Excés de zel

Avui he viscut una altra situació per al catàleg de moments insòlitament estúpids viscuts en aeroports. El cas és que viatjo amb una certa freqüència –la major part de vegades per feina-, i això m’ha permès esdevenir membre de Plata/Rubí del programa de fidelització de l’empresa que fou companyia aèria de bandera a les Espanyes. Aquesta condició, entre d’altres coses, ha fet que algun cop, molt esporàdicament, em convidessin a passar l’estona d’espera a la sala VIP de la dita companyia tot i fer el viatge en classe econòmica. Aquesta mena de sales son el sinònim de begudes diverses i selectes a voluntat, premsa gratuïta i, en definitiva, una espera relaxada i agradable.

Arribo a l’aeroport d’Orly després de l’enèsim matí que prometia ser tranquil i plàcid i ha acabat essent tan mogut que me l’he passat anant a corre-cuita d’una banda cap a l’altra. Per sort no hi ha cap cua –després veuré que l’avió va mig ple o mig buit, segons els estats d’ànim. La crisi que ja es nota? L’horari? Aneu a saber...-. L’amable senyora de l’enregistrament em dóna la tarja d’embarcament i una invitació per a la sala VIP. "Mira –em dic a mi mateix-, avui almenys passarem una estona més agradable del que és normal."

Quan ja m’encamino cap a la tan exclusiva localització constato que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. El número del seient és de classe negocis. Mirant la tarja d’embarcament veig que la senyora s’ha equivocat de persona. El meu segon cognom coincideix amb el primer d’aquest altre passatger. Fer-se el despistat no és una opció, per dos motius. En primer lloc per una mínima consideració per la persona que seria suplantada. En segon lloc perquè la senyora del mostrador ha comès un error greu en termes de seguretat, que em podria crear molts problemes a mi quan passi el control. Giro cua i me’n torno al taulell.

La senyora en qüestió no sap on posar-se, està visiblement atabalada i em demana disculpes per l’error manta vegada. Li dic que no hi ha cap problema, que no es preocupi, que no passa res. I em diu “però li dono una invitació per la sala VIP igualment”. Quan estic a punt de dir-li que no cal, penso que de fet m’hauria pogut crear un problema greu –amb potencial intervenció de la policia inclosa- si no m’hi hagués adonat de l’error, i per tant accepto.

Aleshores es produeix una situació tan típicament parisenca que resulta tediosa d’explicar. L’individu –no hi ha altre qualificatiu possible- a la recepció de la sala VIP em rep pràcticament amb una esbroncada. “Però com pot ser que vostè tingui una invitació per a la sala VIP si viatja en turista?”, em diu en un to sec i francament desagradable. Encara no li he pogut ni respondre que ja està trucant als mostradors d’embarcament per a demanar explicacions amb un aire que m’abstindré de qualificar. Finalment em diu, en un to d’una condescendència inacceptable, que per aquesta vegada passi, però que no puc entrar en aquesta sala si tinc un bitllet de turista. Em disposo a explicar-li que a Barcelona hi he estat convidat en un cas igual, i encara no he dit “Miri, a Barcelona...” que em talla amb una mala educació extraordinària –marca de la casa, París- i em diu que Barcelona és Barcelona i París és París. Això ja passa de taca d’oli. “Em permet que acabi la frase?”, li dic en un to bastant enfadat. “Puc entendre que a Barcelona el funcionament sigui diferent del de París, però jo no he demanat en cap cas que em convidessin a venir, ha estat la seva companya, per tant això no m’ho hauria de dir a mi”. Per a ser una mica més elegant que ell m’estalvio dos comentaris més –i més tard em penediré d’haver-me’ls estalviat, que ja n’estic fart d’aquesta mena d’actituds-. En primer lloc la seva companya ha comès un error que podia comprometre la seguretat del vol i la de la meva persona, i per tant no entenc que aquesta compensació sigui inadequada, i més en el cas d’un client assidu. En segon lloc, la condescendència se la fiqui on li càpiga.

El que és curiós, i irònicament divertit, és que aquesta sala VIP, compartida per Iberia i TAP, no li arriba a la sola de la sabata a la del Prat, o a les de Barajas, en termes no només de servei –tal com he apuntat- sinó també en qualsevol terme –mobiliari, ambient, connexió a internet, begudes, menjar...-. Això no m’impedirà llegir tranquil·lament el diari mentre degusto un fantàstic porto embotellat el 1989. “És pas malament”, que deia un alcalde de la Catalunya nord...