Sud-àfrica crema

Aproximadament dues setmanes després que jo hi posés els peus per primer cop, Sud-àfrica crema. Johannesbourg, la capital econòmica, i tot Gauteng -la regió circumdant, on també es troba Pretòria, la capital administrativa-, pateixen una onada de violència xenòfoba que durant el cap de setmana i fins avui ha causat 22 morts. Segons tots els comentaristes es tracta d'una explosió de violència de pobres contra pobres, on grups d'esvalotadors apallissen tothom qui es posi pel mig i es dediquen al pillatge. Objectius preferents són els immigrants, quan es calcula que gairebé tres milions de zimbabwesos han fugit del seu país per culpa del col·lapse econòmic, i mentre Gauteng continua essent un pol d'atracció de mà d'obra de totes categories, de Sud-àfrica mateix i a nivell internacional.

En aquesta part del món tothom fa la mateixa pregunta: què passa? Els comentaris són diversos i la resposta no és senzilla, però hi ha algunes coses a dir:

Alguns comentaristes afirmen que es tracta de violència planificada i articulada per bandes criminals, donat que s'ha estès com una reacció en cadena a tots els townships -suburbis pobres, en molts casos autèntics barris de barraques amb carències enormes en termes sanitaris i d'equipaments-, i que fins i tot va arribar al districte de negocis de Johannesbourg. Al respecte es pot dir que altres esclats de violència similars també s'han escampat de manera tan espontània com ràpida, sense necessitar massa organització.

Més enllà de l'anàlisi episòdic, tothom coincideix en que hi ha una problemàtica social evident. Per una banda la transició política sud-africana fou modèl·lica en molts termes i, diuen els apologistes, va conduir a una veritable reconciliació. Però en cap cas va tocar les bases de l'estructura social ni el repartiment de la riquesa. La majoria va accedir al govern amb la promesa de serveis públics de qualitat per a tothom i de garantia de la igualtat d'oportunitats. No obstant, no n'hi ha hagut prou. Tothom acusa al govern de no haver fet prou per a lluitar contra la pobresa, i d'haver concentrat els seus esforços en una elit, en un país on l'epidèmia de la SIDA causa veritables estralls. Així mateix, la política d'immigració sembla haver estat marcada per una aproximació basada en una interpretació extensiva però potser no prou acurada del principi de l'ubuntu. L'ubuntu és un concepte considerat com a tradicionalment africà, i provinent de les llengües dels grups bantu de Sud-àfrica. Segons una definició de l'arquebisbe Desmond Tutu, "una persona amb ubuntu és oberta i disponible per als altres, afirmativa dels altres, no se sent amenaçada quan els altres estan bé, perquè té una seguretat en ella mateixa que ve del fet de saber que pertany a un tot més gran, i que ell o ella és disminuït/disminuïda quan els altres són humiliats o disminuïts, quan els altres són torturats o oprimits". En aquest cas l'ubuntu es traduiria per l'hospitalitat sense preguntes ni condicions, una política de portes obertes i prou, és a dir, sense mecanismes per a donar als nouvinguts les condicions de ciudadania legal i econòmica. Alguns fins i tot afirmen que si el govern sud-africà hagués otorgat l'estatut de refugiats a bona part d'aquests immigrants, hauria pogut beneficiar-se de l'expertícia i el suport de diverses agències de Nacions Unides. Finalment, gairebé tothom coincideix a destacar un dèficit educatiu important, pel qual la població més pobra no ha pogut accedir a una educació per la qual pogués aprendre que són precisament aquells estrangers que són atacats els que en el seu moment van lluitar contra l'apartheid.

En qualsevol cas aquesta crisi expressa diverses coses. El fracàs d'un model econòmic que no té en compte les necessitats de la majoria. I en una lectura regional, l'esclat a la cara del president Thabo Mbeki d'un problema, el de Zimbabwe, que ell ha persistit en negar, no se sap ben bé si per la seva aproximació de "diplomàcia silenciosa" o bé pels seus lligams afectius i fins i tot familiars amb el president Mugabe...