Namibietats núm. 7: camí de Damaraland

Ahir, després de degustar unes bones ostres i fer un aperitiu, amb en Pipas i unes conegudes seves vam descobrir “Walvis Bay la nuit”. Ambient fortament local, però es nota que Walvis és un port important, per la proliferació de personatges diversos.

L’endemà, per primera vegada en aquest viatge, dormo fins que el cos em diu prou. Em queda el temps just per a, abans d’anar a dinar, passar-me una bona estona connectat a internet, per segon cop des que vaig sortir de Windhoek. En aquest cas fer-ho resulta una necessitat. Hi ha temes pendents d’importància: som dijous (29 de maig), diumenge (1 de juny) volo a Johannesburg i dilluns he de volar a Harare i encara no tinc el bitllet comprat, pendent que el departament de seguretat de les Nacions Unides em confirmi la missió. Finalment la confirmació arriba i ho puc tirar tot endavant.

Dino en companyia d’en Pipas i tota una colla de mariners, a la Casa del Mar, de l’Institut Social de la Marina. Paella i rap arrebossat en un ambient acollidor, de gent que està molt habituada a passar llargues temporades lluny de casa, a acollir i ser acollida en els diversos moments de la llarga singladura.

Havent dinat només em queda fer un parell de tràmits al banc –en preparació del viatge que vindrà i aprofitant que és un dia feiner- abans de deixar Walvis Bay en direcció cap al nord, per la costa. Els trenta kilòmetres fins a Swakopmund són un aperitiu del que serà la “Skeleton Coast”, el nom que rep la costa de Namíbia des d’aquí fins a la frontera amb Angola. A la carretera, dur els llums encesos resulta obligatori en tot moment. Les dunes arriben fins al mar. Els vents freds i les corrents procedents del sud, combinades amb la calor del desert, creen una capa de boira que cobreix aquesta part de la costa de manera constant i que la fa particularment inhòspita, feréstega i perillosa. De fet el nom de “Skeleton coast” ve per la proliferació de naufragis, que des de segles ençà han deixat la costa poblada d’esquelets de naus. Les panoràmiques i l’atmosfera són tan fantasmagòriques com fascinants.

Swakopmund, destinació de vacances de la costa per excel·lència, correspon a la definició que me’n va fer una coneguda alemanya que hi havia anat recentment, quan em va dir: “si vull veure una ciutat de vacances del mar del nord, me’n vaig al mar del nord”. Es clar que suposo que al mar del nord no podia anar en quad sobre les dunes o fer “sandboarding”, però pel que fa al cas, ja ens entenem: l’estructura i l’aspecte de la ciutat són inequívocament germànics.

Passo de llarg i faig via cap a Henties Bay. Les dunes a la meva dreta són paulatinament substituïdes pel desert de roca, i m’envolta constantment el mateix tul de boira. Finalment, a Henties Bay abandono el mar i giro en direcció nord-est, cap a Damaraland. Al cap de trenta kilòmetres la boira desapareix, i en un tres i no res em trobo contemplant la posta de sol sobre el massís del Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres.

Faré nit a Uis -que en Khoikhoi vol dir “mala aigua”, cosa que es pot comprovar només prenent una dutxa-, localitat minera en decadència des que la mina local de llautó va tancar l’any 1991, que avui es ven com a “porta cap a la White lady”, la dama blanca, una pintura rupestre que veuré demà. Al Brandberg Restcamp em dóna la benvinguda un personatge de gran bonhomia, barba i bigotis que sembla tret d’un còmic de l’Astèrix. I entre d’altres objectes insòlits trobo la taula de billar de la foto...

La intimidació continua

En el context de la campanya electoral per a la segona volta de les eleccions presidencials a Zimbabwe, prevista per al proper 27 de juny, continua la campanya d’intimidació del govern i els partidaris del ZANU-PF a tot aquell sospitós o sospitosa de donar suport a l’oposició. La violència, però, resta limitada a les zones rurals, i per tant no és visible a Harare.

El que sí que resulta visible, i sobretot audible, son les bajanades que constitueixen el discurs oficial per a justificar la repressió, que adquireixen tons grotescos. Ahir mateix fou detingut a l’aeroport de Harare el número 2 de l’oposició, Tendai Biti. No havia posat els peus a Zimbabwe des de la primera volta, i havia passat tot aquest temps de gira pels països de la regió denunciant el frau i buscant suports per al MDC. Ahir tornava a Harare en un vol de South African Airways procedent de Johannesbourg, el mateix que ens duia a en Tirso i a mi. Segons ens explicava el Coordinador Resident de Nacions Unides –el màxim responsable de Nacions Unides a Zimbabwe, que devia anar a bussiness class amb ell- l’home no va arribar ni al control de passaports, fou detingut immediatament només posar el peus al país. Això nosaltres no ho vam arribar ni a veure.

Tendai Biti és acusat de traició per haver publicat un document abans de la primera volta que contenia una estratègia de transició per al país. L’altre càrrec que se li imputa és haver “difós informació falsa sobre el recompte de l’elecció presidencial”, aquell exercici ridícul del que vaig parlar en altres entrades.

En qualsevol cas el país continua la seva lenta però constant desintegració. Vaig marxar a Botswana diumenge passat amb 17 bilions de dòlars a la butxaca, que aleshores devien equivaldre més o menys a uns 20 dòlars americans. Al cap de menys d’una setmana, ahir, el seu valor s’havia dividit per més de deu... De tot plegat en cotinuarem parlant ben aviat.

Namibietats núm 6: Walvis Bay

Walvis Bay, l’únic port natural entre Lüderitz i Angola, és resguardat dels rigors de l’oceà pel banc de sorra anomenat Pelican Point –l’àrea és l’hàbitat d’una de les colònies de flamencs més importants de l’Àfrica-, que forma la badia. La seva localització estratègica va motivar que fos un enclavament disputat per tothom. Els britànics el consideraven part de la colònia del cap, però van acabar annexionant-lo directament el 1910 quan van percebre l’interès dels alemanys. Després de la I guerra mundial fou incorporat al mandat pel qual la Repúbica de Sudàfrica controlava l’Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), que es va acabar annexionant. Pels anys 70 Sud-àfrica va annexionar il·legalment Walvis Bay a la província del Cap, i la controvèrsia no fou solucionada fins a la retrocessió a Namíbia el 1992, quan el país ja feia dos anys que era independent.

El fet és que Walvis Bay és el port més important del país, on es concentra una important indústria pesquera, amb plantes de transformació que exporten a tot el món –d’entre elles, diverses d’espanyoles, tot i respectar la majoria de capital namibi-, a més de producció de guano, sal, i recentment una important activitat de suport a l’explotació petrolífera d’Angola.

La ciutat té un aspecte molt americà, construïda a partir d’una quadrícula que surt de la badia cap al port, sense edificis alts. Al centre trobo en Pipas, un pescador gallec que fa temps que hi viu i que vaig conèixer a Windhoek, que em farà de cicerone pel port. Amb ell visito una de les plantes transformadores, on veig tota la cadena de producció. En unes neveres hi ha el peix fresc. Tot el peix que entra a la cadena és pesat pels inspectors de pesca per tal de controlar les quantitats. Després ve la part on es neteja i es talla, generant els troncs de lluç dels que surten els medallons, que són recoberts amb una capa de gel per a evitar que es deteriorin, ultracongelats, posats en bosses, i a volar fins al supermercat més proper al continent del costat.

La visita més interessant del recorregut és el viver d’ostres. El fill d’un empresari gallec de la pesca que les ha viscudes de tots colors va decidir deixar-ho tot i establir-se a Namíbia, convertint-se en un criador d’ostres autotidacte. Més tard va decidir que en tenia prou amb criar els alevins (o les alevines, com vulgueu), i vendre’ls als criadors. En qualsevol cas, la visita és espectacular i interessantíssima. En una petita nau plena de matrassos i bidons, en una escena digna del savi Tapioles, hi cria fitoplàncton –microalgues-, l’aliment bàsic de les ostres, que igual que els musclos, son com hervíbors marins, sobreviuen a base de filtrar aigua i extreure’n el fitoplàncton. En una altra secció té les ostres reproductores, que generen les larves. Les larves alimentades amb fitoplàncton es reprodueixen a una velocitat vertiginosa, i entre dues setmanes i un mes estan llestes per a ser criades al mar, en un procés que durarà com a mínim un any fins a tenir una ostra adulta. Si és que el sulfur i les marees roges no engeguen la producció a can taps...

De la mateixa manera que els musclos són criats enganxant-los en llargues cordes submergides, les ostres van a parar a unes cistelles que també són suspeses en profunditat i que cal anar revisant per a controlar-ne la proliferació.

Arribat un altre capvespre, és hora d’anar al raft, el restaurant de la badia, a degustar, precisament, unes ostres.

PS: Marieta, que em parlaves en conya del Trenkapins Graphic, avui és un Thalassa... I de regal, un altre capvespre. Que això ja sembla un fotoblog...

Gaborone: la ciutat tranquil·la

He hagut de venir per feina a Gaborone, la capital de Botswana. D’entrada el nom de la ciutat ja dóna per a comentar. El cas és que els locals pronuncien la G com una J espanyola, es mengen la darrera E, i la primera O és gairebé inexistent. Amb la qual cosa, per algú amb una ment com la meva –m’abstinc de fer comentaris al respecte-, la conya està servida. Aquest matí he tingut un moment complicat, perquè ens hem reunit amb un senyor de l’Organització Mundial de la Salut que de fet té Gaborone per cognom. I m’ha costat aguantar-me el riure cada cop que en Tirso, company de feina, li deia “Míster Jabhrón”...

De fet, ara que ho penso aquesta no és la pitjor. Vaig estar intercanviant correspondència amb un alemany molt bona gent que treballava a UNDGO, a Nova York, en temes d’efectivitat de l’ajuda al desenvolupament. El seu nom? Christoph Merdes.

En qualsevol cas, Gaborone és una ciutat petita i amb no massa particularitats. Un assentament relativament modern que es va convertir en la capital per la seva proximitat a la línia fèrria que Cecil Rhodes va impulsar entre Sud-àfrica i Rodhesia (l’actual Zimbabwe). La ciutat va començar a créixer sobretot amb la independència, l’any 1966. Els britànics sempre havien gestionat el territori en funció únicament dels interessos de Sud-àfrica i de Rodhesia, i de fet van intentar diverses vegades sotmetre’l a un protectorat d’algun dels dos, amb l’oposició activa dels locals. De fet s’atribueix a un dels administradors colonials haver dit, poc abans de la independència, que Botswana era un tros de territori inútil.

Però, ves per on, el 1967, un any després de la independència, es descobria el primer jaciment de diamants. Des d’aleshores el país ha crescut de manera constant i ordenada, esdevenint un model per a l’Àfrica i una de les seves democràcies més estables. Amb un cert sentiment d’orgull per part dels seus habitants, que ho veuen com el fruit d’un esforç col·lectiu.

I és que Botswana, amb 600.000 kilòmetres quadrats de superfície i una població estimada en 1,6 milions d’habitants (2006), té moltes coses en comú amb el seu veí, Namíbia. Excepte per dues de molt importants. La primera, Botswana no va patir un sistema d’apartheid. La segona, l’esforç dels colonialistes en termes d’infrastructura fou pràcticament nul, amb la qual cosa els seus habitants ho van haver de fer tot. I n’estan orgullosos amb raó.

A Gaborone floreixen els edificis moderns, guardant però les proporcions, en una ciutat que no té centre ni massa suc ni bruc, i que és tranquil·la fins a l’avorriment. El país, però, ofereix immensos atractius, mentre lluita per diversificar la seva economia, pensant en quan s’acabin els diamants.

Namibietats núm. 5: el tram més complicat

Em desperto amb tota la calma del desert i faig tot el necessari per tornar cap al mar, aquest cop a Walvis Bay. Fins a Solitaire el camí continua cap al nord resseguint les Naukluft mountains. El paisatge de les dolerites erosionades, muntanyes que semblen una acumulació de roques arrodonides, té el contrapunt a la banda oest del llunyà mar de dunes, amb el seu roig característic. Les muntanyes, lentament, van essent substituïdes per estructures no directament volcàniques que exposen tots els estrats dels plegaments. Sembla un pastís de xocolata i vainilla.

A Solitaire faig benzina i esmorzo, una porció de tarta de poma de proporcions monstruoses. El 4x4 és un “single cab” bastant bàsic, l’habitacle és per a dues persones i el darrera té una gran caixa, dissenyada per a transport de subministres i per a posar-hi una tenda desmuntable al damunt. El cas és que el retrovisor interior no serveix. Entre això i pensar en altres coses, reculant molt lentament no veig el cotxe aparcat, al que li faig una carícia. En aquest moment i en els que segueixen comprenc perquè una veu interior va insistir i insistir per a que em gastés una pasta i agafés una assegurança a tot risc. Amb el conductor de l’altre cotxe, també de lloguer, un turista alemany de mitjana edat, convenim que de totes les coses que poden passar amb un cotxe, aquesta és afortunadament menor.

Continuo la marxa, i ben aviat, per segon cop aquest viatge, creuo el tròpic de capricorn.

Immediatament després arribo al tram més complicat del viatge, que m’atreviria a qualificar de perillós. La pista està en bastant mal estat. No hi ha grans sots però sí una trama gairebé constant que converteix la conducció per sota de 40 Km/h en un malson en què tremola fins i tot l’ànima. La temptació d’accelerar per sobre dels 60 i lliurar-se de la tremolor és gran, però hi ha molt poca adherència i el cotxe se’n va fàcilment. Així doncs cal moderar la velocitat, no fer moviments bruscos, i tenir molta paciència. Sobretot perquè aquestes condicions es troben en un tram molt revirat i amb dos congostos consecutius, el del riu Gaub i el del riu Kuiseb. Els dos punts on el gelat de xocolata i vainilla sembla haver estat erosionat per un torrent de xocolata calenta...


Uns kilòmetres més enllà la carretera gira definitivament cap a l’est i tornen les llargues rectes de paisatge gris, quasi lunar. Vuitanta kilòmetres després les pedres són substituïdes per les dunes. Ens acostem finalment, de nou, al mar. A les tres de la tarda sóc a Walvis Bay.

Harare: primeres impressions

El dissabte em vaig regalar un llarg recorregut en bicicleta per Harare. De moment resideixo a Borrowdale, un suburbi del Nord-est, que, com diversos d’altres de la ciutat, fou batejat amb el nom d’un governador colonial. Em dirigeixo cap al sud, cap al centre de la ciutat. La llarga avinguda em porta primer de tot a un dels múltiples centres comercials. Més tard, a un hipòdrom on hi ha anunciada una cursa pel cap de setmana que ve. A l’altra banda, un centre de convencions que es veu molt nou. I per tot arreu, espai lliure.

El primer que em va impressionar de Harare, venint de Windhoek, és l’arbrat. Divers i abundant. Harare, igual que Windhoek, també es troba a una certa alçada, 1.490 metres, el que li dóna un clima temperat tot i ésser al tròpic, encara més temperat que el de Windhoek donat que no es troba al desert, i per tant no és tan extrem. Al costat de la varietat endèmica, Msasa, i de la Jacaranda, introduïda des d’Amèrica Llatina, he vist altíssims i elegants eucaliptus, a banda d’altres espècies.

La ciutat fou fundada el 1890 pels integrants de la columna de pioners encapçalada pel magnat imperialista Cecil Rhodes. Al principi no era més que un fort, al que van donar el nom de Salisbury en honor al primer ministre britànic de l’època. La ciutat va conservar aquest nom durant els diversos avatars de l’època colonial, fins que el 1982, dos anys després de la independència de Zimbabwe, el govern la va rebatejar com a Harare, en honor a un cap indígena local.

El que més impressiona de Harare és sobretot l’extensió i la presència. Segons el darrer cens, de 2006, la ciutat té 1,6 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana estimada en 2,8. Així doncs, és una ciutat amb uns números que s’acosten als de Barcelona, però és força més extensa, essent menys compacta i no estant limitada ni pel mar ni per muntanyes.

Continuo per l’avinguda, i un caça d’aspecte soviètic que sembla suspès a sobre d’un mur, talment com un ocellot dissecat, m’anuncia la presència del quarter general de l’exèrcit de l’aire. Immediatament després l’avinguda s’omple de senyals que anuncien que està tancada de les 18h a les 6h, hi ha un sentinella amb un vistós fusell d’assalt AK-47, i les enormes tanques em fan pensar que he arribat a algun edifici oficial important. Efectivament es tracta de la State House, la residència del president. Després de circular per uns dos-cents metres per un carril bici sobre la vorera, arribo a la zona coneguda com a “Avenues”. Sóc al centre.

Un passeig del centre deixa la impressió inequívoca d’ésser en una gran capital. Mentre Windhoek és una ciutat menuda, amb l’aspecte d’una petita ciutat del mid-west americà, amb molt d’espai, sense edificis alts, sense estridències i amb una calma que ratlla el més absolut avorriment, Harare, sense ésser una megalòpolis, és una de les capitals del continent. El centre té un aspecte un pèl soviètic, amb molta arquitectura funcionalista i edificis de formigó més aviat lletjos. Es nota, doncs, que el president és algú que sempre s’ha dit marxista.

Però més enllà de la lletjor d’alguns grans edificis i de l’atrotinament general, al centre també s’hi troben alguns edificis molt remarcables del període colonial, de gust i formes victorianes, alguns edificis amb més gràcia, i algunes petites esglesioles amb molt d’encant i voltades de palmeres.

El dissabte al migdia el centre bull. Circulo per l’avinguda principal plena de gent i de cotxes. Les cares d’alguns i d’algunes, i sobretot les grans cues a enormes benzineres on només funciona un sortidor em recorden que no tot acaba d’anar bé. Veient que deixo la part més cèntrica em preparo per a girar en direcció a l’oest i començar la tornada dibuixant un gran quadrat. Aleshores el veig. Una massa de formigó increïblement lletja amb l’enorme símbol del gall negre sobre fons blanc. La seu del ZANU-PF, el partit del president, en un edifici regal dels xinesos, amb una càrrega simbòlica enorme. Una presència fatxenda que sembla que ho vigili tot.

Redueixo la velocitat quan veig que hauré de canviar de carril perquè hi ha uns policies que han aturat un cotxe, suposo que per algun problema de trànsit. Saludo el policia, que em respon amb un somriure i tot dient: “què, fent exercici?” Una mica més enllà una munió de gent s’acumula al costat d’un autobús que no es mou ni té l’aspecte de fer-ho en el futur immediat. Just al darrera un parell canvien moneda. Una certa tensió de l’ambient, la quantitat de gent que es veu pels carrers buscant-se la vida com poden, i l’ambient de grandesa d’altres dies, m’ha recordat immediatament Belgrad.

Namibietats núm. 4: el desert roig

Després del fantàstic sopar a la Sossusvlei lodge, i havent dormit a la calma absoluta del Desert Camp, m’aixeco sense pressa i m’encamino cap a Sossusvlei, disposat a fer els 65 kilòmetres que em separen del cor del Namib desert.

A tots els parcs naturals de Namíbia cal pagar entrada i registrar el vehicle. Fetes les formalitats arriba la primera sorpresa. Sossusvlei és un dels atractius turístics més visitats de Namíbia, sinó el que més. Constato immediatament que, mentre que per arribar fins a Sesriem només hi ha pistes, de Sesriem a Sossusvlei la carretera és asfaltada! Immediatament després arriba la segona sorpresa: l’aeròdrom es troba dintre del recinte del parc natural. I la tercera: hi ha cobertura per al telèfon mòbil durant bona part del recorregut, quan al Desert Camp no n’hi havia!

Els 65 kilòmetres de recorregut travessen una gran planura daurada i poblada sobretot per estruços i springboks, per a endinsar-se en les conques del rius Tshauchab i Aub, secs durant la major part de l’any. Aquestes dues conques fan com un embut dins el mar de dunes. En aquest punt la sorra del Namib Desert té el seu color més característic: el roig.

Sossusvlei és un oasi format per petites basses que només s’omplen quan el riu Tsauchab du prou aigua, quelcom de molt poc freqüent. S’intueix la presència d’aigua per l’arbrat, però més enllà de les basses només hi ha el mar de dunes.

En aquest cas la millor manera de contemplar el panorama no és altra que pujar a una duna. No és una empresa fàcil. Les dunes són mòbils, van canviant de posició i de forma amb el vent. A més, solen tenir un cantó dur i un cantó tou, segons la direcció del vent. Caminar per la part dura resulta una mica més fàcil, mentre que a la part tova és fàcil d’enfonsar-s’hi.

Des d’aquí dalt el paisatge sembla marcià... I efectivament em crea la mateixa fascinació que el mar. El contemplaria per hores i hores...

Finalment sí que sóc al mig del no-res...

Moments de sibaritisme, núm. 4

La Sossusvlei Lodge es troba a Sesriem, a 65 kilòmetres de Sossusvlei i a escassos metres de l’entrada del parc natural. I té un sopar amb buffet que realment s’ho val. El menjador és a l’aire lliure, i donat que som al mig del desert, i a més a l’hivern, fa fred. Aquest és l’únic tema que no m’acaba de convèncer: fins i tot aquí em trobo amb les inevitables estufes de gas, que sempre m’han semblat un malbaratament d’energia innecessari, sobretot a les terrasses dels bars. No obstant en aquest cas no em puc queixar, perquè les taules il·luminades amb espelmes i les mateixes estufes fan la llum justa per a poder menjar sota els estels.

Per un preu de 170 dòlars de Namíbia, una mica més de catorze euros al canvi, que és el preu d’un bon restaurant a Windhoek, el sopar resulta suculent. Amb una presentació elegant, hi ha una taula d’amanides diverses, ben proveïda. Altres plats d’entre els que destaco un ragout de xampinyons, amb espinacs i una salsa a base de crema de llet, que és senzillament excel·lent.

L’estrella és, però, la zona dels plats calents. A part d’arrossos i verdures diversos, hi ha una barra amb verdures diverses tallades i preparades per a fer un “stir fry” al gust. Em decideixo per una barreja fregida amb gingebre que resulta deliciosa.

I l’estrella entre les estrelles són les carns. Un assortit de carns de caça diverses, amb molta varietat, totes cuites a la brasa, al gust i al moment, i tallades en trossos relativament petits que permeten anar fent tasts. A part de la zebra, que ja havia comentat en aquesta entrada de la mateixa sèrie, en destaco dues. La impala, la carn de caça més tendra que he tastat. Té un gust característic semblant al de l’oryx i dels altres antílops, però es tan tendra que es desfà a la boca. I l’estruç, una delícia. Tot i ser una au, la carn és roja, semblant a la de la vedella però amb un gust més agut, més penetrant, tendra i sense greix.

També hi ha cocodril, el segon cop que el tasto, i aquesta vegada no em queda cap dubte: és talment com l’emperador, sense cap gran particularitat.

Tot plegat, regat amb un bon pinotage, collita del 2004, que té un nom suggerent: Meerendal. M’estalvio els acudits fàcils. Això em recorda que tinc pendent una entrada, o potser més i tot, sobre els vins sud-africans...

Namibietats, núm. 3.: kilometrada buscant el cor del desert

Em desperto a Lüderitz, el primer port que van fundar els alemanys a la inhòspita costa de Namíbia. Volia anar a veure l’oceà des de l’entrada de la badia, però la ciutat s’ha despertat sota un espès tul de boira, i jo tinc molt de camí per a fer.

Travesso vint kilòmetres del desert que arriba al mar per arribar a Kolmanskop, la ciutat fantasma. Es tracta d’una població minera que fou fundada a principis del segle XX, quan es van descobrir diamants a la zona, i que va tenir el seu moment de màxim esplendor abans de la I guerra mundial. D’entrada el lloc on es troba ja el fa especial, un terraplè al mig del desert més inhòspit. I el poblet és, doncs precisament això, fantasmagòric. Té el seu interès per a veure com es vivia a l’època. Això és el que el diferencia d’un mer parc temàtic, el seu valor museístic. Hi coincideixo, com en tants d’altres llocs d’aquest país, amb un grup de turistes alemanys de mitjana edat. A Namíbia proliferen molt, donat el passat –domini colonial alemany des de finals del XIX fins al final de la I guerra mundial- i el present –encara hi ha una comunitat alemanya significativa.

Després d’una visita relativament breu enfilo el camí de retorn cap a Aus. La llum del matí em dóna una altra perspectiva. Ahir el paisatge era més pla, era com si hi navegués. Avui m’envolta completament. M’aturo breument a Aus, i aleshores em desvio cap al nord, entrant al desert. M’endinso en aquest cas a les planes daurades en les que encara hi ha algunes granges –ramaderes, sobretot-. Uns quants kilòmetres al nord prenc una pista que fa una gran volta –la “D707”-acostant-se a les dunes. És una marrada considerable, però ben recomanada. I no em decep.

Faig un tram llarguíssim en pujada. A la meva dreta, les majestuoses muntanyes que anuncien la presència del Naukluft, la serralada que separa el desert de dunes de l’interior, i que tenen la forma característica, que sembla la imatge de marca de Namíbia: dolerites, acumulacions de grans roques basàltiques, d'origen volcànic, que l’erosió i el pas del temps han anat arrodonint. A l’esquerra, una extensió de sabana daurada. I al fons, una corona de dunes roges que sembla feta de gelat de maduixa. I de tant en tant, grups d’estruços o de springboks que hi pasturen.

La segona gran etapa del recorregut s’endinsa dins el parc natural del Naukluft. Aquí recupero el mateix tipus de paisatge tan captivador d’abans de l’arribada a Aus, els immensos plans daurats emmarcats per crestes de muntanyes.

Sóc, però, dins d’un parc natural, la qual cosa em reserva sorpreses.

El paisatge ja no canviarà significativament fins al punt d’arribada, Sesriem, a 60 Km de Sossusvlei. Al Desert Camp tinc una sensació d’ésser al mig del no-res que no havia tingut mai d’una manera tan intensa. S’ho val per la calma i les perspectives. Descans...


Me'n vaig a sopar al buffet de la Sossusvlei lodge...

Com s'escampa la SIDA

L’expansió de l’epidèmia de SIDA ha estat molt accelerada en aquesta part del món, i està causant un problema que en diversos casos es pot qualificar d’emergència nacional –a Sud-àfrica o a Botswana, per exemple-. Dino amb la Memory, companya d’oficina –una lasagna clàssica per a ella, vegetal per a mi, per un total, amb un refresc de taronja i una ampolla d’aigua, de 19.000.000.000 dòlars-. Entre d’altres coses em comenta la seva participació en una recerca en què va ajudar a un conegut seu per a la tesi doctoral. A la frontera entre Zimbabwe i Sud-àfrica, ella es va dedicar a entrevistar noies que es guanyaven la vida prostituïnt-se, mentre ell entrevistava camioners que estaven de pas. En el que permet una entrada de blog, els perfils serien els següents:

Ella: típicament una noia jove que, fins i tot havent acabat els estudis de secundària, no ha trobat feina. Intenta emigrar però no ho aconsegueix, i acaba ficada en un cercle que li permet obtenir diner fàcil i béns materials aprofitant el flux d’entrada i sortida de mercaderies i la gent que les transporta. Fins i tot duu diners a casa, on no saben d’on els treu realment. Rarament es troba en la posició de poder exigir una relació sexual amb protecció.

Ell: típicament un noi jove que condueix un camió de gran tonatge. Està lluny de la família –dona i fins i tot algun fill o filla- durant 27 dies al mes, i pot passar setmanes encallat en una frontera esperant que funcionaris massa sovint corruptibles i corruptes acabin amb tota la paperassa necessària per a poder continuar el viatge. En aquesta situació el sexe és per a ell una manera òptima de passar l’estona, i l'accés és a l'abast de la mà. Més enllà d’altres consideracions, no es protegeix perquè al cap i a la fi la SIDA és una amenaça relativa per a algú que es juga la vida constantment per carreteres en males condicions conduint vehicles que no sempre estan en un estat òptim. En un viatge pot anar des de Sud-àfrica fins, per exemple, Tanzània.

Entre uns i altres, la xarxa es va expandint. Però, tant en un cas com en l’altre, hi ha una consideració que em sembla important de fer: el tema no és tant sols una necessitat d’informació, educació i promoció d’hàbits saludables, que ho és. Sinó també una qüestió d’oportunitats en termes de feina i de desenvolupament personal. L’una depèn de l’altra tant com l’altra depèn de l’una.

Namibietats núm. 2.: tots els colors del desert, fins al blau

La meva intenció era arribar fins a la frontera amb Sud-àfrica i vorejar-la fins arribar a Rosh Pinah, per a tornar a pujar per l’altra banda del pla on hi ha el Fish river canyon. Em diuen però que l’Ai-Ais Resort, que em crida poderosament l’atenció perquè és com un balneari, està en obres. Per això giro cua i torno per on he vingut, aquest cop en sentit nord. Sense arribar a Ketmanshoop, però. Em desvio cap a l’oest, en direcció cap al mar.

Faig una parada a Goageb, que deu sortir al mapa pel sol fet de tenir un petit hostal i una benzinera. Són les dues del migdia, i des de les onze que condueixo. Aquest hostal de carretera sembla tret d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta, sobretot pel mobiliari i la decoració, tan antics com les dues senyores que porten el negoci. Havent canviat l’aigua de les olives i havent-me procurat un petit i més aviat frugal entrepà, m’acomiado i m’encamino cap a la porta, quan del no-res surt esperitat un bulldog jove que se’n va directe a la part posterior de la meva cama esquerra, i mossega. Deixo anar un crit, les senyores es queden lívides. I el malparit del gos s’ha amagat a sota una taula, conscient que, si m’ho proposo, com qualsevol humà puc ser molt més animal que ell. Se’m calmen les ganes de fer-li un morro nou quan veig que ha mossegat però no m’ha clavat els ullals, i tot i l’ensurt no hi ha ferida.

Això sembla haver estat un senyal del més enllà per a decidir fotre el camp ràpidament. Em queden un centenar de quilòmetres fins a Aus, on em vull endinsar al desert per una pista. Continuo gaudint del canvi de paisatge. Vinc dels volts del Fish River Canyon, indret de pedra, líquens i cactus i altres plantes suculentes, on els estruços em fan riure recordant-me el correcaminos i els vehicles aixequen núvols de pols visible a llarga distància. Ara la carretera comença a fer baixada, i a cada vall hi ha més vegetació, fins arribar a un punt on els arbustos han deixat pas als arbres. Quan falten trenta quilòmetres per a Aus, però, el paisatge torna a canviar. Desapareixen la major part dels arbres, i tot el que queda és una sabana plena d’una herba que devia ser verda fa tres mesos, però que ara és daurada com la palla. Al fons, aquest daurat es confon amb l’horitzó, un horitzó emmarcat per turons que fan crestes entre les dunes del Namib.

Arribat a Aus, dubto un moment. He triat Aus perquè es troba entre la zona diamantera 1, antic Sperrgebiet, territori d’accés restringit, al sud, i el Namib desert al nordoest. Aquí és on vull prendre la pista que m’ha de dur a Sossusvlei, al cor del desert. Però no tinc temps d’arribar on vull arribar abans no es pongui el sol, encara que sí que en tinc per a veure el mar. Així doncs, enfilo els 130 kilòmetres fins a Lüderitz. Que no em deceben. La baixada es espectacular. Gairebé cent quilòmetres d’un paisatge similar, grans extensions daurades entre muntanyes que sembla que les vigilin. I els darrers vint o trenta quilòmetres són de dunes. La carretera esdevé una serp fosca entre la sorra que arriba fins al mar en un ambient boirós i inhòspit que fa que això sembli un viatge al no-res.


I al final, després d’un mes de no veure’l, el desert blau. El desert d’aigua. El mar.

Bilionari

Només havia aplicat les magnituds de milions pensant precisament en termes geològics (vegeu l'entrada anterior). No obstant ahir vaig fer canviar –al mercat negre, per tal d’evitar el tipus de canvi oficial que apliquen els bancs, fixat artificialment pel banc central de Zimbabwe i més onerós-. Al cap d’una estona em vaig trobar amb 22.500 milions de dòlars a la butxaca. En una generosa dosi de noranta “xecs” per valor de dos-cents cinquanta milions de dòlars cadascun, i amb data de caducitat a finals d’aquest any.

En aquest punt em cal aclarir que el valor al canvi era de 30 dòlars americans, uns 19,5 euros.

Avui, un dinar més aviat discret, pollastre a la planxa amb verdures i patates, m’ha costat cinc bilions de dòlars. Bilions dels americans, amb nou zeros (5.000.000.000). Encara m'hi estic acostumant, en qualsevol cas no deixa de sorprendre'm la rapidesa amb la qual es pot recuperar la gimnàstica que suposa el càlcul mental ràpid. En aquest cas, però, donada la proliferació de bitllets de quantitats diverses però de forma i colors semblants, resulta essencial concentrar-se en el numero de zeros. Recordant els logaritmes...

Tot plegat seria divertit si no fos tan dramàtic, pel desastre que suposa per a qualsevol persona que no estigui en possessió de divises fortes. Que és el cas de la gran majoria de la població...

Namibietats núm 1.: Fish river canyon

És dissabte al matí, 24 de maig. Volia marxar de Windhoek ahir, però se’m va fer tard, i conduir de nit per Namíbia està fortament desaconsellat. Les carreteres esdevenen molt insegures amb la foscor, a causa de la nombrosa presència d’animals salvatges. Els kudus –els més grans dels antílops-, s’espanten particularment quan els enlluernen, i els dóna per abraonar-se sobre els cotxes. Així doncs, em quedo a can Pablo on sopem amb l'Elena. Els tres inseparables...

Poc abans de les nou del matí començo la tirada més llarga. Seran uns sis-cents kilòmetres des de Windhoek cap al sud, fins al cor del Fish River Canyon, a prop de la frontera amb Sud-àfrica. En són més de quatre-cents fins a Ketmanshoop, la ciutat del desert, amb bona carretera, la que connecta Windhoek amb Ciutat del Cap, i poc trànsit.

El paisatge canvia progressivament. Començo a l’altiplà que acull Windhoek, un paisatge de sabana plena d’arbustos, verd quan vaig arribar i que es va esgrogueïnt amb l’arribada de l’hivern, des que es van acabar les pluges. Descens progressiu en l’altura i el paisatge que es torna cada cop més desèrtic, amb menys vegetació, arbustos cada cop més baixos i més pedra, colors més foscos i horitzons sense fi.

Gairebé seixanta quilòmetres al sud-est de Ketmanshoop, a la carretera que duu cap al mar, trobo el trencall que s’endinsa a la gran planura al mig de la qual hi ha el gran congost. La primera pista, en força bon estat, que s’endinsa en un paisatge gairebé lunar, amb una cadena de muntanyes en forma de taula que em marca el camí a l’est, i la planura infinita cap a l’altre costat. La presència humana motoritzada es detecta pels esporàdics núvols de pols, que es poden detectar des de llargues distàncies. Se’m fa de nit, i el capvespre és un espectacle de calidesa en el color que contrasta amb el ràpid descens de les temperatures. Gairebé una hora més tard arribaré, rebentat, al “Cañon village” (sí, amb eñe!), completament a les fosques, al cor d’un parc natural on he hagut de conduir amb calma i amb tres ulls –el capvespre és el moment més complicat, quan els animals es mouen més-, i amb un cel estelat com fa temps que no he vist.

Al matí em desperto aviat per arribar finalment al congost. Un grup d’estruços em dóna la benvinguda, i uns kilòmetres més enllà una parella de springboks (els antílops més petits) fuig quan em veu apropar-me. Finalment arribo al meu primer objectiu. La kilometrada ha valgut la pena. Com gairebé del no res sorgeix el congost, que trenca de manera inesperada la continuïtat de la plana. Es creu que fa un bilió d’anys sediments i roca volcànica van trobar les condicions de temperatura i pressió necessàries per a formar materials més durs, els estrats metamòrfics avui exposats a l’aire, i amb intrusions de material volcànic encara visibles. L’erosió va acabar formant un mar som on es van dipositar sediments. I uns cinc-cents milions d’anys enrere moviments sísmics van fer inclinar les roques i van crear un vall de més de cent metres de fondària –la part superior de l’actual congost-, que va esdevenir naturalment un curs d’aigua. Durant milers i milers d’anys el Fish River l’ha anat erosionant fins a crear un congost de 160 kilòmetres de llargada, 27 d’amplada i mig kilòmetre d’alçada en els seus punts més alts, el segon més gran del món –diuen- després del de Colorado, als EUA. Amb uns barrancs que tallen la respiració, i unes caigudes que exposen tots els estrats de la roca i ens mostren la memòria de segles i segles d’activitat geològica.

Em quedaré amb les ganes de fer el recorregut de 86 kilòmetres que segueix el congost fins a Ai-Ais –lloc on es troben unes fonts termals, amb un nom que en Nama vol dir “tant calent que escalda”. Sorprenent?-, però em farien falta cinc dies que no tinc. Només venir i veure-ho, però, ja pagava la pena.

Benvinguda a Zimbabwe

Tothom m’hi esperava diumenge al vespre, i és que de fet hauria pogut arribar a Zimbabwe sense necessitat de passar una nit a Johannesburg. En altres casos, com per exemple en el viatge a Malawi, la nit a Johannesburg era inevitable donats els horaris dels vols. Aquest cop, però, podia arribar perfectament a Harare vora les nou del vespre havent sortit de Windhoek a les dues del migdia. No obstant la Dra. Claudia Harvey, directora de l’oficina de Windhoek i des d’ahir ex-directora ad interim de l’oficina de Harare, em va desaconsellar que ho fes donada la inseguretat de la carretera que connecta l’aeroport amb la ciutat a la nit. Avui ho comentava amb els xòfers de la UNESCO –he arribat a l’oficina a l’hora de dinar, i només hi eren ells-, i deien que potser n’havíem fet un gra massa, perquè d’inseguretat n’hi ha a tot arreu i sobre Zimbabwe tothom exagera. En qualsevol cas he arribat dilluns al matí.

Un cop passat el control de passaports i obtingut el visat –només per a un mes, em caldrà renovar-lo, imagino que en aquest moment no els donen més llargs donada la incertesa de la situació política, amb la segona volta de les eleccions presidencials prevista per al 27 de juny-, i quan ja tenia tot l’equipatge, em quedava tan sols una darrera porta per arribar a la terminal. Un funcionari vestit de carrer se m’acosta i em demana el passaport. Se’l mira i immediatament em diu que l’acompanyi. Em duu a una petita habitació amb un banc de fusta i una taula amb una cadira on s’asseu una dona de mitjana edat. “Som de la policia, i això és un control aleatori” (random search és l’expressió que ha fet servir). Tant aleatori com que només s’ha decidit a fer-lo quan ha vist el meu passaport...

En qualsevol cas, em demana què duc a les maletes i em fa obrir la més gran. Se’n va directe als CDs, en duc quatre de dades. “Hi ha pornografia?” que em diu. “No”, que li responc. I ho rebla dient “és que a Zimbabwe no està permesa”(efectivament, igual que a Namíbia, està prohibida). Mentre va remenant em va fent preguntes –amb un grau raonable de cortesia, tot s’ha de dir, tot i la incomoditat de la situació-. Finalment arriba el moment que jo havia anticipat. Duc una maleta petita plena a rebentar de papers i llibres. Tots els llibres que duc, menys dos que han anat a parar a la maleta gran, entre la roba. Tots dos, força crítics amb el president Mugabe. L’un, “Dinner with Mugabe”, d’una periodista Sud-africana amb pretensions de psicòloga que deixa Mugabe com un drap brut –a vegades amb raó, d’altres amb arguments indissimuladament esbiaixats-. Precisament aquest l’he acabat durant el meu viatge per Namíbia, i el volia deixar a l’Elena perquè l’enviés a París amb la valisa diplomàtica, però ahir al matí no hi vaig ser a temps. Durant tota la cerca estic pensant què passarà si troba aquest llibre, en un país en què els periodistes britànics i nord-americans no poden entrar i en què les darreres eleccions i la segona volta de la presidencial estan tensant enormement la situació, amb informacions sobre violència i intimidació per part de grups de suposats incontrolats propers al president.

Arribat el moment, veu el llibre, el pren, se’l mira sense treure’l de la maleta, i no fa absolutament cap comentari. Al cap de poc em desitja una bona estada al país i m’acomiada. Tot plegat dura uns deu minuts.

Una de les oficials administratives, amb qui ho comento mentre espero que arribi tothom de dinar, em diu que he tingut molta sort. Suposo que m’ha tocat un policia normal i corrent, i no un del partit. O m’ha “salvat” la meva tranquil·litat. O la premsa estrangera exagera. O cap de les anteriors?

PS: aquesta no és ni de lluny la situació més desagradable que he viscut en un aeroport. Vaig visitar Palestina a finals de setembre/principis d’octubre del 2000, exactament una setmana després que Ariel Sharon, aleshores en campanya per a esdevenir primer ministre, fes la seva famosa visita a l’esplanada de les mesquites/muntanya del temple, l’espurna que va desencadenar la segona intifada.
Em van aconsellar que arribés a l’aeroport de Tel Aviv com a mínim amb tres hores de temps per als exhaustius procediments de seguretat (que al Prat havien consistit en mitja hora d’interrogatori per part d’un suposat empleat d’El Al i un oficial de seguretat que jugaven al policia bo i al policia dolent).
Tot just entro, encara no he arribat a facturar l’equipatge i dues tardoadolescents que devien estar fent el servei militar m’interroguen durant gairebé mitja hora. Deixo clar que vinc de la Cisjordània ocupada. Criden la supervisora, que em fa exactament les mateixes preguntes durant el mateix temps (què has vingut a fer, amb qui has estat, perquè, per a qui treballes, etc.). Aleshores s’activa una operació de càstig i d’humiliació disfressada de control de seguretat i destinada a que no em quedin ganes de tornar. Durant més d’una hora, en una habitació separada, veig com un guarda cerca meticulosament tot el meu equipatge, arribant al punt de passar un detector de metalls pels meus calçotets bruts. He d’admetre que vaig estar temptat de dir-li: “si hi veu quelcom d’enganxat, sàpiga que no és explosiu plàstic, segurament és merda”.

3.087 Kilòmetres

Finalment vaig poder esgarrapar una setmana lliure, tot just abans de la data prevista per a marxar de Namíbia. Entre els meus amics tothom havia de treballar, i es tractava de la meva única oportunitat, almenys en aquesta ocasió, per a poder descobrir una mica el país més enllà de la seva capital. Per això em vaig decidir per llogar un 4x4 i passejar-me pel meu compte. Una manera de viatjar que també s’adaptava a la meva necessitat de reflexió calmada i profunda.

Han estat 3.087 kilòmetres per carreteres i pistes de mena diversa que m’han permès descobrir tots els colors del desert. I és que em vaig decidir pel sud, perquè no ho podia fer tot, i vaig considerar que, anant cap a Zimbabwe, encara podia ser a temps de veure una bona reserva natural amb animals salvatges diversos i altres coses que es poden veure a Namíbia, però més aviat i millor al nord. Així doncs, em vaig encaminar cap al sud, que entre d’altres coses conté atractius diversos que són tota una delícia per algú que fa uns anys volia ser geòleg.

El comiat de Namíbia, més aviat del que estava previst, ha estat molt emotiu i emocionant. És per això que, si puc, em donaré el gust d’anar resumint aquest viatge i altres coses pendents de la meva experiència en aquest país fascinant, a poc a poc. Tinc la sensació que l’experiència de Zimbabwe me’n donarà l’oportunitat. Intentaré doncs aprofitar-la.

Crisi humanitària a Sud-àfrica

Dues setmanes després de l’esclat de la crisi dels atacs generalitzats a estrangers a Sud-àfrica, amb un sagnant balanç de 62 persones mortes, el país s’intenta refer de la trencadissa enmig de la incredulitat i la incomprensió generals. El govern va trigar uns quants dies a reaccionar, entre crides de tots els partits polítics de l’oposició i altres actors, fins que finalment es va decidir a fer intervenir l’exèrcit en suport de les forces policials. Tot plegat va durar gairebé una setmana.

L’onada de violència va dur a milers de ciutadans estrangers, fonamentalment procedents de Zimbabwe, de Nigèria i de Moçambic, a buscar refugi en esglésies i comissaries de policia. El resultat és avui, segons les xifres oficials, d’entre trenta i cinquanta mil desplaçats interns (no es pot parlar estrictament de refugiats donat que aquestes persones no s’han desplaçat a un altre país). Les regions més afectades, el Cap Oest i Gauteng, on es troben les dues aglomeracions urbanes més importants, Ciutat del Cap i Johannesburg respectivament. Totes aquestes persones s’acumulen en camps temporals mentre el país es pregunta si és convenient o no que es reintegrin al lloc on vivien –moltes veus s’alcen per a dir que això no té sentit donat que ha fracassat-. L’altre gran conjunt d’interrogants és el de les causes profundes d’aquest esclat, el gran descontentament i frustració acumulades per les capes més desfavorides de la població local en un país on l’alliberament va venir a través d’una transició força pacífica que no va alterar les estructures de poder econòmic ni el repartiment dels recursos.

Aquesta ha estat en definitiva una manifestació particularment violenta d’un estat de coses, d’un nivell d’exclusió social que constitueix una greu amenaça per l’estabilitat de la “nació arc de sant Martí”, en un context en el qual els polítics no només no ho han anticipat sinó que els ha agafat amb el pas canviat, posant de manifest una gran i preocupant desconnexió amb la societat a la qual se suposa que han de servir. Greu senyal d’alarma que expressa també les contradiccions de tota la subregió, amb l’esfondrament progressiu de Zimbabwe. No són doncs moments propicis per a l’Àfrica austral.

PS: I precisament avui dormo a Johannesburg, de camí cap a Harare.

Darreres notícies

Un cop més, les darreres notícies sobre Zimbabwe. Avui hem sabut que el vaixell de la vergonya no només va descarregar tot el que duia -pel que sembla, a la República Democràtica del Congo-, sinó que la seva letal càrrega ha arribat a Zimbabwe. Una notícia penosa, sobretot quan fa una mica més d'una setmana es van conèixer els resultats de la presidencial, segons els quals Tsvangirai, el candidat opositor, va guanyar, però sense arribar al 50%. Pel que sembla hi haurà una segona volta, prevista per al mes de juny, que ningú sap com es pagarà.

I, ben bé des de la primera volta, les informacions sobre pallisses, tortures, violència en general i intimidacions de tota mena perpetrades per grups afins al governamental ZANU-PF contra tot membre o simpatitzant de l'oposició, particularment en zones rurals, poblen la premsa internacional. Mentre la població continua fent front cada dia a una espiral d'hiperinflació combinada amb problemes d'abastiment de tota mena.

De tot plegat no només en continuaré parlant amb detall -gràcies a lectures i converses-, sinó que hi podré afegir experiències viscudes de primera mà. A partir del mes de juny tindré l'oportunitat de fer el meu particular i personal viatge a la gola del llop. La meva presència a Windhoek era deguda al fet que la directora de l'oficina d'aquí també feia de directora de l'oficina de Harare, i jo vaig venir per a donar-li suport, particularment en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides, als països coberts per l'oficina de Harare. Aquesta oficina ja té nova directora, i a mi m'han demanat que m'hi traslladi i hi treballi fins a mitjans de juliol. I no per més temps perquè París em reclama. Continuarem informant. Abans que això no arribi, no obstant, queden dues llargues setmanes...

Em perdo la primavera?

Una molt bona amiga francesa em va enviar aquesta foto, i per primer cop des que sóc a Namíbia vaig trobar a faltar París. El mes de maig a París és incomparable. És quan una ciutat que no sap viure l'hivern i que els té humits i força crus es desperta i va creixent a poc a poc cap a la més esplendorosa de les plenituds. Els dies s'allarguen i l'abundant arbrat urbà floreix i omple la ciutat de colors. Un dia de maig asollellat a París és un espectacle molt remarcable. I si s'acaba com a la foto, encara més. Gràcies, Marina!!!

PS: sí, aquest any em perdo la primavera, mentre a Windhoek som a l'hivern, un hivern tropical al mig del desèrtic altiplà namibi, però hivern al cap i a la fi. Durant el dia el sol crema i les temperatures són pels volts dels 25 graus. Però, quan es pon el sol, l'aire refresca i la temperatura cau en picat, per sota dels 10 graus...

Per altra banda, és clar que la memòria és selectiva, i que sempre trobem a faltar allò que no tenim. Per a quan torni a París, pateixo sobretot perquè després d'aquest temps a Namíbia, amb tant d'espai i tan poca gent, em fa por no esdevenir agorafòbic. Si ja m'ho vaig passar malament tornant de Montevideo, ara vindrà una altra tornada de l'Àfrica. Uf, no ho vull ni pensar...

Roméo Dallaire

Eureka! Finalment vaig poder trobar el Windhoek Book Den, la llibreria que havia buscat més d'un cop sense èxit. Cal comentar que els horaris comercials a Windhoek són ben curiosos. En general els comerços obren a partir de les 8 o les 9, i la majoria pleguen veles a les 17h30. Amb la qual cosa, algú que faci la jornada laboral estàndard del país -de les 8 a les 17h-, només pot anar a comprar el cap de setmana -amb gairebé tot obert de 9 a 13h tant dissabte com diumenge-. Aquest fet és un dels motius que m'havia impedit trobar aquesta llibreria fins ara. Un altre és que, tot i que la llibreria surt a la guia que em vaig comprar abans de venir cap aquí -planeta solitari-, l'explicació d'on es troba és senzillament inútil. I el tercer és que més de la meitat de cops que ho vaig preguntar a personatges locals em van fer una cara com si fos un astronauta i no precisament un astronauta rimador... El cas és que el lloc on era la llibreria me'l va acabar dient un amic indi, i ho va reafirmar una valenciana.

Al Windhoek Book Den hi vaig fer diverses adquisicions -entre elles algun exemplar d'obres d'autors locals-, i hi vaig trobar un llibre que feia anys que volia llegir i que no havia pogut trobar ni a París ni a Londres -potser perquè no havia mirat alls llocs adequats-: "Shaking hands with the devil" (donant la mà al diable), del tinent general Roméo Dallaire, que fou el cap operacional de l'UNAMIR, la missió de les Nacions Unides a Rwanda que no va poder impedir el genocidi. Me'l vaig polir en quatre dies. Havia llegit literatura diversa sobre aquest tema, que m'obsessiona per la seva absoluta brutalitat i per les implicacions que va tenir i ha continuat tenint sobre aspectes diversos de la política internacional. Però res com el relat de Dallaire, el d'un testimoni privilegiat de tot el que va passar tant sobre el terreny com als nivells suposadament més alts de la política mundial. Dallaire ens explica com el món -i particularment el món desenvolupat- va decidir mirar cap a una altra banda mentre es cometien uns crims que aquest mateix món desenvolupat s'havia promès a ell mateix i havia convençut la humanitat de que no es tornarien a veure. Sabent perfectament què passava, i en alguns casos aprofitant-se'n tant com fou possible.

La figura de Dallaire emergeix com la d'un home fortament compromès amb la pau i els drets humans, que va fer amb bona fe tot allò que estava a les seves mans per a impedir l'horrorosa tragèdia, i que és alhora prou lúcid com per a preguntar-se si ell i tota l'UNAMIR no foren més que titelles manipulats per uns i altres. Una lectura molt recomanable.

Sud-àfrica crema

Aproximadament dues setmanes després que jo hi posés els peus per primer cop, Sud-àfrica crema. Johannesbourg, la capital econòmica, i tot Gauteng -la regió circumdant, on també es troba Pretòria, la capital administrativa-, pateixen una onada de violència xenòfoba que durant el cap de setmana i fins avui ha causat 22 morts. Segons tots els comentaristes es tracta d'una explosió de violència de pobres contra pobres, on grups d'esvalotadors apallissen tothom qui es posi pel mig i es dediquen al pillatge. Objectius preferents són els immigrants, quan es calcula que gairebé tres milions de zimbabwesos han fugit del seu país per culpa del col·lapse econòmic, i mentre Gauteng continua essent un pol d'atracció de mà d'obra de totes categories, de Sud-àfrica mateix i a nivell internacional.

En aquesta part del món tothom fa la mateixa pregunta: què passa? Els comentaris són diversos i la resposta no és senzilla, però hi ha algunes coses a dir:

Alguns comentaristes afirmen que es tracta de violència planificada i articulada per bandes criminals, donat que s'ha estès com una reacció en cadena a tots els townships -suburbis pobres, en molts casos autèntics barris de barraques amb carències enormes en termes sanitaris i d'equipaments-, i que fins i tot va arribar al districte de negocis de Johannesbourg. Al respecte es pot dir que altres esclats de violència similars també s'han escampat de manera tan espontània com ràpida, sense necessitar massa organització.

Més enllà de l'anàlisi episòdic, tothom coincideix en que hi ha una problemàtica social evident. Per una banda la transició política sud-africana fou modèl·lica en molts termes i, diuen els apologistes, va conduir a una veritable reconciliació. Però en cap cas va tocar les bases de l'estructura social ni el repartiment de la riquesa. La majoria va accedir al govern amb la promesa de serveis públics de qualitat per a tothom i de garantia de la igualtat d'oportunitats. No obstant, no n'hi ha hagut prou. Tothom acusa al govern de no haver fet prou per a lluitar contra la pobresa, i d'haver concentrat els seus esforços en una elit, en un país on l'epidèmia de la SIDA causa veritables estralls. Així mateix, la política d'immigració sembla haver estat marcada per una aproximació basada en una interpretació extensiva però potser no prou acurada del principi de l'ubuntu. L'ubuntu és un concepte considerat com a tradicionalment africà, i provinent de les llengües dels grups bantu de Sud-àfrica. Segons una definició de l'arquebisbe Desmond Tutu, "una persona amb ubuntu és oberta i disponible per als altres, afirmativa dels altres, no se sent amenaçada quan els altres estan bé, perquè té una seguretat en ella mateixa que ve del fet de saber que pertany a un tot més gran, i que ell o ella és disminuït/disminuïda quan els altres són humiliats o disminuïts, quan els altres són torturats o oprimits". En aquest cas l'ubuntu es traduiria per l'hospitalitat sense preguntes ni condicions, una política de portes obertes i prou, és a dir, sense mecanismes per a donar als nouvinguts les condicions de ciudadania legal i econòmica. Alguns fins i tot afirmen que si el govern sud-africà hagués otorgat l'estatut de refugiats a bona part d'aquests immigrants, hauria pogut beneficiar-se de l'expertícia i el suport de diverses agències de Nacions Unides. Finalment, gairebé tothom coincideix a destacar un dèficit educatiu important, pel qual la població més pobra no ha pogut accedir a una educació per la qual pogués aprendre que són precisament aquells estrangers que són atacats els que en el seu moment van lluitar contra l'apartheid.

En qualsevol cas aquesta crisi expressa diverses coses. El fracàs d'un model econòmic que no té en compte les necessitats de la majoria. I en una lectura regional, l'esclat a la cara del president Thabo Mbeki d'un problema, el de Zimbabwe, que ell ha persistit en negar, no se sap ben bé si per la seva aproximació de "diplomàcia silenciosa" o bé pels seus lligams afectius i fins i tot familiars amb el president Mugabe...

Districte 6

Diuen que si vas a Ciutat del Cap i només tens temps per a un museu, l’elecció és òbvia: el districte 6. I això és el que vam fer. Des dels meus estudis de política africana a la Universitat de Manchester, el 1996-1997, sempre havia tingut ganes de conèixer Sud-àfrica, un país fascinant per la complexitat de la seva història.

Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.

El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.

Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.

De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.

El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.

El que em vaig perdre i el que no

La veritat és que em va doldre fins a la medul·la el fet de perdre'm la visita al Cap de Bona Esperança, el punt més sudoccidental del continent africà, on l'oceà índic es troba amb l'atlàntic. Malauradament la colleta va decidir anar-hi quan jo encara no m'havia incorporat al grup, mentre volava de Lilongwe fins al Cap en el meu particular periple. Considerades totes les alternatives -vistes les coses que volíem fer-, van pensar, erròniament, que aquesta era la part que menys m'interessaria. Hem tingut poc temps per conèixer-nos, amb la colleta... Però bé, les alternatives eren la ruta dels vins, l'ascensció a Table Mountain, i altres activitats... I bé, vaig poder observar la grandiositat de la península de Bona Esperança des d'un dels millors punts d'observació possibles: el cim de Table Mountain. Fer-ho des de més a prop és motiu suficient com per a tornar a Ciutat del Cap.

Table Mountain domina la ciutat i fa honor al seu nom. És un massís que forma una planície d'uns tres kilòmetres de punta a punta, i vist des de lluny recorda una taula, una superfície plana equivalent. El seu punt més alt és a 1086 metres sobre el nivell del mar. I mirant cap al sud, el salt talla la respiració, fa gairebé sis vegades l'alçada del salt de Romaboira -al Cap de Sant Sebastià, a Palafrugell, que Josep Pla definí com "l'angle recte més perfecte que a Catalunya formen terra i mar"-. Ja em perdonareu la referència local, però tots els humans tendim a fer el mateix, no veiem les coses tal com són sinó tal com som nosaltres, passant-les pel sedàs de la nostra vivència i la nostra circumstància. En qualsevol cas el salt al sud de Table Mountain -i al nord, de fet-, és espectacular. L'impressionant massís té al flanc est una altra muntanya, "Devil's peak", i a l'oest "Lion's head". Amb la "Table Bay" delimiten l'emplaçament del centre històric, l'amfiteatre natural del "City Bowl".

Dels itineraris possibles per a la pujada vam triar el més fressat, el que puja cap a Platteklip Gorge, el coll de la pedra plana, un coll al mig del massís vist des de la ciutat, que a estones semblava el Passeig de Gràcia, vista la quantitat de gent que hi circulava. Amb l'activitat festiva de la nit anterior la primera part de l'ascenció fou una agonia. Però el panorama realment s'ho val.

Cape Town

Confesso que feia temps que una ciutat no m’impressionava tant. Ciutat del Cap és una de les ciutats més espectaculars que he vist, realment singular, situada en una localització privilegiada que la fa única. La ciutat creix a la punta nord de la península del cap de bona esperança, sota la falda de Table Mountain. Imagineu-vos una Barcelona delimitada per una muntanya que fes dos cops l’alçada del Tibidabo i que caigués com ho fa Montjuic. De Table Mountain cap al Nord, la ciutat i el mar. Cap a l’est, s’estén la ciutat amb totes les seves grandeses i misèries. Cap al sud, el marc espectacular i incomparable del cap de bona esperança.

El centre de la ciutat és una barreja d’influències colonials diverses. Des del districte de negocis, que em recordava molt la zona al voltant del port de Buenos Aires –a l’americana, però sense arribar al gegantisme dels edificis i carrers-, fins a la zona pels volts de Long Street, amb els seus edificis d’inspiració victoriana.

En qualsevol cas el que talla la respiració és contemplar tot el panorama des de Table Mountain. Sobretot quan has fet la pujada a peu, després d’una nit festiva i llarga.

Continuarà...

Dues perles més sobre Malawi

La cervesa local té un nom tan suggerent com “Kuche kuche”, que traduït vol dir “tota la nit”... Més enllà de les múltiples interpretacions possibles, pel que em van explicar aquest nom és degut a la seva baixa graduació alcohòlia (3,5º), que permet beure’n una quantitat considerable abans d’arribar a entrompar-se. En el meu cas el consum fou molt moderat, i la veritat és que és una cervesa lleugera i agradable, perfecta per a la calor tropical. I dir que és bona és molt venint de Windhoek, on els alemanys van exportar la tecnologia i expertícia cervesera. Les cerveses de Namíbia són consumides a tota la subregió.

Una altra de les especificitats de la zona és la forma particular dels endolls. De tres potes, totes cilíndriques, d’un calibre d’uns sis milímetres. Ja a Londres vaig anticipar aquest tema i em vaig procurar un adaptador múltiple. Que no em va servir de res tot i estar preparat per a quatre tipus d’endolls diferents. El sud d’Àfrica és una excepció... Curiosament a Malawi sí que m’hauria servit, però me’l vaig oblidar. A Malawi fan servir el mateix sistema d’endoll que els anglesos, de tres potes quadrades. Quan em vaig adreçar a la recepció de l’hotel demanant si tenien un adaptador, la propietària –neerlandesa i d’una generació propera a la meva- em va dir que ho miraria, però que de moment “fes com jo, amb els endolls europeus fas servir els dos forats paral·lels i llestos”. No va caldre que li expliqués que el televisor de la meva habitació no es podia fer servir, perquè quan el vaig intentar desendollar per a connectar l’ordinador, em vaig quedar amb mig endoll a la mà. “I llestos”... Que bèstia!

PS: bé, potser més que perles eren collonades intrascendents. Però ja que hi som posats...

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Passi-ho bé, senyoria, i no torni!

Per llarga que sigui la distància –i darrerament, en el meu cas parlem de distàncies molt llargues-, sempre he anat mantenint un mínim contacte amb l’actualitat de Catalunya i d’Espanya. En aquest sentit l’Internet ofereix grans possibilitats, i no es necessita massa estona per a posar-se al dia, encara que només sigui sobre els grans titulars, i per tant essent conscient que l’aproximació sempre serà superficial.

Per a mi mantenir un mínim contacte sempre ha estat necessari, i en alguns casos molt necessari, gairebé en termes higiènics. Per exemple, la temporada que vaig passar a Kolda, la que és potser la capital regional més perifèrica del Senegal, va estar marcada per una necessitat vital de mantenir el contacte. Sobretot perquè les possibilitats d’oci eren molt limitades, més enllà de les llarguíssimes converses amb aquest i amb l’altre. Un dels meus hàbits d’aquella època era, quan passava pel cafè internet, baixar-me programes de ràdio, sobretot el “Minoria Absoluta”. En Dabo, que m’acollia a ca seva, m’observava a vegades amb preocupació quan em veia pixant-me de riure davant de l’ordinador. Recordo grans moments de riure, amb les paròdies que va generar l’ordenança del cinisme (ai, perdó, del civisme. Un altre cop el lapsus!), i l’escàndol de l’assassinat de Litvinenko, entre d’altres.

A Namíbia he recuperat de manera esporàdica aquest hàbit. Avui al matí necessitava més que mai animar-me, i mentre esmorzava escoltant el Minoria d’ahir m’he assabentat de la notícia: l’infame Acebes plega! El polític de primera línia més semblant a Aznar, a qui vaig perdre completament el respecte –si és que n’hi havia tingut mai- després dels dramàtics dies de l’horror i de la infàmia que van seguir la catàstrofe de l’11 de març de 2004 a Madrid. Encara el veig dient allò que suggerir dubtes sobre l’autoria d’ETA era una actitud miserable. Però és que durant la darrera legislatura ha continuat refinant la constant i insidiosa estafa verbal, sempre ratllant l’insult, particularment contra Catalunya, com quan va arribar a suggerir que el projecte de reforma de l’estatut d’autonomia era obra d’ETA. La genial imitació d’en Bruno Oro al “Minoria Absoluta” i al “Polònia” aconseguia fer-lo una mica més suportable, i superar la repulsió gairebé física que produïa escoltar les seves bilioses lletanies.

El que ens espera no té perquè ser res de millor, però de moment ens podem felicitar de perdre de vista aquest individu, que ha marxat dient entre d’altres coses que ell sempre havia treballat per la convivència –quins collons. valent poca-vergonya!-. Esperem que no torni a sortir de les muralles d'Àvila. Ha marxat poc després que ho fes el seu company d’escena, que ja tenia prou contactes com per a saltar a Telefónica i poder continuar dedicant-se al que realment li interessa, tal com sabem des que es van fer públiques les gravacions del ja llunyà cas Naseiro, i allò de “yo estoy en política para forrarme”.

No puc evitar en aquest punt acabar recordant l’acudit que em va explicar en Carles Solà, aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació): “Hi ha una merda al mig de la calçada de l’A-7. Passa un camió. Què li passa a la merda? Que s’aplana”...

Més sobre Malawi

El cas és que Malawi, “the warm heart of Africa”, es correspon al que el segle XVI era l’estat de Maravi, fundat pel poble Chewa, en una àrea que havia estat poblada per ètnies diverses. Maravi era una de les perifèries de l’imperi Luba, i durant el segle XIX va rebre molta influència dels Ngoni, procedents de Kwazulu-Natal, a Sud-Àfrica. El llac Malawi fou un dels punts de l’itinerari de Livingstone, que hi arribà el 1859. L’establiment d’esglésies i missions presbiterianes va preparar la colonització, que es va fer efectiva a finals del XIX i principis del XX. El 1907 es va establir el protectorat de Nyasaland, però els habitants locals no es van resignar. La lluita per la independència es va intensificar quan el 1953 els britànics van ajuntar el territori amb Rodhèsia del Nord i del Sud (Zàmbia i Zimbabwe respectivament) per formar la federació centreafricana.

Mira que té nassos, un país que va tenir fins a la seva independència el 1980 el nom d’un poca-vergonya sense cap mena d’escrúpol que no va dubtar en matar i comprar gent per a que matessin per tal de sortir-se amb la seva. Això em recorda que tinc molt bons amics que venen de Colòmbia, però en Colom sembla ser una altra cosa. Fins i tot se’l reivindica des de Catalunya... La meva cap ve de Trinidad i Tobago, i per tant pertany als que foren “descoberts”...

En qualsevol cas, Malawi va seguir una trajectòria semblant a la dels seus veïns. Després de la segona guerra mundial prengué força un moviment que venia de més enrera, i aquest fou el moment d’auge del MCP, el Partit del Congrés de Malawi. La pressió i les mobilitzacions populars van anar creixent fins que, el 1960, el Dr. Hastings Kamuzu Banda, líder del MCP que havia estat empresonat anys abans, fou convidat a una conferència constitucional a Londres. Els britànics s’anaven acomiadant del seu imperi mentre intentaven conservar-ne les parts on havien exportat més població, en aquest cas Zimbabwe per oposició a Zàmbia i Malawi.

Després d’un procés marcat per avatars diversos, el país fou finalment independent, i el MCP, com a moltes altres parts d’Àfrica, va constituir un règim de partit únic. Més enllà de les seves polítiques, Banda entrà en una etapa de culte a la personalitat que el va dur a fer-se proclamar president vitalici del MCP el 1970, i president vitalici de Malawi el 1971... No obstant, després d’un creixement progressiu de la pressió popular, un referèndum convocat el 1993 va donar com a resultat la convocatòria d’eleccions lliures en un sistema multipartidista. El 2004 finalment es va produir una alternança en els partits en el poder, tot i que va dur a la formació d’un govern d’unitat nacional. Per sort es va tractar d’una transició no violenta, en contra del que ha passat a Kenya i passa ara a Zimbabwe...

I en qualsevol cas, fos amb el govern que fos, Malawi continua comptant-se entre els països més pobres de l’Àfrica. Té gairebé 13 milions d’habitants per una mica més de 100.000 Km quadrats (respectivament 6,5 vegades més habitants que Namíbia amb una vuitena part de la superfície). Independentment de les consideracions sobre estructura socioeconòmica, només anant pel carrer vaig notar que hi havia molta gent per tot arreu. No em vull ni imaginar quina impressió puc tenir en aquest aspecte quan torni a París...
També vaig observar que la foto de l’actual president també és per tot arreu. Sempre associat a causes nobles, però a tot arreu al cap i a la fi...

Respectem el protocol!

Sóc en una missió a Malawi. Sí, és que en l’argot de les organitzacions internacionals i en el de certes empreses privades, almenys a França, d’un viatge de feina se’n diu “missió”, com si es tractés d’en James Bond. O, segons el transport, dels més modestos però també més entranyables Mortadelo y Filemón. De fet això meu a Windhoek és una “missió prolongada”, amb la qual cosa el viatge a Malawi és una missió dins de la missió. Pel que fa a l’estada a Malawi, sembla que serà una d’aquelles en que només sortiré de l’hotel per anar a l’única reunió que no es farà en el mateix hotel. Això va per a tota una sèrie d’amics i amigues –i notanamics, i notanamigues-, que m’han dit més d’un cop allò de “home, tu sí que t’ho passes bé, que viatges i veus món!"-. I sí, a vegades el veig, però en ocasions com aquesta més aviat m’he de limitar a imaginar-me’l.

Avui –això ho escric el dimarts 29 d’abril- s’ha muntat un petit sarau perquè per a l’obertura oficial de la reunió ha vingut la vice-ministra d’educació del país hoste, Malawi. Malawi, essent un país petit i relativament ignot, no acull massa reunions internacionals. Motiu pel qual una consulta de les comissions nacionals de la UNESCO dels països del cluster de Harare (Zimbabwe, Zàmbia, Malawi i Botswana) ha estat considerada de nivell prou important. De fet no ha vingut el ministre mateix per compromisos prèviament adquirits. Una proliferació de compromisos que deu anar associada amb la circumstància que a Malawi el ministre d’Educació és el mateix president de la república.

Ja he tingut ocasió de comprovar que els habitants d’aquesta part del continent són tan retòrics i sobretot tan protocolaris com a la part oest, només que en aquest cas no és en francès sinó en anglès. Tota reunió, per petita que sigui, té un president o presidenta que la modera amb cerimònia, tota autoritat ha de prendre la paraula i fer un discurs –sovint llarg, i a més aquí sóc dels que parlen molt de pressa- i tothom qui pren la paraula s’adreça a totes les autoritats. De tota manera això tampoc resulta sempre tan rígid. Ells mateixos, a vegades, s’autoindulgeixen fent servir la fòrmula “all protocol observed” per estalviar-se la lletania. Em recorda aquella frase planiana que deia "es considerin saludats"...

En aquesta ocasió senzillament hem aturat la reunió per a fer l’obertura oficial, amb els discursos de rigor. I les lletanies de rigor. Després hem sortit al jardí per a la foto de família. Curiosa, la foto, perquè les quatre persones de la presidència –la viceministra, la directora de l’oficina de Windhoek i de Harare, la nova directora de l’oficina de Harare, la Soo Choi, una coreana molt bona gent, i l’especialista d’educació de l’oficina de Harare- estaven assegudes en sengles cadires posades en fila. I li dic a la Soo Choi: això sembla la de la conferència de Yalta! Es pixava...

Al vespre la vice-ministra ens ha convidat a sopar, al mateix hotel. Es dóna la circumstància que aquest hotel –molt decent, i ben arreglat-, no deixa de tenir algunes característiques peculiars d’aquelles de les que a vegades potser és millor no saber-ne les causes. O potser sí, qui sap... La particularitat que ens ocupa en aquest moment és que, pel que sembla, fins ara el bar i el fil musical del restaurant només han reproduït la col·lecció de CDs de la casa. Col·lecció que consta aparentment d’un sol CD, que pels temes que conté es podria titular “I love Lloret de Mar”. Coses com ara: “ritmooooooo, ritmooo de la nocheeeeeeeeeeee...” i altres grans èxits dignes de ser comentats pel gran Julià Peiró... Després de sopar la viceministra ens feia un discurs en el que ens explicava coses diverses, en un to desenfadat i agradable, tractant a tothom de tu a tu –cal dir que és tot un personatge, però sobretot molt afable-. La tenia just al davant, al costat de la nova directora de l’oficina de Harare. L’escenari no deixava de ser molt formal. I un cop més les circumstàncies han posat a prova la meva flegma. El cas és que mentre ella anava i venia, que si el SACMEQ, i que si això, i que si allò, al fons sonava... Les mítiques Ketchup i el seu no menys mític “Aserejé”...

PS: per sort no hi ha hagut ningú que es fixés en el fil musical, o si s'hi han fixat no l'han associat amb mi. Només m'hauria faltat el típic graciós benintencionat dient-me: "mira, això és del teu país"...

I per altra banda, el SACMEQ és el “Southern and Eastern African Consortium for Monitoring Educational Quality”, una xarxa de ministres d’Educació que treballa en mecanismes d’avaluació de la qualitat dels sitemes educatius, semblant a l’informe PISA de l’OCDE. El seu secretariat està basat a Harare, i en aquest moment Malawi té la presidència rotatòria.

Contradiccions estúpides, redundàncies i frases absurdes

Una de les coses que m’ha ensenyat la feina que tinc ara és el valor del rigor. Treballar en una organització internacional està reforçant en la meva persona l’esforç de ser el més acurat que sigui possible, i de ser molt prudent quan m’aventuro amb quelcom del que no estic segur. També m’ha ensenyat l’hàbit de parlar només quan tinc alguna cosa a dir –això de fet ho he après de veure tanta i tanta gent parlant per no callar-. Perquè a vegades el llenguatge pot ser molt traïdor, sobretot quan va acompanyat de la voluntat de fer-ho bonic quan de fet tampoc cal, o d’una excessiva pressa. A Malawi he tingut l’ocasió de sentir un parell de perles, que me n’han recordat d’altres:

Tot just aterrem al país, i el comandant (o un dels assistents de vol) de South African Airlines comença amb la lletania típica: que si benviguts a Malawi, que esperem que tornin a volar amb nosaltres, etc. Quan tot de sobte enfila una sèrie de frases, i s’embolica...: “remember that smoking is allowed only in specifically designated areas, although in fact this entire airport is a non-smoking area, so you will have to exit the terminal before lighting a cigarette or anything else”. (“recordin que només poden fumar a les àrees específicament designades, però de tota manera tot l’aeroport és zona lliure de fum, per tant hauran de sortir de la terminal abans d’encendre una cigarreta o qualsevol altra cosa”). La manera com sona en anglès aquest “qualsevol altra cosa” fa que immediatament busqui amb la mirada la meva cap, que per casualitat ha acabat asseguda a la mateixa fila que jo. Ens mirem i esclafim a riure...

Altres vegades és realment, com deia, les ganes de fer-ho excessivament bonic. Aquest matí un responsable d’una de les comissions nacionals de la UNESCO parlava d’un concepte interessant: “the fight against the eradication of hunger” (la lluita contra l’erradicació de la fam). Redundància que converteix la frase en una contradicció estúpida, que immediatament me n’ha recordat una altra, llegida en un document que em va caure a les mans a París, redactat per un personatge unesquià dels que mereixerien una entrada per a ell solet: “la lutte contre la lutte contre la pauvreté” (la lluita contra la lluita contra la pobresa). Cal aclarir que la frase li va bé, perquè és dels que es podria dir que més aviat la promou, la pobresa, a base de cobrar un sou més que considerable que certament es podria treballar una mica més. Coses de les estructures burocràtiques internacionals.

Ara, la meva preferida la vaig llegir a Cap Verd. A les Nacions Unides hi ha una expressió molt comuna, “let’s not reinvent the wheel” (no tornem a inventar la roda). En aquest cas el nivell de subtilesa fou màxim, donat que la persona en qüestió va escriure “let’s not reinvent the wheel if it already exists”. No feia prou ràbia la frase soleta que a sobre me li posa un afegitó (no tornem a inventar la roda si ja existeix)...

Tal com em va dir un cop una amiga molt estimada, “no aclares, que oscurece...”.