Crisi humanitària a Sud-àfrica

Dues setmanes després de l’esclat de la crisi dels atacs generalitzats a estrangers a Sud-àfrica, amb un sagnant balanç de 62 persones mortes, el país s’intenta refer de la trencadissa enmig de la incredulitat i la incomprensió generals. El govern va trigar uns quants dies a reaccionar, entre crides de tots els partits polítics de l’oposició i altres actors, fins que finalment es va decidir a fer intervenir l’exèrcit en suport de les forces policials. Tot plegat va durar gairebé una setmana.

L’onada de violència va dur a milers de ciutadans estrangers, fonamentalment procedents de Zimbabwe, de Nigèria i de Moçambic, a buscar refugi en esglésies i comissaries de policia. El resultat és avui, segons les xifres oficials, d’entre trenta i cinquanta mil desplaçats interns (no es pot parlar estrictament de refugiats donat que aquestes persones no s’han desplaçat a un altre país). Les regions més afectades, el Cap Oest i Gauteng, on es troben les dues aglomeracions urbanes més importants, Ciutat del Cap i Johannesburg respectivament. Totes aquestes persones s’acumulen en camps temporals mentre el país es pregunta si és convenient o no que es reintegrin al lloc on vivien –moltes veus s’alcen per a dir que això no té sentit donat que ha fracassat-. L’altre gran conjunt d’interrogants és el de les causes profundes d’aquest esclat, el gran descontentament i frustració acumulades per les capes més desfavorides de la població local en un país on l’alliberament va venir a través d’una transició força pacífica que no va alterar les estructures de poder econòmic ni el repartiment dels recursos.

Aquesta ha estat en definitiva una manifestació particularment violenta d’un estat de coses, d’un nivell d’exclusió social que constitueix una greu amenaça per l’estabilitat de la “nació arc de sant Martí”, en un context en el qual els polítics no només no ho han anticipat sinó que els ha agafat amb el pas canviat, posant de manifest una gran i preocupant desconnexió amb la societat a la qual se suposa que han de servir. Greu senyal d’alarma que expressa també les contradiccions de tota la subregió, amb l’esfondrament progressiu de Zimbabwe. No són doncs moments propicis per a l’Àfrica austral.

PS: I precisament avui dormo a Johannesburg, de camí cap a Harare.