Diuen que si vas a Ciutat del Cap i només tens temps per a un museu, l’elecció és òbvia: el districte 6. I això és el que vam fer. Des dels meus estudis de política africana a la Universitat de Manchester, el 1996-1997, sempre havia tingut ganes de conèixer Sud-àfrica, un país fascinant per la complexitat de la seva història.
Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.
El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.
Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.
De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.
El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.
Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.
El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.
Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.
De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.
El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada