Moments de sibaritisme, núm. 6: my choice of restaurants in Paris

Yesterday evening I was celebrating the Chinese New Year with a delicious Chinese dinner right at the heart of Paris’ Chinatown, in the XIII arrondissement. A friend asked me a question that was as apparently simple as it was straightforward: "what is your favourite restaurant in Paris?" Not an easy one to answer. I made an attempt to a listing that I would call “my top ten”. Here it follows, with three caveats:
-I rarely spend more than 20 or 25 € in a restaurant. In this case I must say that the average level of restaurants in Paris is fairly high. Spending 20 € is generally a guarantee of a good meal almost anywhere you go, unlike other places such as, for example, my hometown. Or London for that matter;
-I generally prefer an informal and relaxed atmosphere to an “exclusive” one;
-last but not least: a fundamental part of the experience in a restaurant is of course the company. In this case I must aknowledge that I have been gifted with some friends who really enjoy the pleasure of eating as I do.
Having said that, here we go. Please be advised that the order in which those are presented does not imply a hierarchy of any kind:

Tierra del Fuego
4-6 Rue Sainte Marthe 75010
Situated in rue Sainte Marthe, a few meters from one of the most charming spots in the X arrondissement, Place de Sainte Marthe, a place where you will forget you’re right in the middle of a big city. Tierra del Fuego offers a wide range of Chilean specialities, from empanadas to Ceviche, with other delicacies from the country and from wider South America. The “Pastel de choclo”, a gratinate of minced meat with corn, is excellent. There is also a very well assorted cave where you’ll find a considerable assortment of great quality Chilean wines.

Chez Janou
2, Rue Roger Verlomme 75003
Very close to Place des Vosges, this is a bistrot Provençal which offers specialities from the South East of France in a relaxed and charming atmosphere which feels like all-time rural Mediterranean countryside. The collection of bottles of Pastís is simply amazing, the wines from the Rhone are the guarantee of an interesting afternoon and the specialities are delicately tasty and thoroughly enjoyable.

Pho Dông-Huông
14, rue Louis Bonnet 75011
A few meters away from the Belleville metro station, this place feels like a canteen and appears to be always full of people, with a considerable number of Asians –which, in an Asian restaurant, I tend to take as an indicator of good quality-. One of the rare places where you can actually have a full meal for about 10 €, it is a temple of Tonkin soups and some other Vietnamese specialities. Having been to Viet Nam where I greatly enjoyed the food, I can tell you this place does feel, in a way, like being there.

Le relais gascon
6 rue des Abbesses 75018
Right in the middle of Montmartre, within walking distance from the Place des Abesses, sits this remarkable place specialized in the cuisine of the South West of France. Can you imagine feeling like having had a full meal after just a salad? Well that is the whole point, what they propose could hardly be qualified as “just a salad”. An enormous salad bowl with several greens and tomato, assorted with confit de canard, foie-gras, chèvre cheese on toast, lardons, cantal or any combination you can imagine of other produits du terroir. Always generously accompanied with delicious pommes sautés. Not to be missed.

Koba
7, rue de la Michodière 75002
The area between Opera and Bourse hosts an important concentration of Japanese restaurants of different kinds, from sushi bars to soup counters. Among these, a friend showed me to Koba, a small spot in rue Michaudière with familiar atmosphere and unpredictable but yet always delicious dishes of the day. The sashimi is just great; they do know how to treat fish. If there is toro –greasy tuna- do not hesitate to order. Just relax and prepare to be surprised.

Pizzeria da Carmine
61 rue des Martyrs 75009
On rue des Martyrs, very close to Montmartre. Another one that appears to be always packed. With reason. Pizza the Napoli style, it is as simple as it is delicious. Even being not so fond of pizza myself, I always had a great time dining there. Even with the place completely full of people the waiters and the owners will do everything they can to make you feel comfortable, from offering you pieces of fresh pizza while you wait to presenting you with a nice apéritif. Another remarkable Mediterranean spot.

Gwon’s dinning
51, rue Cambronne 75015
Yet another trip to Asia in the middle of the XV arrondissement. Sober design atmosphere for the venue of –traditional, or so I have been told- Korean recipes, from the barbecue to the Bibimbap. I forgot to ask what was the tea they were serving last time I went there. The way it matched the food was a new and surprising experience to me. Always made me feel like going to Korea. Never disappointed.

Le Gavroche
19, rue Saint-Marc 75002
Right in the centre of Paris, in a small street in the middle of the II arrondissement, sits this very remarkable bistrot. In a city as international as Paris it is rare to find a place where you'll see only French people. The real traditional French cuisine, far from the design and fake sophistication that is sometimes used to hide the lack of ideas. All pure substance, but yet with style. I ate a "carré d'agneau" that will be long remembered. Meat of excellent quality and very well cooked. Nice wine menu. An amazing range of home-made desserts. All with reasonable prices.

Chez Elias
22 Rue Fremicourt, 75015
I discovered this Lebanese restaurant thanks to Lebanese colleagues. On rue Fremicourt, it is apparently owned by the brother of that of El Farès, on Boulevard de Grenelle. While the two restaurants are quite close, the distance when it comes to taste and quality is in the order of miles. Delicious Homous, delightful pastries and delicately marinated and cooked meat. A gate to the middle east cuisine with family atmosphere.

Le Majungais
11, cour des Petites Ecuries 75010
A trip to Madagascar on the cour des petites écuries, in the heart of the X arrondissement, with a very interesting cusine of an island where Africa meets Asia. Spicy and tropical recipes –the chicken with coconut sauce is a real experience-. The fried appetizers are remarkable, and there is a wide offer of punch. The ginger punch is a must for anyone who likes rhum. All of that in a warm and welcoming ambiance.

That was just a selection, there are other places discovered and for sure other places to discover...

S’acaba un gener de cine

No és pas que la meva vida s’hagi convertit en una pel·lícula. O potser sí, aneu a saber. En qualsevol cas el que aquest títol evoca és el final d’un mes en què he continuat anant al cinema de manera assídua. Perquè m’agrada, però també perquè les circumstàncies meteorològiques han continuat essent particularment propícies per a aquesta activitat. Pocs dies de sol on fes bo de passejar, molts dies grisos i freds on asseure’s còmodament davant d’una pantalla esdevenia una manera òptima de passar el temps i una temptació massa gran .

Heus aquí algunes crítiques telegràfiques del que he vist darrerament:

Revolutionary road
La parella de Titanic es torna a trobar en un drama psicològic situat als EUA dels anys cinquanta. Una història molt més rica del que podria semblar, amb l’evolució de dos personatges i la seva lluita per a alliberar-se del quadre d’unes vides convencionals en una societat tradicional i conservadora. En Di Caprio només l’he pogut suportar a Blood Diamond, on fa la única interpretació remarcable que li he vist. Per contra ella, Kate Winslet, demostra en aquesta pel·lícula que és una grandíssima actriu, que en aquest cas es mereix qualsevol premi molt més que Penélope Cruz per VCBCN. Només per la seva interpretació ja val la pena de veure de veure un film que ofereix moltes més coses.
Corprenedora, intensíssima, emotiva

Religolous
Dirigida per Larry Charles (el mateix director de Borat), Religolous ens presenta, amb l’estructura d’un documental, la visió de l’humorista nord-americà Bill Maher sobre el tema de la religió. Un interessant passeig pel món, centrat sobretot en un país on la llibertat de culte coexisteix amb una religiositat que ho impregna tot, fins i tot la política. Personatges tan reals com insòlits, situacions estúpides que apunten a la part més ridícula del fenomen religiós en un cant a la raó i a l’esperit crític. Esbiaixada en alguns casos, però sorprenent i, sobretot, molt divertida.
Hil·larant, compromesa, interessant

Slumdog Millionaire
Un concursant de la versió índia del popular concurs de preguntes i respostes 50x15 està a punt de guanyar deu milions de rúpies (uns cent seixanta-mil Euros, una fortuna a Europa i encara més a l’Índia). Una investigació policial destinada a esbrinar si fa trampes ens proporciona un apassionant viatge per una de les potències emergents del segle XXI, des del punt de vista de les seves capes de població més humils. La narració té un gran ritme i resulta tan interessant que fins i tot un final previsible no la desmereix. Imprescindible.
Trepidant, profunda, espectacular

Espion(s)
Un bala perduda que treballa a l’aeroport i es permet petits furts acaba implicat en una trama d’espionatge entre París, Londres i Síria. Un thriller amb personatges complexos i que evolucionen, molt ben actuat. Millor del que m’esperava, fins i tot si ens podem fer moltes preguntes sobre la versemblança de tot plegat, és una bona pel·lícula.
Sorprenent, inquietant, dinàmica

Che: guerrilla
La segona entrega de la biografia del Che Guevara de Stephen Sonderberg, centrada a l’etapa boliviana que va acabar amb el seu assassinat. Al principi no vaig entendre perquè en Sonderberg se centrava primer en l’insurrecció a Cuba i després en l’etapa boliviana, deixant de banda un període interessantíssim de la vida del Che, el moment en què prengué part activa en la construcció de l’economia socialista cubana, abans de protagonitzar diverses missions a l’Àfrica. Aquesta segona entrega és la resposta a aquesta pregunta: hi veiem com tot allò que va funcionar a Cuba fou un fracàs a Bolívia, perquè les condicions objectives per a una insurrecció revolucionària no hi eren presents. El Che caigué víctima dels propis errors i d’una repressió patrocinada per la CIA que va tenallar el continent sencer durant dècades. Una mort que el convertí en un mite, un mite de la lluita dels oprimits, un mite de la dignitat humana.
Trista, convulsa, tràgica

Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Ché Guevara.

Hasta siempre comandante.

Vaga general

Avui dijous hi ha hagut una vaga general a França. Dos milions i mig de persones s’han manifestat a tot el país segons diuen els sindicats, mentre el govern els compta en un milió. No obstant la paràlisi total que els mitjans de comunicació anunciaven com a més que probable sembla que no s’ha produït, sobretot perquè l’aturada dels transports no ha estat total.

La vaga general arriba dos dies després que el Partit Socialista presentés una moció de censura contra el govern. Òbviament en van perdre la votació en no tenir la majoria parlamentària, però tanmateix la moció va servir per donar la imatge que al país hi torna haver oposició política, després que els socialistes hagin passat els primers anys de la presidència Sarkozy barallant-se entre ells. Aquesta moció de censura i la vaga han donat a la primera secretària socialista, Martine Aubry, l’oportunitat de perfilar-se públicament, mentre la seva rival Segolène Royal assistia al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

I és que l’escena política francesa continua marcada per l’hiperpresidència Sarkozy, la d’un home que fa tots els possibles per a ésser sempre al centre de la notícia. Des de fa un any s'ha trobat amb més d'una esbroncada en els seus desplaçaments pel país. Darrerament el seu gest més visible pel que fa a la crisi ha estat exhortar públicament als dirigents de la banca a que renunciessin als bonus, a tots els emoluments extraordinaris lligats als beneficis que solen rebre. I és que el sector bancari de moment se n’està sortint, però ho fa gràcies a les enormíssimes quantitats de diner públic que se li han posat a disposició des dels governs dels països desenvolupats. Aquest gest de Sarkozy no resta motius als promotors de la vaga, que precisament reivindiquen que les conseqüències de la crisi no les acabin pagant els assalariats i les persones de recursos més modestos. De moment en Sarkozy se’n surt convocant els interlocutors socials a una reunió al mes de febrer. Ja veurem què en sortirà.

Contra l'oblit

El passat dissabte dia 17 hi hagué a París una nova manifestació de protesta per l’atac israelià a Gaza. Els mitjans de comunicació francesos es van fer ressò d’una manifestació de mestres que segons ells tingué una participació d’unes sis mil persones, però van ignorar de manera gairebé total la manifestació sobre el tema de Gaza, tot i que, pel que vaig veure, us asseguro que hi havia molta més gent que no pas sis mil.

Vaig seguir el recorregut entre la Place du Châtelet i l’Opera. Per primer cop hi havia una mínima aproximació a l’Oest de la ciutat. Els organitzadors volien arribar a l’ambaixada israeliana. Malauradament aquesta es troba, a París, massa a prop de l’ambaixada nord-americana i del mateix palau de l’Elisi. No van rebre l’autorització necessària. Un desplegament policial un altre cop massiu aïllava el perímetre de la manifestació de la resta del món.

Un cop més em vaig sentir molt incòmode. Continuo convençut que manifestar-se contra la salvatjada israeliana és un deure cívic. Veig molta gent amb aquest esperit. Però també veig, un cop més, com una part de la manifestació continua cridant “Allahu Akbar” (Déu és més gran) i m’hi sobren les consignes a favor de Hamas. Per això no he anat a la manifestació d’avui, i em sap greu, perquè la d’avui era potser la més necessària, ara que els israelians s’han precipitat a declarar un alto-el-foc encara precari per a no deslluir l'investidura d'en Barack Obama com a nou president dels EUA. Perquè el món no se n’oblidi, ara que comencem a sentir notícies inquietants sobre l’ús d’armament prohibit com ara les bombes de fòsfor. Ara que comencem a conèixer la magnitud de l’horror creat per l’exèrcit d’un país que s’autodenomina com a democràtic.

Em comenta la Mary Lynn, companya de feina, que la manifestació d’avui ha estat tan gran com les altres. N’estic content, perquè cal que el món no oblidi, ara que els mitjans de comunicació sembla que facin tot el que puguin per a forçar l’espiral del silenci, ara que la BBC s’ha negat en rodó a promocionar una crida de les ONG més grans (Oxfam i altres) per a l’ajuda humanitària a Gaza. És necessari continuar mobilitzats, per aconseguir que la magnitud de la salvatjada tingui almenys algun efecte positiu: el de forçar que totes les parts tornin a la negociació. La prova del nou serà la posició del govern nord-americà, perquè són els únics que poden forçar una negociació. Només ho podran fer, però, si abandonen les pernicioses posicions de l’administració Bush, que consistien en dir amén a tot allò que fes el govern israelià. A veure si ara, per fi, veiem un canvi.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

I a part de les 21...

El conjunt d’impressions sobre cinema de les entrades anteriors mereix ésser completat amb un repicó, la referència d’algunes pel·lícules que he vist també en els darrers temps –durant la segona part de 2008-, però en aquest cas en algun hotel o a bord d’avions de llarg recorregut. Les que recordo són les següents:

Namesake
En un hotel de Harare vaig poder veure aquesta petita joia, una altra mirada a les problemàtiques de la vida dels migrants. En aquest cas, es tracta de les diferències amb la segona generació, i els esforços dels pares per a transmetre’ls la seva cultura en un xoc amb la del país d’acollida. Quelcom que he pogut discutir amb alguns amics que ho han viscut en les pròpies carns.
Emocionant, veritable, equilibrada.

What happens in Vegas
Les conseqüències d’una nit de disbauxa a Las Vegas on dos individus que s’acaben de conèixer descobreixen enmig de la ressaca que, com a part de la festa, s’han casat. Una comedieta estrictament per a passar l’estona.
Histriònica, exagerada, previsible.

Blood Diamond
En un altre llarg viatge no em vaig poder estar de repetir aquest film d’acció amb pretensions informatives i reivindicatives prou reeixides. A desgrat de no deixar d’ésser una nova visió de l’Àfrica molt marcada pels estereotips construïts al nord, és no obstant una història que ens aproxima a la gestació de les desgràcies d’un continent que no són tan llunyanes com semblen.
Trepidant, implicada, interessant.

Indiana Jones and the Kingdom of the crystall skull
Creuant l’oceà atlàntic de tornada de Montevideo vaig veure la quarta entrega de la saga d’Indiana Jones. No aporta absolutament res al personatge i a la saga, més enllà de l’aparició d’un fill que prefigura l’herència del que fou un mite del cinema d’acció que amb aquesta nova i prescindible entrega queda reduït a la més gran vulgaritat.
Prescindible, innecessària, tediosa.

Wall-E
Una altra pel·lícula familiar per als incondicionals del cinema d’animació. Futurista història d’amor cibernètic en el context d’una humanitat errant després d’un desastre nuclear. Molt ben feta, una petita joia per a petits i grans.
Tendra, divertida, deliciosa.

The constant gardener
Una altra pel·lícula de temàtica africana que també vaig repetir en un avió després d’haver-la vist a París quan va sortir. Basada en una novel·la que encara he de llegir, és un altre film de denúncia de l’espoli a què és sotmès un continent sencer on la vida té, realment, un altre valor. Encara recordo el silenci sepulcral que es va emparar de la sala del cinema en acabar el film a París.
Colpidora, compromesa, bella.

I això és tot per ara, però n'hi haurà més, espero.

Equívocs lingüístics

Un altre dels avantatges de viure en una gran ciutat que no deixa de ser una de les capitals del món és la possibilitat d'accedir a una vida cultural prou rica, que inclou fòrums intel·lectuals de primer ordre. Ara fa unes setmanes, un amic colombià que és com un germà -d'aquelles persones que hi són a les madures, però també a les verdes-, em va convidar a sentir una conferència a "Science Po", escola d'elit on s'ha format gran part de la classe política i dirigent de França.

Es tractava d'una conferència sobre la situació a Colòmbia, per part de diverses persones entre les que destacava el senyor Carlos Gavíria Díaz, ex-magistrat del Tribunal Constitucional, professor de dret constitucional i president del Polo Democrático Alternativo, l'únic partit significatiu d'oposició de l'esquerra democràtica que ha sorgit a Colòmbia en força temps. El senyor Gavíria fa bo d'escoltar. Les seves paraules comuniquen una visió cívica d'aprofundiment de la democràcia a base d'una educació i responsabilitat ciutadanes que és necessari reivindicar i exercir arreu. De les seves paraules i de les dels altres intervinents se'n deriva també que la situació a Colòmbia és lluny de ser tan simple com el mateix govern del país ens voldria fer creure, en una visió de les coses amplament difosa pels mitjans de comunicació més grans, segons la qual la violència és la conseqüència de l'existència i acció de les FARC. Així doncs, s'acaba amb la guerrilla i s'acaba el problema. Malauradament, però, l'escenari és una mica més complex, perquè el crim i la corrupció associats amb el narcotràfic no són monopoli de les FARC. No només hi ha altres grups armats sinó que aquesta corrupció esquitxa significativament totes les institucions de l'estat, sobretot el poder legislatiu.

Un altre dels ponents era un representat d'una coordinadora de grups indígenes que estaven organitzant una marxa sobre la capital per a ser rebuts pel president -cosa que pel que sembla finalment no es va produir-. El seu testimoni posava de relleu la pervivència d'una problemàtica que va resorgir poderosament a principis del 1994 amb la rebel·lió zapatisa a Mèxic, però que no ha deixat d'ésser present a l'Amèrica Llatina des de fa cinc segles: la qüestió dels drets col·lectius dels grups indígenes. La seva intervenció fou interessant, però em va crear grans problemes.

I és que el senyor en qüestió es referia a l'organització de la marxa com a una "minga". La Real Academia de la Lengua defineix aquest terme com a derivat del mot quechua "mink'a", i utilitzat a l'Argentina, Chile, Colòmbia, Equador, Paraguay i Perú amb el significat d'una "Reunión de amigos y vecinos para hacer algún trabajo gratuito en común". El diccionari també inclou l'altre significat possible, referit a l'òrgan sexual masculí.

La meva feina m'exigeix compostura en totes les situacions, i això inclou conservar cara de pòquer en ocasions en què puc estar escoltant les animalades més indignes que us pogueu imaginar -coses de la diplomàcia-. No obstant aquell dia acabava de sortir de la feina després d'un dia molt ple i tens, i en aquell moment em sentia relaxat. Estava, diguem-ne, "amb la guàrdia baixa". Per això vaig tenir problemes greus tot sentint que si la minga cap aquí i la minga cap allà, i que si "esta minga está creciendo", i "esta minga va a llegar hasta el final". El meu amic Jair s'estranyava de veure'm convulsionar-me, vermell com un tomàquet i tapant-me la boca. I com més reia més ridícul em sentia i més ganes de riure tenia.

Fou una estona divertida però llarga. Coses de la minga.

21 pel·lícules (3 de 3)

I set més...

Hunger

Una nova aproximació a la vaga de fam dels presos de l’IRA de 1981. Un d’aquells moments que cal no oblidar perquè l’evolució de les coses ens faria pensar que moltes situacions semblants no s’han esdevingut o no foren el que foren. És a més un film d’una grandíssima qualitat estètica.
Colpidora, bellíssima, intensa.

Johnny Mad Dog
Imagineu-vos allò dels periodistes incrustats en unitats de xoc a l’Iraq, però en aquest cas en una unitat de nens soldats a la guerra de Libèria. La brutalitat en estat pur, que ens acosta a la realitat de les guerres més horribles del nostre temps, assumint que no hi ha guerra que no sigui horrorosa. Alguns dels participants, antics nens soldats, han explicat que la de debò era encara pitjor.
Brutal, corprenedora, necessària.

Che: el argentino*
Reconstrucció de la vida del Che, des que va conèixer Fidel Castro a Mèxic el juliol del 1955 fins la marxa final i victoriosa sobre La Habana a finals del 1958. Més interessant que romàntica.
Sincera, èpica, tropical.

Il divo*
Reconstrucció d’una part significativa de la vida d’un dels polítics més importants de la Itàlia del segle XX, Giulio Andreotti, set vegades primer ministre en una època crucial per a entendre el present del país. Una de les múltiples interpretacions possibles de la història, de gran qualitat cinematogràfica.
Fascinant, teatral, valuosa.

Burn after reading*
Aquesta té crítica d’en Fray, amb qui estic d’acord.

Frozen river
Una altra història que toca el tema de les migracions clandestines, altre cop als Estats Units d'Amèrica. I molts altres temes interessants, en una narració rica.
Trista, veritable, profunda.

Espelho magico
Un grandíssim cineasta, Manoel de Oliveira, ens presenta la seva darrera creació fins avui. Suposo que als 90 anys no deuen caldre massa explicacions. Riquíssima en símbols. Una obra per a incondicionals de l’autor.
Llarga, críptica, teatral.

Les tres pel·lícules marcades amb un asterisc (*), no les vaig veure a París sinó a Barcelona. En tots tres casos amb una excel·lent companyia.

Racisme

El nombre de morts a Gaza arriba almenys a 1.017 segons fonts mèdiques palestines, la meitat dels quals serien civils, mentre el secretari general de Nacions Unides s'ha desplaçat a la regió per a estimular les negociacions per a un alto-el-foc, i mentre el govern israelià debat sobre el que cal fer a partir d'ara. L'opció sobre la taula és la "tercera fase", que consistira en passar a la lluita casa per casa. Quelcom que implicaria molts morts en ambdues bandes i que es podria girar en contra dels candidats a les eleccions, més enllà de fer encara més repugnant la imatge d'Israel al món. Una imatge que necessitarà moltes campanyes publicitàries i de propaganda per a refer-se, sobretot ara que l'infame Bush finalment se'n va.

La voràgine dels esdeveniments fa que fer comentaris sigui inútil si no és sobre el context general, tal com vaig intentar fer fa uns dies. Em vaig oblidar, però, quelcom que em va deixar absolutament estupefacte. El dia 4 de gener agafava l'avió per tornar a París des de Barcelona. L'atac israelià ja durava nou dies. El número del diari "El País" d'aquell dia informava entre d'altres coses sobre l'inici de l'ofensiva per terra. A més, hi havia una entrevista amb l'Abraham B. Yehoshúa, escriptor que pretesament representa la consciència de l'esquerra israeliana, conjutament amb figures com ara Amos Oz o David Grossman. En Yehoshúa hi fa una crida a l'alto-el-foc i diu que s'hauria d'aturar l'ofensiva, però també la justifica amb un argument presumptament pragmàtic, que per a mi ratlla el racisme:

Pregunta: "Usted ha dicho que la campaña militar sobre Gaza está justificada".

Respuesta: "Sí, está justificada, porque lo que es injustificable es que Hamás dispare 70 cohetes en un día. A nadie le gusta ver lo que está pasando en Gaza, pero es una decisión moralmente correcta. La comunidad internacional dice que es una respuesta brutal y demasiado fuerte. La gente habla de David contra Goliat, pero hay que darse cuenta de que la capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho mayor, porque hay que hacerles entender que tienen que parar los cohetes. Una respuesta moderada no les impresionaría (...)".

El fet que algú presentat com a consciència de l'esquerra israeliana justifiqui l'atac és quelcom que ja em costa d'assimilar. Però que ho faci amb arguments com aquest, segons el qual un mort israelià és molt més intol·lerable que cent o mil palestins, em sembla absolutament inadmissible. Fins i tot em fa vergonya escriure aquest comentari i entrar en aquesta mena de consideracions. Només ho faig perquè això va sortir publicat en un diari que és potser el més influent del món hispànic, i perquè em sembla evident que, per molt que Hamàs sigui un moviment amb tendències totalitàries, la situació dels territoris ocupats a Palestina fa molts anys que pot ser comparada amb l'apartheid. Aquesta mateixa mena de discursos és la que utilitzaven els esquadrons de la mort a Sud-àfrica -o la policia, o el mateix exèrcit-, quan deien que lluitaven contra els "terroristes" negres perquè eren comunistes. Quan deia quelcom així fa vuit anys el que passava normalment era que em deien radical si no és que em deien proterrorista o directament m'insultaven. Ara em sembla que no cal ni dir-ho, només cal llegir o escoltar.

21 pel·lícules (2 de 3)

Doncs aquí n'hi ha set més:

Vicky, Cristina, Barcelona
La polèmica generada a casa nostra sobre la pretesa visió reduccionista de Barcelona o de la identitat catalana em sembla absurda perquè aquest no és en cap cas el propòsit del film. No està gens malament de tenir una postal promocional com aquesta en temps de crisi. Dit això, em va resultar molt decebedora, sembla la redacció sobre les vacances d’una adolescent, amb tots els tòpics possibles.
Dolorosament previsible, estereotípica.

Entre les murs
Poseu una càmera dins la classe d’un institut de secundària i veureu tota la dificultat i les contradiccions que afronten uns professionals molt poc valorats però amb un rol importantíssim per a tota la societat. Quina és l’educació que volem?
Apassionant, imprescindible, implicada.

Coluche, l’histoire d’un mec
Pel·lícula biogràfica sobre en Coluche, l’humorista francès creador dels Restos du Coeur, una contribució concreta a la millora de les condicions de vida de les persones sense sostre. Se centra en l’aventura per la qual Coluche es presentà a les eleccions presidencials del 1981 que durien François Mitterrand a la presidència. La recreació de l’ambient de l’època sembla ben reeixida.
Per a iniciats i nostàlgics. Interessant.

Enfants de Don Quichotte (Acte 1)
Documental que presenta la gestació d’una espectacular i commovedora mobilització social a França, la tardor i l’hivern del 2006-2007, quan el Canal St. Martin de París (on visc) es va convertir en un gran campament de gent sense sostre.
Controvertida, polèmica, compromesa.

Tokyo!
Tres històries amb la ciutat de Tokyo com a escenari. No he vist massa res de japonès i contemporani, i aquesta em va fer riure molt a estones i em va acostar a una cultura que em fascina.
Divertida, inhabitual, sorprenent.

Body of Lies
L'última gran pel·lícula d’acció que he vist, que no decebrà els amants dels films d’espies més actuals i dels efectes especials. Millor del que m’esperava.
Trepidant, espectacular, preocupant

The visitor
Una estranya forma d'atzar fa que les vides un professor d’universitat en hores baixes i d’uns immigrants sense papers es creuin. Una exploració interessant de les relacions humanes i de, sobretot, un terreny desconegut per a la majoria: la complicada vida dels migrants sense papers, on els drets individuals més bàsics desapareixen.
Commovedora, simpàtica, humana.

El misteri de l'amor

Dels llibres que m’han regalat darrerament, el que més m’ha agradat, amb diferència, és aquesta novel·la d’en Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista dels Antònia Font. Aquests Antònia Font que tanta companyia m’han fet en aquest darrer any de quatre continents en què m’he sentit més astronauta que mai.

Els incondicionals del grup en qüestió hi trobaran aquest món tan particular, tan surrealista, oníric, humorístic, tendre, humà, desconcertant i desconcertat de les històries que ens expliquen, on ens hi podem reconèixer encara que a vegades no ho sembli. Un llenguatge literari que trobo interessant i molt creatiu. Tot plegat, amb molt més contingut del que podria semblar.

PS: moltes gràcies de nou, Núria.

21 pel·lícules (1 de 3)

Al bloc germà, el meu amic Fray Peskuezo de Eskuerzo, primer i únic integrant –fins ara- del Mester de Clerecía del segle XXI, hi sol fer crítiques de cinema. En el meu cas, normalment no en faig més que comptades, per dos motius. Per una banda, perquè m’agradaria tenir més temps per a fer-ne i no crec que hi pugui dedicar el temps que aital tasca faria necessari, i per l’altra normalment solc ser força positiu amb el que veig –potser massa i tot-, i per tant per a alguns i algunes potser no seria una referència massa bona.

Em vaig passar tot el periple africà sense veure massa res si no fos pel Wild Cinema Festival de Windhoek i alguna pel·lícula escadussera vista en algun hotel o en algun avió. Així doncs, tenia moltes ganes de cinema, i per això em vaig fer soci dels MK2, una cadena de cinemes prou gran com per a poder permetre’s alhora els grans èxits de taquilla i pel·lícules més minoritàries. A més, els MK2 del Quai de Seine i del Quai de Loire em queden a prop de casa, només em cal un passeig pel canal que sol ser força agradable i que puc fer en bicicleta.

Des que me’n vaig fer membre, a finals d’agost, fins ara, he vist 21 pel·lícules –llevat de les vistes de nou en algun avió o en algun hotel-. No tinc temps de fer 21 crítiques llargues, però tanmateix em proposo fer-vos participar de la meva opinió amb alguna frase i en tres adjectius per film. A veure si me’n surto...

Star Wars: The Clone Wars
Un divertimento només per a incondicionals de la saga o per a pel·lícules d’animació, i els primers en poden sortir decebuts. Ho dic perquè en dec ser un.
Oportunista, inexacta, malaguanyada.

Gomorra
Aquesta deu ser l’única que té entrada pròpia en aquest mateix blog!!!

Le sel de la mer
Una nova mirada sobre el conflicte palestino-israelià, en aquest cas una metàfora de la Nakba (el “desastre” de 1948 per als àrabs). La meva encisadora partenaire d’aquell dia té ascendència jueva i va sortir indignadíssima, només la va poder calmar un bon sopar amanit amb uns quants moments propis de la meva faceta de Peter Sellers de pa sucat amb oli que curiosament només ella és capaç de suscitar.
Prescindible, excessivament malenconiosa, irreal.

Back soon
Comèdia centrada a Islàndia que ens mostra una curiosa història d’un indret ignorat, que era de fet un país fins ara modèlic, amb uns escenaris naturals espectaculars. Com a comèdia de l’any em sembla molt superior a la guanyadora del Globus d’Or (VCBCN, vegeu més avall), tot i que potser caldria actualitzar-la vist el desastre causat a Islàndia per la crisi financera.
Hil·larant, insòlita, fresca.

Inju, la bête dans l’ombre
Thriller a la francesa basat al Japó, que segueix una intriga creada per les obsessions d’un individu estúpidament crèdul i banau. Ni per passar l’estona.
Massa llarga, previsible, falsament trepidant

Rumba
És estrany veure una pel·lícula filmada amb un llenguatge de clown, no veia res semblant des de Jacques Tati –tot i que cal salvar les distàncies-.
Divertida, sorprenent, molt particular

Séraphine
La història d’una pintora neoexpressionista poc coneguda i gairebé oblidada, un personatge tràgic, una recreació de la vida de l'època. Estèticament reeixida, però massa llarga.

Manifestació sota vigilància

És dissabte a la tarda. He quedat de trobar-me amb el meu amic Peter per a fer una partida de petanca sobre la neu davant del port de l'Arsenal. Un pretext més aviat absurd per a retrobar-nos i fer-la petar una estona aprofitant el sol, que avui es deixa veure encara que no escalfi massa res -fa pràcticament una setmana que vivim sota zero-.

Aquesta tarda hi ha prevista una manifestació en protesta per l'agressió de l'exèrcit israelià a Gaza. Precisament ha de sortir de la Place de la Republique, al costat de casa, per anar fins a Nation, al XXè arrondissement. El recorregut ha estat objecte de negociació aferrissada entre la plataforma d'organitzacions que la convoca -i que reuneix organitzacions cíviques, religioses, partits polítics, sindicats i d'altres-, i la Préfecture, que hi havia de donar el seu vist-i-plau. A París les manifestacions tenen vetat qualsevol recorregut a la part Oest de la ciutat. En aquest cas l'argument és la gran concentració de comerços quan tot just han començat les rebaixes d'un any de crisi. A part de la gran àrea comercial al voltant dels Champs Elysées, a la part Oest hi ha també més turistes i, sobretot, els grans centres de poder i els barris més benestants. L'Est és més popular. La prefectura proposava els punts de sortida i arribada al·ludits més amunt, i un itinerari passant pel Père Laichaise. Posant-ho en termes barcelonins -us adverteixo que la comparació cal agafar-la amb pinces-, seria com anar de la Vila de Gràcia a la Plaça Karl Marx, però evitant la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau, etc. Al final els organitzadors han obtingut una concessió: passar per la plaça de la Bastille.

Tot baixant cap al Port de l'Arsenal constato que l'enorme desplegament policial que he vist a Republique continua per tots els carrers adjacents al recorregut de la manifestació, ben bé fins a Bastille i més enllà. Furgons i furgons de CRS -antidisturbis-, i vigilància a cada cantonada. Ho comentem amb en Peter, essent tots dos persones que, davant d'un tal desplegament, no ens sentim precisament més segurs. Pel que sembla hi hagué incidents en una manifestació precedent. I hom preveu que a la manifestació hi particpi molta gent provinent de la banlieue, la mateixa banlieue que cremà durant gairebé tres mesos la tardor del 2005, la mateixa banlieue fortament poblada de gent amb orígens àrabs i de la majoria dels musulmans de França. Aquest país també té una comunitat jueva nombrosa i influent, i, a part d'altres motivacions, es pretén evitar qualsevol mena d'importació del conflicte.

Després de compartir un mate i una partida de petanca amanits amb una bona conversa, en Peter ha de retornar a les seves obligacions conjugals i paternes. Pujo cap a la Bastille per a retrobar la manifestació. Molta gent de pau, però un ambient tens i de mal humor -no n'hi ha per menys-. Moltes banderes palestines i moltes banderes libaneses. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, erigit com a heroi després que expulsés l'ambaixador d'Israel com a protesta per l'atac a Gaza. Indignació, ira i ràbia. I algun element islamista. Cent mil persones segons els manifestants, trenta mil segons la Préfecture. Us asseguro que hi ha molta gent.

Indignació, ira i ràbia amb arrels profundes. Perquè allà on alguns hi volen veure una democràcia lluitant contra el terror, d'altres hi veuen un estat en una deriva autoritària i racista lluitant contra uns pobres desposeïts que es defensen com poden. Tot plegat en un país en què el president de la República acomiadava Tzipi Livni amb copets a l'esquena a les escales de l'Elisi. No podem permetre que el nostre debat s'inflami i ens perdem el respecte, perquè la possibilitat de dir-nos les coses en pau és la única cosa que ens queda. Per això, de la mateixa manera que demanem calma a tothom, hem d'exigir als nostres dirigents que ens representin amb dignitat i que cuidin tant el contingut com els gestos.

Aquest conflicte no s'acabarà fins que comencem a parlar clar. No hi ha pau sense justícia. Ara per ara, però, no es podrà parlar fins que no callin les armes. Per això em manifesto.

-7º C

-7º graus centígrads, aquesta és la temperatura mentre escric, la mínima d'aquesta nit serà de vuit graus negatius en una ciutat on ahir nevava. Un fred glacial que sento fins al cor, un cor encara més fred quan sento que ja hi ha 651 morts a Gaza, segons els serveis d'emergència palestins.

Miro les clapes de gel sobre les aigües del Canal St. Martin. L'aigua glaçada, com em quedo jo quan sento que l'exèrcit israelià ha bombardejat una escola amb bandera de Nacions Unides, un dels únics refugis possibles per a una població víctima del terror més absolut.

Ni aquests paisatges insòlits són un consol. Estan glaçats com jo mateix.

Encara que no ho sembli, trigarà molt a sortir el sol. Tinc l'impressió que serà un any per a passar amb el cor glaçat.

No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

No podia començar pitjor (I)

Per molt que tot comencés el 27 de desembre, és a dir, encara en l'any 2008, era difícil d'imaginar un inici pitjor per al 2009. Una nova guerra a l'Orient Mitjà, i en aquest cas, altre cop, a la seva part més sensible: Palestina. El mateix dia 27 ja vaig participar a la primera manifestació a Barcelona. Ara, continuo amb el cor glaçat en la distància, mentre els tancs israelians ja han entrat a la franja de Gaza i els morts ja s'apropen als cinc-cents, amb un percentatge gran de víctimes civils.

La història és prou coneguda. Després de la retirada dels colons i de l'exèrcit d'Israel de la franja de Gaza, ocupada i colonitzada des de la guerra dels sis dies, el territori es va convertir en un immens camp de concentració vigilat per l'exèrcit israelià i gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina -o, més aviat, per les restes de la mateixa-. A principis del 2006 Hamas, el moviment de resistència islàmica, guanya les eleccions, en contra dels desitjos de la comunitat internacional. Una comunitat internacional que els nega el pa i la sal acusant-los de terrorisme mentre la majoria dels gazauis els voten perquè són els únics que realment fan alguna cosa tangible pel benestar material de la població, més enllà de la corrupta Autoritat Nacional Palestina i del veí i anterior ocupant, Israel.

La impossibilitat de la negociació duu Hamas a adoptar estratègies cada cop més agressives, incloent-hi el llançament de cohets a sòl israelià, una acció inacceptable esperonada pel fracàs relatiu dels israelians a la guerra de l'estiu de 2006, quan intenten infructuosament eliminar Hezbollà amb gran cost de vides humanes i d'infrastructura. Després, més negociació sense fruits, impossibles des que els amos van deixar clar que amb Hamas no hi havia res a negociar si no reconeixien l'estat d'Israel i "renunciaven al terrorisme". Més cohets, més bloquejos de la franja de Gaza i finalment una treva de sis mesos.

S'acaba la treva -m'agradaria saber quines eren les posicions i les ofertes sobre la taula- i Hamas hi torna amb els cohets. Una amenaça ínfima comparada amb la de l'aviació israeliana, però potencialment mortífera i sobretot molt desestabilitzadora per a un país en el qual sentir-se amenaçat és part del seu ethos, de la part més íntima del seu ésser, de manera prou justificada històricament. El govern d'Israel interpreta els nous llançaments com una provocació i posa en marxa una operació per a "arrencar Hamas de soca-rel". Assumint que això sigui possible -quelcom de, com a mínim, molt agosarat-, les condicions imprescindibles són un bany de sang, un nombre elevadíssim de víctimes civils que ratlla el crim de guerra. I tenen la poca vergonya de proclamar públicament que es tracta d'una operació defensiva.

I anem comptant morts. La situació dels palestins és tan desesperada que els queden poques alternatives si volen que quelcom canviï sense resignar-se a desaparèixer lentament. La dels israelians és d'una arrogància marcada per la por, la del fort que se sent vulnerable. Però la desproporció de les seves accions és tal que em sembla que en aquest cas podem parlar clarament d'agressors i agredits. Fins i tot han prohibit l'entrada als periodistes "per llur pròpia seguretat". I per a que ningú pugui explicar el que fan de debó. Per a controlar la informació de tal manera que el "salvatge" o el "terrorista" sigui sempre l'altre.

PS: I més en una segona part.

Adéu 2008

Doncs sí, finalment el 2008 se’n va. Un any de lluita, un any trepidant, un any en què vaig començar a escriure aquest blog per a explicar per on parava, però sobretot com una necessitat vital, una gran necessitat d’expressar coses, i és que no n’hi havia per menys. Durant aquest any he viscut a dos continents diferents, a Europa i a Àfrica, i he estat treballant a quatre –hi afegeixo Amèrica Llatina i Àsia-. Molts milers de quilòmetres que m’han dut de França a Namíbia i Zimbabwe, amb estades per feina també a Malawi, Bostwana, Uruguay i Vietnam. I visites a Sud-àfrica i a Hong Kong. Milers de quilòmetres. I experiències de tots colors, des de la placidesa de la introspecció creuant el Namib desert fins a la hiperinflació de Zimbabwe, el viure i veure un país que s’està somalitzant. Els grans descobriments i la duresa de les tornades al nostre nord que se suposa que és el millor dels móns possibles.

Si fa exactament un any m’haguessin dit que seria així, no m’ho hauria cregut. No sé què ens durà el 2009 –fa pinta també d’any complicat-, però espero sincerament que continuï en la línia, encara que potser amb una miqueta de calma, que tampoc estaria malament.

I a tothom qui em llegeixi, que l’any que entra us doni bon joc.

Nadal a Barcelona

Un cop més aterro a Barcelona per Nadal, com un “almendro” que sóc des de fa temps. En aquesta ciutat meva que cada cop m’és més estranya, on em sento cada cop més estranger. Descobreixo les fotos del googlemaps, que em permetran fer-hi passejades virtuals quan em vingui de gust. Tanmateix està clar que no hi ha res que es pugui comparar amb una passejada de veritat. Una passejada que he anat fent per la geografia física d’una ciutat que s’ha transformat molt en els darrers anys.

Ho he anat veient des de la distància. Des de lluny vaig veure com la meva Barceloneta es convertia definitivament en escenari per a l’especulació més brutal, en aquesta darrera etapa de la bombolla immobiliària que ara tot just peta. Tornar a una Barcelona vista des de casa dels meus pares també m’ha fet reveure el meu Poblenou de la infància, on les xemeneies han quedat reduïdes a un record decoratiu i domesticat, on els edificis de Diagonal Mar s’enfilen ben amunt i on amb prou feines queden carrers tancats, aquí on no vam poder arribar al mar sense llargues excursions fins que no vaig fer els divuit anys.

I amb la geografia física canvia la humana. El Poblenou s’omple d’hotels, arriben els turistes a la Rambla, i amb ells els estrangers que no són turistes sinó que venen per a fer-se un present i un futur i omplen la vella però renovada línia 4 del metro de colors que quan jo era petit eren molt exòtics i que van esdevenint, a poc a poc, senzillament normals.

Aquí és on descanso, mentre unes amigues meves de fora descobreixen la ciutat de la postal que en va fer en Woody Allen i es queden meravellades. Tot allò que a elles les fascina a mi em fa sentir fora de lloc i em fa adonar que em faig gran i que cada cop sóc més lluny de la ciutat que em va veure néixer. Ironies de la vida del rodamón.

Mentre recordo amics i amigues que tindran un Nadal ben diferent, particularment alguns africans, em donaré alguns gustos, com ara jugar una bona partida de parxís en un bar. Per molts anys.

Excés de zel

Avui he viscut una altra situació per al catàleg de moments insòlitament estúpids viscuts en aeroports. El cas és que viatjo amb una certa freqüència –la major part de vegades per feina-, i això m’ha permès esdevenir membre de Plata/Rubí del programa de fidelització de l’empresa que fou companyia aèria de bandera a les Espanyes. Aquesta condició, entre d’altres coses, ha fet que algun cop, molt esporàdicament, em convidessin a passar l’estona d’espera a la sala VIP de la dita companyia tot i fer el viatge en classe econòmica. Aquesta mena de sales son el sinònim de begudes diverses i selectes a voluntat, premsa gratuïta i, en definitiva, una espera relaxada i agradable.

Arribo a l’aeroport d’Orly després de l’enèsim matí que prometia ser tranquil i plàcid i ha acabat essent tan mogut que me l’he passat anant a corre-cuita d’una banda cap a l’altra. Per sort no hi ha cap cua –després veuré que l’avió va mig ple o mig buit, segons els estats d’ànim. La crisi que ja es nota? L’horari? Aneu a saber...-. L’amable senyora de l’enregistrament em dóna la tarja d’embarcament i una invitació per a la sala VIP. "Mira –em dic a mi mateix-, avui almenys passarem una estona més agradable del que és normal."

Quan ja m’encamino cap a la tan exclusiva localització constato que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. El número del seient és de classe negocis. Mirant la tarja d’embarcament veig que la senyora s’ha equivocat de persona. El meu segon cognom coincideix amb el primer d’aquest altre passatger. Fer-se el despistat no és una opció, per dos motius. En primer lloc per una mínima consideració per la persona que seria suplantada. En segon lloc perquè la senyora del mostrador ha comès un error greu en termes de seguretat, que em podria crear molts problemes a mi quan passi el control. Giro cua i me’n torno al taulell.

La senyora en qüestió no sap on posar-se, està visiblement atabalada i em demana disculpes per l’error manta vegada. Li dic que no hi ha cap problema, que no es preocupi, que no passa res. I em diu “però li dono una invitació per la sala VIP igualment”. Quan estic a punt de dir-li que no cal, penso que de fet m’hauria pogut crear un problema greu –amb potencial intervenció de la policia inclosa- si no m’hi hagués adonat de l’error, i per tant accepto.

Aleshores es produeix una situació tan típicament parisenca que resulta tediosa d’explicar. L’individu –no hi ha altre qualificatiu possible- a la recepció de la sala VIP em rep pràcticament amb una esbroncada. “Però com pot ser que vostè tingui una invitació per a la sala VIP si viatja en turista?”, em diu en un to sec i francament desagradable. Encara no li he pogut ni respondre que ja està trucant als mostradors d’embarcament per a demanar explicacions amb un aire que m’abstindré de qualificar. Finalment em diu, en un to d’una condescendència inacceptable, que per aquesta vegada passi, però que no puc entrar en aquesta sala si tinc un bitllet de turista. Em disposo a explicar-li que a Barcelona hi he estat convidat en un cas igual, i encara no he dit “Miri, a Barcelona...” que em talla amb una mala educació extraordinària –marca de la casa, París- i em diu que Barcelona és Barcelona i París és París. Això ja passa de taca d’oli. “Em permet que acabi la frase?”, li dic en un to bastant enfadat. “Puc entendre que a Barcelona el funcionament sigui diferent del de París, però jo no he demanat en cap cas que em convidessin a venir, ha estat la seva companya, per tant això no m’ho hauria de dir a mi”. Per a ser una mica més elegant que ell m’estalvio dos comentaris més –i més tard em penediré d’haver-me’ls estalviat, que ja n’estic fart d’aquesta mena d’actituds-. En primer lloc la seva companya ha comès un error que podia comprometre la seguretat del vol i la de la meva persona, i per tant no entenc que aquesta compensació sigui inadequada, i més en el cas d’un client assidu. En segon lloc, la condescendència se la fiqui on li càpiga.

El que és curiós, i irònicament divertit, és que aquesta sala VIP, compartida per Iberia i TAP, no li arriba a la sola de la sabata a la del Prat, o a les de Barajas, en termes no només de servei –tal com he apuntat- sinó també en qualsevol terme –mobiliari, ambient, connexió a internet, begudes, menjar...-. Això no m’impedirà llegir tranquil·lament el diari mentre degusto un fantàstic porto embotellat el 1989. “És pas malament”, que deia un alcalde de la Catalunya nord...

Excés de precipitació

L'internet ha transformat moltes coses, d'entre elles el nostre accés a la informació. Des que tinc connexió regular a la xarxa cada cop compro menys diaris, si no és en aeroports, en ocasions molt especials en què una determinada notícia m'interessa molt, o quan em dóna pel ritual del diumenge d'esmorzar amb croissant i notícies de paper. Si no es tracta d'un d'aquests casos, accedeixo a la premsa a través d'internet.

L'altre dia ho feia gaudint d'una de les innovacions recents a diversos mitjans, la llista dels articles més llegits pels internautes. Les preferències majoritàries no sempre coincideixen amb el que m'interessa a mi, però sí que em sembla rellevant de veure què és allò que interessa més a la gent. No deixa de ser una manera de captar estats d'ànim col·lectius, per molt que es redueixin als lectors d'un determinat mitjà.

Un titular em crida l'atenció: "Cuidado con los tipos bajos". Ja hi tornem a ser, penso. Un altre estudi fet per algun psicòleg amb molt més pressupost per a investigar que idees que estableix una correlació entre l'estatura modesta -en el meu cas faig aproximadament 163 centímetres, i això fa que em senti al·ludit- i grans dosis de mala llet pròpies de persones que en qui no es pot confiar. Ja imagino la recreació dels perfils psicològics de personatges com ara Cal·lígula, Napoleó, Francisco Franco, Nicolas Sarkozy, Carlos Solchaga, Torrebruno i Josep Lluís Núñez, amb profuses explicacions sobre els complexes creats pel fet de veure el món des d'una mica més avall que la mitjana. Quan ja tinc a la ment la típica i tòpica frase que diu que al pot petit hi ha la bona confitura, un click atura el meu deliri.

L'article es refereix als tipus d'interès baixos. Encara que sigui baixet i algú em pugui considerar interessant, el que llegeixo es refereix estrictament a l'espectre de la deflació, un dels mals que sembla que ens amenacen en aquest context d'ofegament del crèdit, l'oxigen de l'economia. Es tracta d'una molt sòlida argumentació sobre el perquè una baixada generalitzada dels preus no és necessàriament bona. En essència l'economia capitalista és com una bicicleta. Està dissenyada per anar endavant, no per anar endarrera.

M'he precipitat. Millor així.

Sabates contra bombes

L'home amplament considerat com el pitjor president que han tingut els Estats Units d'Amèrica hi feia una visita sorpresa per acomiadar-se del pitjor desastre del seu lamentable mandat. A Bagdad, el periodista Muntadar Al-Zeidi esperà que comencés la roda de premsa conjunta de George W. Bush i el primer ministre iraquià, Nuri Al-Maliki, per a llançar les seves sabates, l'una després de l'altra a la cara del president nord-americà, abans de ser reduït a cops pels serveis de seguretat. En Bush esquivà les sabates com pogué, per després fer-ne broma dient que es tractava d'un 42, abans d'entonar la seva cançó de l'enfadós, segons la qual "avui Irak està millor que fa vuit anys".

A França la premsa s'interessa per la trascendència del fet, amb molt de ressó al món àrab més enllà de l'aspecte anecdòtic. A TF1, Laurence Ferrari, la periodista estrella que va substituir en la presentació del telenotícies de les vuit del vespre -líder d'audiència- el senyor Patrick Poivre d'Arvor, un dels degans del periodisme a França, presenta la notícia amb un somriure d'orella a orella. Un somriure que suposo que deu expressar simpatia pel gest. Aquesta simpatia ha estat més que considerable al món àrab, i suposo que a molts cercles arreu del món.

El somriure de la periodista, que repeteix quan la peça s'ha acabat, em sembla tot i això fora de lloc. Es tracta evidenment d'una protèsta insòlita que té el seu punt divertit, però la mateixa informació que conté el reportatge em fa pensar que el tema és força més seriós, i per tant ella mateixa s'ho hauria de prendre més seriosament. El periodista continua detingut, i s'arrisca a dos anys de presó per un gest que el govern iraquià ha qualificat com a "acte bàrbar i ignominiós". Mentrestant, a tot Irak hi ha manifestacions per la seva llibertat, i uns 200 advocats, iraquians i fins i tot dels EUA, s'han ofert per a defensar-lo de manera gratuïta.

No crec pas que li hagin de fer un monument, a n'Al-Zeidi. Però la perspectiva que li puguin caure dos anys de presó em sembla ridícula per totes bandes. D'entrada per una qüestió de proporció. Una pena de presó per un intent d'agressió a través del llançament d'una sabata vulgar i corrent és clarament un càstig excessiu. I encara resulta més sagnant quan la víctima no és altra que el principal responsable de la destrucció de tot un país encara avui ocupat militarment. Un individu que va decidir ignorar la legalitat internacional no per a llançar sabates sinó míssils amb uns arguments que s'han acabat demostrant com a falsos de manera fefaent. Un individu que va autoritzar i liderar la invasió d'un país per a apropiar-se del seu petroli i reconstruir-lo a través de suculents contractes per a empreses on hi tenien interessos membres del seu govern com els imfames Rumsfeld i Cheney. I tantes altres coses.

Però és que a més a més un càstig sever per a n'Al-Zeidi seria contraproduent per al mateix govern iraquià. Al-Zeidi ja s'ha convertit ara en un símbol de la resistència contra la ocupació nord-americana de l'Irak. Una resistència que, en contra del que ens volen fer creure, no es limita a l'exaltació d'una colla de terroristes fanàtics que col·laboren amb nostàlgics de la dictadura de Saddam. Una resistència que conté una gran dosi de lluita per la dignitat. La dignitat dels qui se saben víctimes d'una grandíssima i dolorosa estafa, on una colla de poca-vergonyes no han dubtat a causar un autèntic desastre per a enriquir-se, i ho han fet en nom de la democràcia i la llibertat.

Sabates contra bombes. He de dir que sempre preferiré anar descalç que morir en un atemptat o en un bombardeig.

Excés de rostre

Dinava amb un amic, i entre els temes de conversa hi havia diverses qüestions d'actualitat. Ens preguntàvem què passa a Grècia, on porten tres dies de disturbis molt greus després que un policia assassinés, pel que sembla a sang freda, un jove que anava amb tot un grup que aparentment els intimidava. Un altre dels avantatges de treballar en un lloc amb gent de procedències tan diverses és la facilitat per a accedir a fonts d'informació o punts de vista més de primera mà, més propers.

Pensava que ja en parlaria amb algun dels meus amics grecs quan pogués, i l'atzar ha fet que me'n trobés una pel carrer, tot sortint de la feina. Jo em preguntava com pot ser que un incident greu però al cap i a la fi aïllat hagi creat aquesta explosió de violència, amb unes escenes de destrucció al centre d'Atenes que resulten insòlites. Tenia clar que hi havia d'haver alguna cosa més.

La meva amiga Maria, natural d'Atenes, companya de feina relativament jove i certament desperta m'ha fet partícep de la seva opinió. Més enllà de la presència evident d'esvalotadors, es constata que també hi ha un element de protesta contra un sistema en crisi. La política grega té uns alts nivells de corrupció, però també conté un cercle d'interessos en què govern, oposició i grups mediàtics es tapen les vergonyes els uns als altres. La única solució per als joves sembla ésser integrar-se com puguin en aquest sistema o buscar respostes fora del mateix, el que explica entre d'altres coses la presència sostinguda d'un moviment anarquista potent.

Aquesta explicació m'ha satisfet, per molt que em doni ganes de seguir investigant i de que, òbviament, no n'hi hagi prou. El cas és que aquí a França mateix, a la tardor del 2005, hi va haver una onada de violència als suburbis que va durar mesos i que no es va acabar fins que es va decretar l'estat d'excepció per primer cop des de l'època de la guerra d'Algèria. El que passa ara a Grècia m'ho recorda en la mesura en que un esclat de violència tan significatiu i estés en el temps i la geografia no es pot explicar senzillament per la presència de gent tan avorrida que no tenen res més a fer que trencar coses. L'element del trencar per trencar, de la destrucció més aviat absurda, no deixa d'existir, però normalment aquests fenomen expressen altres coses. I és que en el nostre benestar i la nostra opulència anem consolidant unes pautes d'exclusió ben marcades. Fa només un parell d'anys es parlava a les Espanyes del creixement del nombre de milionaris. Cada any per les festes nadalenques una de les notícies (a França i a l'estat espanyol) sol ser un nou rècord de la despesa en targeta de crèdit. Però aquestes notícies solen ignorar els mileuristes, totes les persones que treballen en precari i que malviuen com poden, que cada cop són més. El descontentament i la frustració són en alguns casos evidents, i només necessiten una espurna per a expressar-se. Esperem que no sigui una vegada més una efervescència del moment, i que hi hagi alguna cosa que canviï.

PS: avís per a navegants, el predicament de l'infame Berlusconi a Itàlia és fill d'una cultura de l'èxit, de la picaresca i del diner fàcil que s'imposà després de la implosió d'un sistema polític podridament corrupte on qui tallava el bacallà eren la democràcia cristiana i el partit socialista.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.

S'acosta l'estiu austral

Zimbabwe continua la seva cursa cada cop més accelerada vers esdevenir un estat fallit. El brot de còlera s'ha estés a la majoria de regions i ja ha causat unes 500 morts. Pel que sembla de brots de còlera n'hi ha hagut de manera periòdica, però el darrer tan fort fou el 1992. El govern ha arribat a tallar el subministrament d'aigua a la capital, Harare, perquè no es disposa en prou quantitat dels productes químics per a tractar-la.

Mentrestant avui hi ha hagut disturbis a la capital. Soldats desarmats es manifestaven per a reclamar el seu salari. Irrisori, de misèria vista la inflació, però tot i així encara impagat. Han hagut de ser dispersats per la policia antidisturbis. Tot plegat incrementa encara més els motius de preocupació. Fins ara Mugabe s'ha negat a aplicar l'acord per a compartir el poder que fou signat el mes de setembre, perquè ha volgut mantenir el control dels ministeris relacionats amb la seguretat i dels econòmics. Nacions Unides estima en cinc milions de persones -vora la meitat de la població-, el total de gent que tindrà necessitat d'assistència alimentària urgent a partir del mes de gener. La comunitat internacional no obrirà l'aixeta de l'ajut fins que Mugabe s'avingui a compartir el poder, però si les coses continuen així l'escenari més possible és una revolta tan generalitzada com anàrquica que forçarà una intervenció d'alguna mena.

Mentrestant el tribunal de la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, la SADC, ha declarat il·legals les expropiacions de terres al país, sobretot perquè no hi hagué compensació. El govern de Zimbabwe se'n riu i treu pit, en una prova més que la única cosa que els interessa és la pròpia supervivència, fins i tot per sobre de la seva pròpia població. Mentre esperem que les coses caiguin pel seu propi pes podem anar comptant els morts, tal com en altres situacions que hi ha al món. El sofriment, però, és gairebé inexplicable. Jo només en vaig veure una part.

Em faig gran...

Em ve ella, tota cofoia, i em diu: "t'he d'explicar un acudit!". Es tracta d'una senyora amb un sentit de l'humor senzillament genial. Còsmicament inspirat, increïblement ràpid, exageradament divertit i profundament humà. Hi ha molt poca gent que em pugui fer riure tant, i per tant l'expectativa del que em dirà és gran.

Som en temps de crisi, i és per això que quan em diu "saps quin serà, l'any que ve?", la resposta em surt gairebé d'esma: "el año del consumismo, perquè anirem tots consumismo coche, consumismo piso, etc.".

"Ah, ja te'l sabies..." em fa tota decebuda.

"Sí, és que aquest sorgeix periòdicament en temps de crisi", responc.

"És que jo encara no n'havia vist cap, de crisi".

Me l'ha clavada. Mai ningú se n'havia fotut de la meva edat amb tanta elegància. De fet, tal com ens anem fent grans les diferències d'edat es mitiguen, però en aquest cas cinc anys volen dir haver viscut de manera molt diferent la darrera crisi -en aquest cas diria que la postolímpica, en el meu cas entrant a la universitat i en el seu amb prou feines a secundària-. També hem viscut en un país del que tothom parlava com un miracle econòmic, encara que fos a base d'inflar la bombolla que acaba de petar.

Em faig gran. Però no he vist res. Perquè pel que fa a la crisi em penso que encara no hem vist res.

Zimbabwe continua desintegrant-se

El cap de setmana passat una comissió de tres “savis” es dirigia a Zimbabwe. Eren Koffi Annan, anterior Secretari General de les Nacions Unides, Jimmy Carter, ex-president dels EUA i fundador d’un centre de mediació en conflictes de renom internacional, i Graça Machel, ex-ministra d’Educació de Moçambic, dona de Nelson Mandela i destacada activista pels drets humans. Aquestes persones pretenien entrar al país per a poder veure de primera mà les conseqüències de la crisi. El govern de Mugabe els va negar l’entrada, tot argumentant que la missió seria esbiaixada a favor de l’oposició.

Qualificar aquesta nova bestiesa d’en Mugabe de criaturada seria un insult universal a les criatures. La mateixa oposició diu a tort i a dret que noves sancions contra el país no canviaran res, ans al contrari només faran la situació encara pitjor. Des que el govern, per l’agost d’aquest any, va decidir tornar a permetre l’acció de les organitzacions d’ajuda humanitària, la situació no ha millorat. S’han declarat al país diversos brots de còlera, evidència d’una situació sanitària cada cop més deteriorada. De moment l’epidèmia encara no s’ha descontrolat, però ja ha causat més de tres-centes morts en una població debilitada per la fam i la carestia d’un país on l’espiral inflacionària ho està destrossant tot. A hores d’ara no només hem recuperat els deu zeros eliminats de la unitat monetària a finals de juliol, sinó que ja anem pels divuit. Sí, divuit, amb el dòlar americà a més o menys 1.000.000.000.000.000.000 dòlars de Zimbabwe. Ni la possibilitat de servir-se de dòlars americans per als pagaments arregla res, perquè el sistema sanitari està en estat de descomposició. Un naixement no tindrà assistència mèdica sense un pagament de 3.000 dòlars dels EUA –i això ho sé perquè una de les companyes de feina locals està embarassada-. Cada cop estic més preocupat per tota la bona gent que hi vaig conèixer i amb qui parlo de tant en tant. Amics a qui les Nacions Unides estan formant en la potabilització d'aigua i els estan distribuïnt pastilles per a fer-ho.

A aquestes alçades ja no sé què pensar. Una sortida del poder d’en Mugabe no sembla probable si no és a través d’un fet biològic. Una rebel·lió armada tampoc sembla massa probable, perquè els cossos armats segueixen fidels al president i continuen controlant fermament els poquíssims recursos que li queden al país, i l’oposició no ha pres en cap moment la via de la lluita armada. Només si la crisi humanitària causés un èxode molt significatiu en direcció a Sud-àfrica podríem veure una intervenció militar en termes de la responsabilitat de protegir. El que està clar és que no hi ha manera que el país surti d’aquesta situació per ell mateix. Li caldrà una ajuda exterior que no podrà ser prestada sense garanties de seguretat a tots els nivells. Ara per ara no ho veig, i em fa mal. Em fa mal tant de sofriment, em fa mal el que em digué un cop un amic senegalès: “sí, ja ho sabem, el neocolonialisme, les multinacionals... Però fixa’t en el mal que alguns africans poden fer a altres africans”. Zimbabwe és la meva experiència personal, la que he pogut veure de primera mà, en aquests nivells de misèria humana. Quan els pretesament oprimits es converteixen en opressors i duen l'opressió encara més enllà. A França encara sento algun africà despistat que diu que de fet en Mugabe és l'únic que encara planta cara a Occident. Si només fos això, seria tot tan senzill...