Harare: primeres impressions

El dissabte em vaig regalar un llarg recorregut en bicicleta per Harare. De moment resideixo a Borrowdale, un suburbi del Nord-est, que, com diversos d’altres de la ciutat, fou batejat amb el nom d’un governador colonial. Em dirigeixo cap al sud, cap al centre de la ciutat. La llarga avinguda em porta primer de tot a un dels múltiples centres comercials. Més tard, a un hipòdrom on hi ha anunciada una cursa pel cap de setmana que ve. A l’altra banda, un centre de convencions que es veu molt nou. I per tot arreu, espai lliure.

El primer que em va impressionar de Harare, venint de Windhoek, és l’arbrat. Divers i abundant. Harare, igual que Windhoek, també es troba a una certa alçada, 1.490 metres, el que li dóna un clima temperat tot i ésser al tròpic, encara més temperat que el de Windhoek donat que no es troba al desert, i per tant no és tan extrem. Al costat de la varietat endèmica, Msasa, i de la Jacaranda, introduïda des d’Amèrica Llatina, he vist altíssims i elegants eucaliptus, a banda d’altres espècies.

La ciutat fou fundada el 1890 pels integrants de la columna de pioners encapçalada pel magnat imperialista Cecil Rhodes. Al principi no era més que un fort, al que van donar el nom de Salisbury en honor al primer ministre britànic de l’època. La ciutat va conservar aquest nom durant els diversos avatars de l’època colonial, fins que el 1982, dos anys després de la independència de Zimbabwe, el govern la va rebatejar com a Harare, en honor a un cap indígena local.

El que més impressiona de Harare és sobretot l’extensió i la presència. Segons el darrer cens, de 2006, la ciutat té 1,6 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana estimada en 2,8. Així doncs, és una ciutat amb uns números que s’acosten als de Barcelona, però és força més extensa, essent menys compacta i no estant limitada ni pel mar ni per muntanyes.

Continuo per l’avinguda, i un caça d’aspecte soviètic que sembla suspès a sobre d’un mur, talment com un ocellot dissecat, m’anuncia la presència del quarter general de l’exèrcit de l’aire. Immediatament després l’avinguda s’omple de senyals que anuncien que està tancada de les 18h a les 6h, hi ha un sentinella amb un vistós fusell d’assalt AK-47, i les enormes tanques em fan pensar que he arribat a algun edifici oficial important. Efectivament es tracta de la State House, la residència del president. Després de circular per uns dos-cents metres per un carril bici sobre la vorera, arribo a la zona coneguda com a “Avenues”. Sóc al centre.

Un passeig del centre deixa la impressió inequívoca d’ésser en una gran capital. Mentre Windhoek és una ciutat menuda, amb l’aspecte d’una petita ciutat del mid-west americà, amb molt d’espai, sense edificis alts, sense estridències i amb una calma que ratlla el més absolut avorriment, Harare, sense ésser una megalòpolis, és una de les capitals del continent. El centre té un aspecte un pèl soviètic, amb molta arquitectura funcionalista i edificis de formigó més aviat lletjos. Es nota, doncs, que el president és algú que sempre s’ha dit marxista.

Però més enllà de la lletjor d’alguns grans edificis i de l’atrotinament general, al centre també s’hi troben alguns edificis molt remarcables del període colonial, de gust i formes victorianes, alguns edificis amb més gràcia, i algunes petites esglesioles amb molt d’encant i voltades de palmeres.

El dissabte al migdia el centre bull. Circulo per l’avinguda principal plena de gent i de cotxes. Les cares d’alguns i d’algunes, i sobretot les grans cues a enormes benzineres on només funciona un sortidor em recorden que no tot acaba d’anar bé. Veient que deixo la part més cèntrica em preparo per a girar en direcció a l’oest i començar la tornada dibuixant un gran quadrat. Aleshores el veig. Una massa de formigó increïblement lletja amb l’enorme símbol del gall negre sobre fons blanc. La seu del ZANU-PF, el partit del president, en un edifici regal dels xinesos, amb una càrrega simbòlica enorme. Una presència fatxenda que sembla que ho vigili tot.

Redueixo la velocitat quan veig que hauré de canviar de carril perquè hi ha uns policies que han aturat un cotxe, suposo que per algun problema de trànsit. Saludo el policia, que em respon amb un somriure i tot dient: “què, fent exercici?” Una mica més enllà una munió de gent s’acumula al costat d’un autobús que no es mou ni té l’aspecte de fer-ho en el futur immediat. Just al darrera un parell canvien moneda. Una certa tensió de l’ambient, la quantitat de gent que es veu pels carrers buscant-se la vida com poden, i l’ambient de grandesa d’altres dies, m’ha recordat immediatament Belgrad.