Benvinguda a Zimbabwe

Tothom m’hi esperava diumenge al vespre, i és que de fet hauria pogut arribar a Zimbabwe sense necessitat de passar una nit a Johannesburg. En altres casos, com per exemple en el viatge a Malawi, la nit a Johannesburg era inevitable donats els horaris dels vols. Aquest cop, però, podia arribar perfectament a Harare vora les nou del vespre havent sortit de Windhoek a les dues del migdia. No obstant la Dra. Claudia Harvey, directora de l’oficina de Windhoek i des d’ahir ex-directora ad interim de l’oficina de Harare, em va desaconsellar que ho fes donada la inseguretat de la carretera que connecta l’aeroport amb la ciutat a la nit. Avui ho comentava amb els xòfers de la UNESCO –he arribat a l’oficina a l’hora de dinar, i només hi eren ells-, i deien que potser n’havíem fet un gra massa, perquè d’inseguretat n’hi ha a tot arreu i sobre Zimbabwe tothom exagera. En qualsevol cas he arribat dilluns al matí.

Un cop passat el control de passaports i obtingut el visat –només per a un mes, em caldrà renovar-lo, imagino que en aquest moment no els donen més llargs donada la incertesa de la situació política, amb la segona volta de les eleccions presidencials prevista per al 27 de juny-, i quan ja tenia tot l’equipatge, em quedava tan sols una darrera porta per arribar a la terminal. Un funcionari vestit de carrer se m’acosta i em demana el passaport. Se’l mira i immediatament em diu que l’acompanyi. Em duu a una petita habitació amb un banc de fusta i una taula amb una cadira on s’asseu una dona de mitjana edat. “Som de la policia, i això és un control aleatori” (random search és l’expressió que ha fet servir). Tant aleatori com que només s’ha decidit a fer-lo quan ha vist el meu passaport...

En qualsevol cas, em demana què duc a les maletes i em fa obrir la més gran. Se’n va directe als CDs, en duc quatre de dades. “Hi ha pornografia?” que em diu. “No”, que li responc. I ho rebla dient “és que a Zimbabwe no està permesa”(efectivament, igual que a Namíbia, està prohibida). Mentre va remenant em va fent preguntes –amb un grau raonable de cortesia, tot s’ha de dir, tot i la incomoditat de la situació-. Finalment arriba el moment que jo havia anticipat. Duc una maleta petita plena a rebentar de papers i llibres. Tots els llibres que duc, menys dos que han anat a parar a la maleta gran, entre la roba. Tots dos, força crítics amb el president Mugabe. L’un, “Dinner with Mugabe”, d’una periodista Sud-africana amb pretensions de psicòloga que deixa Mugabe com un drap brut –a vegades amb raó, d’altres amb arguments indissimuladament esbiaixats-. Precisament aquest l’he acabat durant el meu viatge per Namíbia, i el volia deixar a l’Elena perquè l’enviés a París amb la valisa diplomàtica, però ahir al matí no hi vaig ser a temps. Durant tota la cerca estic pensant què passarà si troba aquest llibre, en un país en què els periodistes britànics i nord-americans no poden entrar i en què les darreres eleccions i la segona volta de la presidencial estan tensant enormement la situació, amb informacions sobre violència i intimidació per part de grups de suposats incontrolats propers al president.

Arribat el moment, veu el llibre, el pren, se’l mira sense treure’l de la maleta, i no fa absolutament cap comentari. Al cap de poc em desitja una bona estada al país i m’acomiada. Tot plegat dura uns deu minuts.

Una de les oficials administratives, amb qui ho comento mentre espero que arribi tothom de dinar, em diu que he tingut molta sort. Suposo que m’ha tocat un policia normal i corrent, i no un del partit. O m’ha “salvat” la meva tranquil·litat. O la premsa estrangera exagera. O cap de les anteriors?

PS: aquesta no és ni de lluny la situació més desagradable que he viscut en un aeroport. Vaig visitar Palestina a finals de setembre/principis d’octubre del 2000, exactament una setmana després que Ariel Sharon, aleshores en campanya per a esdevenir primer ministre, fes la seva famosa visita a l’esplanada de les mesquites/muntanya del temple, l’espurna que va desencadenar la segona intifada.
Em van aconsellar que arribés a l’aeroport de Tel Aviv com a mínim amb tres hores de temps per als exhaustius procediments de seguretat (que al Prat havien consistit en mitja hora d’interrogatori per part d’un suposat empleat d’El Al i un oficial de seguretat que jugaven al policia bo i al policia dolent).
Tot just entro, encara no he arribat a facturar l’equipatge i dues tardoadolescents que devien estar fent el servei militar m’interroguen durant gairebé mitja hora. Deixo clar que vinc de la Cisjordània ocupada. Criden la supervisora, que em fa exactament les mateixes preguntes durant el mateix temps (què has vingut a fer, amb qui has estat, perquè, per a qui treballes, etc.). Aleshores s’activa una operació de càstig i d’humiliació disfressada de control de seguretat i destinada a que no em quedin ganes de tornar. Durant més d’una hora, en una habitació separada, veig com un guarda cerca meticulosament tot el meu equipatge, arribant al punt de passar un detector de metalls pels meus calçotets bruts. He d’admetre que vaig estar temptat de dir-li: “si hi veu quelcom d’enganxat, sàpiga que no és explosiu plàstic, segurament és merda”.