Namibietats núm 6: Walvis Bay

Walvis Bay, l’únic port natural entre Lüderitz i Angola, és resguardat dels rigors de l’oceà pel banc de sorra anomenat Pelican Point –l’àrea és l’hàbitat d’una de les colònies de flamencs més importants de l’Àfrica-, que forma la badia. La seva localització estratègica va motivar que fos un enclavament disputat per tothom. Els britànics el consideraven part de la colònia del cap, però van acabar annexionant-lo directament el 1910 quan van percebre l’interès dels alemanys. Després de la I guerra mundial fou incorporat al mandat pel qual la Repúbica de Sudàfrica controlava l’Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), que es va acabar annexionant. Pels anys 70 Sud-àfrica va annexionar il·legalment Walvis Bay a la província del Cap, i la controvèrsia no fou solucionada fins a la retrocessió a Namíbia el 1992, quan el país ja feia dos anys que era independent.

El fet és que Walvis Bay és el port més important del país, on es concentra una important indústria pesquera, amb plantes de transformació que exporten a tot el món –d’entre elles, diverses d’espanyoles, tot i respectar la majoria de capital namibi-, a més de producció de guano, sal, i recentment una important activitat de suport a l’explotació petrolífera d’Angola.

La ciutat té un aspecte molt americà, construïda a partir d’una quadrícula que surt de la badia cap al port, sense edificis alts. Al centre trobo en Pipas, un pescador gallec que fa temps que hi viu i que vaig conèixer a Windhoek, que em farà de cicerone pel port. Amb ell visito una de les plantes transformadores, on veig tota la cadena de producció. En unes neveres hi ha el peix fresc. Tot el peix que entra a la cadena és pesat pels inspectors de pesca per tal de controlar les quantitats. Després ve la part on es neteja i es talla, generant els troncs de lluç dels que surten els medallons, que són recoberts amb una capa de gel per a evitar que es deteriorin, ultracongelats, posats en bosses, i a volar fins al supermercat més proper al continent del costat.

La visita més interessant del recorregut és el viver d’ostres. El fill d’un empresari gallec de la pesca que les ha viscudes de tots colors va decidir deixar-ho tot i establir-se a Namíbia, convertint-se en un criador d’ostres autotidacte. Més tard va decidir que en tenia prou amb criar els alevins (o les alevines, com vulgueu), i vendre’ls als criadors. En qualsevol cas, la visita és espectacular i interessantíssima. En una petita nau plena de matrassos i bidons, en una escena digna del savi Tapioles, hi cria fitoplàncton –microalgues-, l’aliment bàsic de les ostres, que igual que els musclos, son com hervíbors marins, sobreviuen a base de filtrar aigua i extreure’n el fitoplàncton. En una altra secció té les ostres reproductores, que generen les larves. Les larves alimentades amb fitoplàncton es reprodueixen a una velocitat vertiginosa, i entre dues setmanes i un mes estan llestes per a ser criades al mar, en un procés que durarà com a mínim un any fins a tenir una ostra adulta. Si és que el sulfur i les marees roges no engeguen la producció a can taps...

De la mateixa manera que els musclos són criats enganxant-los en llargues cordes submergides, les ostres van a parar a unes cistelles que també són suspeses en profunditat i que cal anar revisant per a controlar-ne la proliferació.

Arribat un altre capvespre, és hora d’anar al raft, el restaurant de la badia, a degustar, precisament, unes ostres.

PS: Marieta, que em parlaves en conya del Trenkapins Graphic, avui és un Thalassa... I de regal, un altre capvespre. Que això ja sembla un fotoblog...