Altre cop a "casa"

S’ha consumat la farsa. Mentre tot el món expressa amb matisos diversos que aquestes “eleccions” no han estat ni lliures ni netes, inclosos els mitjans de comunicació de l’oposició, però també els observadors electorals de la Unió Africana, la televisió, ràdio i diari governamentals de Zimbabwe martellegen els resultats oficials, segons els quals el camarada Robert Gabriel Mugabe ha obtingut un 90,2% dels vots. Ignoren de manera sistemàtica el fet que el candidat de l’oposició es va retirar, i per descomptat la campanya de violència és quelcom que és responsabilitat de la oposició. Resultava especialment corprenedor de veure els resultats a Bulawayo, ciutat més important de Matabeleland, regió que s’ha oposat a Mugabe des del principi i que ho va pagar ja a principis dels vuitanta amb una massacre, la Gukurahundi, quan uns 20.000 civils Ndebele foren assassinats per una brigada especial que havia estat entrenada per especialistes de Corea del Nord.

Mugabe s’ha fet investir avui diumenge mateix a corre-cuita, per tal de poder participar a la cimera de la Unió Africana de Sharm-el-Sheikh. Val a dir que al seu discurs d’acceptació del càrrec, Mugabe ha fet una crida al diàleg que semblaria confirmar l’anàlisi de l’altre dia: sí que vol negociar i sap que ho ha de fer, però només ho farà en els seus propis termes i des d’una posició de força. Mentre esperem que s’arribi a negociar, una incògnita important és què passarà amb les milícies que encara a hores d’ara es dediquen a apallissar i torturar els desafectes. Tractant-se d’una barreja d’aturats i de lumpenproletariat, si se’ls desmobilitza hauran de trobar alguna cosa a fer, en un país amb una taxa d’atur del 80% i una economia informal creixent però limitada pels estrictes controls oficials, motiu pel qual es pot preveure un augment de la criminalitat.

Sobre la conducció de la campanya de violència i intimidació, sembla que Mugabe ha tingut un conseller àulic en Mengistu, l’antic i sanguinari dictador etíop responsable del terror roig que el seu país va sofrir entre el 1977 i el 1978, que va trobar refugi a Harare el 1991.

Per altra banda, la televisió oficial, àvida de mostrar suport internacional enfront de la condemna generalitzada, ens ensenya unes patètiques entrevistes amb els ambaixadors d’Angola i de Namíbia, que elogien i feliciten el poble de Zimbabwe per la seva elecció. En aquest cas, tant el MPLA d’Angola com sobretot el SWAPO de Namíbia són aliats que representen el mateix: moviments d’alliberament nacional que han mutat en partits hegemònics, gairebé partits únics del tipus africà clàssic de les independències, ara en la seva última onada a l’Àfrica del Sud, la darrera subregió del continent en ser alliberada. Aquests partits avui es protegeixen mútuament amb la retòrica anticolonialista per a garantir que conservaran el poder. Una retòrica, per altra banda, reforçada dia a dia per la poca habilitat i la prepotència del govern britànic, de la BBC i de la CNN. No obstant, de moment ni el MPLA ni el SWAPO han hagut de recórrer a la violència massiva i al frau per a guanyar les eleccions.

Tot plegat passa mentre, ja el dilluns, dino en conversa amb la Bekezela, que amb la retirada de Tsvangirai s’ha estalviat un viatge a Bulawayo per votar. Un entrepà que em costa 90 bilions (dels americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. El mateix entrepà que la setmana passada me’n va costar 60. 20 la setmana anterior, i 5 en fa quatre. Aquesta és la manifestació més quotidianament clara del “100% empowerment” preconitzat per Mugabe.

Ho veig des de lluny

Al final hauré seguit el patètic i escandalós espectacle des de la distància. Passo la jornada “electoral” a Lilongwe, la capital de Malawi, on he vingut per feina. No torno a Harare fins diumenge, donat que no hi havia vols directes disponibles abans, i passar per Johannesburg sortia en aquest cas força més car.

L’aeroport de Harare és tota una metàfora del que és el país. Més enllà de les històries sobre la seva construcció –que mereixen una entrada a part-, el cas és que presenta clarament un excés de capacitat. És un aeroport petit però en condicions, amb un disseny remarcable on predominen el color blanc i el vidre, però sobra espai per tot arreu perquè hi ha pocs vols. Les major part de les pantalles d’informació no funcionen, els sistemes informàtics són limitats. Per primer cop des de fa molts anys em donen una targeta d’embarcament amb totes les dades omplertes a mà. I tot i això el personal també és limitat i les cues són llargues.

El que resulta més sorprenent, però, és que el vol a Lilongwe després continua cap a Londres. És l’única opció que ha tingut Air Zimbabwe per a poder continuar volant a Londres: fer-ho sota bandera de Malawi. L’aparell, però, un Boeing 767 d’aspecte passat de moda però prou digne, està pintat amb els colors de la companyia de bandera, els de la divisa de Zimbabwe, franges roja, groga, verda i negra.

Les notícies que rebo a Malawi no són gaire encoratjadores. En aquest cas i en aquest moment no m’hi estendré, donat que el moment electoral ha fet que el tema saltés immediatament a les primeres planes de la premsa internacional. El que sí que puc comentar és que la Roselyn, companya de la feina kenyana, em confirma com alguns dels treballadors domèstics de casa seva han estat intimidats i amenaçats, i que les milícies actuen a la zona on viu ella, on tenen un camp de “reeducació”.

A Lilongwe hi he pogut fer quelcom que no havia fet des que vaig posar els peus a Zimbabwe ara fa un mes: menjar ous. El panorama dels supermercats de Harare és desolador, i els ous de gallina són particularment difícils de trobar –directament de les mans dels productors, a peu de carretera o al carrer-, i cars. Aquesta, i l’escassetat, pràctica inexistència de pa, es compten entre les conseqüències més visibles de la desastrosa reforma agrària de Mugabe. Igual que l'aeroport, el que resulta més patètic és veure l'excés de capacitat i l'atrotinament, testimonis clars i explícits que el país ha viscut moment molt millors. Un altre tema per a comentar amb calma...

Imprevisible

La situació és tan fluïda i s’ha tornat tan difícil de preveure que no em queda més que deixar, un cop més, tots els plans en suspens, plans que impliquen viatges de feina i privats fins que arribi el moment en que està previst que marxi d’aquest país.

Calma, paciència, seguir les estrictes consignes de seguretat, i a veure què vindrà...

Fins a una altra, Namíbia

Després de Damaraland vaig tornar a Windhoek, amb el temps just per acabar el comiat de Namíbia amb el més important: la gent. Un remarcable conjunt de “fueguitos”, que diu la Yerba manllevant una expressió d’en Mario Benedetti. La millor manera d’acomiadar-me d’un país meravellós, a través de la gent, tant foranis com locals, que l’han fet una experiència única.

A tot arreu on he anat hi he deixat una part de mi, perquè a tot arreu he pogut trobar quelcom on em podia reconèixer i, sobretot, moltíssimes coses per aprendre. Si Senegal fou una experiència buscada, un amor a primera vista dels que duren tota la vida, si l’Uruguay fou un descobriment molt més complex, quelcom de molt més proper i més distant alhora, que sonava com una malenconiosa melodia de bandoneó, què ha estat Namíbia? Una sorpresa tan autèntica com inesperada, una terra que captiva tots els sentits, però de manera i lenta i subtil, com fan els millors vins. Com aquella persona tímida que no es fa notar però que resulta ser la més interessant de la sala.

Espais amplis, colossals, que us empetiteixen. Grandiositat natural, vida salvatge poc domesticada. I l’herència d’un passat complicat, que conté totes les grandeses i sobretot totes les misèries humanes en grans dosis.

Tantes coses, profunda tristesa per haver-ne marxat i pel que hi deixo, gran alegria per tot el que me n'enduc.

De totes les coses que hi he deixat, que no són poques –molts afanys, agradables sorpreses, amistats que es projectaran en el temps, algun amor, i sobretot una vida tranquil·la-, en quedaran en aquest bloc, entre d’altres escrits, les namibietats, fragments d’un viatge que quedaran per sempre associats, entre d’altres coses, entre d’altres melodies, a un tema dels genials Antònia Font:

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.

Un sol en blanc, cases, oceans,
ses algues són marines

Tanquem ets ulls, imaginam
fosca i silenci totals.

Espai obert, fins i tot al cel,
són platges infinites.

Ets aliments més primordials
falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú,
dins aquest iglú tan descongelat
tanta longitud, tan ple de finals,
tan privat de tu...

Antònia Font, “Dins aquest iglú” (Fragment)

No van poder esperar fins dilluns

Finalment fou abans d’ahir, diumenge. El candidat opositor Morgan Tsvangirai va comparèixer en roda de premsa i va anunciar que el seu partit es retirava de les eleccions. Això arribava després que activistes del ZANU-PF armats amb barres de ferro i estaques rebentessin un míting electoral del MDC a Harare. Cal dir que aquest míting havia estat prohibit per l’autoritat governativa, ja que, segons deien, “no podien garantir la seva seguretat”. Això és el que havia passat fins ara amb moltes reunions del MDC, que no rebien autorització per aquest motiu. Que seria més entenedor si diguessin “no tenim cap intenció de garantir la seva seguretat”. El MDC va apel·lar al tribunal suprem, que va autoritzar la reunió. I els agitadors van anar a rebentar-la.

La reacció del partit al govern ha estat marcada per l’arrogància i la fatxenderia que es podia esperar. Simplement han dit que el MDC es retira perquè tenen por d’una derrota humiliant. Mentre que l’argument principal del MDC és que no val la pena participar en un procés electoral que es dóna en condicions de violència intimidatòria que ja els ha causat 86 morts –denuncien-, i que està clar que no serà ni lliure ni net. Això ho pot constatar qualsevol observador que conegui una mica la situació del país, o que prengui el temps de parlar amb la gent amb calma.

El que resulta patètic, si no indignant és el que diu la comissió electoral central: diu que no té constància que cap candidat s’hagi retirat de les eleccions, i que esperen una comunicació escrita al respecte tal com marca la llei. Més enllà del respecte per les formes legals, tot això va acompanyat d’una denúncia del MDC com a tramposos en la que se’ls diu que retirar-se a aquestes alçades és una deslleialtat. Maniobra desesperada del poder sota una capa fatxenda, per a que no es faci encara més evident el que veu tot el món: que aquestes eleccions són una farsa.

Mugabe encara gaudeix d’una certa reputació als països veïns per les seves credencials de lluita per l’alliberament. Fins i tot la desastrosa reforma agrària té els seus admiradors. Però res no justifica aquesta cleptocràcia, i menys si ha d’arribar a tal nivell de violència per a mantenir-se. Quelcom que, per altra banda, anuncia que la fi és cada cop més a prop. En qualsevol cas, la situació esdevé imprevisible. Hi pot haver encara més violència per a coaccionar la gent a anar a votar i així donar una suposada legitimació al règim. O pot passar qualsevol cosa.

Ahir la Bekezela, companya de feina, resumia el que és tota una actitud d’aparent resignació al país: “si volen robar, que robin, però almenys que no matin a ningú”.

La darrera bestiesa d'en Mugabe

Ahir divendres el president i candidat a la reelecció Robert Mugabe ens va obsequiar amb unes declaracions definitives. Li va donar per dir que puix que va ser Déu qui li va donar la presidència, només Déu li pot prendre, per a després continuar amb la seva retòrica dient que l’oposició no governarà mai a Zimbabwe. Tota una lliçó de democràcia... Tanmateix, trobo que se li han de reconèixer dues coses, a en Mugabe.

En primer lloc, encara conserva un mínim de modèstia, i els creients diran que és temorós de Déu. Perquè va admetre qui hi ha una autoritat per sobre d’ell, no va dir pas “d’aquí no em treu ni Déu”. Aixó el diferencia d’un altre tirà africà, l’odiós Teodoro Obiang de Guinea Equatorial, que en una ocasió va fer dir a través de la ràdio governamental que “el presidente es un dios que esta en contacto permanente con el altísimo y puede decidir matar sin que nadie le pida cuentas por ello y sin ir al infierno”. Sobre aquest darrer cal destacar que pel que sembla no forma part de la llista de països on impera la tirania elaborada pel departament d’estat dels EUA. Coses del petroli. Deu ser per això, també, que una delegació de parlamentaris espanyols –que incloïa el Sr. Jordi Xuclà-, va declarar, després d’una missió d’observació de les darreres eleccions -una nova farsa-, que Guinea Equatorial feia progressos cap a la democràcia. La veritat es que la política d’Espanya vers Guinea Equatorial no hi ha qui l’entengui, perque es tan cínica com la dels EUA pero sense treure cap benefici del pastis del petroli. M’agradaria saber quins són els interessos que hi ha al darrera.

Segonament, se li ha de reconèixer que es més discret i sobretot més moderat que els seus generals, que diuen que, donat que el ZANU-PF va obtenir el govern amb el canó de la pistola, no serà una X en una papereta qui li prendrà.

Vistes aquestes declaracions i la campanya d’intimidació i violència governamentals, el líder de l’oposició, Morgan Tsvangirai, ha dit que el dilluns farà pública la decisió del partit sobre una retirada de les eleccions. Mentre part del MDC no li vol regalar la presidència a Mugabe i vol continuar lluitant, l’altra part ja en té prou, després que ja hagin estat assassinats 70 membres del partit, segons denuncien. Tot aixó passa mentre ja no només son els britànics, els EUA o la Unió Europea els qui denuncien que les eleccions no seran ni lliures ni netes. Al cor de protestes se li han afegit el secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-Moon, i també, entre d’altres, Jacob Zuma, el president del Congrés Nacional Africà (moviment d’alliberament nacional i avui partit de govern a Sud-àfrica. La solució del govern d’unitat nacional que precontizava Thabo Mbeki no sembla tenir possibilitats en aquest moment vista la polarització. La pregunta és ara quin sera el proper moviment en aquesta crisi. Què passarà a partir de dilluns. El ZANU-PF, tal com diu el cartell de la foto, en una ciutat folrada de cartells on els de l’oposició han desaparegut, només es conforma amb el control total.

Previsions per al futur immediat

Precisament de por (vegeu dues entrades avall) és del que em parlava una funcionària amabilíssima i molt agradable de l’ambaixada espanyola el dimarts al matí. Una senyora que viu aquí des del 1990, i que em deia que, per primer cop, ha arribat a tenir por. Perquè ara hi ha gent que passa gana, i això fa que les coses prenguin un caire imprevisible.

Els espanyols, moltes ambaixades, totes les agències de desenvolupament –els donants, vaja-, i totes les agències de Nacions Unides estan amb els equips al mínim, fent tasques d’ajuda humanitària allà on el govern els ho permet –un nombre considerable d’ONG han estat expulsades del país per “ajudar l’oposició” a través de l’ajuda alimentària, en el que no és res més que una altra prova que el govern se serveix del control dels subministres bàsics, i en aquest cas del menjar, amb fins inequívocament polítics, per a penalitzar tots aquells sospitosos i sospitoses de no donar suport a Mugabe-. I tothom prepara plans de contingència i estratègies de transició per a un canvi que no se sap ben bé quan arribarà. Per a això, hi ha escenaris possibles i rumorologia abundant.

Si finalment se celebra la segona volta de les eleccions, multitud d’observadors afirmen que el ZANU-PF guanyarà, capitalitzant la seva estratègia d’intimidació i terror –aplicada particularment a les zones rurals, però darrerament també en àrees urbanes-. Aleshores convé preguntar-se com es pot arribar al col·lapse del sistema que forçaria la transició si no és a través d’una insurrecció i una potencial guerra civil.

Una guerra civil que de fet es pot considerar que ja està en marxa, almenys en fase de (relativament) baixa intensitat (segons la localització), amb proliferació de talls de carretera i de vies per part de milícies afins al ZANU-PF mentre la policia mira cap a una altra banda si no és que hi participa activament. Paral·lelament els opositors del MDC també estan implicats en episodis de violència. Episodis molt menys significatius, fins al punt de no ser comparables, als protagonitzats pels partidaris del ZANU-PF, si ens hem de refiar del que diu no només Human Rights Watch sinó la major part de gent amb qui he pogut parlar i tota la premsa internacional. Un dels vigilants de “casa” explicava com, al seu mateix barri de Harare, l’altre dia van passar a fer sortir a tots els homes, casa per casa, per a assistir per força a un míting del ZANU-PF on els van explicar com havien de votar.

Mentrestant, cal dir també que els actes de violència associats a l’oposició han estat goludament aprofitats pel govern en una grollera campanya d’intoxicació en la qual els agressors tenen la barra de presentar-se com a agredits. Quelcom que em recorda massa altres exemples més propers, situacions distants però equivalents que m’abstindré de concretar en aquest moment.

Si malgrat totes les maniobres brutes del govern i els seus partidaris el MDC guanya, cal preguntar-se si arribarà a assumir el poder i governar o bé hi haurà un cop d’estat. Membres destacats de la cúpula militar han expressat clarament que no tolerarien la victòria d’algú que no fos l’actual president. L’alternativa, si l’exèrcit està dividit, és una guerra civil. Que és precisament amb el què amenacen els partidaris del ZANU-PF en cas de victòria de l’oposició, en macabra coincidència.

Qualsevol escenari que impliqui continuïtat presenta dubtes raonables sobre si és sostenible, donat que aquesta és una dictadura amb formes democràtiques cada cop més precàries, assentada sobre una economia cubanitzada en el pitjor sentit del terme. Això vol dir una economia incapaç de generar riquesa i de donar llocs de treball a una població amb un nivell d’educació considerable i més elevat en general que el dels països de l’entorn, però amb un sistema sanitari en estat de descomposició –mentre que a Cuba funciona i bastant bé- i amb un nivell de corrupció i de rapinya dels recursos estatals que Cuba no coneix.

L’escenari del que parlava la Financial Gazette de Zimbabwe i algun diari de països veïns, apuntada també per rumors diversos, és la solució a la kenyana, la formació d’un govern d’unitat nacional. Fins i tot n’hi ha que comenten que tota la mobilització actual del ZANU-PF i els seus partidaris respon a la necessitat absoluta que Mugabe guanyi per tal de poder negociar aquest govern d’unitat nacional des d’una posició de força que els garanteixi, com a mínim, impunitat. Fonts tant de dins com de fora del país apunten a aquesta solució com la buscada per la tant criticada “diplomàcia tranqui-la” del president de Sud-àfrica, Thabo Mbeki. El que no queda clar és el rol que hi té Simba Makoni, ex-ministre d’Economia amb el ZANU-PF i suposada esperança de la primera volta, on finalment es va quedar amb un 6%, si no és que busca feina o el bé del país o totes dues coses.

I el que no té clar ningú és com podran conviure uns i altres després de tot el que passa. Fins i tot es comenta que la tornada a Zimbabwe de Tendai Biti, secretari general i número 2 del MDC que fou detingut després de baixar en el mateix avió que anava jo, era part d’aquesta solució negociada. Si n’era part, està clar que el govern ja se l’ha passada, com deixà escrit Blas de Otero parlant de Bilbao, “por debajo del puente colgante”. Sona més a ensarronada per a treure’l del mig (això serà una altra entrada perquè el tema és molt sucós). Sigui com sigui, ara per ara el govern d’unitat nacional sembla tenir molt poc futur. Però també sembla ser l’única solució a la vista que evitaria encara més violència. Veurem...

I la vida continua...

Les circumstàncies del país, les de la feina i el lloc on estic allotjat de moment –un suburbi elegant del nordoest de la ciutat-, m’han abocat ara per ara a una vida amb tocs monàstics. La copa d’Europa de seleccions de futbol m’ha donat un pretext excel·lent per acostar-me al pub més proper, a veure futbol, veure gent, socialitzar i distreure’m una mica.

L’altre dia, mentre Alemanya i Àustria es dedicaven a avorrir el planeta, inclosos aproximadament dos terços del pub, l’altre tercera part seguia, a través de dues pantalles i amb molta passió, l’Open dels Estats Units de golf. Sí, tal com ho llegiu. Celebració encesa i sorollosa dels cops encertats de Tiger Woods, i comentaris apassionats sobre la tècnica d’aquest i de l’altre. Em pensava que era en un altre planeta. Viure i veure.

Entre comentari i comentari em vaig assabentar que el camp de golf que vaig veure al centre de la ciutat, al costat de la State House –residència oficial del president-, i a prop de Belgravia, on hi ha multitud d’ambaixades, no és una excepció. Pel que sembla hi ha 18 camps de golf a la zona de Harare –i per tant uns 324 forats-, i al país hi ha una veritable fal·lera, des que l’heroi local Nick Price va guanyar competicions diverses de talla internacional. O potser com a resultat d’aquesta fal·lera.

No ho oblidaré mai. A mi, que si estic en un hotel i hi ha un canal amb golf el poso per a quedar-me fregit, veure aquells que ho vivien tant...

Namibietats núm. 8: Damaraland

Damarland es troba a la zona de transició entre les dunes de la Skeleton Coast i els altiplans de la Namíbia central. El seu relleu ha fet que el territori hagi estat sempre travessat per cursos d’aigua estacionals, cosa que l’ha convertit en un punt d’activitat humana des de temps prehistòrics. A més, la naturalesa desèrtica de Namíbia fa que aquesta zona sigui una de les poques que queden a l’Àfrica on es pot observar fauna lliure fora d’una reserva natural.

Em llevo aviat per a poder fer tot el recorregut pels punts d’interès de la zona en un dia, i finalment acostar-me tant com pugui a Windhoek. Tot just a deu kilòmetres d’Uis en direcció nord trobo el trencall que s’acosta al massís del Brandberg fins a endinsar-s’hi, al “Leopard Ravine” . La petita i estreta vall s’endinsa al massís del Brandberg en direcció cap al cim. El massís és una estructura amb estrats granítics i volcànics. Les capes basàltiques formen una estructura semblant a una ceba, que explica la presència a la vista de clapes de roca molt planes en algunes zones, combinades amb roques de totes les mides imaginables que ho cobreixen gairebé tot.


La zona era des de mil·lennis enrere un refugi per a grups de nòmades, i està poblada de pintures rupestres. La més famosa encara conserva el nom de “White Lady”, la dama blanca. La White Lady és la figura central d’una escena que sembla ser una processió de caçadors, i fou designada com a tal el 1948 per un religiós francès que li va atribuir orígens egipcis o cretencs. No obstant investigacions posteriors han confirmat la presumpció etnocèntrica d’aquesta atribució. La figura blanca seria un jove San cobert de sorra blanca en algun ritus d’iniciació. Aquest és el mateix tipus de presumpció que va fer atribuir les ruïnes del gran Zimbabwe (la segona construcció amb pedra més antiga d’Àfrica després de les piràmides) a la reina de Saba, assumint com a veritat absoluta que els pobladors de la zona haurien estat incapaços d’arribar a construir quelcom de tal complexitat...

En qualsevol cas, l’indret i les pintures valen la pena. Havent fet el recorregut, quaranta-cinc minuts d’anar i els mateixos de tornar, acompanyat obligatòriament per un guia a qui faig preguntes sobre la flora, la fauna i tot el que se m’acudeix, m’encamino cap a Twyfelfontein. El camí m’endinsa al cor de Damaraland, una zona que em deixa senzillament bocabadat. Sabana desèrtica, panorama de muntanyes basàltiques amb dolerites i molta roca erosionada, horitzons immensos, i a prop dels cursos d’aigua –ara secs- paratges arbrats. Colors vermellosos i ocres també amb més verd del que semblaria.

Twyfelfontein, que vol dir la font dubtosa –suposo que a causa de les variacions estacionals-, és un paratge amb una gran acumulació de gravats prehistòrics a les roques, la majoria de més de 6.000 anys enrere, literalment a l’edat de pedra. Pel que sembla devia ser una mena d’escola de formació de nòmades caçadors, a més de contenir refugis i espais per a rituals religiosos. A la llista del patrimoni universal de la UNESCO, constitueix la concentració d’art prehistòric més important d’una zona on n’hi ha força, el sud d’Àfrica. Zimbabwe, Botswana, Sud-àfrica, Malawi i Zàmbia tenen jaciments similars.

Una guia que té tanta pressa que ratlla la mala educació –comprenc que hagi arribat l’hora de dinar, però les presses em semblen impròpies- fa que la visita s'acabi abans d’hora. Dedico les hores següents a descobrir diverses meravelles de la geologia. Primer, la muntanya cremada, un turó al mig d’un corredor d'origen volcànic, que sembla haver estat literalment exposat al foc. Tot negre, res no hi creix. Més enllà en la mateixa vall, el curs natural d’aigua forma una gorja on hi ha una espectacular acumulació de dolerites basàltiques, roques en forma de prisma de fins a quatre metres d'alçada, que hom (o don) ha anomenat els tubs d’òrgan. És espectacular, i em recorda a petita escala la magnitud de l’assentament de Castellfollit de la Roca. Sí, no puc evitar la referència local...

El que més m’impressiona, però, és el bosc petrificat. En una vasta àrea de la vall s’acumulen troncs petrificats. El més llarg arriba a 34 metres de llargada i 6 metres de diàmetre. Es tracta d’espècies precursores del grup de les coníferes, i el seu orígen és a l’Àfrica central. Amb una edat estimada pels volts de 260 milions d’anys, no havent-hi restes d’arrels es creu que els devia dur una gran inundació posteriorment glaçada. En un període més proper els troncs haurien estat soterrats ràpidament –suposo que per algun moviment sísmic- i sotmesos a condicions de pressió i temperatura que van conduir a la seva petrificació, procés sinònim a la fossilització. Els fragments conserven la forma externa de la fusta, s’hi reconeixen els anells, les marques de l’escorça, els nervis on hi havia les branques... Però són, literalment, de pedra.

Continuo conduïnt per carreteres exigents. Per segon cop m’apropo al lloc on m’han dit que, amb sort, podria veure elefants. Se n’ha detectat un grup d’una vintena per la zona. No tinc sort, però, i només veig el de la senyal. Curiosament, a Namíbia les senyals de trànsit que avisen de la presència d'animals salvatges sovint, no sé si amb voluntat informativa o merament artística, especifiquen de quin animal es tracta. He vist senyals amb zebres, cavalls, estruços, kudus...

Pretenia arribar a Omaruru per a fer-hi nit, però constato que no tinc prou benzina, i havent fet una llarga trajectòria en un cercle quadrat, el punt més proper on en puc trobar resulta ser, de nou, Uis. Em decideixo doncs a tornar-hi, i avall que fa baixada. Una baixada que m’enganya, perquè fa que s’encengui el pilot de la reserva de benzina, que s’apaga quan recupero l’horitzontalitat. Faig gairebé seixanta kilòmetres passant de la preocupació a la tranquilitat segons el pendent del terreny. Mentre el viatge em regala, un cop més, un capvespre espectacular darrera el Brandberg.

Els discursos de la por

A Zimbabwe, amb vistes a la segona volta de l’elecció presidencial prevista per al proper 27 de juny, el partit del govern i els seus partidaris propaguen un discurs de la por que em resulta típic dels perdedors o dels desesperats que s’han quedat sense res de positiu a dir que pugui resultar mínimament convincent. Aquesta tàctica a vegades funciona i a vegades no. El “que viene la derecha” del PSOE els va funcionar el 1993, però no el 1996, després dels darrers escàndols de corrupció de l’era González, que van anar del poca-vergonya fet a ell mateix Roldán a la tristament famosa “beautiful people”, personificada perfectament pel corrupte ex-governador del Banc d’Espanya Mariano Rubio. Durant un temps Espanya fou un país on circulaven bitllets signats per un individu empresonat. Recordo perfectament els de 2.000 pessetes que tenien el capellà botànic i matemàtic José Celestino Mutis en una cara, en aquella perniciosa sèrie de bitllets dedicada als conqueridors espanyols d'Amèrica.

Tampoc va funcionar el “New labour, new danger” dels conservadors britànics a les eleccions del primer de maig de 1997, que també vaig viure in situ, i que van dur per primer cop l’avui desprestigiat Tony Blair al número 10 de Downing Street. Els conservadors havien conservat el poder i revolucionat el Regne Unit des que Margaret Tatcher guanyà les eleccions de 1979. Avui encara són a l’oposició, eternament dividits sobre Europa –i, per tant, sobre el lloc del Regne Unit al món-, i amb la major part d’idees apropiades per Tony Blair i el seu successor Gordon Brown, sobretot en temes d’economia i Seguretat Ciutadana.

El que sí que va funcionar, però, fou el patètic “si tu no hi vas, ells tornen”, del PSC PSC-PSOE (tal com l’anomenen els seus membres més puristes) a les darreres eleccions legislatives espanyoles. Sí, patètic. És ben cert que “ells” no només eren recordats i temuts pels perniciosos vuit anys d’aznarisme en termes d’inversions del govern central a Catalunya, de discurs espanyolista ranci, de política exterior alhora agressiva i servil vers el govern de Bush fill, i dels atemptats constants a les llibertats públiques. No només per això sinó també per quatre anys més de mentides i, entre d’altres coses, fer servir el tripartit i sobretot el debat de l’Estatut per a l’insult i l’atac constant a Catalunya per tal de guanyar vots Ebre enllà. Però no crec que tot això justifiqui una campanya amb un missatge centrat en la por per tal que la gent oblidés quatre anys que van començar amb el Carmel i van acabar-se amb l’accidentada –i molt- arribada de l’AVE a Barcelona. La manca d’idees pròpies en la primera línia del discurs electoral era més que remarcable. I uns espais de propaganda electoral on apareixien només líders d’un altre partit i no del propi a mi em va resultar xocant i em va semblar poc més que una enganyifa que, no obstant, va acontentar una majoria simple dels votants.

A Zimbabwe, però, les retòriques basades en la por prenen un altre caire. El ZANU-PF envia constantment missatges del tipus “Zimbabwe no serà mai més una colònia” o “si votes el MDC tornen els britànics”. Però això resulta preocupant perquè ho diuen en una atmosfera de violència, en la que sentir els missatges de l’oposició resulta complicat –se’ls nega qualsevol espai a la majoria de mitjans de comunicació-, i en que un jerarca del règim es va permetre declarar obertament que els partidaris de l’oposició, de fet, no eren més que una nosa de la qual el país podia prescindir. Això sí que fa por...

Namibietats núm. 7: camí de Damaraland

Ahir, després de degustar unes bones ostres i fer un aperitiu, amb en Pipas i unes conegudes seves vam descobrir “Walvis Bay la nuit”. Ambient fortament local, però es nota que Walvis és un port important, per la proliferació de personatges diversos.

L’endemà, per primera vegada en aquest viatge, dormo fins que el cos em diu prou. Em queda el temps just per a, abans d’anar a dinar, passar-me una bona estona connectat a internet, per segon cop des que vaig sortir de Windhoek. En aquest cas fer-ho resulta una necessitat. Hi ha temes pendents d’importància: som dijous (29 de maig), diumenge (1 de juny) volo a Johannesburg i dilluns he de volar a Harare i encara no tinc el bitllet comprat, pendent que el departament de seguretat de les Nacions Unides em confirmi la missió. Finalment la confirmació arriba i ho puc tirar tot endavant.

Dino en companyia d’en Pipas i tota una colla de mariners, a la Casa del Mar, de l’Institut Social de la Marina. Paella i rap arrebossat en un ambient acollidor, de gent que està molt habituada a passar llargues temporades lluny de casa, a acollir i ser acollida en els diversos moments de la llarga singladura.

Havent dinat només em queda fer un parell de tràmits al banc –en preparació del viatge que vindrà i aprofitant que és un dia feiner- abans de deixar Walvis Bay en direcció cap al nord, per la costa. Els trenta kilòmetres fins a Swakopmund són un aperitiu del que serà la “Skeleton Coast”, el nom que rep la costa de Namíbia des d’aquí fins a la frontera amb Angola. A la carretera, dur els llums encesos resulta obligatori en tot moment. Les dunes arriben fins al mar. Els vents freds i les corrents procedents del sud, combinades amb la calor del desert, creen una capa de boira que cobreix aquesta part de la costa de manera constant i que la fa particularment inhòspita, feréstega i perillosa. De fet el nom de “Skeleton coast” ve per la proliferació de naufragis, que des de segles ençà han deixat la costa poblada d’esquelets de naus. Les panoràmiques i l’atmosfera són tan fantasmagòriques com fascinants.

Swakopmund, destinació de vacances de la costa per excel·lència, correspon a la definició que me’n va fer una coneguda alemanya que hi havia anat recentment, quan em va dir: “si vull veure una ciutat de vacances del mar del nord, me’n vaig al mar del nord”. Es clar que suposo que al mar del nord no podia anar en quad sobre les dunes o fer “sandboarding”, però pel que fa al cas, ja ens entenem: l’estructura i l’aspecte de la ciutat són inequívocament germànics.

Passo de llarg i faig via cap a Henties Bay. Les dunes a la meva dreta són paulatinament substituïdes pel desert de roca, i m’envolta constantment el mateix tul de boira. Finalment, a Henties Bay abandono el mar i giro en direcció nord-est, cap a Damaraland. Al cap de trenta kilòmetres la boira desapareix, i en un tres i no res em trobo contemplant la posta de sol sobre el massís del Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres.

Faré nit a Uis -que en Khoikhoi vol dir “mala aigua”, cosa que es pot comprovar només prenent una dutxa-, localitat minera en decadència des que la mina local de llautó va tancar l’any 1991, que avui es ven com a “porta cap a la White lady”, la dama blanca, una pintura rupestre que veuré demà. Al Brandberg Restcamp em dóna la benvinguda un personatge de gran bonhomia, barba i bigotis que sembla tret d’un còmic de l’Astèrix. I entre d’altres objectes insòlits trobo la taula de billar de la foto...

La intimidació continua

En el context de la campanya electoral per a la segona volta de les eleccions presidencials a Zimbabwe, prevista per al proper 27 de juny, continua la campanya d’intimidació del govern i els partidaris del ZANU-PF a tot aquell sospitós o sospitosa de donar suport a l’oposició. La violència, però, resta limitada a les zones rurals, i per tant no és visible a Harare.

El que sí que resulta visible, i sobretot audible, son les bajanades que constitueixen el discurs oficial per a justificar la repressió, que adquireixen tons grotescos. Ahir mateix fou detingut a l’aeroport de Harare el número 2 de l’oposició, Tendai Biti. No havia posat els peus a Zimbabwe des de la primera volta, i havia passat tot aquest temps de gira pels països de la regió denunciant el frau i buscant suports per al MDC. Ahir tornava a Harare en un vol de South African Airways procedent de Johannesbourg, el mateix que ens duia a en Tirso i a mi. Segons ens explicava el Coordinador Resident de Nacions Unides –el màxim responsable de Nacions Unides a Zimbabwe, que devia anar a bussiness class amb ell- l’home no va arribar ni al control de passaports, fou detingut immediatament només posar el peus al país. Això nosaltres no ho vam arribar ni a veure.

Tendai Biti és acusat de traició per haver publicat un document abans de la primera volta que contenia una estratègia de transició per al país. L’altre càrrec que se li imputa és haver “difós informació falsa sobre el recompte de l’elecció presidencial”, aquell exercici ridícul del que vaig parlar en altres entrades.

En qualsevol cas el país continua la seva lenta però constant desintegració. Vaig marxar a Botswana diumenge passat amb 17 bilions de dòlars a la butxaca, que aleshores devien equivaldre més o menys a uns 20 dòlars americans. Al cap de menys d’una setmana, ahir, el seu valor s’havia dividit per més de deu... De tot plegat en cotinuarem parlant ben aviat.

Namibietats núm 6: Walvis Bay

Walvis Bay, l’únic port natural entre Lüderitz i Angola, és resguardat dels rigors de l’oceà pel banc de sorra anomenat Pelican Point –l’àrea és l’hàbitat d’una de les colònies de flamencs més importants de l’Àfrica-, que forma la badia. La seva localització estratègica va motivar que fos un enclavament disputat per tothom. Els britànics el consideraven part de la colònia del cap, però van acabar annexionant-lo directament el 1910 quan van percebre l’interès dels alemanys. Després de la I guerra mundial fou incorporat al mandat pel qual la Repúbica de Sudàfrica controlava l’Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), que es va acabar annexionant. Pels anys 70 Sud-àfrica va annexionar il·legalment Walvis Bay a la província del Cap, i la controvèrsia no fou solucionada fins a la retrocessió a Namíbia el 1992, quan el país ja feia dos anys que era independent.

El fet és que Walvis Bay és el port més important del país, on es concentra una important indústria pesquera, amb plantes de transformació que exporten a tot el món –d’entre elles, diverses d’espanyoles, tot i respectar la majoria de capital namibi-, a més de producció de guano, sal, i recentment una important activitat de suport a l’explotació petrolífera d’Angola.

La ciutat té un aspecte molt americà, construïda a partir d’una quadrícula que surt de la badia cap al port, sense edificis alts. Al centre trobo en Pipas, un pescador gallec que fa temps que hi viu i que vaig conèixer a Windhoek, que em farà de cicerone pel port. Amb ell visito una de les plantes transformadores, on veig tota la cadena de producció. En unes neveres hi ha el peix fresc. Tot el peix que entra a la cadena és pesat pels inspectors de pesca per tal de controlar les quantitats. Després ve la part on es neteja i es talla, generant els troncs de lluç dels que surten els medallons, que són recoberts amb una capa de gel per a evitar que es deteriorin, ultracongelats, posats en bosses, i a volar fins al supermercat més proper al continent del costat.

La visita més interessant del recorregut és el viver d’ostres. El fill d’un empresari gallec de la pesca que les ha viscudes de tots colors va decidir deixar-ho tot i establir-se a Namíbia, convertint-se en un criador d’ostres autotidacte. Més tard va decidir que en tenia prou amb criar els alevins (o les alevines, com vulgueu), i vendre’ls als criadors. En qualsevol cas, la visita és espectacular i interessantíssima. En una petita nau plena de matrassos i bidons, en una escena digna del savi Tapioles, hi cria fitoplàncton –microalgues-, l’aliment bàsic de les ostres, que igual que els musclos, son com hervíbors marins, sobreviuen a base de filtrar aigua i extreure’n el fitoplàncton. En una altra secció té les ostres reproductores, que generen les larves. Les larves alimentades amb fitoplàncton es reprodueixen a una velocitat vertiginosa, i entre dues setmanes i un mes estan llestes per a ser criades al mar, en un procés que durarà com a mínim un any fins a tenir una ostra adulta. Si és que el sulfur i les marees roges no engeguen la producció a can taps...

De la mateixa manera que els musclos són criats enganxant-los en llargues cordes submergides, les ostres van a parar a unes cistelles que també són suspeses en profunditat i que cal anar revisant per a controlar-ne la proliferació.

Arribat un altre capvespre, és hora d’anar al raft, el restaurant de la badia, a degustar, precisament, unes ostres.

PS: Marieta, que em parlaves en conya del Trenkapins Graphic, avui és un Thalassa... I de regal, un altre capvespre. Que això ja sembla un fotoblog...

Gaborone: la ciutat tranquil·la

He hagut de venir per feina a Gaborone, la capital de Botswana. D’entrada el nom de la ciutat ja dóna per a comentar. El cas és que els locals pronuncien la G com una J espanyola, es mengen la darrera E, i la primera O és gairebé inexistent. Amb la qual cosa, per algú amb una ment com la meva –m’abstinc de fer comentaris al respecte-, la conya està servida. Aquest matí he tingut un moment complicat, perquè ens hem reunit amb un senyor de l’Organització Mundial de la Salut que de fet té Gaborone per cognom. I m’ha costat aguantar-me el riure cada cop que en Tirso, company de feina, li deia “Míster Jabhrón”...

De fet, ara que ho penso aquesta no és la pitjor. Vaig estar intercanviant correspondència amb un alemany molt bona gent que treballava a UNDGO, a Nova York, en temes d’efectivitat de l’ajuda al desenvolupament. El seu nom? Christoph Merdes.

En qualsevol cas, Gaborone és una ciutat petita i amb no massa particularitats. Un assentament relativament modern que es va convertir en la capital per la seva proximitat a la línia fèrria que Cecil Rhodes va impulsar entre Sud-àfrica i Rodhesia (l’actual Zimbabwe). La ciutat va començar a créixer sobretot amb la independència, l’any 1966. Els britànics sempre havien gestionat el territori en funció únicament dels interessos de Sud-àfrica i de Rodhesia, i de fet van intentar diverses vegades sotmetre’l a un protectorat d’algun dels dos, amb l’oposició activa dels locals. De fet s’atribueix a un dels administradors colonials haver dit, poc abans de la independència, que Botswana era un tros de territori inútil.

Però, ves per on, el 1967, un any després de la independència, es descobria el primer jaciment de diamants. Des d’aleshores el país ha crescut de manera constant i ordenada, esdevenint un model per a l’Àfrica i una de les seves democràcies més estables. Amb un cert sentiment d’orgull per part dels seus habitants, que ho veuen com el fruit d’un esforç col·lectiu.

I és que Botswana, amb 600.000 kilòmetres quadrats de superfície i una població estimada en 1,6 milions d’habitants (2006), té moltes coses en comú amb el seu veí, Namíbia. Excepte per dues de molt importants. La primera, Botswana no va patir un sistema d’apartheid. La segona, l’esforç dels colonialistes en termes d’infrastructura fou pràcticament nul, amb la qual cosa els seus habitants ho van haver de fer tot. I n’estan orgullosos amb raó.

A Gaborone floreixen els edificis moderns, guardant però les proporcions, en una ciutat que no té centre ni massa suc ni bruc, i que és tranquil·la fins a l’avorriment. El país, però, ofereix immensos atractius, mentre lluita per diversificar la seva economia, pensant en quan s’acabin els diamants.

Namibietats núm. 5: el tram més complicat

Em desperto amb tota la calma del desert i faig tot el necessari per tornar cap al mar, aquest cop a Walvis Bay. Fins a Solitaire el camí continua cap al nord resseguint les Naukluft mountains. El paisatge de les dolerites erosionades, muntanyes que semblen una acumulació de roques arrodonides, té el contrapunt a la banda oest del llunyà mar de dunes, amb el seu roig característic. Les muntanyes, lentament, van essent substituïdes per estructures no directament volcàniques que exposen tots els estrats dels plegaments. Sembla un pastís de xocolata i vainilla.

A Solitaire faig benzina i esmorzo, una porció de tarta de poma de proporcions monstruoses. El 4x4 és un “single cab” bastant bàsic, l’habitacle és per a dues persones i el darrera té una gran caixa, dissenyada per a transport de subministres i per a posar-hi una tenda desmuntable al damunt. El cas és que el retrovisor interior no serveix. Entre això i pensar en altres coses, reculant molt lentament no veig el cotxe aparcat, al que li faig una carícia. En aquest moment i en els que segueixen comprenc perquè una veu interior va insistir i insistir per a que em gastés una pasta i agafés una assegurança a tot risc. Amb el conductor de l’altre cotxe, també de lloguer, un turista alemany de mitjana edat, convenim que de totes les coses que poden passar amb un cotxe, aquesta és afortunadament menor.

Continuo la marxa, i ben aviat, per segon cop aquest viatge, creuo el tròpic de capricorn.

Immediatament després arribo al tram més complicat del viatge, que m’atreviria a qualificar de perillós. La pista està en bastant mal estat. No hi ha grans sots però sí una trama gairebé constant que converteix la conducció per sota de 40 Km/h en un malson en què tremola fins i tot l’ànima. La temptació d’accelerar per sobre dels 60 i lliurar-se de la tremolor és gran, però hi ha molt poca adherència i el cotxe se’n va fàcilment. Així doncs cal moderar la velocitat, no fer moviments bruscos, i tenir molta paciència. Sobretot perquè aquestes condicions es troben en un tram molt revirat i amb dos congostos consecutius, el del riu Gaub i el del riu Kuiseb. Els dos punts on el gelat de xocolata i vainilla sembla haver estat erosionat per un torrent de xocolata calenta...


Uns kilòmetres més enllà la carretera gira definitivament cap a l’est i tornen les llargues rectes de paisatge gris, quasi lunar. Vuitanta kilòmetres després les pedres són substituïdes per les dunes. Ens acostem finalment, de nou, al mar. A les tres de la tarda sóc a Walvis Bay.

Harare: primeres impressions

El dissabte em vaig regalar un llarg recorregut en bicicleta per Harare. De moment resideixo a Borrowdale, un suburbi del Nord-est, que, com diversos d’altres de la ciutat, fou batejat amb el nom d’un governador colonial. Em dirigeixo cap al sud, cap al centre de la ciutat. La llarga avinguda em porta primer de tot a un dels múltiples centres comercials. Més tard, a un hipòdrom on hi ha anunciada una cursa pel cap de setmana que ve. A l’altra banda, un centre de convencions que es veu molt nou. I per tot arreu, espai lliure.

El primer que em va impressionar de Harare, venint de Windhoek, és l’arbrat. Divers i abundant. Harare, igual que Windhoek, també es troba a una certa alçada, 1.490 metres, el que li dóna un clima temperat tot i ésser al tròpic, encara més temperat que el de Windhoek donat que no es troba al desert, i per tant no és tan extrem. Al costat de la varietat endèmica, Msasa, i de la Jacaranda, introduïda des d’Amèrica Llatina, he vist altíssims i elegants eucaliptus, a banda d’altres espècies.

La ciutat fou fundada el 1890 pels integrants de la columna de pioners encapçalada pel magnat imperialista Cecil Rhodes. Al principi no era més que un fort, al que van donar el nom de Salisbury en honor al primer ministre britànic de l’època. La ciutat va conservar aquest nom durant els diversos avatars de l’època colonial, fins que el 1982, dos anys després de la independència de Zimbabwe, el govern la va rebatejar com a Harare, en honor a un cap indígena local.

El que més impressiona de Harare és sobretot l’extensió i la presència. Segons el darrer cens, de 2006, la ciutat té 1,6 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana estimada en 2,8. Així doncs, és una ciutat amb uns números que s’acosten als de Barcelona, però és força més extensa, essent menys compacta i no estant limitada ni pel mar ni per muntanyes.

Continuo per l’avinguda, i un caça d’aspecte soviètic que sembla suspès a sobre d’un mur, talment com un ocellot dissecat, m’anuncia la presència del quarter general de l’exèrcit de l’aire. Immediatament després l’avinguda s’omple de senyals que anuncien que està tancada de les 18h a les 6h, hi ha un sentinella amb un vistós fusell d’assalt AK-47, i les enormes tanques em fan pensar que he arribat a algun edifici oficial important. Efectivament es tracta de la State House, la residència del president. Després de circular per uns dos-cents metres per un carril bici sobre la vorera, arribo a la zona coneguda com a “Avenues”. Sóc al centre.

Un passeig del centre deixa la impressió inequívoca d’ésser en una gran capital. Mentre Windhoek és una ciutat menuda, amb l’aspecte d’una petita ciutat del mid-west americà, amb molt d’espai, sense edificis alts, sense estridències i amb una calma que ratlla el més absolut avorriment, Harare, sense ésser una megalòpolis, és una de les capitals del continent. El centre té un aspecte un pèl soviètic, amb molta arquitectura funcionalista i edificis de formigó més aviat lletjos. Es nota, doncs, que el president és algú que sempre s’ha dit marxista.

Però més enllà de la lletjor d’alguns grans edificis i de l’atrotinament general, al centre també s’hi troben alguns edificis molt remarcables del període colonial, de gust i formes victorianes, alguns edificis amb més gràcia, i algunes petites esglesioles amb molt d’encant i voltades de palmeres.

El dissabte al migdia el centre bull. Circulo per l’avinguda principal plena de gent i de cotxes. Les cares d’alguns i d’algunes, i sobretot les grans cues a enormes benzineres on només funciona un sortidor em recorden que no tot acaba d’anar bé. Veient que deixo la part més cèntrica em preparo per a girar en direcció a l’oest i començar la tornada dibuixant un gran quadrat. Aleshores el veig. Una massa de formigó increïblement lletja amb l’enorme símbol del gall negre sobre fons blanc. La seu del ZANU-PF, el partit del president, en un edifici regal dels xinesos, amb una càrrega simbòlica enorme. Una presència fatxenda que sembla que ho vigili tot.

Redueixo la velocitat quan veig que hauré de canviar de carril perquè hi ha uns policies que han aturat un cotxe, suposo que per algun problema de trànsit. Saludo el policia, que em respon amb un somriure i tot dient: “què, fent exercici?” Una mica més enllà una munió de gent s’acumula al costat d’un autobús que no es mou ni té l’aspecte de fer-ho en el futur immediat. Just al darrera un parell canvien moneda. Una certa tensió de l’ambient, la quantitat de gent que es veu pels carrers buscant-se la vida com poden, i l’ambient de grandesa d’altres dies, m’ha recordat immediatament Belgrad.

Namibietats núm. 4: el desert roig

Després del fantàstic sopar a la Sossusvlei lodge, i havent dormit a la calma absoluta del Desert Camp, m’aixeco sense pressa i m’encamino cap a Sossusvlei, disposat a fer els 65 kilòmetres que em separen del cor del Namib desert.

A tots els parcs naturals de Namíbia cal pagar entrada i registrar el vehicle. Fetes les formalitats arriba la primera sorpresa. Sossusvlei és un dels atractius turístics més visitats de Namíbia, sinó el que més. Constato immediatament que, mentre que per arribar fins a Sesriem només hi ha pistes, de Sesriem a Sossusvlei la carretera és asfaltada! Immediatament després arriba la segona sorpresa: l’aeròdrom es troba dintre del recinte del parc natural. I la tercera: hi ha cobertura per al telèfon mòbil durant bona part del recorregut, quan al Desert Camp no n’hi havia!

Els 65 kilòmetres de recorregut travessen una gran planura daurada i poblada sobretot per estruços i springboks, per a endinsar-se en les conques del rius Tshauchab i Aub, secs durant la major part de l’any. Aquestes dues conques fan com un embut dins el mar de dunes. En aquest punt la sorra del Namib Desert té el seu color més característic: el roig.

Sossusvlei és un oasi format per petites basses que només s’omplen quan el riu Tsauchab du prou aigua, quelcom de molt poc freqüent. S’intueix la presència d’aigua per l’arbrat, però més enllà de les basses només hi ha el mar de dunes.

En aquest cas la millor manera de contemplar el panorama no és altra que pujar a una duna. No és una empresa fàcil. Les dunes són mòbils, van canviant de posició i de forma amb el vent. A més, solen tenir un cantó dur i un cantó tou, segons la direcció del vent. Caminar per la part dura resulta una mica més fàcil, mentre que a la part tova és fàcil d’enfonsar-s’hi.

Des d’aquí dalt el paisatge sembla marcià... I efectivament em crea la mateixa fascinació que el mar. El contemplaria per hores i hores...

Finalment sí que sóc al mig del no-res...

Moments de sibaritisme, núm. 4

La Sossusvlei Lodge es troba a Sesriem, a 65 kilòmetres de Sossusvlei i a escassos metres de l’entrada del parc natural. I té un sopar amb buffet que realment s’ho val. El menjador és a l’aire lliure, i donat que som al mig del desert, i a més a l’hivern, fa fred. Aquest és l’únic tema que no m’acaba de convèncer: fins i tot aquí em trobo amb les inevitables estufes de gas, que sempre m’han semblat un malbaratament d’energia innecessari, sobretot a les terrasses dels bars. No obstant en aquest cas no em puc queixar, perquè les taules il·luminades amb espelmes i les mateixes estufes fan la llum justa per a poder menjar sota els estels.

Per un preu de 170 dòlars de Namíbia, una mica més de catorze euros al canvi, que és el preu d’un bon restaurant a Windhoek, el sopar resulta suculent. Amb una presentació elegant, hi ha una taula d’amanides diverses, ben proveïda. Altres plats d’entre els que destaco un ragout de xampinyons, amb espinacs i una salsa a base de crema de llet, que és senzillament excel·lent.

L’estrella és, però, la zona dels plats calents. A part d’arrossos i verdures diversos, hi ha una barra amb verdures diverses tallades i preparades per a fer un “stir fry” al gust. Em decideixo per una barreja fregida amb gingebre que resulta deliciosa.

I l’estrella entre les estrelles són les carns. Un assortit de carns de caça diverses, amb molta varietat, totes cuites a la brasa, al gust i al moment, i tallades en trossos relativament petits que permeten anar fent tasts. A part de la zebra, que ja havia comentat en aquesta entrada de la mateixa sèrie, en destaco dues. La impala, la carn de caça més tendra que he tastat. Té un gust característic semblant al de l’oryx i dels altres antílops, però es tan tendra que es desfà a la boca. I l’estruç, una delícia. Tot i ser una au, la carn és roja, semblant a la de la vedella però amb un gust més agut, més penetrant, tendra i sense greix.

També hi ha cocodril, el segon cop que el tasto, i aquesta vegada no em queda cap dubte: és talment com l’emperador, sense cap gran particularitat.

Tot plegat, regat amb un bon pinotage, collita del 2004, que té un nom suggerent: Meerendal. M’estalvio els acudits fàcils. Això em recorda que tinc pendent una entrada, o potser més i tot, sobre els vins sud-africans...

Namibietats, núm. 3.: kilometrada buscant el cor del desert

Em desperto a Lüderitz, el primer port que van fundar els alemanys a la inhòspita costa de Namíbia. Volia anar a veure l’oceà des de l’entrada de la badia, però la ciutat s’ha despertat sota un espès tul de boira, i jo tinc molt de camí per a fer.

Travesso vint kilòmetres del desert que arriba al mar per arribar a Kolmanskop, la ciutat fantasma. Es tracta d’una població minera que fou fundada a principis del segle XX, quan es van descobrir diamants a la zona, i que va tenir el seu moment de màxim esplendor abans de la I guerra mundial. D’entrada el lloc on es troba ja el fa especial, un terraplè al mig del desert més inhòspit. I el poblet és, doncs precisament això, fantasmagòric. Té el seu interès per a veure com es vivia a l’època. Això és el que el diferencia d’un mer parc temàtic, el seu valor museístic. Hi coincideixo, com en tants d’altres llocs d’aquest país, amb un grup de turistes alemanys de mitjana edat. A Namíbia proliferen molt, donat el passat –domini colonial alemany des de finals del XIX fins al final de la I guerra mundial- i el present –encara hi ha una comunitat alemanya significativa.

Després d’una visita relativament breu enfilo el camí de retorn cap a Aus. La llum del matí em dóna una altra perspectiva. Ahir el paisatge era més pla, era com si hi navegués. Avui m’envolta completament. M’aturo breument a Aus, i aleshores em desvio cap al nord, entrant al desert. M’endinso en aquest cas a les planes daurades en les que encara hi ha algunes granges –ramaderes, sobretot-. Uns quants kilòmetres al nord prenc una pista que fa una gran volta –la “D707”-acostant-se a les dunes. És una marrada considerable, però ben recomanada. I no em decep.

Faig un tram llarguíssim en pujada. A la meva dreta, les majestuoses muntanyes que anuncien la presència del Naukluft, la serralada que separa el desert de dunes de l’interior, i que tenen la forma característica, que sembla la imatge de marca de Namíbia: dolerites, acumulacions de grans roques basàltiques, d'origen volcànic, que l’erosió i el pas del temps han anat arrodonint. A l’esquerra, una extensió de sabana daurada. I al fons, una corona de dunes roges que sembla feta de gelat de maduixa. I de tant en tant, grups d’estruços o de springboks que hi pasturen.

La segona gran etapa del recorregut s’endinsa dins el parc natural del Naukluft. Aquí recupero el mateix tipus de paisatge tan captivador d’abans de l’arribada a Aus, els immensos plans daurats emmarcats per crestes de muntanyes.

Sóc, però, dins d’un parc natural, la qual cosa em reserva sorpreses.

El paisatge ja no canviarà significativament fins al punt d’arribada, Sesriem, a 60 Km de Sossusvlei. Al Desert Camp tinc una sensació d’ésser al mig del no-res que no havia tingut mai d’una manera tan intensa. S’ho val per la calma i les perspectives. Descans...


Me'n vaig a sopar al buffet de la Sossusvlei lodge...

Com s'escampa la SIDA

L’expansió de l’epidèmia de SIDA ha estat molt accelerada en aquesta part del món, i està causant un problema que en diversos casos es pot qualificar d’emergència nacional –a Sud-àfrica o a Botswana, per exemple-. Dino amb la Memory, companya d’oficina –una lasagna clàssica per a ella, vegetal per a mi, per un total, amb un refresc de taronja i una ampolla d’aigua, de 19.000.000.000 dòlars-. Entre d’altres coses em comenta la seva participació en una recerca en què va ajudar a un conegut seu per a la tesi doctoral. A la frontera entre Zimbabwe i Sud-àfrica, ella es va dedicar a entrevistar noies que es guanyaven la vida prostituïnt-se, mentre ell entrevistava camioners que estaven de pas. En el que permet una entrada de blog, els perfils serien els següents:

Ella: típicament una noia jove que, fins i tot havent acabat els estudis de secundària, no ha trobat feina. Intenta emigrar però no ho aconsegueix, i acaba ficada en un cercle que li permet obtenir diner fàcil i béns materials aprofitant el flux d’entrada i sortida de mercaderies i la gent que les transporta. Fins i tot duu diners a casa, on no saben d’on els treu realment. Rarament es troba en la posició de poder exigir una relació sexual amb protecció.

Ell: típicament un noi jove que condueix un camió de gran tonatge. Està lluny de la família –dona i fins i tot algun fill o filla- durant 27 dies al mes, i pot passar setmanes encallat en una frontera esperant que funcionaris massa sovint corruptibles i corruptes acabin amb tota la paperassa necessària per a poder continuar el viatge. En aquesta situació el sexe és per a ell una manera òptima de passar l’estona, i l'accés és a l'abast de la mà. Més enllà d’altres consideracions, no es protegeix perquè al cap i a la fi la SIDA és una amenaça relativa per a algú que es juga la vida constantment per carreteres en males condicions conduint vehicles que no sempre estan en un estat òptim. En un viatge pot anar des de Sud-àfrica fins, per exemple, Tanzània.

Entre uns i altres, la xarxa es va expandint. Però, tant en un cas com en l’altre, hi ha una consideració que em sembla important de fer: el tema no és tant sols una necessitat d’informació, educació i promoció d’hàbits saludables, que ho és. Sinó també una qüestió d’oportunitats en termes de feina i de desenvolupament personal. L’una depèn de l’altra tant com l’altra depèn de l’una.

Namibietats núm. 2.: tots els colors del desert, fins al blau

La meva intenció era arribar fins a la frontera amb Sud-àfrica i vorejar-la fins arribar a Rosh Pinah, per a tornar a pujar per l’altra banda del pla on hi ha el Fish river canyon. Em diuen però que l’Ai-Ais Resort, que em crida poderosament l’atenció perquè és com un balneari, està en obres. Per això giro cua i torno per on he vingut, aquest cop en sentit nord. Sense arribar a Ketmanshoop, però. Em desvio cap a l’oest, en direcció cap al mar.

Faig una parada a Goageb, que deu sortir al mapa pel sol fet de tenir un petit hostal i una benzinera. Són les dues del migdia, i des de les onze que condueixo. Aquest hostal de carretera sembla tret d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta, sobretot pel mobiliari i la decoració, tan antics com les dues senyores que porten el negoci. Havent canviat l’aigua de les olives i havent-me procurat un petit i més aviat frugal entrepà, m’acomiado i m’encamino cap a la porta, quan del no-res surt esperitat un bulldog jove que se’n va directe a la part posterior de la meva cama esquerra, i mossega. Deixo anar un crit, les senyores es queden lívides. I el malparit del gos s’ha amagat a sota una taula, conscient que, si m’ho proposo, com qualsevol humà puc ser molt més animal que ell. Se’m calmen les ganes de fer-li un morro nou quan veig que ha mossegat però no m’ha clavat els ullals, i tot i l’ensurt no hi ha ferida.

Això sembla haver estat un senyal del més enllà per a decidir fotre el camp ràpidament. Em queden un centenar de quilòmetres fins a Aus, on em vull endinsar al desert per una pista. Continuo gaudint del canvi de paisatge. Vinc dels volts del Fish River Canyon, indret de pedra, líquens i cactus i altres plantes suculentes, on els estruços em fan riure recordant-me el correcaminos i els vehicles aixequen núvols de pols visible a llarga distància. Ara la carretera comença a fer baixada, i a cada vall hi ha més vegetació, fins arribar a un punt on els arbustos han deixat pas als arbres. Quan falten trenta quilòmetres per a Aus, però, el paisatge torna a canviar. Desapareixen la major part dels arbres, i tot el que queda és una sabana plena d’una herba que devia ser verda fa tres mesos, però que ara és daurada com la palla. Al fons, aquest daurat es confon amb l’horitzó, un horitzó emmarcat per turons que fan crestes entre les dunes del Namib.

Arribat a Aus, dubto un moment. He triat Aus perquè es troba entre la zona diamantera 1, antic Sperrgebiet, territori d’accés restringit, al sud, i el Namib desert al nordoest. Aquí és on vull prendre la pista que m’ha de dur a Sossusvlei, al cor del desert. Però no tinc temps d’arribar on vull arribar abans no es pongui el sol, encara que sí que en tinc per a veure el mar. Així doncs, enfilo els 130 kilòmetres fins a Lüderitz. Que no em deceben. La baixada es espectacular. Gairebé cent quilòmetres d’un paisatge similar, grans extensions daurades entre muntanyes que sembla que les vigilin. I els darrers vint o trenta quilòmetres són de dunes. La carretera esdevé una serp fosca entre la sorra que arriba fins al mar en un ambient boirós i inhòspit que fa que això sembli un viatge al no-res.


I al final, després d’un mes de no veure’l, el desert blau. El desert d’aigua. El mar.

Bilionari

Només havia aplicat les magnituds de milions pensant precisament en termes geològics (vegeu l'entrada anterior). No obstant ahir vaig fer canviar –al mercat negre, per tal d’evitar el tipus de canvi oficial que apliquen els bancs, fixat artificialment pel banc central de Zimbabwe i més onerós-. Al cap d’una estona em vaig trobar amb 22.500 milions de dòlars a la butxaca. En una generosa dosi de noranta “xecs” per valor de dos-cents cinquanta milions de dòlars cadascun, i amb data de caducitat a finals d’aquest any.

En aquest punt em cal aclarir que el valor al canvi era de 30 dòlars americans, uns 19,5 euros.

Avui, un dinar més aviat discret, pollastre a la planxa amb verdures i patates, m’ha costat cinc bilions de dòlars. Bilions dels americans, amb nou zeros (5.000.000.000). Encara m'hi estic acostumant, en qualsevol cas no deixa de sorprendre'm la rapidesa amb la qual es pot recuperar la gimnàstica que suposa el càlcul mental ràpid. En aquest cas, però, donada la proliferació de bitllets de quantitats diverses però de forma i colors semblants, resulta essencial concentrar-se en el numero de zeros. Recordant els logaritmes...

Tot plegat seria divertit si no fos tan dramàtic, pel desastre que suposa per a qualsevol persona que no estigui en possessió de divises fortes. Que és el cas de la gran majoria de la població...

Namibietats núm 1.: Fish river canyon

És dissabte al matí, 24 de maig. Volia marxar de Windhoek ahir, però se’m va fer tard, i conduir de nit per Namíbia està fortament desaconsellat. Les carreteres esdevenen molt insegures amb la foscor, a causa de la nombrosa presència d’animals salvatges. Els kudus –els més grans dels antílops-, s’espanten particularment quan els enlluernen, i els dóna per abraonar-se sobre els cotxes. Així doncs, em quedo a can Pablo on sopem amb l'Elena. Els tres inseparables...

Poc abans de les nou del matí començo la tirada més llarga. Seran uns sis-cents kilòmetres des de Windhoek cap al sud, fins al cor del Fish River Canyon, a prop de la frontera amb Sud-àfrica. En són més de quatre-cents fins a Ketmanshoop, la ciutat del desert, amb bona carretera, la que connecta Windhoek amb Ciutat del Cap, i poc trànsit.

El paisatge canvia progressivament. Començo a l’altiplà que acull Windhoek, un paisatge de sabana plena d’arbustos, verd quan vaig arribar i que es va esgrogueïnt amb l’arribada de l’hivern, des que es van acabar les pluges. Descens progressiu en l’altura i el paisatge que es torna cada cop més desèrtic, amb menys vegetació, arbustos cada cop més baixos i més pedra, colors més foscos i horitzons sense fi.

Gairebé seixanta quilòmetres al sud-est de Ketmanshoop, a la carretera que duu cap al mar, trobo el trencall que s’endinsa a la gran planura al mig de la qual hi ha el gran congost. La primera pista, en força bon estat, que s’endinsa en un paisatge gairebé lunar, amb una cadena de muntanyes en forma de taula que em marca el camí a l’est, i la planura infinita cap a l’altre costat. La presència humana motoritzada es detecta pels esporàdics núvols de pols, que es poden detectar des de llargues distàncies. Se’m fa de nit, i el capvespre és un espectacle de calidesa en el color que contrasta amb el ràpid descens de les temperatures. Gairebé una hora més tard arribaré, rebentat, al “Cañon village” (sí, amb eñe!), completament a les fosques, al cor d’un parc natural on he hagut de conduir amb calma i amb tres ulls –el capvespre és el moment més complicat, quan els animals es mouen més-, i amb un cel estelat com fa temps que no he vist.

Al matí em desperto aviat per arribar finalment al congost. Un grup d’estruços em dóna la benvinguda, i uns kilòmetres més enllà una parella de springboks (els antílops més petits) fuig quan em veu apropar-me. Finalment arribo al meu primer objectiu. La kilometrada ha valgut la pena. Com gairebé del no res sorgeix el congost, que trenca de manera inesperada la continuïtat de la plana. Es creu que fa un bilió d’anys sediments i roca volcànica van trobar les condicions de temperatura i pressió necessàries per a formar materials més durs, els estrats metamòrfics avui exposats a l’aire, i amb intrusions de material volcànic encara visibles. L’erosió va acabar formant un mar som on es van dipositar sediments. I uns cinc-cents milions d’anys enrere moviments sísmics van fer inclinar les roques i van crear un vall de més de cent metres de fondària –la part superior de l’actual congost-, que va esdevenir naturalment un curs d’aigua. Durant milers i milers d’anys el Fish River l’ha anat erosionant fins a crear un congost de 160 kilòmetres de llargada, 27 d’amplada i mig kilòmetre d’alçada en els seus punts més alts, el segon més gran del món –diuen- després del de Colorado, als EUA. Amb uns barrancs que tallen la respiració, i unes caigudes que exposen tots els estrats de la roca i ens mostren la memòria de segles i segles d’activitat geològica.

Em quedaré amb les ganes de fer el recorregut de 86 kilòmetres que segueix el congost fins a Ai-Ais –lloc on es troben unes fonts termals, amb un nom que en Nama vol dir “tant calent que escalda”. Sorprenent?-, però em farien falta cinc dies que no tinc. Només venir i veure-ho, però, ja pagava la pena.

Benvinguda a Zimbabwe

Tothom m’hi esperava diumenge al vespre, i és que de fet hauria pogut arribar a Zimbabwe sense necessitat de passar una nit a Johannesburg. En altres casos, com per exemple en el viatge a Malawi, la nit a Johannesburg era inevitable donats els horaris dels vols. Aquest cop, però, podia arribar perfectament a Harare vora les nou del vespre havent sortit de Windhoek a les dues del migdia. No obstant la Dra. Claudia Harvey, directora de l’oficina de Windhoek i des d’ahir ex-directora ad interim de l’oficina de Harare, em va desaconsellar que ho fes donada la inseguretat de la carretera que connecta l’aeroport amb la ciutat a la nit. Avui ho comentava amb els xòfers de la UNESCO –he arribat a l’oficina a l’hora de dinar, i només hi eren ells-, i deien que potser n’havíem fet un gra massa, perquè d’inseguretat n’hi ha a tot arreu i sobre Zimbabwe tothom exagera. En qualsevol cas he arribat dilluns al matí.

Un cop passat el control de passaports i obtingut el visat –només per a un mes, em caldrà renovar-lo, imagino que en aquest moment no els donen més llargs donada la incertesa de la situació política, amb la segona volta de les eleccions presidencials prevista per al 27 de juny-, i quan ja tenia tot l’equipatge, em quedava tan sols una darrera porta per arribar a la terminal. Un funcionari vestit de carrer se m’acosta i em demana el passaport. Se’l mira i immediatament em diu que l’acompanyi. Em duu a una petita habitació amb un banc de fusta i una taula amb una cadira on s’asseu una dona de mitjana edat. “Som de la policia, i això és un control aleatori” (random search és l’expressió que ha fet servir). Tant aleatori com que només s’ha decidit a fer-lo quan ha vist el meu passaport...

En qualsevol cas, em demana què duc a les maletes i em fa obrir la més gran. Se’n va directe als CDs, en duc quatre de dades. “Hi ha pornografia?” que em diu. “No”, que li responc. I ho rebla dient “és que a Zimbabwe no està permesa”(efectivament, igual que a Namíbia, està prohibida). Mentre va remenant em va fent preguntes –amb un grau raonable de cortesia, tot s’ha de dir, tot i la incomoditat de la situació-. Finalment arriba el moment que jo havia anticipat. Duc una maleta petita plena a rebentar de papers i llibres. Tots els llibres que duc, menys dos que han anat a parar a la maleta gran, entre la roba. Tots dos, força crítics amb el president Mugabe. L’un, “Dinner with Mugabe”, d’una periodista Sud-africana amb pretensions de psicòloga que deixa Mugabe com un drap brut –a vegades amb raó, d’altres amb arguments indissimuladament esbiaixats-. Precisament aquest l’he acabat durant el meu viatge per Namíbia, i el volia deixar a l’Elena perquè l’enviés a París amb la valisa diplomàtica, però ahir al matí no hi vaig ser a temps. Durant tota la cerca estic pensant què passarà si troba aquest llibre, en un país en què els periodistes britànics i nord-americans no poden entrar i en què les darreres eleccions i la segona volta de la presidencial estan tensant enormement la situació, amb informacions sobre violència i intimidació per part de grups de suposats incontrolats propers al president.

Arribat el moment, veu el llibre, el pren, se’l mira sense treure’l de la maleta, i no fa absolutament cap comentari. Al cap de poc em desitja una bona estada al país i m’acomiada. Tot plegat dura uns deu minuts.

Una de les oficials administratives, amb qui ho comento mentre espero que arribi tothom de dinar, em diu que he tingut molta sort. Suposo que m’ha tocat un policia normal i corrent, i no un del partit. O m’ha “salvat” la meva tranquil·litat. O la premsa estrangera exagera. O cap de les anteriors?

PS: aquesta no és ni de lluny la situació més desagradable que he viscut en un aeroport. Vaig visitar Palestina a finals de setembre/principis d’octubre del 2000, exactament una setmana després que Ariel Sharon, aleshores en campanya per a esdevenir primer ministre, fes la seva famosa visita a l’esplanada de les mesquites/muntanya del temple, l’espurna que va desencadenar la segona intifada.
Em van aconsellar que arribés a l’aeroport de Tel Aviv com a mínim amb tres hores de temps per als exhaustius procediments de seguretat (que al Prat havien consistit en mitja hora d’interrogatori per part d’un suposat empleat d’El Al i un oficial de seguretat que jugaven al policia bo i al policia dolent).
Tot just entro, encara no he arribat a facturar l’equipatge i dues tardoadolescents que devien estar fent el servei militar m’interroguen durant gairebé mitja hora. Deixo clar que vinc de la Cisjordània ocupada. Criden la supervisora, que em fa exactament les mateixes preguntes durant el mateix temps (què has vingut a fer, amb qui has estat, perquè, per a qui treballes, etc.). Aleshores s’activa una operació de càstig i d’humiliació disfressada de control de seguretat i destinada a que no em quedin ganes de tornar. Durant més d’una hora, en una habitació separada, veig com un guarda cerca meticulosament tot el meu equipatge, arribant al punt de passar un detector de metalls pels meus calçotets bruts. He d’admetre que vaig estar temptat de dir-li: “si hi veu quelcom d’enganxat, sàpiga que no és explosiu plàstic, segurament és merda”.

3.087 Kilòmetres

Finalment vaig poder esgarrapar una setmana lliure, tot just abans de la data prevista per a marxar de Namíbia. Entre els meus amics tothom havia de treballar, i es tractava de la meva única oportunitat, almenys en aquesta ocasió, per a poder descobrir una mica el país més enllà de la seva capital. Per això em vaig decidir per llogar un 4x4 i passejar-me pel meu compte. Una manera de viatjar que també s’adaptava a la meva necessitat de reflexió calmada i profunda.

Han estat 3.087 kilòmetres per carreteres i pistes de mena diversa que m’han permès descobrir tots els colors del desert. I és que em vaig decidir pel sud, perquè no ho podia fer tot, i vaig considerar que, anant cap a Zimbabwe, encara podia ser a temps de veure una bona reserva natural amb animals salvatges diversos i altres coses que es poden veure a Namíbia, però més aviat i millor al nord. Així doncs, em vaig encaminar cap al sud, que entre d’altres coses conté atractius diversos que són tota una delícia per algú que fa uns anys volia ser geòleg.

El comiat de Namíbia, més aviat del que estava previst, ha estat molt emotiu i emocionant. És per això que, si puc, em donaré el gust d’anar resumint aquest viatge i altres coses pendents de la meva experiència en aquest país fascinant, a poc a poc. Tinc la sensació que l’experiència de Zimbabwe me’n donarà l’oportunitat. Intentaré doncs aprofitar-la.

Crisi humanitària a Sud-àfrica

Dues setmanes després de l’esclat de la crisi dels atacs generalitzats a estrangers a Sud-àfrica, amb un sagnant balanç de 62 persones mortes, el país s’intenta refer de la trencadissa enmig de la incredulitat i la incomprensió generals. El govern va trigar uns quants dies a reaccionar, entre crides de tots els partits polítics de l’oposició i altres actors, fins que finalment es va decidir a fer intervenir l’exèrcit en suport de les forces policials. Tot plegat va durar gairebé una setmana.

L’onada de violència va dur a milers de ciutadans estrangers, fonamentalment procedents de Zimbabwe, de Nigèria i de Moçambic, a buscar refugi en esglésies i comissaries de policia. El resultat és avui, segons les xifres oficials, d’entre trenta i cinquanta mil desplaçats interns (no es pot parlar estrictament de refugiats donat que aquestes persones no s’han desplaçat a un altre país). Les regions més afectades, el Cap Oest i Gauteng, on es troben les dues aglomeracions urbanes més importants, Ciutat del Cap i Johannesburg respectivament. Totes aquestes persones s’acumulen en camps temporals mentre el país es pregunta si és convenient o no que es reintegrin al lloc on vivien –moltes veus s’alcen per a dir que això no té sentit donat que ha fracassat-. L’altre gran conjunt d’interrogants és el de les causes profundes d’aquest esclat, el gran descontentament i frustració acumulades per les capes més desfavorides de la població local en un país on l’alliberament va venir a través d’una transició força pacífica que no va alterar les estructures de poder econòmic ni el repartiment dels recursos.

Aquesta ha estat en definitiva una manifestació particularment violenta d’un estat de coses, d’un nivell d’exclusió social que constitueix una greu amenaça per l’estabilitat de la “nació arc de sant Martí”, en un context en el qual els polítics no només no ho han anticipat sinó que els ha agafat amb el pas canviat, posant de manifest una gran i preocupant desconnexió amb la societat a la qual se suposa que han de servir. Greu senyal d’alarma que expressa també les contradiccions de tota la subregió, amb l’esfondrament progressiu de Zimbabwe. No són doncs moments propicis per a l’Àfrica austral.

PS: I precisament avui dormo a Johannesburg, de camí cap a Harare.