S’ha consumat la farsa. Mentre tot el món expressa amb matisos diversos que aquestes “eleccions” no han estat ni lliures ni netes, inclosos els mitjans de comunicació de l’oposició, però també els observadors electorals de la Unió Africana, la televisió, ràdio i diari governamentals de Zimbabwe martellegen els resultats oficials, segons els quals el camarada Robert Gabriel Mugabe ha obtingut un 90,2% dels vots. Ignoren de manera sistemàtica el fet que el candidat de l’oposició es va retirar, i per descomptat la campanya de violència és quelcom que és responsabilitat de la oposició. Resultava especialment corprenedor de veure els resultats a Bulawayo, ciutat més important de Matabeleland, regió que s’ha oposat a Mugabe des del principi i que ho va pagar ja a principis dels vuitanta amb una massacre, la Gukurahundi, quan uns 20.000 civils Ndebele foren assassinats per una brigada especial que havia estat entrenada per especialistes de Corea del Nord.
Mugabe s’ha fet investir avui diumenge mateix a corre-cuita, per tal de poder participar a la cimera de la Unió Africana de Sharm-el-Sheikh. Val a dir que al seu discurs d’acceptació del càrrec, Mugabe ha fet una crida al diàleg que semblaria confirmar l’anàlisi de l’altre dia: sí que vol negociar i sap que ho ha de fer, però només ho farà en els seus propis termes i des d’una posició de força. Mentre esperem que s’arribi a negociar, una incògnita important és què passarà amb les milícies que encara a hores d’ara es dediquen a apallissar i torturar els desafectes. Tractant-se d’una barreja d’aturats i de lumpenproletariat, si se’ls desmobilitza hauran de trobar alguna cosa a fer, en un país amb una taxa d’atur del 80% i una economia informal creixent però limitada pels estrictes controls oficials, motiu pel qual es pot preveure un augment de la criminalitat.
Sobre la conducció de la campanya de violència i intimidació, sembla que Mugabe ha tingut un conseller àulic en Mengistu, l’antic i sanguinari dictador etíop responsable del terror roig que el seu país va sofrir entre el 1977 i el 1978, que va trobar refugi a Harare el 1991.
Per altra banda, la televisió oficial, àvida de mostrar suport internacional enfront de la condemna generalitzada, ens ensenya unes patètiques entrevistes amb els ambaixadors d’Angola i de Namíbia, que elogien i feliciten el poble de Zimbabwe per la seva elecció. En aquest cas, tant el MPLA d’Angola com sobretot el SWAPO de Namíbia són aliats que representen el mateix: moviments d’alliberament nacional que han mutat en partits hegemònics, gairebé partits únics del tipus africà clàssic de les independències, ara en la seva última onada a l’Àfrica del Sud, la darrera subregió del continent en ser alliberada. Aquests partits avui es protegeixen mútuament amb la retòrica anticolonialista per a garantir que conservaran el poder. Una retòrica, per altra banda, reforçada dia a dia per la poca habilitat i la prepotència del govern britànic, de la BBC i de la CNN. No obstant, de moment ni el MPLA ni el SWAPO han hagut de recórrer a la violència massiva i al frau per a guanyar les eleccions.
Tot plegat passa mentre, ja el dilluns, dino en conversa amb la Bekezela, que amb la retirada de Tsvangirai s’ha estalviat un viatge a Bulawayo per votar. Un entrepà que em costa 90 bilions (dels americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. El mateix entrepà que la setmana passada me’n va costar 60. 20 la setmana anterior, i 5 en fa quatre. Aquesta és la manifestació més quotidianament clara del “100% empowerment” preconitzat per Mugabe.
Mugabe s’ha fet investir avui diumenge mateix a corre-cuita, per tal de poder participar a la cimera de la Unió Africana de Sharm-el-Sheikh. Val a dir que al seu discurs d’acceptació del càrrec, Mugabe ha fet una crida al diàleg que semblaria confirmar l’anàlisi de l’altre dia: sí que vol negociar i sap que ho ha de fer, però només ho farà en els seus propis termes i des d’una posició de força. Mentre esperem que s’arribi a negociar, una incògnita important és què passarà amb les milícies que encara a hores d’ara es dediquen a apallissar i torturar els desafectes. Tractant-se d’una barreja d’aturats i de lumpenproletariat, si se’ls desmobilitza hauran de trobar alguna cosa a fer, en un país amb una taxa d’atur del 80% i una economia informal creixent però limitada pels estrictes controls oficials, motiu pel qual es pot preveure un augment de la criminalitat.
Sobre la conducció de la campanya de violència i intimidació, sembla que Mugabe ha tingut un conseller àulic en Mengistu, l’antic i sanguinari dictador etíop responsable del terror roig que el seu país va sofrir entre el 1977 i el 1978, que va trobar refugi a Harare el 1991.
Per altra banda, la televisió oficial, àvida de mostrar suport internacional enfront de la condemna generalitzada, ens ensenya unes patètiques entrevistes amb els ambaixadors d’Angola i de Namíbia, que elogien i feliciten el poble de Zimbabwe per la seva elecció. En aquest cas, tant el MPLA d’Angola com sobretot el SWAPO de Namíbia són aliats que representen el mateix: moviments d’alliberament nacional que han mutat en partits hegemònics, gairebé partits únics del tipus africà clàssic de les independències, ara en la seva última onada a l’Àfrica del Sud, la darrera subregió del continent en ser alliberada. Aquests partits avui es protegeixen mútuament amb la retòrica anticolonialista per a garantir que conservaran el poder. Una retòrica, per altra banda, reforçada dia a dia per la poca habilitat i la prepotència del govern britànic, de la BBC i de la CNN. No obstant, de moment ni el MPLA ni el SWAPO han hagut de recórrer a la violència massiva i al frau per a guanyar les eleccions.
Tot plegat passa mentre, ja el dilluns, dino en conversa amb la Bekezela, que amb la retirada de Tsvangirai s’ha estalviat un viatge a Bulawayo per votar. Un entrepà que em costa 90 bilions (dels americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. El mateix entrepà que la setmana passada me’n va costar 60. 20 la setmana anterior, i 5 en fa quatre. Aquesta és la manifestació més quotidianament clara del “100% empowerment” preconitzat per Mugabe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada