The Grapes of Wrath, de John Steinbeck

“The people come with nets to fish for potatoes in the river, and the guards hold them back; they come in rattling cars to get the dumped oranges, but the kerosene is sprayed. And they stand still and watch the potatoes float by, listen to the screaming pigs being killed in a ditch and covered with quicklime, watch the mountains of oranges slop down to a putrefying ooze; and in the eyes of the people there is the failure; and in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage”. The Grapes of Wrath, John Steinbeck, Chapter 25, last paragraph.

Una bona lectura per acabar l’any 2013, potser el més dur que pot recordar la meva generació, almenys pel que fa a Catalunya i a Espanya. Des que el 2008 va petar la bombolla immobiliària la situació s’ha anat deteriorant cada cop més, i aquest any ha arribat a límits insospitats. Es calcula que un 21% de les llars de Catalunya viuen per sota del llindar de la pobresa. Més de la meitat dels aturats ho són de llarga durada (fa més d’un any que busquen feina). I tota una altra sèrie d’indicadors cada vegada pitjors, com ara que tot i la mobilització social el ritme d’execucions hipotecàries no ha disminuït, sinó que ha augmentat.

Aquesta novel·la de Steinbeck és considerada un clàssic nordamericà, la gran novel·la nordamericana. Basada a l’època de la gran depressió, explica la història de la família Joad. Els Joad són masovers. La sequera, les dificultats econòmiques i la transformació del sistema agrícola que adopta un model cada cop més basat en les grans explotacions els porta a una situació on no poden fer front als seus deutes. Es veuen obligats a emigrar a Califòrnia, la nova terra promesa. Es calcula que foren 300.000 persones les que es veieren obligades a fer aquest viatge, a una terra que no fou pas tan promesa com semblava.

La novel·la és una joia del realisme històric, i descriu amb molta cruesa la lluita per la subsistència a que es veuen abocats els Joad, testimoni d’una època de grans canvis socials estimulats per la crisi econòmica. Una crisi molt semblant a la d’avui: una bombolla financera que peta i que acaba afectant a l’economia real; atur massiu i pressió dels salaris a la baixa que porta a la precarització del treball, obligant a la gent a acceptar salaris, literalment, de misèria. Un patronat que demonitza i combat el moviment sindical amb un discurs ideològic sense fissures. Un entorn de classisme brutal on els pobres són culpabilitzats i estigmatitzats. Els queda, com a única resposta, la reivindicació de la pròpia dignitat.

Una lectura rocosa –l’anglès hi reprodueix la parla popular de l’època i el lloc, i això la fa més lenta-, amb un ritme que alterna els capítols narratius amb tota una colla d’intercalats de caràcter més descriptiu, on Steinbeck brilla posant la història dels Joad en un context més ampli. Efectivament la novel·la té molta qualitat i és elogiada com a innovadora, i sobretot tingué un impacte enorme a la societat nordamericana de l’època. Ara bé, encara que potser no en sàpiga prou de literatura com per a dir-ho, tinc la impressió que aquests comentaris tenen sentit en el context de la literatura nordamericana i del seu moment històric, però en termes de qualitats literàries potser no és una obra tan revolucionària. El que vull dir és que el realisme social crític no crec que l’inventés Steinbeck; crec més aviat que aquest recollí el testimoni de la tradició d’una certa literatura europea de finals del XIX, des de Charles Dickens fins a Émile Zola. Crítics literaris experimentats potser em dirien que barrejo coses, però.

Deixant a part les consideracions literàries, està clar que aquesta novel·la és un clàssic perquè els temes que tracta ens continuen interpel·lant, avui més que mai. En els darrers trenta anys hem vist com el que se’ns venia com a el progrés més inaudit de la humanitat ha estat tan mal repartit que s’està posant a ell mateix en perill, i només pot sobreviure amb la por i la repressió massives. A escala global, a Europa, a Espanya i a Catalunya. Necessitem canvis polítics d’envergadura, i la primera prioritat ha de ser aquesta. Si tot el que fem a Catalunya no ens porta a una situació millor en aquest sentit, no haurà valgut la pena.

Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

New York, New York

Em considero un ésser humà afortunat per força motius. Vaig néixer a la part rica del món, i encara que visqui a anys llum de l’obscena opulència de l’1% més ric, mai no he tingut cap problema per a cobrir les meves necessitats materials, i he gaudit de tota una sèrie d’oportunitats que per a la majoria de la humanitat són inaccessibles. D’entre aquestes oportunitats en destaca el fet que des de mitjans de la dècada passada he viscut a diversos continents i he pogut conèixer una gran diversitat de paisatges físics i humans, a més d’haver travat amistat amb gent dels indrets més diversos.

Tot i haver estat a llocs força improbables, no havia posat mai els peus a New York, una de les capitals més importants del món, si no és la més important. Tenia temps, vaig trobar un bitllet d’avió assequible, i vaig decidir visitar el meu amic Oriol i descobrir aquesta icona del segle XX i de part del XXI.

Aterrat a JFK vaig trigar més de dues hores a arribar a Manhattan, al Lower East Side, on viu el meu amic. I tot passejant-hi no em podia treure de sobre una sensació que fins aleshores només havia tingut quan vaig visitar Sao Paulo: em sentia completament sobrepassat. La dimensió de la ciutat i la seva arquitectura són d’una escala enorme. Ja havia vist ciutats amb gratacels, però només a Sao Paulo m’havia trobat tant fora de joc, perquè no li veia ni principi ni final. Em va costar un parell de dies i una pujada a l’Empire State Building per a prendre la mesura de la ciutat. Des d’aleshores tot va anar millor.

No ha estat fins que he vist Nova York que he entès aquest concepte tan estimat pels nordamericans i pels partidaris del seu estil de vida, allò que en diuen “the opportunity”. I és que, efectivament, a New York tindreu la sensació que tot és possible. Ho és per la seva història i la seva dimensió –fou la primera megalòpolis del món, i s’enorgulleix de creacions arquitectòniques aixecades molt amunt, ràpidament i contra els elements i la crisi, com ara l’icònic Empire State Building-. També ho és per la seva enorme diversitat cultural –a New York s’hi parlen més llengües que a cap altra ciutat, i s’hi pot trobar literalment tot el món. Això dóna la sensació de poder accedir sempre el que vingui de gust o el que calgui. I encara més quan us interesseu per la seva enorme oferta cultural-. I el seu relat està configurat al voltant d’una identitat fortíssima i d’al·luvió. Ciutat fundada per immigrants, que no se n’amaga sinó que n’ha fet l’eix de la seva identitat, i que no deixa d’acollir-ne. Una ciutat on la gent conserva la consciència de ser una mica de tot arreu. Això, combinat amb una forta cultura d’atenció al client, fa que la gent sigui d’entrada i en general molt amable i oberta. A cap lloc com a Nova York se m’ha dirigit gent que no coneixia de res, amb gran cordialitat i senzillament per a xerrar. Res a veure amb moltes altres capitals que he vist i on he viscut. I no diré noms.

Evidentment tot plegat té un altre cantó no tan amable. I és que la oportunitat no deixa de ser relativa. La idea és que cal crear les condicions per a que tothom tingui la oportunitat de reeixir en els seus projectes si té una bona idea i s’esforça. Sobre el paper sona molt bé. Però queda molt de marge per a preguntar-se com es pot garantir la igualtat d’oportunitats, i més encara quan una forta cultura de desconfiança en l’estat deixa un marge amplíssim a la iniciativa privada en els temes que són la base del desenvolupament humà, com ara la salut o l’educació. Arribar a un equilibri entre el que mou la iniciativa privada –el lucre- i l’interès públic mai no és fàcil, encara menys quan els mecanismes de decisió col·lectius mantenen relacions cada cop més incestuoses amb la pròpia iniciativa privada. Per altra banda, l’oportunitat tampoc és per a tothom perquè les portes no estan pas obertes per a tothom. I la prosperitat del model està basada en l’obtenció de recursos de tota mena a tot el món a uns preus assequibles –la igualtat dels uns és la desigualtat dels altres-. Vendre a tothom que tothom hi pot arribar si fa el que cal acaba essent un frau.

No obstant, el model es potentíssim, i ha arribat a un triomf sense pal·liatius, perquè tots els models alternatius, fins ara, han fracassat. Per les seves pròpies contradiccions internes, però també per l’enorme cabal de violència simbòlica i física de la que ha gaudit aquest sistema per a imposar-se en la seva visió més extrema. No és només pel seu atractiu inherent. A tot arreu on vaig visito museus, meravelles arquitectòniques, espais naturals, i sobretot supermercats. És a un supermercat –o a un mercat- on veureu la manifestació més propera de la manera de viure de la gent, de les seves prioritats i dels seus anhels. Just a sota ca n’Oriol n’hi ha un de prou gran, un Whole Foods que he visitat diverses vegades. I us puc dir que és el paradís de l’abundància i de l’opulència. Tots els productes de menjar de tot el món, una grandíssima oferta i varietat, i una disposició de l’espai, les rutes i els colors basada en estudis de mercat i de psicologia per a maximitzar l’impacte en el consumidor. Sobretot en el que tingui la butxaca més plena –no cal patir, el que no la hi tingui ja ni el deixaran entrar-. Resultat: cada cop que hi entrava em sentia aclaparat, ofegat, i em venien ganes de marxar corrents.

I és que Nova York, amb totes les seves cares, és fascinant. La visita m’ha encantat i probablement hi tornaré si en tinc la oportunitat. Tanmateix no hi aniria a viure pas. Potser fa deu anys m'hauria vingut de gust. Ara no. Ara per ara aspiro a tenir una vida més senzilla. I sospito que, globalment, al planeta sencer també li aniria millor de buscar-la.

PS: les dimensions de Manhattan, amb tanta construcció en vertical tan alta, donen una sensació de grandesa que també contribueix a aquesta sensació que tot és possible. Jo no podia evitar que em passés pel cap el gran tema d'en Serge Gainsbourg…

“Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945”, d’en Josep Fontana

El vaig perseguir durant mesos, però el seu preu i pes elevats –és dels que fan biblioteca- va fer que no l’adquirís fins que vaig poder aprofitar l’avinentesa d’una tornada a Brussel·les en cotxe. Són 976 pàgines de text i 202 d’unes extensíssimes notes bibliogràfiques. Un treball ingent de recerca dut a terme durant una quinzena d’anys per un mestre d’historiadors. El resultat: una lectura que enganxa a desgrat del seu volum ingent. Una obra magna al nivell dels grans historiadors contemporanis. La història del món des del 1945 contextualitzada i interpretada com el fruit de la lluita de la oligarquia mundial per a mantenir el seu poder, consolidant els seus privilegis i combatent de manera implacable tota resistència mínimament organitzada. El suport documental és impressionant, i conté, per exemple, una multitud de documents de treball del govern dels Estats Units que fins fa un temps no eren accessibles, i que resulten realment reveladors.

Hi veiem, per exemple, com la guerra freda fou una lluita sense quarter per l’hegemonia que no va deixar fissures a cap front i que justificà tota mena d’indignitats perfectament orquestrades. Hi veiem també com el canvi de paradigma impulsat per polítics com Reagan o Tatcher va posar les bases per a la derrota ideològica i política de la socialdemocràcia, gràcies sobretot al fracàs cada cop més visible de l’alternativa del socialisme real i ben abans de la seva ensulsiada. I també, en definitiva, com en els nostres dies la mal anomenada guerra contra el terrorisme ha servit per a substituir el fantasma del comunisme pel fantasma de l'islamisme fanàtic, i la consolidació d’un sistema cada cop més repressiu amb els seus propis ciutadans. O com la dinàmica del “capitalisme realment existent” ha provocat la present crisi, i els guanyadors se n’aprofiten per a consolidar un estat de coses que en molts extrems és extremadament regressiu, perquè consolida la tendència de divergència entre els posseïdors i els desposseïts instal·lada de manera permanent des dels anys 70, després de tres dècades de reconstrucció i progrés relatiu vers la igualtat. 

Una obra magna per a constatar que un segle després de l’esclat de la catàstrofe de 1914, el progrés humà en termes materials ha estat enorme. En termes socials, però, no ho ha estat pas. Els temps presents són de desconcert. Una mirada enrere, si és lúcida, és el primer pas per a començar a veure-hi més clar. La del Dr. Fontana ho és, i molt.

Lectura definitiva sobre el 23-F

Tot navegant per la xarxa ensopego amb una llista que, segons el seu autor, enumera els llibres més censurats per la democràcia espanyola. Tal com no podria ser d’una altra manera, la majoria de publicacions gira al voltant de la institució més protegida: la monarquia reinstaurada pel dictador Franco en la persona de l’actual monarca, Juan Carlos I. Aquesta llista conté, per exemple “Un rei cop a cop”, de Patricia Sverlo (un pseudònim) del qual vaig obtenir una còpia obtenida al català fa molts anys, una biografia molt sucosa però censurada i perseguida, que donava tota una sèrie de detalls que, amb el temps, van essent coneguts –com el rei actual és el responsable de la mort del seu germà petit, tota una sèrie de pistes sobre negocis econòmics dubtosos en la línia del que hom investiga sobre el seu gendre, i altres perles, com ara una altra visió sobre el 23-F.

Sobre aquest tema la llista també conté el títol “La Conspiración de Mayo. El Alzamiento que preparó la derecha castrense española para el 2 de Mayo de 1981 y que frustró el 23-F”, del coronel Amadeo Martínez Inglés. El que s’hi explica contrasta fortament amb el que diu la tesi oficial sobre el 23-F: que els sectors més intransigents de l’exèrcit espanyol van posar en marxa el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, fracassat sobretot, a més de la pròpia incompetència dels golpistes, per la decidida actuació del monarca, que es va encarregar personalment, amb gran abnegació i al seu risc personal, de desactivar-lo, a base d’una frenètica activitat telefònica i un lideratge exemplar. El rei se’ns ha presentat com un heroi.

He llegit moltes pàgines sobre el 23-F, i la veritat és que aquesta tesi hagiogràfica centrada en la figura del monarca no m’ha convençut mai, perquè deixava massa interrogants sense respondre. El més important –però no l’únic- és com un militar de la màxima confiança del monarca –el general Armada, un personatge de novel·la del segle XVII- hauria pogut liderar una operació d’aquesta envergadura sense el consentiment del seu patró.

Tots aquests dubtes han quedat esvaïts quan he llegit el que explica el coronel Martínez Inglés, que ens dóna per primer cop de manera oberta i amb gran detall i concreció una visió des de dins mateix de l’aparell de l’estat. L’espectacle esperpèntic del 23 de febrer de 1981 no fou una assonada de quatre incontrolats que fracassaren per la seva pròpia incompetència i per la decidida oposició de l’heroic monarca. Al contrari, tot plegat fou promogut pel monarca mateix, amb la pretensió de reconduir la situació política i evitar el cop militar de veritat, previst per al mes de maig del mateix any. Els militars espanyols de la majoritària línia franquista irredempta preparaven una acció fulminant -el cop d’estat “dur”, perfectament organitzat- per a prendre el poder el 2 de maig de 1981, i temptaven el capità general Milans del Bosch, entre els dirigents més respectats de l’exèrcit espanyol, per a que fos eventualment el nou Caudillo que redreçaria la trajectòria política d’una Espanya que percebien com en greu perill de desintegració, i en un moment pitjor que el de la primera meitat de l’any 1936. El monarca va reaccionar amb la preparació del “cop tou”, que havia d’organitzar Armada, una operació pactada amb tots els representants de partits d’àmbit estatal, inclosos el PSOE i el PCE, per a la formació d’un govern presidit per aquest militar. Armada negocia, i eventualment convenç el rei d’intentar incorporar-hi Milans del Bosch, el cap in pectore de la gran conspiració. Aquest hi posa condicions força dures, incloent-hi la seva exigència d’incorporar-hi els “exaltats”, encapçalats per l’infame tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero Molina, que ja havia estat jutjat per una temptativa anterior d’assonada militar, per tal d’humiliar públicament els polítics.

Aquesta operació es va veure frustrada pel lamentable espectacle de Tejero, particularment els trets i la sobreactuació d’opereta, amb els crits i el patètic intent de fer anar per terra el vice-president del govern, que en ser televisats van significar el principi del fracàs de tota l’operació. En Tejero es va sortir del guió i va deixar descol·locat Armada, que no va entendre que implicar el monarca de manera directa en tot allò significaria una deslegitimació mortal per a la monarquia. També va deixar fora de joc en Milans, que es va trobar entre les súpliques del rei per a que tornés els tancs a les casernes els tancs que havien pres València i les expectatives de tots els altres conjurats del “cop dur”, que encara no tenien enllestit.

La virtut d’aquesta lectura és la informació detallada i analítica sobre les capacitats, els plans i els posicionaments de les diverses unitats de l’exèrcit espanyol de l’època. El rei no hi apareix com la víctima de la conjura sinó com el seu cap i instigador. Més enllà de les valoracions i les conclusions que en pugui treure cadascú, em sembla una lectura pertinent i molt interessant, perquè dóna respostes a totes les preguntes que no han tingut mai resposta.

El text es pot trobar aquí.

Acabarem plastificats?

Ara fa uns tres anys, entre l’estiu del 2010 i la primavera del 2011, em va caure a les mans un llibre fascinant: “Moby Duck”, del periodista nordamericà Donovan Hohn. Un vaixell mercant xinès va perdre un contenidor ple de joguines de plàstic per al bany, sobretot petits ànecs grocs. L’aparició d’aquestes joguines a diversos punts de la costa oest dels Estats Units d’Amèrica esdevingué el pretext per a un viatge fascinant, entre el documental científic i la història de superació personal.

D’entre els molts aspectes interessants del llibre, per a mi fou el primer contacte amb un fenomen inquietant: comença a resultar cada cop més visible que la proliferació de l’ús del plàstic arriba a un punt de saturació.

Els plàstics, de menes i aplicacions molt diverses, plantegen alguns problemes, associats sobretot a la dificultat de reciclar-ne alguns; i a la desproporció entre la seva vida útil (en molts casos parlem d’objectes d’un sol ús, com ara embolcalls de productes, gots, pots, plats, i altres) i la llargada de la seva vida en el medi natural (sobretot els que no són biodegradables –la majoria-, que un cop incorporats al medi hi poden passar dècades). Els costos de producció i de comercialització dels plàstics no reflecteixen aquesta desproporció. El plàstic ès barat, molt barat. Però ens surt cada cop més car.

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície terrestre, però en molts dels seus aspectes són més desconeguts que la lluna. Així mateix, les aigües territorials dels països arriben fins a 200 milles, però de la resta no se n’ocupa ningú. Amb un espai tan gran i amb tant poc control hi ha marge per a fer de tot. Però els signes són inquietants: se sap que els oceans tenen un paper important en la fixació de l’excés de diòxid de carboni de producció humana –gas responsable de l’efecte hivernacle, que precipita l’escalfament global-, però també se sap que la conseqüència n’és un augment de l’acidesa de l’aigua marina, de conseqüències potencialment nefastes per a la vida. I se sap també que el ritme actual d’explotació de recursos pesquers posa tot l’equilibri en perill. L’excés de plàstic comença a ser visible, precisament observant els oceans. A tots dos hemisferis s’hi observen zones d’acumulació de residus propiciades per les corrents marines, de superfícies enormes. S’hi afegeix la creixent concentració de micropartícules de plàstic a l’aigua, que també s’estan incorporant a les cadenes tròfiques (els peixos es mengen les micropartícules de plàstic com si fossin plàncton).

I què podem fer-hi? Doncs no resulta fàcil, perquè l’escala dels canvis necessaris és planetària i el sistema global de governança és ineficaç –el més semblant que tenim a un govern mundial, les Nacions Unides i els seus organismes funcionen per consens i per tant hi resulta molt difícil de prendre decisions-. Sobretot quan els governs més poderosos hi són molt influïts pel sector privat, on el plàstic és el rei –continuem en un mon que gira al voltant del petroli.

L’acció local és possible i necessària, perquè no hi haurà canvis per dalt si no n’hi ha per baix. I va molt més enllà de separar els residus per al reciclatge. Nosaltres mateixos podem recuperar la bossa del pa, portar les nostres pròpies bosses de casa quan anem a comprar o discriminar els productes pel seu embalatge –comprar els que en tinguin menys-. Perquè la clau no és reciclar sinó produir i consumir menys. De tota manera, el consum ha de ser responsable, però també ha de ser raonable, perquè totes aquestes petites accions volen molta voluntat i alguns maldecaps. La xarxa de residu zero treballa des de fa temps amb autoritats i indústria per a una producció en cicles tancats, que minimitzi la producció de residus. És en aquesta direcció que hem d’anar.

PS: aquesta setmana he vist dos documentals ben reveladors i recomanables. “Bag it”, dels EUA. La presa de consciència d’un ciutadà i el seu esforç per a reduir el consum de plàstic (enllaç aquí), i “Supertrash”, francès, sobre un abocador a la Côte d’Azur, bastant dur però molt instructiu, per a ser conscients de tot el que llencem i de com ho llencem (el trailer aquí).

El centre cultural del Born

Aprofito una visita a Barcelona per a veure el Centre Cultural del Born. Per un dia no arribo a beneficiar-me de les jornades de portes obertes, i és que hi vaig passar a prop durant el darrer cap de setmana però les cues eren impossibles. Tenia moltes ganes d’anar-hi des que el van inaugurar, per a veure el jaciment arqueològic. En aquell debat polític i ciutadà de finals dels noranta del segle passat, quan van aflorar les restes a les obres prèvies a la instal·lació d’una biblioteca provincial a l’antic mercat del Born, sempre vaig ser partidari de protegir-les, perquè restes arqueològiques ben conservades d’una ciutat Europea de l’època són úniques a Europa. Vist el resultat, em sembla que fou una decisió molt encertada.

Aleshores encara vivia a la ciutat, i de fet ben a prop del mercat del Born, a l’altra banda del Parc de la Ciutadella. En aquella època era l’alcalde el Dr. Joan Clos, que havia substituït el Sr. Pasqual Maragall després que encapçalés la transformació més important de la ciutat del darrer mig segle. El Dr. Clos arribà al càrrec precedit pel seu paper controvertit al Raval, en ser el motor de la transformació del barri per mitjà de les polítiques d’esponjament urbà, destinades sobretot a transformar l'estructura social del barri i accelerar-ne la gentrificació a través d'intervencions urbanístiques agressives basades en l'oferta hotelera i els equipaments culturals. El Dr. Clos va passar a la història com l’alcalde del Fòrum –una altra gran transformació urbana tan controvertida com interessant, per més que l’esdeveniment en si fos un embolcall tan artificial, precari i estrany que només en quedi la meitat del nom d’una estació de metro-, i després de deixar el càrrec fou ministre d’Indústria del govern espanyol –un ministeri tradicionalment “català”-. Posteriorment fou ambaixador del regne d’Espanya a Turquia i a l’Azerbaidjan. Avui és el director executiu de UN-Habitat. Més enllà de les simpaties que pugui tenir per la persona i el polític, la trajectòria posterior fins avui em sembla molt més interessant i productiva que la de tants altres que han passat senzillament a seure a sucosament lucratius consells d’administració d’antics monopolis públics. Val a dir que també recordo l’alcalde Clos pel seu curiós ús del llenguatge, marcat per ocurrències curioses –l’insòlit ús de la insòlita locució preposicional “ambsense”- i “piquiponianes” (errors en l’ús del lèxic de resultats hilarants, popularitzats per un altre alcalde, el del bienni negre, Pich i Pon). Al límit d’aquest darrer ús hi podem situar unes declaracions que recordo com si fos avui, quan es va referir alegrement a la qüestió de les “deixalles del Born” (per comptes de “restes”). No sé si era un lapsus freudià.

En tot cas les restes foren conservades i avui han esdevingut un centre cultural de gran interès. No he pogut fer-ne la visita guiada perquè ara per ara només està en oferta pels caps de setmana, però les diverses perspectives són molt interessants. La recreació de la vida de la ciutat a l’època a través dels seus personatges evocant oficis i activitats sobre les restes mateixes em sembla molt didàctica i al nivell del que he vist en els millors museus del món. Una perspectiva de gran interès sobre el que eren les ciutats a l’època, completada per l’exposició sobre l’evolució de la zona després de la guerra, la posterior transformació de tota l'àrea de la Ciutadella, i la història del mateix mercat. Interessantíssim, apassionant, molt ben presentat.

També hi he vist una exposició temporal sobre el setge de 1714 que m’ha sembla una mica passada de voltes. Més enllà de la bona recerca documental i de les presentacions interessants i evocadores dels fets militars i polítics, m'ha semblat que s'apliquen categories d’avui al que passava aleshores amb una elasticitat que no sé si els conceptes permeten. De ben segur que es prestarà a crítiques furibundes, sobretot en el context polític actual. Però el fet que el to de l’exposició m’hagi semblat una mica excessiu tampoc no fa que estigui d’acord amb els que estaven a favor que les restes fossin enterrades per sempre. A banda del valor intrínsec del jaciment com a testimoni únic d'una època, al cap i a la fi la Ciutadella va existir, tal com va existir la política assimilacionista i culturicida dels borbons. No és pas cap invent. Per molt que siguin fets interpretables des de diversos punts de vista, reduir-ho tot a una inflamació nacionalista artificiosa i oposada a l'evolució natural de les coses em sembla un autèntic frau, sobretot venint de qui ve. De la història escrita pels vencedors.

Sigui com sigui, la visita val realment la pena.