Faig una parada a Goageb, que deu sortir al mapa pel sol fet de tenir un petit hostal i una benzinera. Són les dues del migdia, i des de les onze que condueixo. Aquest hostal de carretera sembla tret d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta, sobretot pel mobiliari i la decoració, tan antics com les dues senyores que porten el negoci. Havent canviat l’aigua de les olives i havent-me procurat un petit i més aviat frugal entrepà, m’acomiado i m’encamino cap a la porta, quan del no-res surt esperitat un bulldog jove que se’n va directe a la part posterior de la meva cama esquerra, i mossega. Deixo anar un crit, les senyores es queden lívides. I el malparit del gos s’ha amagat a sota una taula, conscient que, si m’ho proposo, com qualsevol humà puc ser molt més animal que ell. Se’m calmen les ganes de fer-li un morro nou quan veig que ha mossegat però no m’ha clavat els ullals, i tot i l’ensurt no hi ha ferida.
Això sembla haver estat un senyal del més enllà per a decidir fotre el camp ràpidament. Em queden un centenar de quilòmetres fins a Aus, on em vull endinsar al desert per una pista. Continuo gaudint del canvi de paisatge. Vinc dels volts del Fish River Canyon, indret de pedra, líquens i cactus i altres plantes suculentes, on els estruços em fan riure recordant-me el correcaminos i els vehicles aixequen núvols de pols visible a llarga distància. Ara la carretera comença a fer baixada, i a cada vall hi ha més vegetació, fins arribar a un punt on els arbustos han deixat pas als arbres. Quan falten trenta quilòmetres per a Aus, però, el paisatge torna a canviar. Desapareixen la major part dels arbres, i tot el que queda és una sabana plena d’una herba que devia ser verda fa tres mesos, però que ara és daurada com la palla. Al fons, aquest daurat es confon amb l’horitzó, un horitzó emmarcat per turons que fan crestes entre les dunes del Namib.
Arribat a Aus, dubto un moment. He triat Aus perquè es troba entre la zona diamantera 1, antic Sperrgebiet, territori d’accés restringit, al sud, i el Namib desert al nordoest. Aquí és on vull prendre la pista que m’ha de dur a Sossusvlei, al cor del desert. Però no tinc temps d’arribar on vull arribar abans no es pongui el sol, encara que sí que en tinc per a veure el mar. Així doncs, enfilo els 130 kilòmetres fins a Lüderitz. Que no em deceben. La baixada es espectacular. Gairebé cent quilòmetres d’un paisatge similar, grans extensions daurades entre muntanyes que sembla que les vigilin. I els darrers vint o trenta quilòmetres són de dunes. La carretera esdevé una serp fosca entre la sorra que arriba fins al mar en un ambient boirós i inhòspit que fa que això sembli un viatge al no-res.
I al final, després d’un mes de no veure’l, el desert blau. El desert d’aigua. El mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada