Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.