Fins a una altra, Namíbia

Després de Damaraland vaig tornar a Windhoek, amb el temps just per acabar el comiat de Namíbia amb el més important: la gent. Un remarcable conjunt de “fueguitos”, que diu la Yerba manllevant una expressió d’en Mario Benedetti. La millor manera d’acomiadar-me d’un país meravellós, a través de la gent, tant foranis com locals, que l’han fet una experiència única.

A tot arreu on he anat hi he deixat una part de mi, perquè a tot arreu he pogut trobar quelcom on em podia reconèixer i, sobretot, moltíssimes coses per aprendre. Si Senegal fou una experiència buscada, un amor a primera vista dels que duren tota la vida, si l’Uruguay fou un descobriment molt més complex, quelcom de molt més proper i més distant alhora, que sonava com una malenconiosa melodia de bandoneó, què ha estat Namíbia? Una sorpresa tan autèntica com inesperada, una terra que captiva tots els sentits, però de manera i lenta i subtil, com fan els millors vins. Com aquella persona tímida que no es fa notar però que resulta ser la més interessant de la sala.

Espais amplis, colossals, que us empetiteixen. Grandiositat natural, vida salvatge poc domesticada. I l’herència d’un passat complicat, que conté totes les grandeses i sobretot totes les misèries humanes en grans dosis.

Tantes coses, profunda tristesa per haver-ne marxat i pel que hi deixo, gran alegria per tot el que me n'enduc.

De totes les coses que hi he deixat, que no són poques –molts afanys, agradables sorpreses, amistats que es projectaran en el temps, algun amor, i sobretot una vida tranquil·la-, en quedaran en aquest bloc, entre d’altres escrits, les namibietats, fragments d’un viatge que quedaran per sempre associats, entre d’altres coses, entre d’altres melodies, a un tema dels genials Antònia Font:

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.

Un sol en blanc, cases, oceans,
ses algues són marines

Tanquem ets ulls, imaginam
fosca i silenci totals.

Espai obert, fins i tot al cel,
són platges infinites.

Ets aliments més primordials
falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú,
dins aquest iglú tan descongelat
tanta longitud, tan ple de finals,
tan privat de tu...

Antònia Font, “Dins aquest iglú” (Fragment)