Namibietats núm. 7: camí de Damaraland

Ahir, després de degustar unes bones ostres i fer un aperitiu, amb en Pipas i unes conegudes seves vam descobrir “Walvis Bay la nuit”. Ambient fortament local, però es nota que Walvis és un port important, per la proliferació de personatges diversos.

L’endemà, per primera vegada en aquest viatge, dormo fins que el cos em diu prou. Em queda el temps just per a, abans d’anar a dinar, passar-me una bona estona connectat a internet, per segon cop des que vaig sortir de Windhoek. En aquest cas fer-ho resulta una necessitat. Hi ha temes pendents d’importància: som dijous (29 de maig), diumenge (1 de juny) volo a Johannesburg i dilluns he de volar a Harare i encara no tinc el bitllet comprat, pendent que el departament de seguretat de les Nacions Unides em confirmi la missió. Finalment la confirmació arriba i ho puc tirar tot endavant.

Dino en companyia d’en Pipas i tota una colla de mariners, a la Casa del Mar, de l’Institut Social de la Marina. Paella i rap arrebossat en un ambient acollidor, de gent que està molt habituada a passar llargues temporades lluny de casa, a acollir i ser acollida en els diversos moments de la llarga singladura.

Havent dinat només em queda fer un parell de tràmits al banc –en preparació del viatge que vindrà i aprofitant que és un dia feiner- abans de deixar Walvis Bay en direcció cap al nord, per la costa. Els trenta kilòmetres fins a Swakopmund són un aperitiu del que serà la “Skeleton Coast”, el nom que rep la costa de Namíbia des d’aquí fins a la frontera amb Angola. A la carretera, dur els llums encesos resulta obligatori en tot moment. Les dunes arriben fins al mar. Els vents freds i les corrents procedents del sud, combinades amb la calor del desert, creen una capa de boira que cobreix aquesta part de la costa de manera constant i que la fa particularment inhòspita, feréstega i perillosa. De fet el nom de “Skeleton coast” ve per la proliferació de naufragis, que des de segles ençà han deixat la costa poblada d’esquelets de naus. Les panoràmiques i l’atmosfera són tan fantasmagòriques com fascinants.

Swakopmund, destinació de vacances de la costa per excel·lència, correspon a la definició que me’n va fer una coneguda alemanya que hi havia anat recentment, quan em va dir: “si vull veure una ciutat de vacances del mar del nord, me’n vaig al mar del nord”. Es clar que suposo que al mar del nord no podia anar en quad sobre les dunes o fer “sandboarding”, però pel que fa al cas, ja ens entenem: l’estructura i l’aspecte de la ciutat són inequívocament germànics.

Passo de llarg i faig via cap a Henties Bay. Les dunes a la meva dreta són paulatinament substituïdes pel desert de roca, i m’envolta constantment el mateix tul de boira. Finalment, a Henties Bay abandono el mar i giro en direcció nord-est, cap a Damaraland. Al cap de trenta kilòmetres la boira desapareix, i en un tres i no res em trobo contemplant la posta de sol sobre el massís del Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres.

Faré nit a Uis -que en Khoikhoi vol dir “mala aigua”, cosa que es pot comprovar només prenent una dutxa-, localitat minera en decadència des que la mina local de llautó va tancar l’any 1991, que avui es ven com a “porta cap a la White lady”, la dama blanca, una pintura rupestre que veuré demà. Al Brandberg Restcamp em dóna la benvinguda un personatge de gran bonhomia, barba i bigotis que sembla tret d’un còmic de l’Astèrix. I entre d’altres objectes insòlits trobo la taula de billar de la foto...