Em desperto amb tota la calma del desert i faig tot el necessari per tornar cap al mar, aquest cop a Walvis Bay. Fins a Solitaire el camí continua cap al nord resseguint les Naukluft mountains. El paisatge de les dolerites erosionades, muntanyes que semblen una acumulació de roques arrodonides, té el contrapunt a la banda oest del llunyà mar de dunes, amb el seu roig característic. Les muntanyes, lentament, van essent substituïdes per estructures no directament volcàniques que exposen tots els estrats dels plegaments. Sembla un pastís de xocolata i vainilla.
A Solitaire faig benzina i esmorzo, una porció de tarta de poma de proporcions monstruoses. El 4x4 és un “single cab” bastant bàsic, l’habitacle és per a dues persones i el darrera té una gran caixa, dissenyada per a transport de subministres i per a posar-hi una tenda desmuntable al damunt. El cas és que el retrovisor interior no serveix. Entre això i pensar en altres coses, reculant molt lentament no veig el cotxe aparcat, al que li faig una carícia. En aquest moment i en els que segueixen comprenc perquè una veu interior va insistir i insistir per a que em gastés una pasta i agafés una assegurança a tot risc. Amb el conductor de l’altre cotxe, també de lloguer, un turista alemany de mitjana edat, convenim que de totes les coses que poden passar amb un cotxe, aquesta és afortunadament menor.
Continuo la marxa, i ben aviat, per segon cop aquest viatge, creuo el tròpic de capricorn.
Immediatament després arribo al tram més complicat del viatge, que m’atreviria a qualificar de perillós. La pista està en bastant mal estat. No hi ha grans sots però sí una trama gairebé constant que converteix la conducció per sota de 40 Km/h en un malson en què tremola fins i tot l’ànima. La temptació d’accelerar per sobre dels 60 i lliurar-se de la tremolor és gran, però hi ha molt poca adherència i el cotxe se’n va fàcilment. Així doncs cal moderar la velocitat, no fer moviments bruscos, i tenir molta paciència. Sobretot perquè aquestes condicions es troben en un tram molt revirat i amb dos congostos consecutius, el del riu Gaub i el del riu Kuiseb. Els dos punts on el gelat de xocolata i vainilla sembla haver estat erosionat per un torrent de xocolata calenta...
Uns kilòmetres més enllà la carretera gira definitivament cap a l’est i tornen les llargues rectes de paisatge gris, quasi lunar. Vuitanta kilòmetres després les pedres són substituïdes per les dunes. Ens acostem finalment, de nou, al mar. A les tres de la tarda sóc a Walvis Bay.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada