Em llevo aviat per a poder fer tot el recorregut pels punts d’interès de la zona en un dia, i finalment acostar-me tant com pugui a Windhoek. Tot just a deu kilòmetres d’Uis en direcció nord trobo el trencall que s’acosta al massís del Brandberg fins a endinsar-s’hi, al “Leopard Ravine” . La petita i estreta vall s’endinsa al massís del Brandberg en direcció cap al cim. El massís és una estructura amb estrats granítics i volcànics. Les capes basàltiques formen una estructura semblant a una ceba, que explica la presència a la vista de clapes de roca molt planes en algunes zones, combinades amb roques de totes les mides imaginables que ho cobreixen gairebé tot.
La zona era des de mil·lennis enrere un refugi per a grups de nòmades, i està poblada de pintures rupestres. La més famosa encara conserva el nom de “White Lady”, la dama blanca. La White Lady és la figura central d’una escena que sembla ser una processió de caçadors, i fou designada com a tal el 1948 per un religiós francès que li va atribuir orígens egipcis o cretencs. No obstant investigacions posteriors han confirmat la presumpció etnocèntrica d’aquesta atribució. La figura blanca seria un jove San cobert de sorra blanca en algun ritus d’iniciació. Aquest és el mateix tipus de presumpció que va fer atribuir les ruïnes del gran Zimbabwe (la segona construcció amb pedra més antiga d’Àfrica després de les piràmides) a la reina de Saba, assumint com a veritat absoluta que els pobladors de la zona haurien estat incapaços d’arribar a construir quelcom de tal complexitat...
En qualsevol cas, l’indret i les pintures valen la pena. Havent fet el recorregut, quaranta-cinc minuts d’anar i els mateixos de tornar, acompanyat obligatòriament per un guia a qui faig preguntes sobre la flora, la fauna i tot el que se m’acudeix, m’encamino cap a Twyfelfontein. El camí m’endinsa al cor de Damaraland, una zona que em deixa senzillament bocabadat. Sabana desèrtica, panorama de muntanyes basàltiques amb dolerites i molta roca erosionada, horitzons immensos, i a prop dels cursos d’aigua –ara secs- paratges arbrats. Colors vermellosos i ocres també amb més verd del que semblaria.Twyfelfontein, que vol dir la font dubtosa –suposo que a causa de les variacions estacionals-, és un paratge amb una gran acumulació de gravats prehistòrics a les roques, la majoria de més de 6.000 anys enrere, literalment a l’edat de pedra. Pel que sembla devia ser una mena d’escola de formació de nòmades caçadors, a més de contenir refugis i espais per a rituals religiosos. A la llista del patrimoni universal de la UNESCO, constitueix la concentració d’art prehistòric més important d’una zona on n’hi ha força, el sud d’Àfrica. Zimbabwe, Botswana, Sud-àfrica, Malawi i Zàmbia tenen jaciments similars.
Una guia que té tanta pressa que ratlla la mala educació –comprenc que hagi arribat l’hora de dinar, però les presses em semblen impròpies- fa que la visita s'acabi abans d’hora. Dedico les hores següents a descobrir diverses meravelles de la geologia. Primer, la muntanya cremada, un turó al mig d’un corredor d'origen volcànic, que sembla haver estat literalment exposat al foc. Tot negre, res no hi creix. Més enllà en la mateixa vall, el curs natural d’aigua forma una gorja on hi ha una espectacular acumulació de dolerites basàltiques, roques en forma de prisma de fins a quatre metres d'alçada, que hom (o don) ha anomenat els tubs d’òrgan. És espectacular, i em recorda a petita escala la magnitud de l’assentament de Castellfollit de la Roca. Sí, no puc evitar la referència local...El que més m’impressiona, però, és el bosc petrificat. En una vasta àrea de la vall s’acumulen troncs petrificats. El més llarg arriba a 34 metres de llargada i 6 metres de diàmetre. Es tracta d’espècies precursores del grup de les coníferes, i el seu orígen és a l’Àfrica central. Amb una edat estimada pels volts de 260 milions d’anys, no havent-hi restes d’arrels es creu que els devia dur una gran inundació posteriorment glaçada. En un període més proper els troncs haurien estat soterrats ràpidament –suposo que per algun moviment sísmic- i sotmesos a condicions de pressió i temperatura que van conduir a la seva petrificació, procés sinònim a la fossilització. Els fragments conserven la forma externa de la fusta, s’hi reconeixen els anells, les marques de l’escorça, els nervis on hi havia les branques... Però són, literalment, de pedra.
Continuo conduïnt per carreteres exigents. Per segon cop m’apropo al lloc on m’han dit que, amb sort, podria veure elefants. Se n’ha detectat un grup d’una vintena per la zona. No tinc sort, però, i només veig el de la senyal. Curiosament, a Namíbia les senyals de trànsit que avisen de la presència d'animals salvatges sovint, no sé si amb voluntat informativa o merament artística, especifiquen de quin animal es tracta. He vist senyals amb zebres, cavalls, estruços, kudus...
Pretenia arribar a Omaruru per a fer-hi nit, però constato que no tinc prou benzina, i havent fet una llarga trajectòria en un cercle quadrat, el punt més proper on en puc trobar resulta ser, de nou, Uis. Em decideixo doncs a tornar-hi, i avall que fa baixada. Una baixada que m’enganya, perquè fa que s’encengui el pilot de la reserva de benzina, que s’apaga quan recupero l’horitzontalitat. Faig gairebé seixanta kilòmetres passant de la preocupació a la tranquilitat segons el pendent del terreny. Mentre el viatge em regala, un cop més, un capvespre espectacular darrera el Brandberg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada