Excés de rostre

Dinava amb un amic, i entre els temes de conversa hi havia diverses qüestions d'actualitat. Ens preguntàvem què passa a Grècia, on porten tres dies de disturbis molt greus després que un policia assassinés, pel que sembla a sang freda, un jove que anava amb tot un grup que aparentment els intimidava. Un altre dels avantatges de treballar en un lloc amb gent de procedències tan diverses és la facilitat per a accedir a fonts d'informació o punts de vista més de primera mà, més propers.

Pensava que ja en parlaria amb algun dels meus amics grecs quan pogués, i l'atzar ha fet que me'n trobés una pel carrer, tot sortint de la feina. Jo em preguntava com pot ser que un incident greu però al cap i a la fi aïllat hagi creat aquesta explosió de violència, amb unes escenes de destrucció al centre d'Atenes que resulten insòlites. Tenia clar que hi havia d'haver alguna cosa més.

La meva amiga Maria, natural d'Atenes, companya de feina relativament jove i certament desperta m'ha fet partícep de la seva opinió. Més enllà de la presència evident d'esvalotadors, es constata que també hi ha un element de protesta contra un sistema en crisi. La política grega té uns alts nivells de corrupció, però també conté un cercle d'interessos en què govern, oposició i grups mediàtics es tapen les vergonyes els uns als altres. La única solució per als joves sembla ésser integrar-se com puguin en aquest sistema o buscar respostes fora del mateix, el que explica entre d'altres coses la presència sostinguda d'un moviment anarquista potent.

Aquesta explicació m'ha satisfet, per molt que em doni ganes de seguir investigant i de que, òbviament, no n'hi hagi prou. El cas és que aquí a França mateix, a la tardor del 2005, hi va haver una onada de violència als suburbis que va durar mesos i que no es va acabar fins que es va decretar l'estat d'excepció per primer cop des de l'època de la guerra d'Algèria. El que passa ara a Grècia m'ho recorda en la mesura en que un esclat de violència tan significatiu i estés en el temps i la geografia no es pot explicar senzillament per la presència de gent tan avorrida que no tenen res més a fer que trencar coses. L'element del trencar per trencar, de la destrucció més aviat absurda, no deixa d'existir, però normalment aquests fenomen expressen altres coses. I és que en el nostre benestar i la nostra opulència anem consolidant unes pautes d'exclusió ben marcades. Fa només un parell d'anys es parlava a les Espanyes del creixement del nombre de milionaris. Cada any per les festes nadalenques una de les notícies (a França i a l'estat espanyol) sol ser un nou rècord de la despesa en targeta de crèdit. Però aquestes notícies solen ignorar els mileuristes, totes les persones que treballen en precari i que malviuen com poden, que cada cop són més. El descontentament i la frustració són en alguns casos evidents, i només necessiten una espurna per a expressar-se. Esperem que no sigui una vegada més una efervescència del moment, i que hi hagi alguna cosa que canviï.

PS: avís per a navegants, el predicament de l'infame Berlusconi a Itàlia és fill d'una cultura de l'èxit, de la picaresca i del diner fàcil que s'imposà després de la implosió d'un sistema polític podridament corrupte on qui tallava el bacallà eren la democràcia cristiana i el partit socialista.