Moments de sibaritisme, núm. 4

La Sossusvlei Lodge es troba a Sesriem, a 65 kilòmetres de Sossusvlei i a escassos metres de l’entrada del parc natural. I té un sopar amb buffet que realment s’ho val. El menjador és a l’aire lliure, i donat que som al mig del desert, i a més a l’hivern, fa fred. Aquest és l’únic tema que no m’acaba de convèncer: fins i tot aquí em trobo amb les inevitables estufes de gas, que sempre m’han semblat un malbaratament d’energia innecessari, sobretot a les terrasses dels bars. No obstant en aquest cas no em puc queixar, perquè les taules il·luminades amb espelmes i les mateixes estufes fan la llum justa per a poder menjar sota els estels.

Per un preu de 170 dòlars de Namíbia, una mica més de catorze euros al canvi, que és el preu d’un bon restaurant a Windhoek, el sopar resulta suculent. Amb una presentació elegant, hi ha una taula d’amanides diverses, ben proveïda. Altres plats d’entre els que destaco un ragout de xampinyons, amb espinacs i una salsa a base de crema de llet, que és senzillament excel·lent.

L’estrella és, però, la zona dels plats calents. A part d’arrossos i verdures diversos, hi ha una barra amb verdures diverses tallades i preparades per a fer un “stir fry” al gust. Em decideixo per una barreja fregida amb gingebre que resulta deliciosa.

I l’estrella entre les estrelles són les carns. Un assortit de carns de caça diverses, amb molta varietat, totes cuites a la brasa, al gust i al moment, i tallades en trossos relativament petits que permeten anar fent tasts. A part de la zebra, que ja havia comentat en aquesta entrada de la mateixa sèrie, en destaco dues. La impala, la carn de caça més tendra que he tastat. Té un gust característic semblant al de l’oryx i dels altres antílops, però es tan tendra que es desfà a la boca. I l’estruç, una delícia. Tot i ser una au, la carn és roja, semblant a la de la vedella però amb un gust més agut, més penetrant, tendra i sense greix.

També hi ha cocodril, el segon cop que el tasto, i aquesta vegada no em queda cap dubte: és talment com l’emperador, sense cap gran particularitat.

Tot plegat, regat amb un bon pinotage, collita del 2004, que té un nom suggerent: Meerendal. M’estalvio els acudits fàcils. Això em recorda que tinc pendent una entrada, o potser més i tot, sobre els vins sud-africans...