Gaborone: la ciutat tranquil·la

He hagut de venir per feina a Gaborone, la capital de Botswana. D’entrada el nom de la ciutat ja dóna per a comentar. El cas és que els locals pronuncien la G com una J espanyola, es mengen la darrera E, i la primera O és gairebé inexistent. Amb la qual cosa, per algú amb una ment com la meva –m’abstinc de fer comentaris al respecte-, la conya està servida. Aquest matí he tingut un moment complicat, perquè ens hem reunit amb un senyor de l’Organització Mundial de la Salut que de fet té Gaborone per cognom. I m’ha costat aguantar-me el riure cada cop que en Tirso, company de feina, li deia “Míster Jabhrón”...

De fet, ara que ho penso aquesta no és la pitjor. Vaig estar intercanviant correspondència amb un alemany molt bona gent que treballava a UNDGO, a Nova York, en temes d’efectivitat de l’ajuda al desenvolupament. El seu nom? Christoph Merdes.

En qualsevol cas, Gaborone és una ciutat petita i amb no massa particularitats. Un assentament relativament modern que es va convertir en la capital per la seva proximitat a la línia fèrria que Cecil Rhodes va impulsar entre Sud-àfrica i Rodhesia (l’actual Zimbabwe). La ciutat va començar a créixer sobretot amb la independència, l’any 1966. Els britànics sempre havien gestionat el territori en funció únicament dels interessos de Sud-àfrica i de Rodhesia, i de fet van intentar diverses vegades sotmetre’l a un protectorat d’algun dels dos, amb l’oposició activa dels locals. De fet s’atribueix a un dels administradors colonials haver dit, poc abans de la independència, que Botswana era un tros de territori inútil.

Però, ves per on, el 1967, un any després de la independència, es descobria el primer jaciment de diamants. Des d’aleshores el país ha crescut de manera constant i ordenada, esdevenint un model per a l’Àfrica i una de les seves democràcies més estables. Amb un cert sentiment d’orgull per part dels seus habitants, que ho veuen com el fruit d’un esforç col·lectiu.

I és que Botswana, amb 600.000 kilòmetres quadrats de superfície i una població estimada en 1,6 milions d’habitants (2006), té moltes coses en comú amb el seu veí, Namíbia. Excepte per dues de molt importants. La primera, Botswana no va patir un sistema d’apartheid. La segona, l’esforç dels colonialistes en termes d’infrastructura fou pràcticament nul, amb la qual cosa els seus habitants ho van haver de fer tot. I n’estan orgullosos amb raó.

A Gaborone floreixen els edificis moderns, guardant però les proporcions, en una ciutat que no té centre ni massa suc ni bruc, i que és tranquil·la fins a l’avorriment. El país, però, ofereix immensos atractius, mentre lluita per diversificar la seva economia, pensant en quan s’acabin els diamants.