No van poder esperar fins dilluns

Finalment fou abans d’ahir, diumenge. El candidat opositor Morgan Tsvangirai va comparèixer en roda de premsa i va anunciar que el seu partit es retirava de les eleccions. Això arribava després que activistes del ZANU-PF armats amb barres de ferro i estaques rebentessin un míting electoral del MDC a Harare. Cal dir que aquest míting havia estat prohibit per l’autoritat governativa, ja que, segons deien, “no podien garantir la seva seguretat”. Això és el que havia passat fins ara amb moltes reunions del MDC, que no rebien autorització per aquest motiu. Que seria més entenedor si diguessin “no tenim cap intenció de garantir la seva seguretat”. El MDC va apel·lar al tribunal suprem, que va autoritzar la reunió. I els agitadors van anar a rebentar-la.

La reacció del partit al govern ha estat marcada per l’arrogància i la fatxenderia que es podia esperar. Simplement han dit que el MDC es retira perquè tenen por d’una derrota humiliant. Mentre que l’argument principal del MDC és que no val la pena participar en un procés electoral que es dóna en condicions de violència intimidatòria que ja els ha causat 86 morts –denuncien-, i que està clar que no serà ni lliure ni net. Això ho pot constatar qualsevol observador que conegui una mica la situació del país, o que prengui el temps de parlar amb la gent amb calma.

El que resulta patètic, si no indignant és el que diu la comissió electoral central: diu que no té constància que cap candidat s’hagi retirat de les eleccions, i que esperen una comunicació escrita al respecte tal com marca la llei. Més enllà del respecte per les formes legals, tot això va acompanyat d’una denúncia del MDC com a tramposos en la que se’ls diu que retirar-se a aquestes alçades és una deslleialtat. Maniobra desesperada del poder sota una capa fatxenda, per a que no es faci encara més evident el que veu tot el món: que aquestes eleccions són una farsa.

Mugabe encara gaudeix d’una certa reputació als països veïns per les seves credencials de lluita per l’alliberament. Fins i tot la desastrosa reforma agrària té els seus admiradors. Però res no justifica aquesta cleptocràcia, i menys si ha d’arribar a tal nivell de violència per a mantenir-se. Quelcom que, per altra banda, anuncia que la fi és cada cop més a prop. En qualsevol cas, la situació esdevé imprevisible. Hi pot haver encara més violència per a coaccionar la gent a anar a votar i així donar una suposada legitimació al règim. O pot passar qualsevol cosa.

Ahir la Bekezela, companya de feina, resumia el que és tota una actitud d’aparent resignació al país: “si volen robar, que robin, però almenys que no matin a ningú”.