Els discursos de la por

A Zimbabwe, amb vistes a la segona volta de l’elecció presidencial prevista per al proper 27 de juny, el partit del govern i els seus partidaris propaguen un discurs de la por que em resulta típic dels perdedors o dels desesperats que s’han quedat sense res de positiu a dir que pugui resultar mínimament convincent. Aquesta tàctica a vegades funciona i a vegades no. El “que viene la derecha” del PSOE els va funcionar el 1993, però no el 1996, després dels darrers escàndols de corrupció de l’era González, que van anar del poca-vergonya fet a ell mateix Roldán a la tristament famosa “beautiful people”, personificada perfectament pel corrupte ex-governador del Banc d’Espanya Mariano Rubio. Durant un temps Espanya fou un país on circulaven bitllets signats per un individu empresonat. Recordo perfectament els de 2.000 pessetes que tenien el capellà botànic i matemàtic José Celestino Mutis en una cara, en aquella perniciosa sèrie de bitllets dedicada als conqueridors espanyols d'Amèrica.

Tampoc va funcionar el “New labour, new danger” dels conservadors britànics a les eleccions del primer de maig de 1997, que també vaig viure in situ, i que van dur per primer cop l’avui desprestigiat Tony Blair al número 10 de Downing Street. Els conservadors havien conservat el poder i revolucionat el Regne Unit des que Margaret Tatcher guanyà les eleccions de 1979. Avui encara són a l’oposició, eternament dividits sobre Europa –i, per tant, sobre el lloc del Regne Unit al món-, i amb la major part d’idees apropiades per Tony Blair i el seu successor Gordon Brown, sobretot en temes d’economia i Seguretat Ciutadana.

El que sí que va funcionar, però, fou el patètic “si tu no hi vas, ells tornen”, del PSC PSC-PSOE (tal com l’anomenen els seus membres més puristes) a les darreres eleccions legislatives espanyoles. Sí, patètic. És ben cert que “ells” no només eren recordats i temuts pels perniciosos vuit anys d’aznarisme en termes d’inversions del govern central a Catalunya, de discurs espanyolista ranci, de política exterior alhora agressiva i servil vers el govern de Bush fill, i dels atemptats constants a les llibertats públiques. No només per això sinó també per quatre anys més de mentides i, entre d’altres coses, fer servir el tripartit i sobretot el debat de l’Estatut per a l’insult i l’atac constant a Catalunya per tal de guanyar vots Ebre enllà. Però no crec que tot això justifiqui una campanya amb un missatge centrat en la por per tal que la gent oblidés quatre anys que van començar amb el Carmel i van acabar-se amb l’accidentada –i molt- arribada de l’AVE a Barcelona. La manca d’idees pròpies en la primera línia del discurs electoral era més que remarcable. I uns espais de propaganda electoral on apareixien només líders d’un altre partit i no del propi a mi em va resultar xocant i em va semblar poc més que una enganyifa que, no obstant, va acontentar una majoria simple dels votants.

A Zimbabwe, però, les retòriques basades en la por prenen un altre caire. El ZANU-PF envia constantment missatges del tipus “Zimbabwe no serà mai més una colònia” o “si votes el MDC tornen els britànics”. Però això resulta preocupant perquè ho diuen en una atmosfera de violència, en la que sentir els missatges de l’oposició resulta complicat –se’ls nega qualsevol espai a la majoria de mitjans de comunicació-, i en que un jerarca del règim es va permetre declarar obertament que els partidaris de l’oposició, de fet, no eren més que una nosa de la qual el país podia prescindir. Això sí que fa por...