Em ve ella, tota cofoia, i em diu: "t'he d'explicar un acudit!". Es tracta d'una senyora amb un sentit de l'humor senzillament genial. Còsmicament inspirat, increïblement ràpid, exageradament divertit i profundament humà. Hi ha molt poca gent que em pugui fer riure tant, i per tant l'expectativa del que em dirà és gran.Som en temps de crisi, i és per això que quan em diu "saps quin serà, l'any que ve?", la resposta em surt gairebé d'esma: "el año del consumismo, perquè anirem tots consumismo coche, consumismo piso, etc.".
"Ah, ja te'l sabies..." em fa tota decebuda.
"Sí, és que aquest sorgeix periòdicament en temps de crisi", responc.
"És que jo encara no n'havia vist cap, de crisi".
Me l'ha clavada. Mai ningú se n'havia fotut de la meva edat amb tanta elegància. De fet, tal com ens anem fent grans les diferències d'edat es mitiguen, però en aquest cas cinc anys volen dir haver viscut de manera molt diferent la darrera crisi -en aquest cas diria que la postolímpica, en el meu cas entrant a la universitat i en el seu amb prou feines a secundària-. També hem viscut en un país del que tothom parlava com un miracle econòmic, encara que fos a base d'inflar la bombolla que acaba de petar.
Em faig gran. Però no he vist res. Perquè pel que fa a la crisi em penso que encara no hem vist res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada