divendres, 6 de juny del 2008

Namibietats, núm. 3.: kilometrada buscant el cor del desert

Em desperto a Lüderitz, el primer port que van fundar els alemanys a la inhòspita costa de Namíbia. Volia anar a veure l’oceà des de l’entrada de la badia, però la ciutat s’ha despertat sota un espès tul de boira, i jo tinc molt de camí per a fer.

Travesso vint kilòmetres del desert que arriba al mar per arribar a Kolmanskop, la ciutat fantasma. Es tracta d’una població minera que fou fundada a principis del segle XX, quan es van descobrir diamants a la zona, i que va tenir el seu moment de màxim esplendor abans de la I guerra mundial. D’entrada el lloc on es troba ja el fa especial, un terraplè al mig del desert més inhòspit. I el poblet és, doncs precisament això, fantasmagòric. Té el seu interès per a veure com es vivia a l’època. Això és el que el diferencia d’un mer parc temàtic, el seu valor museístic. Hi coincideixo, com en tants d’altres llocs d’aquest país, amb un grup de turistes alemanys de mitjana edat. A Namíbia proliferen molt, donat el passat –domini colonial alemany des de finals del XIX fins al final de la I guerra mundial- i el present –encara hi ha una comunitat alemanya significativa.

Després d’una visita relativament breu enfilo el camí de retorn cap a Aus. La llum del matí em dóna una altra perspectiva. Ahir el paisatge era més pla, era com si hi navegués. Avui m’envolta completament. M’aturo breument a Aus, i aleshores em desvio cap al nord, entrant al desert. M’endinso en aquest cas a les planes daurades en les que encara hi ha algunes granges –ramaderes, sobretot-. Uns quants kilòmetres al nord prenc una pista que fa una gran volta –la “D707”-acostant-se a les dunes. És una marrada considerable, però ben recomanada. I no em decep.

Faig un tram llarguíssim en pujada. A la meva dreta, les majestuoses muntanyes que anuncien la presència del Naukluft, la serralada que separa el desert de dunes de l’interior, i que tenen la forma característica, que sembla la imatge de marca de Namíbia: dolerites, acumulacions de grans roques basàltiques, d'origen volcànic, que l’erosió i el pas del temps han anat arrodonint. A l’esquerra, una extensió de sabana daurada. I al fons, una corona de dunes roges que sembla feta de gelat de maduixa. I de tant en tant, grups d’estruços o de springboks que hi pasturen.

La segona gran etapa del recorregut s’endinsa dins el parc natural del Naukluft. Aquí recupero el mateix tipus de paisatge tan captivador d’abans de l’arribada a Aus, els immensos plans daurats emmarcats per crestes de muntanyes.

Sóc, però, dins d’un parc natural, la qual cosa em reserva sorpreses.

El paisatge ja no canviarà significativament fins al punt d’arribada, Sesriem, a 60 Km de Sossusvlei. Al Desert Camp tinc una sensació d’ésser al mig del no-res que no havia tingut mai d’una manera tan intensa. S’ho val per la calma i les perspectives. Descans...


Me'n vaig a sopar al buffet de la Sossusvlei lodge...

1 comentari:

Divi ha dit...

Dios!!! Ferran, quines fotos!!!
Divi petó