Previsions per al futur immediat

Precisament de por (vegeu dues entrades avall) és del que em parlava una funcionària amabilíssima i molt agradable de l’ambaixada espanyola el dimarts al matí. Una senyora que viu aquí des del 1990, i que em deia que, per primer cop, ha arribat a tenir por. Perquè ara hi ha gent que passa gana, i això fa que les coses prenguin un caire imprevisible.

Els espanyols, moltes ambaixades, totes les agències de desenvolupament –els donants, vaja-, i totes les agències de Nacions Unides estan amb els equips al mínim, fent tasques d’ajuda humanitària allà on el govern els ho permet –un nombre considerable d’ONG han estat expulsades del país per “ajudar l’oposició” a través de l’ajuda alimentària, en el que no és res més que una altra prova que el govern se serveix del control dels subministres bàsics, i en aquest cas del menjar, amb fins inequívocament polítics, per a penalitzar tots aquells sospitosos i sospitoses de no donar suport a Mugabe-. I tothom prepara plans de contingència i estratègies de transició per a un canvi que no se sap ben bé quan arribarà. Per a això, hi ha escenaris possibles i rumorologia abundant.

Si finalment se celebra la segona volta de les eleccions, multitud d’observadors afirmen que el ZANU-PF guanyarà, capitalitzant la seva estratègia d’intimidació i terror –aplicada particularment a les zones rurals, però darrerament també en àrees urbanes-. Aleshores convé preguntar-se com es pot arribar al col·lapse del sistema que forçaria la transició si no és a través d’una insurrecció i una potencial guerra civil.

Una guerra civil que de fet es pot considerar que ja està en marxa, almenys en fase de (relativament) baixa intensitat (segons la localització), amb proliferació de talls de carretera i de vies per part de milícies afins al ZANU-PF mentre la policia mira cap a una altra banda si no és que hi participa activament. Paral·lelament els opositors del MDC també estan implicats en episodis de violència. Episodis molt menys significatius, fins al punt de no ser comparables, als protagonitzats pels partidaris del ZANU-PF, si ens hem de refiar del que diu no només Human Rights Watch sinó la major part de gent amb qui he pogut parlar i tota la premsa internacional. Un dels vigilants de “casa” explicava com, al seu mateix barri de Harare, l’altre dia van passar a fer sortir a tots els homes, casa per casa, per a assistir per força a un míting del ZANU-PF on els van explicar com havien de votar.

Mentrestant, cal dir també que els actes de violència associats a l’oposició han estat goludament aprofitats pel govern en una grollera campanya d’intoxicació en la qual els agressors tenen la barra de presentar-se com a agredits. Quelcom que em recorda massa altres exemples més propers, situacions distants però equivalents que m’abstindré de concretar en aquest moment.

Si malgrat totes les maniobres brutes del govern i els seus partidaris el MDC guanya, cal preguntar-se si arribarà a assumir el poder i governar o bé hi haurà un cop d’estat. Membres destacats de la cúpula militar han expressat clarament que no tolerarien la victòria d’algú que no fos l’actual president. L’alternativa, si l’exèrcit està dividit, és una guerra civil. Que és precisament amb el què amenacen els partidaris del ZANU-PF en cas de victòria de l’oposició, en macabra coincidència.

Qualsevol escenari que impliqui continuïtat presenta dubtes raonables sobre si és sostenible, donat que aquesta és una dictadura amb formes democràtiques cada cop més precàries, assentada sobre una economia cubanitzada en el pitjor sentit del terme. Això vol dir una economia incapaç de generar riquesa i de donar llocs de treball a una població amb un nivell d’educació considerable i més elevat en general que el dels països de l’entorn, però amb un sistema sanitari en estat de descomposició –mentre que a Cuba funciona i bastant bé- i amb un nivell de corrupció i de rapinya dels recursos estatals que Cuba no coneix.

L’escenari del que parlava la Financial Gazette de Zimbabwe i algun diari de països veïns, apuntada també per rumors diversos, és la solució a la kenyana, la formació d’un govern d’unitat nacional. Fins i tot n’hi ha que comenten que tota la mobilització actual del ZANU-PF i els seus partidaris respon a la necessitat absoluta que Mugabe guanyi per tal de poder negociar aquest govern d’unitat nacional des d’una posició de força que els garanteixi, com a mínim, impunitat. Fonts tant de dins com de fora del país apunten a aquesta solució com la buscada per la tant criticada “diplomàcia tranqui-la” del president de Sud-àfrica, Thabo Mbeki. El que no queda clar és el rol que hi té Simba Makoni, ex-ministre d’Economia amb el ZANU-PF i suposada esperança de la primera volta, on finalment es va quedar amb un 6%, si no és que busca feina o el bé del país o totes dues coses.

I el que no té clar ningú és com podran conviure uns i altres després de tot el que passa. Fins i tot es comenta que la tornada a Zimbabwe de Tendai Biti, secretari general i número 2 del MDC que fou detingut després de baixar en el mateix avió que anava jo, era part d’aquesta solució negociada. Si n’era part, està clar que el govern ja se l’ha passada, com deixà escrit Blas de Otero parlant de Bilbao, “por debajo del puente colgante”. Sona més a ensarronada per a treure’l del mig (això serà una altra entrada perquè el tema és molt sucós). Sigui com sigui, ara per ara el govern d’unitat nacional sembla tenir molt poc futur. Però també sembla ser l’única solució a la vista que evitaria encara més violència. Veurem...