Benvinguda a Zimbabwe

Tothom m’hi esperava diumenge al vespre, i és que de fet hauria pogut arribar a Zimbabwe sense necessitat de passar una nit a Johannesburg. En altres casos, com per exemple en el viatge a Malawi, la nit a Johannesburg era inevitable donats els horaris dels vols. Aquest cop, però, podia arribar perfectament a Harare vora les nou del vespre havent sortit de Windhoek a les dues del migdia. No obstant la Dra. Claudia Harvey, directora de l’oficina de Windhoek i des d’ahir ex-directora ad interim de l’oficina de Harare, em va desaconsellar que ho fes donada la inseguretat de la carretera que connecta l’aeroport amb la ciutat a la nit. Avui ho comentava amb els xòfers de la UNESCO –he arribat a l’oficina a l’hora de dinar, i només hi eren ells-, i deien que potser n’havíem fet un gra massa, perquè d’inseguretat n’hi ha a tot arreu i sobre Zimbabwe tothom exagera. En qualsevol cas he arribat dilluns al matí.

Un cop passat el control de passaports i obtingut el visat –només per a un mes, em caldrà renovar-lo, imagino que en aquest moment no els donen més llargs donada la incertesa de la situació política, amb la segona volta de les eleccions presidencials prevista per al 27 de juny-, i quan ja tenia tot l’equipatge, em quedava tan sols una darrera porta per arribar a la terminal. Un funcionari vestit de carrer se m’acosta i em demana el passaport. Se’l mira i immediatament em diu que l’acompanyi. Em duu a una petita habitació amb un banc de fusta i una taula amb una cadira on s’asseu una dona de mitjana edat. “Som de la policia, i això és un control aleatori” (random search és l’expressió que ha fet servir). Tant aleatori com que només s’ha decidit a fer-lo quan ha vist el meu passaport...

En qualsevol cas, em demana què duc a les maletes i em fa obrir la més gran. Se’n va directe als CDs, en duc quatre de dades. “Hi ha pornografia?” que em diu. “No”, que li responc. I ho rebla dient “és que a Zimbabwe no està permesa”(efectivament, igual que a Namíbia, està prohibida). Mentre va remenant em va fent preguntes –amb un grau raonable de cortesia, tot s’ha de dir, tot i la incomoditat de la situació-. Finalment arriba el moment que jo havia anticipat. Duc una maleta petita plena a rebentar de papers i llibres. Tots els llibres que duc, menys dos que han anat a parar a la maleta gran, entre la roba. Tots dos, força crítics amb el president Mugabe. L’un, “Dinner with Mugabe”, d’una periodista Sud-africana amb pretensions de psicòloga que deixa Mugabe com un drap brut –a vegades amb raó, d’altres amb arguments indissimuladament esbiaixats-. Precisament aquest l’he acabat durant el meu viatge per Namíbia, i el volia deixar a l’Elena perquè l’enviés a París amb la valisa diplomàtica, però ahir al matí no hi vaig ser a temps. Durant tota la cerca estic pensant què passarà si troba aquest llibre, en un país en què els periodistes britànics i nord-americans no poden entrar i en què les darreres eleccions i la segona volta de la presidencial estan tensant enormement la situació, amb informacions sobre violència i intimidació per part de grups de suposats incontrolats propers al president.

Arribat el moment, veu el llibre, el pren, se’l mira sense treure’l de la maleta, i no fa absolutament cap comentari. Al cap de poc em desitja una bona estada al país i m’acomiada. Tot plegat dura uns deu minuts.

Una de les oficials administratives, amb qui ho comento mentre espero que arribi tothom de dinar, em diu que he tingut molta sort. Suposo que m’ha tocat un policia normal i corrent, i no un del partit. O m’ha “salvat” la meva tranquil·litat. O la premsa estrangera exagera. O cap de les anteriors?

PS: aquesta no és ni de lluny la situació més desagradable que he viscut en un aeroport. Vaig visitar Palestina a finals de setembre/principis d’octubre del 2000, exactament una setmana després que Ariel Sharon, aleshores en campanya per a esdevenir primer ministre, fes la seva famosa visita a l’esplanada de les mesquites/muntanya del temple, l’espurna que va desencadenar la segona intifada.
Em van aconsellar que arribés a l’aeroport de Tel Aviv com a mínim amb tres hores de temps per als exhaustius procediments de seguretat (que al Prat havien consistit en mitja hora d’interrogatori per part d’un suposat empleat d’El Al i un oficial de seguretat que jugaven al policia bo i al policia dolent).
Tot just entro, encara no he arribat a facturar l’equipatge i dues tardoadolescents que devien estar fent el servei militar m’interroguen durant gairebé mitja hora. Deixo clar que vinc de la Cisjordània ocupada. Criden la supervisora, que em fa exactament les mateixes preguntes durant el mateix temps (què has vingut a fer, amb qui has estat, perquè, per a qui treballes, etc.). Aleshores s’activa una operació de càstig i d’humiliació disfressada de control de seguretat i destinada a que no em quedin ganes de tornar. Durant més d’una hora, en una habitació separada, veig com un guarda cerca meticulosament tot el meu equipatge, arribant al punt de passar un detector de metalls pels meus calçotets bruts. He d’admetre que vaig estar temptat de dir-li: “si hi veu quelcom d’enganxat, sàpiga que no és explosiu plàstic, segurament és merda”.

3.087 Kilòmetres

Finalment vaig poder esgarrapar una setmana lliure, tot just abans de la data prevista per a marxar de Namíbia. Entre els meus amics tothom havia de treballar, i es tractava de la meva única oportunitat, almenys en aquesta ocasió, per a poder descobrir una mica el país més enllà de la seva capital. Per això em vaig decidir per llogar un 4x4 i passejar-me pel meu compte. Una manera de viatjar que també s’adaptava a la meva necessitat de reflexió calmada i profunda.

Han estat 3.087 kilòmetres per carreteres i pistes de mena diversa que m’han permès descobrir tots els colors del desert. I és que em vaig decidir pel sud, perquè no ho podia fer tot, i vaig considerar que, anant cap a Zimbabwe, encara podia ser a temps de veure una bona reserva natural amb animals salvatges diversos i altres coses que es poden veure a Namíbia, però més aviat i millor al nord. Així doncs, em vaig encaminar cap al sud, que entre d’altres coses conté atractius diversos que són tota una delícia per algú que fa uns anys volia ser geòleg.

El comiat de Namíbia, més aviat del que estava previst, ha estat molt emotiu i emocionant. És per això que, si puc, em donaré el gust d’anar resumint aquest viatge i altres coses pendents de la meva experiència en aquest país fascinant, a poc a poc. Tinc la sensació que l’experiència de Zimbabwe me’n donarà l’oportunitat. Intentaré doncs aprofitar-la.

Crisi humanitària a Sud-àfrica

Dues setmanes després de l’esclat de la crisi dels atacs generalitzats a estrangers a Sud-àfrica, amb un sagnant balanç de 62 persones mortes, el país s’intenta refer de la trencadissa enmig de la incredulitat i la incomprensió generals. El govern va trigar uns quants dies a reaccionar, entre crides de tots els partits polítics de l’oposició i altres actors, fins que finalment es va decidir a fer intervenir l’exèrcit en suport de les forces policials. Tot plegat va durar gairebé una setmana.

L’onada de violència va dur a milers de ciutadans estrangers, fonamentalment procedents de Zimbabwe, de Nigèria i de Moçambic, a buscar refugi en esglésies i comissaries de policia. El resultat és avui, segons les xifres oficials, d’entre trenta i cinquanta mil desplaçats interns (no es pot parlar estrictament de refugiats donat que aquestes persones no s’han desplaçat a un altre país). Les regions més afectades, el Cap Oest i Gauteng, on es troben les dues aglomeracions urbanes més importants, Ciutat del Cap i Johannesburg respectivament. Totes aquestes persones s’acumulen en camps temporals mentre el país es pregunta si és convenient o no que es reintegrin al lloc on vivien –moltes veus s’alcen per a dir que això no té sentit donat que ha fracassat-. L’altre gran conjunt d’interrogants és el de les causes profundes d’aquest esclat, el gran descontentament i frustració acumulades per les capes més desfavorides de la població local en un país on l’alliberament va venir a través d’una transició força pacífica que no va alterar les estructures de poder econòmic ni el repartiment dels recursos.

Aquesta ha estat en definitiva una manifestació particularment violenta d’un estat de coses, d’un nivell d’exclusió social que constitueix una greu amenaça per l’estabilitat de la “nació arc de sant Martí”, en un context en el qual els polítics no només no ho han anticipat sinó que els ha agafat amb el pas canviat, posant de manifest una gran i preocupant desconnexió amb la societat a la qual se suposa que han de servir. Greu senyal d’alarma que expressa també les contradiccions de tota la subregió, amb l’esfondrament progressiu de Zimbabwe. No són doncs moments propicis per a l’Àfrica austral.

PS: I precisament avui dormo a Johannesburg, de camí cap a Harare.

Darreres notícies

Un cop més, les darreres notícies sobre Zimbabwe. Avui hem sabut que el vaixell de la vergonya no només va descarregar tot el que duia -pel que sembla, a la República Democràtica del Congo-, sinó que la seva letal càrrega ha arribat a Zimbabwe. Una notícia penosa, sobretot quan fa una mica més d'una setmana es van conèixer els resultats de la presidencial, segons els quals Tsvangirai, el candidat opositor, va guanyar, però sense arribar al 50%. Pel que sembla hi haurà una segona volta, prevista per al mes de juny, que ningú sap com es pagarà.

I, ben bé des de la primera volta, les informacions sobre pallisses, tortures, violència en general i intimidacions de tota mena perpetrades per grups afins al governamental ZANU-PF contra tot membre o simpatitzant de l'oposició, particularment en zones rurals, poblen la premsa internacional. Mentre la població continua fent front cada dia a una espiral d'hiperinflació combinada amb problemes d'abastiment de tota mena.

De tot plegat no només en continuaré parlant amb detall -gràcies a lectures i converses-, sinó que hi podré afegir experiències viscudes de primera mà. A partir del mes de juny tindré l'oportunitat de fer el meu particular i personal viatge a la gola del llop. La meva presència a Windhoek era deguda al fet que la directora de l'oficina d'aquí també feia de directora de l'oficina de Harare, i jo vaig venir per a donar-li suport, particularment en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides, als països coberts per l'oficina de Harare. Aquesta oficina ja té nova directora, i a mi m'han demanat que m'hi traslladi i hi treballi fins a mitjans de juliol. I no per més temps perquè París em reclama. Continuarem informant. Abans que això no arribi, no obstant, queden dues llargues setmanes...

Em perdo la primavera?

Una molt bona amiga francesa em va enviar aquesta foto, i per primer cop des que sóc a Namíbia vaig trobar a faltar París. El mes de maig a París és incomparable. És quan una ciutat que no sap viure l'hivern i que els té humits i força crus es desperta i va creixent a poc a poc cap a la més esplendorosa de les plenituds. Els dies s'allarguen i l'abundant arbrat urbà floreix i omple la ciutat de colors. Un dia de maig asollellat a París és un espectacle molt remarcable. I si s'acaba com a la foto, encara més. Gràcies, Marina!!!

PS: sí, aquest any em perdo la primavera, mentre a Windhoek som a l'hivern, un hivern tropical al mig del desèrtic altiplà namibi, però hivern al cap i a la fi. Durant el dia el sol crema i les temperatures són pels volts dels 25 graus. Però, quan es pon el sol, l'aire refresca i la temperatura cau en picat, per sota dels 10 graus...

Per altra banda, és clar que la memòria és selectiva, i que sempre trobem a faltar allò que no tenim. Per a quan torni a París, pateixo sobretot perquè després d'aquest temps a Namíbia, amb tant d'espai i tan poca gent, em fa por no esdevenir agorafòbic. Si ja m'ho vaig passar malament tornant de Montevideo, ara vindrà una altra tornada de l'Àfrica. Uf, no ho vull ni pensar...

Roméo Dallaire

Eureka! Finalment vaig poder trobar el Windhoek Book Den, la llibreria que havia buscat més d'un cop sense èxit. Cal comentar que els horaris comercials a Windhoek són ben curiosos. En general els comerços obren a partir de les 8 o les 9, i la majoria pleguen veles a les 17h30. Amb la qual cosa, algú que faci la jornada laboral estàndard del país -de les 8 a les 17h-, només pot anar a comprar el cap de setmana -amb gairebé tot obert de 9 a 13h tant dissabte com diumenge-. Aquest fet és un dels motius que m'havia impedit trobar aquesta llibreria fins ara. Un altre és que, tot i que la llibreria surt a la guia que em vaig comprar abans de venir cap aquí -planeta solitari-, l'explicació d'on es troba és senzillament inútil. I el tercer és que més de la meitat de cops que ho vaig preguntar a personatges locals em van fer una cara com si fos un astronauta i no precisament un astronauta rimador... El cas és que el lloc on era la llibreria me'l va acabar dient un amic indi, i ho va reafirmar una valenciana.

Al Windhoek Book Den hi vaig fer diverses adquisicions -entre elles algun exemplar d'obres d'autors locals-, i hi vaig trobar un llibre que feia anys que volia llegir i que no havia pogut trobar ni a París ni a Londres -potser perquè no havia mirat alls llocs adequats-: "Shaking hands with the devil" (donant la mà al diable), del tinent general Roméo Dallaire, que fou el cap operacional de l'UNAMIR, la missió de les Nacions Unides a Rwanda que no va poder impedir el genocidi. Me'l vaig polir en quatre dies. Havia llegit literatura diversa sobre aquest tema, que m'obsessiona per la seva absoluta brutalitat i per les implicacions que va tenir i ha continuat tenint sobre aspectes diversos de la política internacional. Però res com el relat de Dallaire, el d'un testimoni privilegiat de tot el que va passar tant sobre el terreny com als nivells suposadament més alts de la política mundial. Dallaire ens explica com el món -i particularment el món desenvolupat- va decidir mirar cap a una altra banda mentre es cometien uns crims que aquest mateix món desenvolupat s'havia promès a ell mateix i havia convençut la humanitat de que no es tornarien a veure. Sabent perfectament què passava, i en alguns casos aprofitant-se'n tant com fou possible.

La figura de Dallaire emergeix com la d'un home fortament compromès amb la pau i els drets humans, que va fer amb bona fe tot allò que estava a les seves mans per a impedir l'horrorosa tragèdia, i que és alhora prou lúcid com per a preguntar-se si ell i tota l'UNAMIR no foren més que titelles manipulats per uns i altres. Una lectura molt recomanable.

Sud-àfrica crema

Aproximadament dues setmanes després que jo hi posés els peus per primer cop, Sud-àfrica crema. Johannesbourg, la capital econòmica, i tot Gauteng -la regió circumdant, on també es troba Pretòria, la capital administrativa-, pateixen una onada de violència xenòfoba que durant el cap de setmana i fins avui ha causat 22 morts. Segons tots els comentaristes es tracta d'una explosió de violència de pobres contra pobres, on grups d'esvalotadors apallissen tothom qui es posi pel mig i es dediquen al pillatge. Objectius preferents són els immigrants, quan es calcula que gairebé tres milions de zimbabwesos han fugit del seu país per culpa del col·lapse econòmic, i mentre Gauteng continua essent un pol d'atracció de mà d'obra de totes categories, de Sud-àfrica mateix i a nivell internacional.

En aquesta part del món tothom fa la mateixa pregunta: què passa? Els comentaris són diversos i la resposta no és senzilla, però hi ha algunes coses a dir:

Alguns comentaristes afirmen que es tracta de violència planificada i articulada per bandes criminals, donat que s'ha estès com una reacció en cadena a tots els townships -suburbis pobres, en molts casos autèntics barris de barraques amb carències enormes en termes sanitaris i d'equipaments-, i que fins i tot va arribar al districte de negocis de Johannesbourg. Al respecte es pot dir que altres esclats de violència similars també s'han escampat de manera tan espontània com ràpida, sense necessitar massa organització.

Més enllà de l'anàlisi episòdic, tothom coincideix en que hi ha una problemàtica social evident. Per una banda la transició política sud-africana fou modèl·lica en molts termes i, diuen els apologistes, va conduir a una veritable reconciliació. Però en cap cas va tocar les bases de l'estructura social ni el repartiment de la riquesa. La majoria va accedir al govern amb la promesa de serveis públics de qualitat per a tothom i de garantia de la igualtat d'oportunitats. No obstant, no n'hi ha hagut prou. Tothom acusa al govern de no haver fet prou per a lluitar contra la pobresa, i d'haver concentrat els seus esforços en una elit, en un país on l'epidèmia de la SIDA causa veritables estralls. Així mateix, la política d'immigració sembla haver estat marcada per una aproximació basada en una interpretació extensiva però potser no prou acurada del principi de l'ubuntu. L'ubuntu és un concepte considerat com a tradicionalment africà, i provinent de les llengües dels grups bantu de Sud-àfrica. Segons una definició de l'arquebisbe Desmond Tutu, "una persona amb ubuntu és oberta i disponible per als altres, afirmativa dels altres, no se sent amenaçada quan els altres estan bé, perquè té una seguretat en ella mateixa que ve del fet de saber que pertany a un tot més gran, i que ell o ella és disminuït/disminuïda quan els altres són humiliats o disminuïts, quan els altres són torturats o oprimits". En aquest cas l'ubuntu es traduiria per l'hospitalitat sense preguntes ni condicions, una política de portes obertes i prou, és a dir, sense mecanismes per a donar als nouvinguts les condicions de ciudadania legal i econòmica. Alguns fins i tot afirmen que si el govern sud-africà hagués otorgat l'estatut de refugiats a bona part d'aquests immigrants, hauria pogut beneficiar-se de l'expertícia i el suport de diverses agències de Nacions Unides. Finalment, gairebé tothom coincideix a destacar un dèficit educatiu important, pel qual la població més pobra no ha pogut accedir a una educació per la qual pogués aprendre que són precisament aquells estrangers que són atacats els que en el seu moment van lluitar contra l'apartheid.

En qualsevol cas aquesta crisi expressa diverses coses. El fracàs d'un model econòmic que no té en compte les necessitats de la majoria. I en una lectura regional, l'esclat a la cara del president Thabo Mbeki d'un problema, el de Zimbabwe, que ell ha persistit en negar, no se sap ben bé si per la seva aproximació de "diplomàcia silenciosa" o bé pels seus lligams afectius i fins i tot familiars amb el president Mugabe...

Districte 6

Diuen que si vas a Ciutat del Cap i només tens temps per a un museu, l’elecció és òbvia: el districte 6. I això és el que vam fer. Des dels meus estudis de política africana a la Universitat de Manchester, el 1996-1997, sempre havia tingut ganes de conèixer Sud-àfrica, un país fascinant per la complexitat de la seva història.

Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.

El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.

Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.

De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.

El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.

El que em vaig perdre i el que no

La veritat és que em va doldre fins a la medul·la el fet de perdre'm la visita al Cap de Bona Esperança, el punt més sudoccidental del continent africà, on l'oceà índic es troba amb l'atlàntic. Malauradament la colleta va decidir anar-hi quan jo encara no m'havia incorporat al grup, mentre volava de Lilongwe fins al Cap en el meu particular periple. Considerades totes les alternatives -vistes les coses que volíem fer-, van pensar, erròniament, que aquesta era la part que menys m'interessaria. Hem tingut poc temps per conèixer-nos, amb la colleta... Però bé, les alternatives eren la ruta dels vins, l'ascensció a Table Mountain, i altres activitats... I bé, vaig poder observar la grandiositat de la península de Bona Esperança des d'un dels millors punts d'observació possibles: el cim de Table Mountain. Fer-ho des de més a prop és motiu suficient com per a tornar a Ciutat del Cap.

Table Mountain domina la ciutat i fa honor al seu nom. És un massís que forma una planície d'uns tres kilòmetres de punta a punta, i vist des de lluny recorda una taula, una superfície plana equivalent. El seu punt més alt és a 1086 metres sobre el nivell del mar. I mirant cap al sud, el salt talla la respiració, fa gairebé sis vegades l'alçada del salt de Romaboira -al Cap de Sant Sebastià, a Palafrugell, que Josep Pla definí com "l'angle recte més perfecte que a Catalunya formen terra i mar"-. Ja em perdonareu la referència local, però tots els humans tendim a fer el mateix, no veiem les coses tal com són sinó tal com som nosaltres, passant-les pel sedàs de la nostra vivència i la nostra circumstància. En qualsevol cas el salt al sud de Table Mountain -i al nord, de fet-, és espectacular. L'impressionant massís té al flanc est una altra muntanya, "Devil's peak", i a l'oest "Lion's head". Amb la "Table Bay" delimiten l'emplaçament del centre històric, l'amfiteatre natural del "City Bowl".

Dels itineraris possibles per a la pujada vam triar el més fressat, el que puja cap a Platteklip Gorge, el coll de la pedra plana, un coll al mig del massís vist des de la ciutat, que a estones semblava el Passeig de Gràcia, vista la quantitat de gent que hi circulava. Amb l'activitat festiva de la nit anterior la primera part de l'ascenció fou una agonia. Però el panorama realment s'ho val.

Cape Town

Confesso que feia temps que una ciutat no m’impressionava tant. Ciutat del Cap és una de les ciutats més espectaculars que he vist, realment singular, situada en una localització privilegiada que la fa única. La ciutat creix a la punta nord de la península del cap de bona esperança, sota la falda de Table Mountain. Imagineu-vos una Barcelona delimitada per una muntanya que fes dos cops l’alçada del Tibidabo i que caigués com ho fa Montjuic. De Table Mountain cap al Nord, la ciutat i el mar. Cap a l’est, s’estén la ciutat amb totes les seves grandeses i misèries. Cap al sud, el marc espectacular i incomparable del cap de bona esperança.

El centre de la ciutat és una barreja d’influències colonials diverses. Des del districte de negocis, que em recordava molt la zona al voltant del port de Buenos Aires –a l’americana, però sense arribar al gegantisme dels edificis i carrers-, fins a la zona pels volts de Long Street, amb els seus edificis d’inspiració victoriana.

En qualsevol cas el que talla la respiració és contemplar tot el panorama des de Table Mountain. Sobretot quan has fet la pujada a peu, després d’una nit festiva i llarga.

Continuarà...

Dues perles més sobre Malawi

La cervesa local té un nom tan suggerent com “Kuche kuche”, que traduït vol dir “tota la nit”... Més enllà de les múltiples interpretacions possibles, pel que em van explicar aquest nom és degut a la seva baixa graduació alcohòlia (3,5º), que permet beure’n una quantitat considerable abans d’arribar a entrompar-se. En el meu cas el consum fou molt moderat, i la veritat és que és una cervesa lleugera i agradable, perfecta per a la calor tropical. I dir que és bona és molt venint de Windhoek, on els alemanys van exportar la tecnologia i expertícia cervesera. Les cerveses de Namíbia són consumides a tota la subregió.

Una altra de les especificitats de la zona és la forma particular dels endolls. De tres potes, totes cilíndriques, d’un calibre d’uns sis milímetres. Ja a Londres vaig anticipar aquest tema i em vaig procurar un adaptador múltiple. Que no em va servir de res tot i estar preparat per a quatre tipus d’endolls diferents. El sud d’Àfrica és una excepció... Curiosament a Malawi sí que m’hauria servit, però me’l vaig oblidar. A Malawi fan servir el mateix sistema d’endoll que els anglesos, de tres potes quadrades. Quan em vaig adreçar a la recepció de l’hotel demanant si tenien un adaptador, la propietària –neerlandesa i d’una generació propera a la meva- em va dir que ho miraria, però que de moment “fes com jo, amb els endolls europeus fas servir els dos forats paral·lels i llestos”. No va caldre que li expliqués que el televisor de la meva habitació no es podia fer servir, perquè quan el vaig intentar desendollar per a connectar l’ordinador, em vaig quedar amb mig endoll a la mà. “I llestos”... Que bèstia!

PS: bé, potser més que perles eren collonades intrascendents. Però ja que hi som posats...

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Passi-ho bé, senyoria, i no torni!

Per llarga que sigui la distància –i darrerament, en el meu cas parlem de distàncies molt llargues-, sempre he anat mantenint un mínim contacte amb l’actualitat de Catalunya i d’Espanya. En aquest sentit l’Internet ofereix grans possibilitats, i no es necessita massa estona per a posar-se al dia, encara que només sigui sobre els grans titulars, i per tant essent conscient que l’aproximació sempre serà superficial.

Per a mi mantenir un mínim contacte sempre ha estat necessari, i en alguns casos molt necessari, gairebé en termes higiènics. Per exemple, la temporada que vaig passar a Kolda, la que és potser la capital regional més perifèrica del Senegal, va estar marcada per una necessitat vital de mantenir el contacte. Sobretot perquè les possibilitats d’oci eren molt limitades, més enllà de les llarguíssimes converses amb aquest i amb l’altre. Un dels meus hàbits d’aquella època era, quan passava pel cafè internet, baixar-me programes de ràdio, sobretot el “Minoria Absoluta”. En Dabo, que m’acollia a ca seva, m’observava a vegades amb preocupació quan em veia pixant-me de riure davant de l’ordinador. Recordo grans moments de riure, amb les paròdies que va generar l’ordenança del cinisme (ai, perdó, del civisme. Un altre cop el lapsus!), i l’escàndol de l’assassinat de Litvinenko, entre d’altres.

A Namíbia he recuperat de manera esporàdica aquest hàbit. Avui al matí necessitava més que mai animar-me, i mentre esmorzava escoltant el Minoria d’ahir m’he assabentat de la notícia: l’infame Acebes plega! El polític de primera línia més semblant a Aznar, a qui vaig perdre completament el respecte –si és que n’hi havia tingut mai- després dels dramàtics dies de l’horror i de la infàmia que van seguir la catàstrofe de l’11 de març de 2004 a Madrid. Encara el veig dient allò que suggerir dubtes sobre l’autoria d’ETA era una actitud miserable. Però és que durant la darrera legislatura ha continuat refinant la constant i insidiosa estafa verbal, sempre ratllant l’insult, particularment contra Catalunya, com quan va arribar a suggerir que el projecte de reforma de l’estatut d’autonomia era obra d’ETA. La genial imitació d’en Bruno Oro al “Minoria Absoluta” i al “Polònia” aconseguia fer-lo una mica més suportable, i superar la repulsió gairebé física que produïa escoltar les seves bilioses lletanies.

El que ens espera no té perquè ser res de millor, però de moment ens podem felicitar de perdre de vista aquest individu, que ha marxat dient entre d’altres coses que ell sempre havia treballat per la convivència –quins collons. valent poca-vergonya!-. Esperem que no torni a sortir de les muralles d'Àvila. Ha marxat poc després que ho fes el seu company d’escena, que ja tenia prou contactes com per a saltar a Telefónica i poder continuar dedicant-se al que realment li interessa, tal com sabem des que es van fer públiques les gravacions del ja llunyà cas Naseiro, i allò de “yo estoy en política para forrarme”.

No puc evitar en aquest punt acabar recordant l’acudit que em va explicar en Carles Solà, aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació): “Hi ha una merda al mig de la calçada de l’A-7. Passa un camió. Què li passa a la merda? Que s’aplana”...

Més sobre Malawi

El cas és que Malawi, “the warm heart of Africa”, es correspon al que el segle XVI era l’estat de Maravi, fundat pel poble Chewa, en una àrea que havia estat poblada per ètnies diverses. Maravi era una de les perifèries de l’imperi Luba, i durant el segle XIX va rebre molta influència dels Ngoni, procedents de Kwazulu-Natal, a Sud-Àfrica. El llac Malawi fou un dels punts de l’itinerari de Livingstone, que hi arribà el 1859. L’establiment d’esglésies i missions presbiterianes va preparar la colonització, que es va fer efectiva a finals del XIX i principis del XX. El 1907 es va establir el protectorat de Nyasaland, però els habitants locals no es van resignar. La lluita per la independència es va intensificar quan el 1953 els britànics van ajuntar el territori amb Rodhèsia del Nord i del Sud (Zàmbia i Zimbabwe respectivament) per formar la federació centreafricana.

Mira que té nassos, un país que va tenir fins a la seva independència el 1980 el nom d’un poca-vergonya sense cap mena d’escrúpol que no va dubtar en matar i comprar gent per a que matessin per tal de sortir-se amb la seva. Això em recorda que tinc molt bons amics que venen de Colòmbia, però en Colom sembla ser una altra cosa. Fins i tot se’l reivindica des de Catalunya... La meva cap ve de Trinidad i Tobago, i per tant pertany als que foren “descoberts”...

En qualsevol cas, Malawi va seguir una trajectòria semblant a la dels seus veïns. Després de la segona guerra mundial prengué força un moviment que venia de més enrera, i aquest fou el moment d’auge del MCP, el Partit del Congrés de Malawi. La pressió i les mobilitzacions populars van anar creixent fins que, el 1960, el Dr. Hastings Kamuzu Banda, líder del MCP que havia estat empresonat anys abans, fou convidat a una conferència constitucional a Londres. Els britànics s’anaven acomiadant del seu imperi mentre intentaven conservar-ne les parts on havien exportat més població, en aquest cas Zimbabwe per oposició a Zàmbia i Malawi.

Després d’un procés marcat per avatars diversos, el país fou finalment independent, i el MCP, com a moltes altres parts d’Àfrica, va constituir un règim de partit únic. Més enllà de les seves polítiques, Banda entrà en una etapa de culte a la personalitat que el va dur a fer-se proclamar president vitalici del MCP el 1970, i president vitalici de Malawi el 1971... No obstant, després d’un creixement progressiu de la pressió popular, un referèndum convocat el 1993 va donar com a resultat la convocatòria d’eleccions lliures en un sistema multipartidista. El 2004 finalment es va produir una alternança en els partits en el poder, tot i que va dur a la formació d’un govern d’unitat nacional. Per sort es va tractar d’una transició no violenta, en contra del que ha passat a Kenya i passa ara a Zimbabwe...

I en qualsevol cas, fos amb el govern que fos, Malawi continua comptant-se entre els països més pobres de l’Àfrica. Té gairebé 13 milions d’habitants per una mica més de 100.000 Km quadrats (respectivament 6,5 vegades més habitants que Namíbia amb una vuitena part de la superfície). Independentment de les consideracions sobre estructura socioeconòmica, només anant pel carrer vaig notar que hi havia molta gent per tot arreu. No em vull ni imaginar quina impressió puc tenir en aquest aspecte quan torni a París...
També vaig observar que la foto de l’actual president també és per tot arreu. Sempre associat a causes nobles, però a tot arreu al cap i a la fi...

Respectem el protocol!

Sóc en una missió a Malawi. Sí, és que en l’argot de les organitzacions internacionals i en el de certes empreses privades, almenys a França, d’un viatge de feina se’n diu “missió”, com si es tractés d’en James Bond. O, segons el transport, dels més modestos però també més entranyables Mortadelo y Filemón. De fet això meu a Windhoek és una “missió prolongada”, amb la qual cosa el viatge a Malawi és una missió dins de la missió. Pel que fa a l’estada a Malawi, sembla que serà una d’aquelles en que només sortiré de l’hotel per anar a l’única reunió que no es farà en el mateix hotel. Això va per a tota una sèrie d’amics i amigues –i notanamics, i notanamigues-, que m’han dit més d’un cop allò de “home, tu sí que t’ho passes bé, que viatges i veus món!"-. I sí, a vegades el veig, però en ocasions com aquesta més aviat m’he de limitar a imaginar-me’l.

Avui –això ho escric el dimarts 29 d’abril- s’ha muntat un petit sarau perquè per a l’obertura oficial de la reunió ha vingut la vice-ministra d’educació del país hoste, Malawi. Malawi, essent un país petit i relativament ignot, no acull massa reunions internacionals. Motiu pel qual una consulta de les comissions nacionals de la UNESCO dels països del cluster de Harare (Zimbabwe, Zàmbia, Malawi i Botswana) ha estat considerada de nivell prou important. De fet no ha vingut el ministre mateix per compromisos prèviament adquirits. Una proliferació de compromisos que deu anar associada amb la circumstància que a Malawi el ministre d’Educació és el mateix president de la república.

Ja he tingut ocasió de comprovar que els habitants d’aquesta part del continent són tan retòrics i sobretot tan protocolaris com a la part oest, només que en aquest cas no és en francès sinó en anglès. Tota reunió, per petita que sigui, té un president o presidenta que la modera amb cerimònia, tota autoritat ha de prendre la paraula i fer un discurs –sovint llarg, i a més aquí sóc dels que parlen molt de pressa- i tothom qui pren la paraula s’adreça a totes les autoritats. De tota manera això tampoc resulta sempre tan rígid. Ells mateixos, a vegades, s’autoindulgeixen fent servir la fòrmula “all protocol observed” per estalviar-se la lletania. Em recorda aquella frase planiana que deia "es considerin saludats"...

En aquesta ocasió senzillament hem aturat la reunió per a fer l’obertura oficial, amb els discursos de rigor. I les lletanies de rigor. Després hem sortit al jardí per a la foto de família. Curiosa, la foto, perquè les quatre persones de la presidència –la viceministra, la directora de l’oficina de Windhoek i de Harare, la nova directora de l’oficina de Harare, la Soo Choi, una coreana molt bona gent, i l’especialista d’educació de l’oficina de Harare- estaven assegudes en sengles cadires posades en fila. I li dic a la Soo Choi: això sembla la de la conferència de Yalta! Es pixava...

Al vespre la vice-ministra ens ha convidat a sopar, al mateix hotel. Es dóna la circumstància que aquest hotel –molt decent, i ben arreglat-, no deixa de tenir algunes característiques peculiars d’aquelles de les que a vegades potser és millor no saber-ne les causes. O potser sí, qui sap... La particularitat que ens ocupa en aquest moment és que, pel que sembla, fins ara el bar i el fil musical del restaurant només han reproduït la col·lecció de CDs de la casa. Col·lecció que consta aparentment d’un sol CD, que pels temes que conté es podria titular “I love Lloret de Mar”. Coses com ara: “ritmooooooo, ritmooo de la nocheeeeeeeeeeee...” i altres grans èxits dignes de ser comentats pel gran Julià Peiró... Després de sopar la viceministra ens feia un discurs en el que ens explicava coses diverses, en un to desenfadat i agradable, tractant a tothom de tu a tu –cal dir que és tot un personatge, però sobretot molt afable-. La tenia just al davant, al costat de la nova directora de l’oficina de Harare. L’escenari no deixava de ser molt formal. I un cop més les circumstàncies han posat a prova la meva flegma. El cas és que mentre ella anava i venia, que si el SACMEQ, i que si això, i que si allò, al fons sonava... Les mítiques Ketchup i el seu no menys mític “Aserejé”...

PS: per sort no hi ha hagut ningú que es fixés en el fil musical, o si s'hi han fixat no l'han associat amb mi. Només m'hauria faltat el típic graciós benintencionat dient-me: "mira, això és del teu país"...

I per altra banda, el SACMEQ és el “Southern and Eastern African Consortium for Monitoring Educational Quality”, una xarxa de ministres d’Educació que treballa en mecanismes d’avaluació de la qualitat dels sitemes educatius, semblant a l’informe PISA de l’OCDE. El seu secretariat està basat a Harare, i en aquest moment Malawi té la presidència rotatòria.

Contradiccions estúpides, redundàncies i frases absurdes

Una de les coses que m’ha ensenyat la feina que tinc ara és el valor del rigor. Treballar en una organització internacional està reforçant en la meva persona l’esforç de ser el més acurat que sigui possible, i de ser molt prudent quan m’aventuro amb quelcom del que no estic segur. També m’ha ensenyat l’hàbit de parlar només quan tinc alguna cosa a dir –això de fet ho he après de veure tanta i tanta gent parlant per no callar-. Perquè a vegades el llenguatge pot ser molt traïdor, sobretot quan va acompanyat de la voluntat de fer-ho bonic quan de fet tampoc cal, o d’una excessiva pressa. A Malawi he tingut l’ocasió de sentir un parell de perles, que me n’han recordat d’altres:

Tot just aterrem al país, i el comandant (o un dels assistents de vol) de South African Airlines comença amb la lletania típica: que si benviguts a Malawi, que esperem que tornin a volar amb nosaltres, etc. Quan tot de sobte enfila una sèrie de frases, i s’embolica...: “remember that smoking is allowed only in specifically designated areas, although in fact this entire airport is a non-smoking area, so you will have to exit the terminal before lighting a cigarette or anything else”. (“recordin que només poden fumar a les àrees específicament designades, però de tota manera tot l’aeroport és zona lliure de fum, per tant hauran de sortir de la terminal abans d’encendre una cigarreta o qualsevol altra cosa”). La manera com sona en anglès aquest “qualsevol altra cosa” fa que immediatament busqui amb la mirada la meva cap, que per casualitat ha acabat asseguda a la mateixa fila que jo. Ens mirem i esclafim a riure...

Altres vegades és realment, com deia, les ganes de fer-ho excessivament bonic. Aquest matí un responsable d’una de les comissions nacionals de la UNESCO parlava d’un concepte interessant: “the fight against the eradication of hunger” (la lluita contra l’erradicació de la fam). Redundància que converteix la frase en una contradicció estúpida, que immediatament me n’ha recordat una altra, llegida en un document que em va caure a les mans a París, redactat per un personatge unesquià dels que mereixerien una entrada per a ell solet: “la lutte contre la lutte contre la pauvreté” (la lluita contra la lluita contra la pobresa). Cal aclarir que la frase li va bé, perquè és dels que es podria dir que més aviat la promou, la pobresa, a base de cobrar un sou més que considerable que certament es podria treballar una mica més. Coses de les estructures burocràtiques internacionals.

Ara, la meva preferida la vaig llegir a Cap Verd. A les Nacions Unides hi ha una expressió molt comuna, “let’s not reinvent the wheel” (no tornem a inventar la roda). En aquest cas el nivell de subtilesa fou màxim, donat que la persona en qüestió va escriure “let’s not reinvent the wheel if it already exists”. No feia prou ràbia la frase soleta que a sobre me li posa un afegitó (no tornem a inventar la roda si ja existeix)...

Tal com em va dir un cop una amiga molt estimada, “no aclares, que oscurece...”.

Doncs sembla que no

El vaixell no només no ha girat cua sinó que efectivament ha arribat a Luanda. El que no sé sap és si efectivament ha descarregat les armes o no, una organització de drets humans d'Angola vigila. El que sembla clar és que un país que ha sortit d'una guerra de trenta anys deu comptar amb experts en gestionar carregaments d'armes...

El vaixell de la vergonya gira cua?

Un dels temes d'actualitat més comentats els darrers dies, no només a Namíbia sinó a tota l'Àfrica austral, ha estat l'arribada d'un vaixell xinès carregat d'armes que tenia Zimbabwe per destinació. L'An Yue Jiang transportava tres milions d'unitats de munició per a rifles d'assalt, 3000 bombes de morter i 1500 granades, segons va publicar la premsa sudafricana. Els estibadors de Durban es van negar a descarregar el vaixell, recolzats per una decisió judicial presa després d'una denúncia per part d'organitzacions de drets humans. El "vaixell de la vergonya", nom amb què fou batejat per la premsa de Namíbia, va continuar la seva singladura cap a aquest país. El govern de Namíbia va impdedir que descarregués a Walvis Bay, i el vaixell va continuar navegant lentament en direcció d'Angola. Mentre els xinesos deien que se'n tornava, el govern d'Angola ha dit finalment que permetrà que descarregui una part del que porta, però no les armes.

El cas del vaixell de la vergonya ha tornat a fer pujar la tensió internacional derivada de la situació a Zimbabwe. I ha estat la mobilització de l'opinió pública, particularment a Sud-Àfrica, la que ha impedit que les armes arribessin a un govern il·legítim que, segons organitzacions com Human Rights Watch, està reprimint l'oposició, particularment a les zones rurals. La situació continua tensa, però precisament ahir es va anunciar que el recompte de vots a les 23 circunscripcions impugnades pel partir del govern no farà possible que recuperin la majoria parlamentària. Els resultats de la presidencial encara no han estat fets públics, i a aquestes alçades resulta raonable preguntar-se si, siguin els que siguin, seran acceptats. Observadors independents diuen que el candidat de l'oposició hauria guanyat, lleugerament per sota del 50% necessari per a ésser elegit a la primera volta. Una segona volta que ningú vol veure. Ara, no obstant, queden poques sortides. O bé un esclat de violència generalitzat o bé una solució a la kenyana -tenir un nou president que pacti compartir el poder amb el règim de Mugabe-. O l'una després de l'altra, com a Kenya.

Amb tot plegat, diumenge al vespre m'encamino cap a Malawi, i el dia 1, a Ciutat del Cap. Finalment he pogut assegurar el pont...

Moments de sibaritisme pretèrit

Doncs no sé perquè deu ser. Serà perquè l'altre dia, un cop més, em vaig despertar a les tantes de la matinada, amb aquella estranya sensació de no saber on era. I per un moment em creia a Montevideo... Serà perquè la jefa es va afegir a la confusió sobre la meva procedència, i després que l'Alex es pensés que jo era argentí, ella -no sé perquè però intueixo que per raons derivades de la feina mateix- estava convençuda que jo era uruguaià... Serà perquè ha baixat la temperatura... Serà perquè la carn del gaucho era bona però dura com una roca... Serà perquè una amiga em va demanar que li passés contactes...

El cas és que m'he trobat recordant el meu ritual dels dissabtes d'agost i setembre de l'any passat, sol o en companyia. Aquell agost tan, tan fred, el més fred de la meva vida. Un agost austral en el que vaig desembarcar a Montevideo dues setmanes després que nevés a Buenos Aires per primer cop des del 1930...

A Buenos Aires el riu no es veu, el tapen el port i una reserva natural. A Montevideo el Río de la Plata envolta tota una ciutat que va créixer al voltant de la ciutadella edificada pels espanyols. Des de la Ciudadela fins a Carrasco -passant òbviament per Pocitos, el meu barri-, la ciutat segueix les esplèndides platges. Fins al punt que a Montevideo al riu li diuen "el mar". Doncs si no feia prou fred, la humitat us el feia entrar fins al moll de l'òs. I amb temperatures per sota dels cinc graus, aquella humitat i aquell vent...

Els dissabtes me n'anava al Mercado del Puerto. A l'antic mercat de 1868, que des de fa temps és l'espai gastronòmic més singular de Montevideo. On hi hauria les parades hi ha les parrilles. L'edifici acull tota una colla de restaurants, on es pot menjar a la barra tot observant el foc. I si hi ha una parrilla... Hi ha un asado... La major part de carns tenen el seu punt òptim si estan fetes a la brasa. Amb carns de la qualitat de les de la regió -els animals tenen abundant pastura sense haver-se de desplaçar-, no cal demanar massa més. Una ampolla d'un bon tannat -el vi negre local, una mica traidor, però vellut amb vellut si era dels bons-, i una parrillada, amb tira, chorizo, mollejas, un tros de bife de cuadril...

Això sí, al Mercado del Puerto hi vaig arribar a dinar sense treure'm l'abric...

Concert de guitarra clàssica

Ahir al vespre vaig assistir a un concert de guitarra clàssica, amb l'Armando Orbón, un asturià molt simpàtic. El concert l'havia organitzat la secció cultural de l'ambaixada espanyola. L'Armando ens va obsequiar amb un repertori clàssic que incloïa, entre d'altres, peces d'Albéniz, Rodrigo i Villalobos. D'aquest darrer va tocar la suite núm. 1 de les bachianas brasileiras, i en aquell moment no vaig poder evitar recordar les dissertacions del mític Jaume Pastallé al primer programa de cuina que recordo a la televisió pública catalana, el "Bona cuina". Aquest tema li servia de cortina musical en les seves (poètiques?) presentacions. L'Armando va tocar amb encert i sobrietat, en un ambient més aviat fred, però tanmateix agradable, al teatre nacional de Namíbia.

En aquest cas l'entrada em va sortir gratis, me la va passar la directora de l'oficina de la UNESCO, a qui la cooperació espanyola li havia fet arribar. De tota manera, ja he tingut l'oportunitat de conèixer a la major part del personal de l'ambaixada espanyola -Windhoek és petit-, i això em va dur a conèixer també l'Armando dies abans del concert. Això explica la familiaritat del paràgraf anterior, que ve d'una llarga conversa de sobretaula que es va acabar cantant, al "Gaucho", un restaurant de Klein Windhoek que té de gaucho el que jo tinc d'esquimal -pel que sembla originalment el xef era argentí, però fa temps que va marxar. I jo, l'únic iglú que he habitat era una tenda de campanya-, encara que mantingui la carta mig en castellà. Sí, vam acabar uns quants cantant, i els del restaurant feien cares més aviat incrèdules...

Més enllà dels cants, destaca una situació absurda: per aquelles casualitats de la vida, en un lloc amb una escena cultural més aviat reduïda hi havia dos concerts de guitarra la mateixa nit! L'un organitzat pels espanyols, l'altre pels francesos. Vaig poder preguntar-ho obertament a ambdues parts. Pel que sembla els que preparen el programa amb més anticipació són els francesos, que quan es van assabentar de la coincidència van buscar el diàleg. Diàleg improductiu, perquè tant per una banda com per l'altra aparentment el peix ja estava venut. Una particular i més aviat ridícula metàfora del que és fins ara el món de la cooperació, tot i la proliferació d'iniciatives i esforços de coordinació, entre els que es compten els que em donen feina en aquest moment...

Turbulències

Per als annals de la història -i mai millor dit, vistes les circumstàncies descrites a continuació- quedarà el dia d'ahir. Vaig poder experimentar per primera vegada a la meva vida una febrada a l'hemisferi sud. Lleu, i ja queda enrera -no se m'espantin!-, però febrada al cap i a la fi. Em va tocar marxar de l'oficina a migdia, em feia mal tot i tenia fred. Sopeta i a dormir... A l'estranya sensació que produeix sempre la febre s'hi afegia l'encara més estranya de passar-la al llit d'un establiment hoteler. Per sort o per desgràcia em trobava prou malament com per a no sentir-me'n. I per sort tenia diverses persones de l'oficina pendents de mi. I és que aquest 2008 ho arreplego tot. Almenys pel que fa als virus.

Avui la cosa ha millorat i no hi ha febre. Encara que sóc com aquell de l'acudit, el que va a la farmàcia demanant un medicament contra la tos, i el farmacèutic -un pèl malparit- li dóna un laxant molt potent. Quan el client torna per a reclamar li diu "però si jo volia alguna cosa contra la tos", i l'altre li respon "doncs tussi, home, tussi, a veure si té pebrots". En fi, que en les circumstàncies presents és aconsellable tenir un lavabo a prop.

Mentrestant, la situació a Zimbabwe continua tensa i sobretot incerta. Això ha fet decidir a les persones responsables de canviar de lloc per a la reunió que hi havíem de fer. Així doncs es confirma que em fotran enlaire el pont del primer de maig -i un viatget a Ciutat del Cap que està en preparació-. No em tocarà Harare, sinó Lilongwe. I així "matem dos pardals d'un tret" -la jefa dixit-, donat que Malawi està fent esforços de reforma de Nacions Unides semblants als d'Uruguay i els altres set països pilots. Tanmateix el que em preocupa no és això. El que em preocupa és que el nomenament d'una directora per a l'oficina de Harare ha anat més ràpid del que estava previst, cosa que no deixa de ser una excel·lent notícia vist l'estat de l'oficina, però que restarà pertinència a la meva presència a Windhoek. Així doncs, imagino que d'aquí a un parell de setmanes les coses es poden moure, i pot ser que em toqui continuar el meu periple i anar a parar una temporadeta a Lilongwe, o fins i tot a Harare. En qualsevol cas caldrà veure com ho reconduïm, perquè a hores d'ara, amb tot el que vaig haver de fer -i desfer, i sobretot deixar de fer- per arribar fins aquí, un retorn massa anticipat a Europa seria més que emprenyador. I, sobretot, tenir una mínima perspectiva és un requisit necessari per a no acabar ximple. Ho veurem. Sigui com sigui resulta sempre adequat de tenir plans. Així es poden canviar.

Brunch i Trivial Pursuit

Aquest diumenge em van convidar a una mena de "brunch party". El "brunch", terme anglès per a designar un esmorzar-dinar que constitueix tota una cultura, que no se sap si és un breakfast o un lunch però que és un pretext fantàstic per a disfrutar d'un dia lliure sense preocupar-se massa dels horaris.

No hi ha bona taula sense sobretaula, i en aquest cas vam acabar fent quelcom que no havia fet de feia anys: una partida de Trivial Pursuit. Només que en aquest cas fou molt més complicat del que solia ser habitual, perquè la versió del joc era... la sudafricana. Imagineu-vos doncs, preguntes d'esports on les més aviat emprenyadores qüestions sobre tauromàquia i mites del ruedu eren substituïdes per d'altres relatives al cricket, un esport molt popular a Anglaterra i a altres territoris de la Commonwealth -de fet un amic anglès va invertir vàries hores en explicar-me'n les regles, que amb prou feines recordo-, però que a casa nostra no té massa predicament si no és entre els paquistanesos de la Barceloneta -i d'altres barris, suposo-, que en feinen partides improvisades a la Plaça del Mar, i que encara ho deuen fer si no és que els han fet fora treient-se de la màniga algun article de l'ordenança sobre el cinisme (ai, perdó, volia dir civisme... D'on deuen venir, aquests lapsus?...). O preguntes sobre geografia relatives a tot el que us pugueu imaginar sobre el país de l'arc de Sant Martí (Sud-Àfrica): que si la muntanya més alta de la regió de vés-a-saber-a-on, o el riu que va parar al llac de qui-sap-lo. O preguntes sobre literatura que començaven dient: "quin és el poeta afrikaans que va escriure...". Tot i això, amb un amic madrileny d'ascendència valenciana vam estar a punt de guanyar. No obstant els nostres oponents tenien una arma secreta: un lletraferit local que es va incorporar a mitja partida i que va triar el seu equip perquè aleshores anàvem quatre formatgets a dos... Això sí, els tips de riure que ens vam fer van ser abundants. Sobretot quan, cada cop que apel·làvem a un altre local que anava i venia, la seva resposta era invariablement que ho busquéssim al google. "Let's google it, man!", que deia... Curiosa manera de plantejar un debat sobre la contribució d'Internet a la cultura general.

PS: això del google ens va fer riure molt, però el que no fa tanta gràcia son tants i tants comentaris que he sentit de professors universitaris i de secundària sobre l'utilització d'Internet per part dels estudiants. En alguns casos no és tan recerca d'informació com plagi sistemàtic. Si fins i tot hi ha companyies que comercialitzen programari destinat a detectar-lo!

Res de nou?

La cimera de la SADC d'aquest cap de setmana es va acabar amb una declaració de quatre pàgines que no fa cap referència al govern de Zimbabwe o al president Mugabe. Se n'han cuidat molt, de no criticar el president octogenari que encara és vist com un heroi de la lluita per la independència. Mentrestant, el seu homòleg sud-africà, Thabo Mbeki, repeteix que la situació de Zimbabwe no es tan greu. En deu estar molt segur...

El cas és que el tribunal suprem finalment s'ha pronunciat sobre la demanda interposada pel partit de l'oposició, MDC, que es declara guanyador, per a que instés a la comissió electoral a publicar els resultats. La resposta ha estat negativa, pel que sembla tot argumentant que no es pot exigir a la comissió electoral que publiqui els resultats si no està a punt per a fer-ho. Recordem, però, que el partit del govern exigeix el recompte dels vots de setze circumscripcions -el que els permetria no perdre la majoria al parlament-. El recompte d'uns resultats que no han estat fets públics! Ni aquests ni els de la presidencial! L'opera buffa continua...

La resposta del partit de l'oposició ha estat convocar una vaga general, demanar a la gent que es quedi a casa fins que no es publiquin els resultats. És sens dubte una opció millor que no pas cridar a manifestacions massives, donat el desplegament de forces de seguretat del govern, progressiu i intens, que podria fer-les desembocar més fàcilment en enfrontaments violents. La pressió, no obstant, continua. Continuem a l'expectativa.

Atenció: que venen per la dreta!

No em refereixo ni a unes eleccions ni a cap moviment de caire polític. En aquest cas parlo del trànsit. I és que Namíbia és un d'aquells països del món on els vehicles, en vies de doble sentit, condueixen pel costat esquerre de la marxa. Curiosament, però, ho fan només des de 1918, quan, en el context de la Ia Guerra Mundial, Sud-Àfrica ocupà el territori acabant l'etapa de colonització alemanya.

Aquesta pràctica s'atribueix al fet que la major part de la població es dretana. Això possibilitava, si els carruatges conduien per l'esquerra, que el genet pogués tenir els regnes a la mà esquerra tot deixant la dreta lliure per a saludar o defensar-se. Sembla, doncs, que la pràctica habitual arreu era la de conduir per l'esquerra, fins i tot en el cas dels romans. Els canvis posteriors s'atribueixen a tota una sèrie de raons, des de la introducció de carruatges més grans i de característiques diferents que els feien més adients a la conducció a la dreta del sentit de la marxa, fins a una cadena d'invasions, ocupacions militars, colonitzacions i imposicions diverses. De fet l'única legislació internacional al respecte estableix que les regles de conducció han de ser uniformes a l'interior dels països. I prou. El que és més interessant, però, és que les pràctiques que es van anar adoptant van acabar tenint a veure sobretot amb raons de veïnatge, per a facilitar el trànsit transfronterer. Així doncs, a l'Àfrica continental la conducció per l'esquerra es dóna a tota la part oriental i predominantment anglòfona, des de Sud-Àfrica fins a Uganda, passant per Kenya, Tanzania, Zàmbia, Zimbabwe, Malawi, Mozambic, Botswana, Lesotho i Swaziland. La resta del continent, fins i tot antigues colònies britàniques com ara Nigèria, condueix per la dreta.

En el meu cas ja havia tingut contacte amb aquest fenomen quan vivia a Anglaterra. Ara, però, em tocarà acostumar-m'hi de nou. De moment només ho he hagut d'afrontar com a vianant, i no és fàcil, donat que el que sí que està clar és que un vianant és vist, a Windhoek, com un intrús indesitjable. Ja ho veurem quan em toqui conduir, però ja he tingut més d'un ensurt, de moment sense conseqüències i que duri!

PS: els que sí que ho tenen clar són els kudus i altres animals. Tothom desaconsella conduir de nit en aquest país fora de les hores de llum. I és que les carreteres estan molt ben acondicionades, però els kudus no s'ho pensen dos cops alhora d'embestir els vehicles a la nit, perquè els enlluernaments els fan por. Tota una lliçó d'humilitat per als humans omnipotents.

Un cap de setmana que pot ser decisiu

Avui se celebra a Lusaka, la capital de Zàmbia, una cimera d'emergència de la SADC, la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, que ha reunit els seus catorze membres amb l'objectiu de trobar una sortida a la situació de Zimbabwe. El president Mugabe ha decidit de no assistir-hi personalment però hi ha enviat una delegació de quatre ministres. Mentrestant, el líder de l'oposició, Morgan Tsvangirai, sí que hi ha assistit, amb les consegüents protestes del govern de Zimbabwe. Mentre aquesta reunió sembla ser la darrera oportunitat de persuadir Mugabe que deixi el poder d'una manera pacífica, el començament n'ha estat poc esperançador. El president de Sud-Àfrica, Thabo Mbeki, hi ha arribat després de passar per Harare, declarant que no hi ha crisi a Zimbabwe i que cal deixar que les coses segueixin el seu curs. De fet el mateix Mbeki i tota la SADC han estat criticats per no haver pres una posició ferma enfront de les tàctiques intimidatòries del govern de Zimbabwe. La mateixa SADC ha vist el seu prestigi en entredit per haver enviat una missió d'observació electoral que ha acceptat sense protestes tot un seguit de traves a la seva feina que la reduien pràcticament a l'anècdota.

Caldrà veure què en surt d'aquesta cimera, però mentre l'oposició de Zimbabwe anuncia una vaga general per la setmana que ve, ningú sembla entendre perquè tota la SADC és tan escrupulosa. Més enllà d'una lògica resistència a acceptar les pressions dels governs occidentals, que tot sovint prenen un caràcter de diktat, el rumor és que Mugabe només parla amb els seus companys de la lluita d'alliberament, que en aquest cas serien dos ex-caps d'estat: Nelson Mandela i Sam Nujoma, ambdós retirats de la primera línia de l'escena política.

Tot plegat resulta molt poc esperançador. La situació econòmica del país és catastròfica, i sembla que són els militars qui prenen el control. Recorda massa altres històries africanes, però de vint o trenta anys enrera.

Mariachis amb Obama

Un dels avantatges de la vida d'hotel és que tot sovint hi ha accés a canals de televisió nacionals i internacionals. Aquest accés a la televisió resulta inhabitual per a algú que, com jo, deu fer uns set anys que no en tinc. Una de les cadenes que sol ser per tot arreu és, òbviament, la CNN. No sóc gaire partidari de la forma en que aquesta cadena observa i presenta el món, però tenir-hi accés m'ha donat en aquest cas la possibilitat de seguir una mica més de prop la campanya presidencial dels Estats Units d'Amèrica, un tema amb el que fins aleshores havia estat en contacte a través de la premsa i, sobretot a través de converses amb i entre companys i companyes de feina -en tinc uns quants de nordamericans, a París-.

La bona notícia és que probablement no hi haurà cap candidat tan desastrós com l'actual president, i mentrestant continuem pendents del que acabarà passant al camp demòcrata. Barack Obama continua tenint un clar avantatge sobre Hillary Clinton. La possibilitat que un dels dos acabi essent elegit president dels Estats Units d'Amèrica obre una perspectiva insòlita, donat que aquest país no ha tingut mai ni una presidenta ni un president afroamericà (de raça negra, que és així com en diuen en aquelles latituds). I la veritat és que en aquest moment -i en molts d'altres, de fet- estic content de no ser nordamericà. En el cas que ens ocupa estic content perquè no participar en aquesta elecció em salva d'un dilema: no tinc clar si en aquest cas prioritzaria la igualtat de gènere o altres criteris. He de confessar que sóc més partidari d'Obama, per tot el que representa en termes de candidat no sortit del mateix establishment. I trobo que la de Hillary Clinton no seria una elecció tan revolucionària com la d'Obama en aquests termes. Altres presidentes com Michele Bachelet o Cristina Fernández de Kirchner no han representat massa coses noves en aquest aspecte. De tota manera, si Obama acaba essent el candidat i surt elegit, veurem on va a parar, tot aquest discurs.

PS: Que quedi clar que si sóc més partidari d'Obama que de Clinton NO és a causa del vídeo d'aquí sota, que pot explicar per ell sol la victòria de Clinton a Texas.
http://www.youtube.com/watch?v=0fd-MVU4vtU

Moments de sibaritisme, núm. 3

Ahir al vespre vaig tornar a reincidir. I és que "O Portuga" es compta sens dubte entre els millors restaurants de Windhoek, i un dels més indicats per a menjar peix fresc. En aquest cas, però, em vaig decidir pel bacallà. Una generosa porció de llom de bacallà cuita lentament al forn de carbó, amb ceba, alls fregits i patates bullides. Una delícia. Si el bacallà ha estat convenientment dessalat i és ben fresc queda ben ferm i tot just a un punt de desfer-se a la boca, donant la feina justa a les dents. En el cas del d'ahir, però, malauradament no van arribar al punt òptim, i a més, tot i ser encara deliciós, encara podia ser més fresc. Així doncs, tot i haver arribat a la categoria de moment de sibaritisme, va quedar lluny d'aquell gloriós vespre de setmana santa de 2005, quan en companyia dels senyors Dani i Flaperval vam poder devorar un encara més deliciós homòleg del plat d'ahir, a un dels millors restaurants de Porto, de visita obligada per als gourmets: Filha da Mãe Preta.

L'aperitiu havien estat unes ostres que venien directament de Walvis Bay i que havien sobreviscut una criminal marea vermella que va delmar la producció local durant setmanes. Tot plegat regat amb un vinho verde -blanc sec i lleuger, fresc- que no tenia massa res de particular. Una de les comensals va insistir en demanar també vi blanc semi-dolç. Només el vaig tastar per a corroborar que el que deien era veritat: si aquell era el semi-dolç, un dolç del tot deu ser només apte per acompanyar postres de músic.

PS: a Montevideo vaig disfrutar molt menjant abadeixo, un parent del bacallà. Però això és una altra entrada...

Inesquecível...

El mundial de futbol de Mèxic, el 1970, que la selecció del Brasil va guanyar espectacularment en plena dictadura, és el moment en que es desenvolupa la història d' "O ano em que meus pais saíram de ferias". Aquesta és fins ara la pel·lícula que més m'ha impressionat del festival de cinema de Windhoek, d'entre totes les que he vist, que han estat unes quantes. Un nen arriba a una barriada jueva de Sao Paulo, on és deixat pels seus pares per passar les vacances amb el seu avi. Els pares, activistes d'esquerres, se'n van "de vacances" -passen a la clandestinitat-. El nen s'acaba integrant, mal que bé, a la vida del barri, mentre espera desesperadament que els seus pares tornin de vacances, i mentre el país es paralitza a cada partit del mundial de futbol. A través dels ulls i de la vivència d'aquest nen ens passegem pel Brasil urbà de principis dels 70 des de la perspectiva d'una minoria ben particular, i, un cop més, tornem a la duresa de les condicions que van sofrir la majoria de països d'Amèrica Llatina durant aquella dècada. La dècada dels cops militars patrocinats per Washington i duts a terme per militars formats a la infame School of the Americas en totes les tècniques de repressió imaginables, i força d'inimaginables però que anem descobrint lentament, avui que tot just fa dos dies que, per primera vegada, un jutge argentí ha condemnat els pares adoptius d'una jove de 30 anys, filla de desapareguts, nascuda mentre els seus pares estaven captius en mans dels militars i literalment robada a sa mare. De tots aquests horrors, com més en sàpiguem millor, encara que sigui dolorós, perquè només sabent-ne el màxim tenim alguna possibilitat d'evitar que es tornin a produir. I, encara més important, perquè n'hem de saber el màxim a fi que es faci justícia amb tots els criminals i s'acabi la impunitat. Aquest és el millor homenatge possible als desapareguts i a totes les víctimes.

PS: I aquesta va per l'àvia de l'Añu, que vaig conèixer a Buenos Aires fa uns mesos i que ens va deixar fa uns dies. Fou ella qui va criar l'Añu i la Inés quan els seus pares van desaparèixer. Que descansi en pau.

La llum

Una de les coses que més he notat des que sóc a Namíbia és la intensitat de la llum solar. De fet ja l'havia notada en altres latituds tropicals, però aquest cop és en altura, i a més es dóna el cas que entre Montevideo i París he arribat aquí després d'haver encadenat dos hiverns. De fet vaig passar de l'estiu de París a l'hivern austral, i quan va arribar la primavera me'n vaig tornar a la tardor. El resultat és que duia molts mesos de fred, pluja i grisor, i l'arribada aquí ha estat un alleujament. Fins i tot tenint en compte que aquí acaba de començar l'hivern -hivern tropical, que vol dir adéu pluja i una mica més de fresca-, i que el canvi d'hora de la setmana passada fa que a les sis de la tarda sigui fosc, la llum de migdia és tant intensa que fa les ulleres de sol necessàries.

Entre la llum intensa i el fet d'haver pogut limitar força el nombre de peces de roba que porto -després de mesos i mesos d'anar sempre cobert, com si l'abric fos la meva segona pell-, el meu estat d'ànim ha millorat força. I és que parlem de coses importants però que massa sovint no valorem com es mereixen...

PS: la foto és d'un sobre de sucre. N'hi ha una sèrie, aquí, de fets a Sud-Àfrica, que venen amb lemes diversos i frases famoses.

Més sobre Zimbabwe

Avui fa dotze dies de les eleccions, i els resultats oficials encara no han estat publicats. A hores d'ara sembla clar que, independentment de les intencions personals que el president Mugabe pogués tenir, tota la seva xarxa clientelar s'ha posat a treballar per a no perdre el poder. I la veritat és que l'espectacle és esperpèntic. El partit del govern denunciant la comissió electoral central al tribunal suprem, per a impugnar uns resultats electorals que no han estat fet públics! I a més denunciant una comissió electoral que tothom sabia que controlaven a voluntat! A hores d'ara no està clar si hi haurà segona volta o bé si el partit al poder intentarà anular les eleccions i fer-les de nou -amb la qual cosa no estaria obligat a fer-ho abans no passin vint-i-un dies de la primera volta. Mentrestant el país sembla tranquil, encara que les informacions que arriben són contradictòries, i hi ha massa veus que parlen d'una onada de repressió a les zones rurals, on el partit de Mugabe ha estat derrotat en molts casos contra pronòstic.

Com sempre, continuarem informant, però sembla clar que hi aniré d'aquí a tres setmanes. Ahir em passaven els preus de l'hotel on ens hem d'allotjar. Un tres estrelles on una habitació senzilla val 3,249,090,000.00 dòlars de Zimbabwe, i una suite en val 4,296,591,000.00. Això correspon aproximadament a 100 i 130 dòlars americans. En teoria els preus han de ser els mateixos d'aquí a tres setmanes, però mai se sap, en un país on estan essent emesos bitllets amb data de caducitat.

PS: per cert, aquest hotel té un nom curiós, el "Cresta Oasis". Un refugi per a punks revinguts? Un paradís per als pollastres? (en aquest cas PS no vol dir post scriptum sinó poca-soltada)

Canvi d'hora

Ahir Namíbia adoptava l'horari d'hivern, em sembla que una setmana més tard que la part d'Europa on és la ciutat que vaig néixer ho fes amb l'horari d'estiu. I per tant, després d'una setmana amb el mateix horari que a Barcelona o París, ens ha tocat endarrerir els rellotges. Dissabte quan me'n vaig anar a dormir vaig fer-ho. Ahir una companya de l'oficina, nigeriana, m'havia convidat a dinar a casa seva amb altra gent de l'oficina, entre ells la jefa. Havíem quedat que em passaria a buscar a quarts de dues -viu relativament a prop, però aquí la mínima distància és llarga, i encara no estic motoritzat-. A les dotze i vint em sonava el telèfon: "Sóc aquí fora, t'espero". Estava convençut que no s'havia adonat del canvi, però no em sentia amb prou confiança com per a dir-li directament. Li faig: "d'acord, dona'm cinc minuts i arribo". En van ser deu, i per a justificar l'espera li dic: "em sap greu, però em pensava que havíem quedat a quarts de dues". I em diu: "però és que SÓN dos quarts de dues, només que he arribat cinc minuts abans"...

Després li va tocar trucar a tots els convidats i convidades per a assegurar-se que tothom tingués la bona hora... En tot cas això em va donar l'oportunitat de tenir una conversa tranquila amb ella, una nigeriana que fa temps que roda pel món.

En qualsevol cas aquesta pràctica de canviar d'horari amb els equinoccis és cada cop més controvertida, donat que no està clar que serveixi realment per a estalviar energia. Sembla però que l'increment d'hores de sol té efectes que indueixen a la gent a tenir més activitats d'oci i de consum, amb la qual cosa sembla ser que l'impacte econòmic és cert. A destacar que Namíbia és, segons veig a la wikipedia, l'únic país de l'Àfrica subsahariana que fa servir el canvi d'horari per a aprofitar millor la llum del dia. I en tot el continent només li fan costat Tunísia i Egipte, que suposo que el deuen fer al revés per trobar-se a l'hemisferi nord.

I és que vaig arribar aquí i anàvem una hora per davant de l'Europa continental. Després, durant una setmana, teníem la mateixa hora. I ara anem una hora per darrera. Potser que ho deixem aquí, no?

Moments de sibaritisme, núm. 2

Un cop més el meu escrit no serà apte per a persones vegetarianes. Ahir vaig continuar la meva exploració de la gastronomia local amb una nova delícia de la carn de caça: un filet de zebra. I què en puc comentar? Doncs que la meva gran sorpresa fou l'absència total de sorpreses: quelcom de tan intuïtiu com dir que la carn de zebra sembla ser a la carn de cavall el que la carn de senglar és a la carn de porc. En aquest cas, la textura resulta una mica més dura, com en la majoria de les carns de caça, però el gust és molt semblant al tant similar i característic de la carn de cavall, un gust més agut, més dominant i imponent que el de les carns bovines. I en general menys greixós. Un tros de carn bovina és profund, llarg, inunda els sentits amb calma segura. Un tros de carn cavallina és com un salt, té agudesa, alçada, captura completament els sentits amb gran rapidesa.

El que sí que va constituir una experiència sorprenent fou constatar d'una manera més intensa que mai la importància del tall, la seva enorme i decisiva influència a l'experiència gustativa. Si tallava la carn seguint les línies longitudinals descrites per les fibres musculars del filet obtenia un gust rodó i reposat. Si, per contra, feia un tall perpendicular a aquestes línies, el gust esdevenia intens i extremat, com si la zebra passés del pas al galop sense passar pel trot. El tall és, doncs, importantíssim.

Una altra cosa que em sorpèn és que la carn de caça es coneix en anglès com "game", que es tradueix literalment per "joc". D'entre els multiples significats del mot en anglès en destaquen dos, "animals salvatges, ocells o peixos caçats per esport o per nodrir-se" i "la carn d'aquests animals, menjada com a vianda". Em sembla curiós que la caça estigui assimilada al joc fins i tot en termes etimològics, suposo que en defnitiva explica la intensitat d'aquesta fal·lera en països com Anglaterra. A Namíbia mateix, també, s'hi organitzen safaris de caça. En qualsevol cas aquesta etimologia no em sembla tan lluny de la catalana: a part de la caça del senglar o d'altres animals, també hi ha gent que va a "caçar bolets" o a "caçar espàrrecs" -boníssimes les truites que se'n fan-. I en tots dos casos, la majoria de la gent s'ho pren com un joc.

PS: El que està clar és que des d'ahir em miraré els passos zebra d'una altra manera. Encara que no siguin com el que podeu veure aquí. I per cert, la foto de l'entrada és d'aquesta web.

Pescanova

Aquesta entrada no és per a comentar que l'empresa espanyola del títol té a Namíbia dues factories de transformació de productes pesquers. Una a Walvis Bay, on treballava l'amic d'en Curtis.

Tampoc és per a comentar que la presència espanyola a l'Àfrica en general està força relacionada amb aquest tema, la pesca. Si les dades no em fallen Espanya és el segon estat del món (o país, o el que preferiu) en consum de peix per capita després del Japó. Tampoc és per a explicar-vos que aquesta expansió internacional (recordeu, entre d'altres, "la guerra del fletán" amb el Canadà) va venir marcada per la política pesquera de la UE, a la que Espanya es va incorporar amb un sector pesquer sobredimensionat en termes europeus, cosa que va obligar el govern espanyol a buscar noves àrees d'explotació per a una indústria extractiva que, per exemple, a Galícia suposava el 30% del PIB.

Aquesta entrada és per a comentar que a vegades -i no és el primer cop- a la feina em sento com un producte de l'esmentada companyia, per l'ús, que crec excessiu, de l'aire condicionat. No em sembla normal haver d'anar a la feina amb un jersei que em trec quan surto! Caram, que som al tròpic! I sí, als matins al despatx hi toca el sol, i treballar a més de 30 graus en un despatx és emprenyador. Però les temperatures actuals a Windhoek no passen de 25!!! Si fins i tot la foto del que veig per la finestra em va quedar blavosa!!!

"Cinema salvatge"

L'escena cultural de Windhoek és limitada -es tracta al cap i a la fi de la capital, petita, d'un país petit-, però existent i fins a un cert punt prou variada. Ahir vaig assistir a la inauguració de l'edició d'aquest any del "Windhoek International Film Festival", que s'estén des d'avui fins al 13 d'abril. El programa se centra en produccions independents de procedència diversa -algunes de locals-, i conté algunes joies que ja he vist i que recomano a qui no ho hagi fet, com ara "Persepolis" o bé "Emma's glück".

L'interès de la inauguració, però, anava força més enllà del cinema. Era sens dubte una de les ocasions de l'any. Essent Windhoek una ciutat petita, pel que el comenten tothom s'acaba trobant allà mateix. I en aquest cas, la inauguració era tot un esdeveniment, amb discursos diversos, l'alcalde inclòs, salutacions, tota la crème de la crème de Windhoek, tothom emperifollat -jo de fet anava amb la meva guayabera nica- i presència del cos diplomàtic. Pel que fa als discursos, constato que el llenguatge barroc, extremadament retòric, i la tendència a ser generosos amb l'ús del temps que havia observat a l'Àfrica francòfona també s'estila en aquestes latituds, només que, òbviament, en anglès. I sobre els diplomàtics, doncs ja n'he conegut uns quants, tant aquí com en altres indrets, i no els trobo massa diferents de la resta del món: alguns són persones de vasta educació i cultura i molt afables, amb qui la conversa flueix amb facilitat. Altres són més aviat de can fums i es pensen qui sap què. Amb els diplomàtics espanyols he tingut ambdues experiències. Això sí, ja he conegut tres ambaixadors -ahir l'ambaixadora a Namíbia-, i en dos casos ha passat el mateix. Els dónes la mà i giren cua amb una rapidesa que ratlla la mala educació i que no entenc, no sé pas què els deuen ensenyar, a l'escola diplomàtica. De fet, ahir, la senyora, que pràcticament em va deixar amb la paraula a la boca, es va tornar a girar i em va fer un parell de preguntes quan un membre del seu personal, la persona que em presentava, li diu: "acaba de llegar, trabaja en la UNESCO". Si més no, curiós.

Els organitzadors volien que la première contingués la projecció de "Namibia: the struggle for liberation", i la directora del festival es lamentava en el seu discurs que això no hagués estat possible, donat que els distribuïdors van preferir ignorar completament el festival i estrenar-la abans. Pel que sembla, a les seves primeres edicions el festival era gairebé més europeu que africà, donats els col·laboradors i la selecció de films. I la història d'aquesta superproducció de Namíbia mereix un capítol apart...

Així doncs, la pel·lícula triada per l'obertura del festival fou... "10.000 BC", una superproducció de Hollywood. I què hi feia aquesta pel·lícula a la inauguració d'un festival que privilegia les produccions independents? Una part considerable dels espectaculars exteriors de la pel·lícula foren rodats a Namíbia. De fet era divertit, veure l'audiència aplaudint els paisatges... Sobre la pel·lícula en sí, he de dir que només vaig saber que era aquesta quan ja havia comprat l'entrada. Perquè -si no és que hom (o don) és un malat o malalta dels efectes especials-, no es mereix ni un viatge en autocar. Que és el que em va recordar. Aquelles pel·lícules soporíferes dels viatges en autocar, que paradoxalment no deixen dormir perquè sempre hi ha algú que s'encarrega que el volum estigui massa alt.

"Espanyardo!"

En el marc de les formalitats de rigor en arribar a un nou país, i en aquest cas, a una nova oficina de Nacions Unides, avui m'ha tocat assistir al "security briefing", una reunió amb el departament de seguretat. El donava en Charles, un senyor molt simpàtic, ex-oficial de policia que entre d'altres coses va participar a la missió de manteniment de la pau a Libèria. A veure si un dia d'aquests el puc arreplegar perquè m'expliqui coses d'aquest tema.

La substància del "security briefing" en qüestió era més aviat avorrida, donat que Namibia és considerat un país sense fase de seguretat en termes de NNUU, i a més no em van deixar marxar de París sense fer els dos cursos de seguretat sobre el terreny, el bàsic i l'avançat. Els continguts fan èmfasi en conceptes bàsics, i en quelcom que em sembla elemental: el primer responsable de la pròpia seguretat és un mateix, amb el propi comportament i actituds. Aquests dos cursos no són tan interessants pels conceptes en sí sinó per a poder veure, un cop més, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Igualment, contenen un èmfasi sobre temes relacionats amb l'ètica professional que em va resultar més aviat emprenyador. No perquè l'ètica professional sigui emprenyadora, al contrari, el que em va sorprendre negativament era que se n'hagués de parlar tant, perquè em sembla un indicador que hi ha molta gent que se la passa pel "forro" (o pel folre)... De fet hi ha massa exemples que ho proven.

El moment impagable del dia ha vingut quan en Charles m'ha donat la benvinguda. M'ha preguntat d'on venia. Jo li dic que de Barcelona. I amb gran fermesa em diu: "Ah! Espanyardo!". La meva proverbial flegma m'ha ajudat un cop més a no trencar-me de riure, però, això sí, m'he hagut de mossegar la llengua per a no respondre-li: "No, Espardenyo!"

PS: continuant amb l'atribució de gentilicis i/o orígens "by the patilla" o d'acord amb alguna misteriosa llei de la naturalesa que desconec, un col·lega grec de l'oficina es va quedar convençut que jo era argentí. Li hauria hagut de dir: "Yo no soy argentino. Soy uguruayo!"

Zimbabwe: bones notícies?

A aquestes hores Zimbabwe és un guirigall, i ningú sembla saber què passa. Fonts del partit opositor MDC han negat que Morgan Tsvangirai estigui negociant amb Robert Mugabe una sortida honorable per al darrer. Pel que sembla el moviment de celebració del MDC no era pas un farol, i les dades sobre els resultats semblen indicar un avantatge de l'oposició tan clar que un nou frau conduïria a un bany de sang. Pel que sembla Mugabe no es vol sotmetre a la humiliació que li suposaria una segona volta, i està negociant una transició ordenada, particularment amb els caps de l'exèrcit que havien afirmat que no tolerarien una victòria de l'oposició. El que és cert és que no hi ha hagut proclamació de resultats oficials.

I el que és més important, aquest matí una col·lega de l'oficina de Harare ens comentava que la situació allà és tranquila. Que duri, perquè podria ser que la calma només fos el preludi de la tempesta.

Continuarem informant...