Passi-ho bé, senyoria, i no torni!

Per llarga que sigui la distància –i darrerament, en el meu cas parlem de distàncies molt llargues-, sempre he anat mantenint un mínim contacte amb l’actualitat de Catalunya i d’Espanya. En aquest sentit l’Internet ofereix grans possibilitats, i no es necessita massa estona per a posar-se al dia, encara que només sigui sobre els grans titulars, i per tant essent conscient que l’aproximació sempre serà superficial.

Per a mi mantenir un mínim contacte sempre ha estat necessari, i en alguns casos molt necessari, gairebé en termes higiènics. Per exemple, la temporada que vaig passar a Kolda, la que és potser la capital regional més perifèrica del Senegal, va estar marcada per una necessitat vital de mantenir el contacte. Sobretot perquè les possibilitats d’oci eren molt limitades, més enllà de les llarguíssimes converses amb aquest i amb l’altre. Un dels meus hàbits d’aquella època era, quan passava pel cafè internet, baixar-me programes de ràdio, sobretot el “Minoria Absoluta”. En Dabo, que m’acollia a ca seva, m’observava a vegades amb preocupació quan em veia pixant-me de riure davant de l’ordinador. Recordo grans moments de riure, amb les paròdies que va generar l’ordenança del cinisme (ai, perdó, del civisme. Un altre cop el lapsus!), i l’escàndol de l’assassinat de Litvinenko, entre d’altres.

A Namíbia he recuperat de manera esporàdica aquest hàbit. Avui al matí necessitava més que mai animar-me, i mentre esmorzava escoltant el Minoria d’ahir m’he assabentat de la notícia: l’infame Acebes plega! El polític de primera línia més semblant a Aznar, a qui vaig perdre completament el respecte –si és que n’hi havia tingut mai- després dels dramàtics dies de l’horror i de la infàmia que van seguir la catàstrofe de l’11 de març de 2004 a Madrid. Encara el veig dient allò que suggerir dubtes sobre l’autoria d’ETA era una actitud miserable. Però és que durant la darrera legislatura ha continuat refinant la constant i insidiosa estafa verbal, sempre ratllant l’insult, particularment contra Catalunya, com quan va arribar a suggerir que el projecte de reforma de l’estatut d’autonomia era obra d’ETA. La genial imitació d’en Bruno Oro al “Minoria Absoluta” i al “Polònia” aconseguia fer-lo una mica més suportable, i superar la repulsió gairebé física que produïa escoltar les seves bilioses lletanies.

El que ens espera no té perquè ser res de millor, però de moment ens podem felicitar de perdre de vista aquest individu, que ha marxat dient entre d’altres coses que ell sempre havia treballat per la convivència –quins collons. valent poca-vergonya!-. Esperem que no torni a sortir de les muralles d'Àvila. Ha marxat poc després que ho fes el seu company d’escena, que ja tenia prou contactes com per a saltar a Telefónica i poder continuar dedicant-se al que realment li interessa, tal com sabem des que es van fer públiques les gravacions del ja llunyà cas Naseiro, i allò de “yo estoy en política para forrarme”.

No puc evitar en aquest punt acabar recordant l’acudit que em va explicar en Carles Solà, aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació): “Hi ha una merda al mig de la calçada de l’A-7. Passa un camió. Què li passa a la merda? Que s’aplana”...