Hong Kong

Havent marxat de Hanoi, tinc unes nou hores d’escala a Hong Kong. No m’ho penso ni dos minuts i un cop aterrat surto de l’aeroport per anar a veure la ciutat. La primera cosa que em va sorprendre de Hong Kong, ja el primer cop que hi vaig passar, fou el mateix aeroport. D’entrada, perquè no havia vist mai tants jumbos junts. La més gran concentració d’avions de gran envergadura, més que a Heathrow o a Roissy, que ja em donen pistes sobre el que impliquen les dimensions asiàtiques i sobre la posició relativa de Hong Kong. Un aeroport especialitzat en els enllaços de llarga distància. I precisament per això, a Hong Kong ja ho tenen tot calculat: l’oficina de turisme de l’aeroport té informació sobre opcions detallades a fer en mig dia o en un dia sencer, especialment pensades per als passatgers en trànsit.

Vint-i-quatre minuts d’enllaç i sóc al centre. Decideixo prendre una de les rutes que m’han suggerit, que combina edificis singulars amb escenaris comercials insòlits. Em trobo al mig d’un centre de la ciutat que sembla nord-americà per les dimensions mastodòntiques dels edificis i pel seu atapeïment, britànic vistos els autobusos de dos pisos, la circulació per l’esquerra i un dels dos idiomes oficials, i inequívocament xinès per la seva localització, la major part de la població, els seus temples i l’altre idioma oficial. Un punt de trobada entre el que solem anomenar Orient i Occident.

Hong Kong era per a mi un altre nom mític, sobretot des de la meva estada a Anglaterra el curs 96-97. El passat, l’aleshores present i el futur de la ciutat eren un dels objectes del debat de moda. La pregunta “és Xina una amenaça?” marcava les discussions fins i tot més enllà del meu curs de política xinesa contemporània. Encara vivia en Deng Xiao Ping, el líder que va posar en marxa el “socialisme xinès de mercat”, la reforma econòmica, sobre les restes de la revolució cultural. Una reforma que ha acabat convertint la Xina en una potència econòmica mundial de primer ordre –o ha posat Xina al lloc que li pertocaria per magnitud demogràfica i històrica, segons com es miri-. La resposta de la República Popular de Xina a l’estatut de Hong Kong, aleshores encara colònia britànica, just a punt de ser retornada a sobirania xinesa el primer de juliol de 1997, cinc mesos després de la mort d’en Deng, era el discurs sobre “un país, dos sistemes”. Els xinesos maldaven per a que tothom estigués tranquil, tot afirmant que sabrien com fer coexistir el capitalisme i el socialisme de mercat, i atorgaren a Hong Kong –igual que a Macau-, un ampli règim d’autonomia administrativa i institucions d’autogovern. Hong Kong es va mantenir com un dels grans ports d’Àsia i un centre del capitalisme financer mundial. El que potser no estava tan clar en aquella època és que en termes econòmics la Xina popular s’acabaria assemblant molt més a Hong Kong que no pas a l’inrevés.

Per primer cop des de fa anys –potser des d’una visita a Senegal el 2004-, faig una transacció comercial només a base de gestos. Em faig canviar la corretja del rellotge de polsera en una botiga d’objectes de segona mà amb una extensa i molt remarcable col·lecció de rellotges i d’instruments d’escriptura –sobretot plomes estilogràfiques-. Pel que sembla el propietari només parla cantonès, i jo li parlo en anglès –donat que no deixa de ser una de les llengües oficials de la ciutat-. La única paraula que li sento dir en anglès és “OK”, però tot i així els gestos funcionen i surto de la botiga amb la feina feta i ben satisfet.

Perdut enmig dels gratacels passo una bona estona al barri dels antiquaris. Una col·lecció dels objectes més variats que parlen de tradició, colonialisme, poder, diners, somnis revolucionaris al país veí, i de l’opulència d’un punt de referència ineludible del capitalisme del segle XX –i fins ara també del XXI-. En un bar del centre degusto un Sauvignon blanc neozelandès exquisit, que em recorda el sudafricà. Tots dos excel·lents i molt millors que el francès, però això es mereix un altre article.

Ja retornat a l’aeroport, una de les meves adquisicions em valdrà un somriure d’orella a orella d’una guàrdia de seguretat local. “Què hi porta, aquí?”. “És un Mahjong”. “Però vostè sap jugar al Mahjong?”. “Només ho he provat amb l’ordinador”. Aquesta noia es fascina del fet que un estranger que no té cap lligam amb la ciutat conegui el Mahjong. Més tard descobriré el que sospitava, i és que es tracta d’un joc molt més complex –i interessant- del que pot semblar. Una nova cosa per aprendre.