Les circumstàncies del país, les de la feina i el lloc on estic allotjat de moment –un suburbi elegant del nordoest de la ciutat-, m’han abocat ara per ara a una vida amb tocs monàstics. La copa d’Europa de seleccions de futbol m’ha donat un pretext excel·lent per acostar-me al pub més proper, a veure futbol, veure gent, socialitzar i distreure’m una mica.L’altre dia, mentre Alemanya i Àustria es dedicaven a avorrir el planeta, inclosos aproximadament dos terços del pub, l’altre tercera part seguia, a través de dues pantalles i amb molta passió, l’Open dels Estats Units de golf. Sí, tal com ho llegiu. Celebració encesa i sorollosa dels cops encertats de Tiger Woods, i comentaris apassionats sobre la tècnica d’aquest i de l’altre. Em pensava que era en un altre planeta. Viure i veure.
Entre comentari i comentari em vaig assabentar que el camp de golf que vaig veure al centre de la ciutat, al costat de la State House –residència oficial del president-, i a prop de Belgravia, on hi ha multitud d’ambaixades, no és una excepció. Pel que sembla hi ha 18 camps de golf a la zona de Harare –i per tant uns 324 forats-, i al país hi ha una veritable fal·lera, des que l’heroi local Nick Price va guanyar competicions diverses de talla internacional. O potser com a resultat d’aquesta fal·lera.
No ho oblidaré mai. A mi, que si estic en un hotel i hi ha un canal amb golf el poso per a quedar-me fregit, veure aquells que ho vivien tant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada