada, es tracta d’una manifestació contra una llei en vigor, que ja ha estat aprovada pel parlament francès, validada pel consell constitucional i promulgada. De temps pel debat ja n'hi ha hagut. A més, l’octaveta en qüestió és força remarcable. S’adreça als “francesos i europeus de Bèlgica”. Tractant-se d’una bústia del barri de Matongé, a Ixelles, la crida resulta un pèl equívoca: Matongé és el nom d’un barri de Kinshasa, que fou atribuït a aquesta part de Brussel·les els anys 50 del segle passat. És el que es podria anomenar “barri africà”. L’octaveta no s’adreça a ciutadans, sinó a “francesos i europeus de Bèlgica”. Curiosa forma d’europeïsme. Això voldria dir que els africans de Bèlgica no hi estan convidats. Si és així, la veritat és que els envejo.

N’hi ha més. El paper en qüestió diu: “Europeus veniu amb nosaltres. Ajudeu-nos a refusar aquesta llei i els seus engranatges”. I bé, doncs hi ha una imatge amb cinc engranatges connectats: “Matrimoni homosexual”; “Adopció d’infants”; “PMA: Eugenisme” (Assistència a l’embaràs: manipulació genètica); “GPA: lloguer d’úter”. El cinquè engranatge només conté interrogants (?????), com volent dir: i què vindrà després?

A veure, personalment estic a favor que cadascú estimi com vulgui i a qui vulgui. I el fet que això es pugui fer de manera pública i gaudint dels mateixos drets per a tothom –parelles heterosexuals i homosexuals- em sembla senzillament reconèixer de manera legal i pública quelcom que no és una possibilitat teòrica sinó una realitat social. No he sentit cap argument convincent que em digui perquè no hauria de ser així. Si es tracta de les creences religioses de cadascú, per a mi aquest és un assumpte privat, i si l’Església catòlica –per exemple- hi està en contra, els diria que ningú els obliga a santificar un matrimoni homosexual. Si es tracta de garantir la continuïtat de l’espècie, francament no crec que estigui en perill perquè persones del mateix sexe puguin fer de manera pública i amb igualtat de drets el que ja fa molt de temps que només podien fer d’amagat. Si algú es preocupa per l’educació dels fills, no he llegit res en contra de l’educació per part de parelles del mateix sexe que no fos pura ideologia. El problema de l’educació avui per avui no és aquest.

I bé, doncs sobre els engranatges... Penso que l’assistència a l’embaràs, la manipulació genètica i el lloguer d’úters són altres debats amb les seves pròpies complexitats, motiu pel qual barrejar-los em sembla impertinent. Per altra banda, resulta una mica irritant que certs avenços socials siguin vistos de manera sistemàtica com el principi de la fi de la civilització. Sobretot perquè segons aquesta mena de lògiques em sembla que la civilització ja s’hauria d’haver acabat fa temps: per exemple, tot just abans de l’any 1000 (i també just abans del 2000, però per motius diferents, aquest cop informàtics); i encara més, quan es va reconèixer el dret de vot a les dones, quan es va aprovar la llei del divorci, la d’interrupció voluntària de l’embaràs... 

PS: també se'n poden fer lectures més polítiques, tot recordant per exemple les massives manifestacions a Madrid encapçalades per bisbes, però per a això em caldrà una altra entrada.

dissabte, 15 de juny del 2013

El suïcidi i la crisi

-->
El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.

dijous, 13 de juny del 2013

Un suïcidi a París


És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.

dimarts, 11 de juny del 2013

De nou en públic


Amb aquesta entrada torno a posar en marxa el blog. Llevat de la darrera entrada, que era una necessitat vital, el meu blog va quedar mut pel maig de 2011. Per què?

Haurien pogut ésser les inèrcies, perquè mantenir un blog al dia exigeix una mínima disciplina.  A més, quan les posades al dia esdevenien cada cop més escadusseres, una bona amiga m’advertí que quan s’atura després resulta molt difícil de posar en marxa de nou. Li agreixo que no fes servir la metàfora de la bicicleta –si no t’atures, caus-, perquè s’ha fet servir massa sovint; precisament per a referir-se a la construcció europea, i ara que visc a Brussel·les a aquesta mena de metàfores hi estic sobreexposat. Sigui com sigui penso que la meva amiga tenia raó.

I hauria pogut ser la manca de temps material. En algunes èpoques dels darrers dos anys he arribat a anar veritablement molt atrafegat, amb molt de moviment amunt i avall i a vegades mancat de la claredat mental que calia per a posar-me a davant de la pantalla. Gran paradoxa, donat que enfrontar-se a la pantalla en blanc només es pot fer per mitjà d’organitzar el pensament, i per tant sovint acaba resultant un exercici d’una utilitat gairebé terapèutica. En qualsevol cas el ritme de les experiències i dels esdeveniments fou altíssim, i hauria calgut molta disciplina.

El que va passar, senzillament, és que vivia a Palestina, i que hi vivia i treballava en tant que funcionari de Nacions Unides. És per aquest motiu que no podia escriure el que em vingués de gust tal com em vingués de gust sense haver de mesurar molt les paraules i les expressions, i això sí que no tenia temps de fer-ho. El que jo digués o deixés de dir tampoc no era massa important, però per un exercici de responsabilitat elemental i de mínima ètica professional no volia que hi hagués res del que jo fes que pogués causar cap problema a la organització en què treballava i als meus companys i companyes de feina. Ara tot això queda enrere. I a més de poder dir el que em vingui de gust tinc prou temps com per a poder explicar-me millor. Això és el que miraré de fer a partir d’ara.

PS: no deixaré de fer comentaris sobre coses que he vist i fet els dos darrers anys, fonamentalment històries sobre Palestina, a més de comentar el que consideri interessant del que veig cada dia i del que projecto en el futur.

dilluns, 18 de juny del 2012

Adéu, Narcís estimat

Tinc aquest blog congelat des que vaig venir a viure i treballar en aquesta terra tormentada i dita santa, perquè sempre tinc més coses a dir i a explicar de les que donaria un dia, i solen ser tan intenses que és millor deixar-les reposar. Però avui no reposo, i no puc dormir, des que sé que te n’has anat.

He rebut la notícia a l’altra banda d’aquesta mar tan blava que era tan teva, de Tamariu enllà. Del Tamariu dels pescadors. De Tamariu, l’altra cala, aquest racó de món que sempre vaig preferir quan era petit perquè em donava la mesura de totes les coses, i que tu em vas explicar tantes vegades. Com em vas explicar tants racons que vaig conèixer amb tu, des de Palafrugell fins al cap de Creus, de l’Estartit a Roses i de Roses a Portlligat. Tantes coses que vam veure, tan senzilles i alhora tan importants com els arbres i els ocells.

Saber viure amb l’entorn i ser-ne la part que en som. Tantes converses sobre tot el que vingués de gust, amanides amb anècdotes del rodal. Un pollastre amb llagosta que es comparava amb el pollastre amb llagostins de l’àvia, tots dos insòlits. Cargolar-me de riure amb la història d’un guarda forestal que s’aturava al marge d’una carretera principal per a recuperar l’harmonia perduda tot fent uns exercicis de tai-txi. Un sopar de pa amb tomàquet amb peix fregit pescat de bon matí o una truita d’espàrrecs de bosc. 

No podré evitar que se m’enteli la mirada quan senti el “Llop de Mar”. I et pensaré i t’enyoraré, Narcís estimat.