Zimbabwe continua desintegrant-se

El cap de setmana passat una comissió de tres “savis” es dirigia a Zimbabwe. Eren Koffi Annan, anterior Secretari General de les Nacions Unides, Jimmy Carter, ex-president dels EUA i fundador d’un centre de mediació en conflictes de renom internacional, i Graça Machel, ex-ministra d’Educació de Moçambic, dona de Nelson Mandela i destacada activista pels drets humans. Aquestes persones pretenien entrar al país per a poder veure de primera mà les conseqüències de la crisi. El govern de Mugabe els va negar l’entrada, tot argumentant que la missió seria esbiaixada a favor de l’oposició.

Qualificar aquesta nova bestiesa d’en Mugabe de criaturada seria un insult universal a les criatures. La mateixa oposició diu a tort i a dret que noves sancions contra el país no canviaran res, ans al contrari només faran la situació encara pitjor. Des que el govern, per l’agost d’aquest any, va decidir tornar a permetre l’acció de les organitzacions d’ajuda humanitària, la situació no ha millorat. S’han declarat al país diversos brots de còlera, evidència d’una situació sanitària cada cop més deteriorada. De moment l’epidèmia encara no s’ha descontrolat, però ja ha causat més de tres-centes morts en una població debilitada per la fam i la carestia d’un país on l’espiral inflacionària ho està destrossant tot. A hores d’ara no només hem recuperat els deu zeros eliminats de la unitat monetària a finals de juliol, sinó que ja anem pels divuit. Sí, divuit, amb el dòlar americà a més o menys 1.000.000.000.000.000.000 dòlars de Zimbabwe. Ni la possibilitat de servir-se de dòlars americans per als pagaments arregla res, perquè el sistema sanitari està en estat de descomposició. Un naixement no tindrà assistència mèdica sense un pagament de 3.000 dòlars dels EUA –i això ho sé perquè una de les companyes de feina locals està embarassada-. Cada cop estic més preocupat per tota la bona gent que hi vaig conèixer i amb qui parlo de tant en tant. Amics a qui les Nacions Unides estan formant en la potabilització d'aigua i els estan distribuïnt pastilles per a fer-ho.

A aquestes alçades ja no sé què pensar. Una sortida del poder d’en Mugabe no sembla probable si no és a través d’un fet biològic. Una rebel·lió armada tampoc sembla massa probable, perquè els cossos armats segueixen fidels al president i continuen controlant fermament els poquíssims recursos que li queden al país, i l’oposició no ha pres en cap moment la via de la lluita armada. Només si la crisi humanitària causés un èxode molt significatiu en direcció a Sud-àfrica podríem veure una intervenció militar en termes de la responsabilitat de protegir. El que està clar és que no hi ha manera que el país surti d’aquesta situació per ell mateix. Li caldrà una ajuda exterior que no podrà ser prestada sense garanties de seguretat a tots els nivells. Ara per ara no ho veig, i em fa mal. Em fa mal tant de sofriment, em fa mal el que em digué un cop un amic senegalès: “sí, ja ho sabem, el neocolonialisme, les multinacionals... Però fixa’t en el mal que alguns africans poden fer a altres africans”. Zimbabwe és la meva experiència personal, la que he pogut veure de primera mà, en aquests nivells de misèria humana. Quan els pretesament oprimits es converteixen en opressors i duen l'opressió encara més enllà. A França encara sento algun africà despistat que diu que de fet en Mugabe és l'únic que encara planta cara a Occident. Si només fos això, seria tot tan senzill...