Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.