Namibietats núm 1.: Fish river canyon

És dissabte al matí, 24 de maig. Volia marxar de Windhoek ahir, però se’m va fer tard, i conduir de nit per Namíbia està fortament desaconsellat. Les carreteres esdevenen molt insegures amb la foscor, a causa de la nombrosa presència d’animals salvatges. Els kudus –els més grans dels antílops-, s’espanten particularment quan els enlluernen, i els dóna per abraonar-se sobre els cotxes. Així doncs, em quedo a can Pablo on sopem amb l'Elena. Els tres inseparables...

Poc abans de les nou del matí començo la tirada més llarga. Seran uns sis-cents kilòmetres des de Windhoek cap al sud, fins al cor del Fish River Canyon, a prop de la frontera amb Sud-àfrica. En són més de quatre-cents fins a Ketmanshoop, la ciutat del desert, amb bona carretera, la que connecta Windhoek amb Ciutat del Cap, i poc trànsit.

El paisatge canvia progressivament. Començo a l’altiplà que acull Windhoek, un paisatge de sabana plena d’arbustos, verd quan vaig arribar i que es va esgrogueïnt amb l’arribada de l’hivern, des que es van acabar les pluges. Descens progressiu en l’altura i el paisatge que es torna cada cop més desèrtic, amb menys vegetació, arbustos cada cop més baixos i més pedra, colors més foscos i horitzons sense fi.

Gairebé seixanta quilòmetres al sud-est de Ketmanshoop, a la carretera que duu cap al mar, trobo el trencall que s’endinsa a la gran planura al mig de la qual hi ha el gran congost. La primera pista, en força bon estat, que s’endinsa en un paisatge gairebé lunar, amb una cadena de muntanyes en forma de taula que em marca el camí a l’est, i la planura infinita cap a l’altre costat. La presència humana motoritzada es detecta pels esporàdics núvols de pols, que es poden detectar des de llargues distàncies. Se’m fa de nit, i el capvespre és un espectacle de calidesa en el color que contrasta amb el ràpid descens de les temperatures. Gairebé una hora més tard arribaré, rebentat, al “Cañon village” (sí, amb eñe!), completament a les fosques, al cor d’un parc natural on he hagut de conduir amb calma i amb tres ulls –el capvespre és el moment més complicat, quan els animals es mouen més-, i amb un cel estelat com fa temps que no he vist.

Al matí em desperto aviat per arribar finalment al congost. Un grup d’estruços em dóna la benvinguda, i uns kilòmetres més enllà una parella de springboks (els antílops més petits) fuig quan em veu apropar-me. Finalment arribo al meu primer objectiu. La kilometrada ha valgut la pena. Com gairebé del no res sorgeix el congost, que trenca de manera inesperada la continuïtat de la plana. Es creu que fa un bilió d’anys sediments i roca volcànica van trobar les condicions de temperatura i pressió necessàries per a formar materials més durs, els estrats metamòrfics avui exposats a l’aire, i amb intrusions de material volcànic encara visibles. L’erosió va acabar formant un mar som on es van dipositar sediments. I uns cinc-cents milions d’anys enrere moviments sísmics van fer inclinar les roques i van crear un vall de més de cent metres de fondària –la part superior de l’actual congost-, que va esdevenir naturalment un curs d’aigua. Durant milers i milers d’anys el Fish River l’ha anat erosionant fins a crear un congost de 160 kilòmetres de llargada, 27 d’amplada i mig kilòmetre d’alçada en els seus punts més alts, el segon més gran del món –diuen- després del de Colorado, als EUA. Amb uns barrancs que tallen la respiració, i unes caigudes que exposen tots els estrats de la roca i ens mostren la memòria de segles i segles d’activitat geològica.

Em quedaré amb les ganes de fer el recorregut de 86 kilòmetres que segueix el congost fins a Ai-Ais –lloc on es troben unes fonts termals, amb un nom que en Nama vol dir “tant calent que escalda”. Sorprenent?-, però em farien falta cinc dies que no tinc. Només venir i veure-ho, però, ja pagava la pena.