Sabates contra bombes

L'home amplament considerat com el pitjor president que han tingut els Estats Units d'Amèrica hi feia una visita sorpresa per acomiadar-se del pitjor desastre del seu lamentable mandat. A Bagdad, el periodista Muntadar Al-Zeidi esperà que comencés la roda de premsa conjunta de George W. Bush i el primer ministre iraquià, Nuri Al-Maliki, per a llançar les seves sabates, l'una després de l'altra a la cara del president nord-americà, abans de ser reduït a cops pels serveis de seguretat. En Bush esquivà les sabates com pogué, per després fer-ne broma dient que es tractava d'un 42, abans d'entonar la seva cançó de l'enfadós, segons la qual "avui Irak està millor que fa vuit anys".

A França la premsa s'interessa per la trascendència del fet, amb molt de ressó al món àrab més enllà de l'aspecte anecdòtic. A TF1, Laurence Ferrari, la periodista estrella que va substituir en la presentació del telenotícies de les vuit del vespre -líder d'audiència- el senyor Patrick Poivre d'Arvor, un dels degans del periodisme a França, presenta la notícia amb un somriure d'orella a orella. Un somriure que suposo que deu expressar simpatia pel gest. Aquesta simpatia ha estat més que considerable al món àrab, i suposo que a molts cercles arreu del món.

El somriure de la periodista, que repeteix quan la peça s'ha acabat, em sembla tot i això fora de lloc. Es tracta evidenment d'una protèsta insòlita que té el seu punt divertit, però la mateixa informació que conté el reportatge em fa pensar que el tema és força més seriós, i per tant ella mateixa s'ho hauria de prendre més seriosament. El periodista continua detingut, i s'arrisca a dos anys de presó per un gest que el govern iraquià ha qualificat com a "acte bàrbar i ignominiós". Mentrestant, a tot Irak hi ha manifestacions per la seva llibertat, i uns 200 advocats, iraquians i fins i tot dels EUA, s'han ofert per a defensar-lo de manera gratuïta.

No crec pas que li hagin de fer un monument, a n'Al-Zeidi. Però la perspectiva que li puguin caure dos anys de presó em sembla ridícula per totes bandes. D'entrada per una qüestió de proporció. Una pena de presó per un intent d'agressió a través del llançament d'una sabata vulgar i corrent és clarament un càstig excessiu. I encara resulta més sagnant quan la víctima no és altra que el principal responsable de la destrucció de tot un país encara avui ocupat militarment. Un individu que va decidir ignorar la legalitat internacional no per a llançar sabates sinó míssils amb uns arguments que s'han acabat demostrant com a falsos de manera fefaent. Un individu que va autoritzar i liderar la invasió d'un país per a apropiar-se del seu petroli i reconstruir-lo a través de suculents contractes per a empreses on hi tenien interessos membres del seu govern com els imfames Rumsfeld i Cheney. I tantes altres coses.

Però és que a més a més un càstig sever per a n'Al-Zeidi seria contraproduent per al mateix govern iraquià. Al-Zeidi ja s'ha convertit ara en un símbol de la resistència contra la ocupació nord-americana de l'Irak. Una resistència que, en contra del que ens volen fer creure, no es limita a l'exaltació d'una colla de terroristes fanàtics que col·laboren amb nostàlgics de la dictadura de Saddam. Una resistència que conté una gran dosi de lluita per la dignitat. La dignitat dels qui se saben víctimes d'una grandíssima i dolorosa estafa, on una colla de poca-vergonyes no han dubtat a causar un autèntic desastre per a enriquir-se, i ho han fet en nom de la democràcia i la llibertat.

Sabates contra bombes. He de dir que sempre preferiré anar descalç que morir en un atemptat o en un bombardeig.